contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 11 de juny de 2015 | Manuel
L’esquerra davant l’estat i la seva democràcia

Luke Stobart

En castellano aquí

Podem: un gir reformista?

En els últims dos anys han sorgit amb força processos variats que combinen arrels en el 15M i altres xarxes d’activistes amb la presentació de candidatures electorals i/o propostes de canvis de l’ordre constitucional. Entre aquests processos trobem la CUP i el Procés Constituent a Catalunya, Amaiur a Euskal Herria, Alternativa Galega d’Esquerda i diversos projectes municipals. El projecte que més impacte ha tingut en la dimensió estatal és Podem, on a les primàries hi van participar 33.000 persones i que ja té en funcionament més de 300 “cercles” locals. En aquesta anàlisi em centraré en aquesta organització, però molt del que es comenta també és aplicable a altres projectes.

Des de sectors més combatius s’han fet moltes crítiques a Podem i, especialment, als seus impulsors més coneguts. Alguns dels retrets (de vegades en forma del que Santiago Alba ha anomenat “condemna preventiva”, basada en la suposada inevitabilitat de la traïció de tot projecte electoral /1) es basen en una lectura superficial d’aquesta nova proposta i de la conjuntura actual. Per exemple, se centren en oposar les lluites a les places de 2011 (la revolució) amb la participació en la “política institucional” (el reformisme /2). El que s’ha anomenat el “nou reformisme” /3 seria, diuen, fruit de la baixada de la lluita i el desànim entre els i les activistes, representant un gir a la dreta.

És cert que hi ha frustració pels limitats canvis obtinguts després de tres anys de mobilitzacions històriques (la increïble PAH, les Marees, la vaga general europea, la lluita de les i els docents balears i el 15M que va impulsar aquest cicle de lluita), però no hem d’exagerar la qüestió. En els últims sis mesos les protestes veïnals i laborals s’han radicalitzat i en alguns casos han guanyat (a Burgos el veïnat del barri de Gamonal, a Madrid els i les treballadores de neteja que van impedir 1.500 acomiadaments i la Marea Blanca que va parar la privatització de 6 hospitals). El 22M va ser la manifestació més gran des de fa molts anys i va estar promoguda per sindicats combatius i moviments socials al marge del PSOE i les burocràcies sindicals, el que representa un avenç en la contestació de classe a les retallades. La conscienciació popular segueix avançant, amb una baixada del suport als partits i les institucions (monarquia, model territorial, la Unió Europea i la mateixa constitució) /4.

A vegades activistes d’aquests nous projectes han vinculat la motivació de la seva posada en marxa amb retrocessos en la mobilització social /5. Però més veus han destacat com a origen principal el xoc entre l’avenç de moviments com la PAH, que ha pogut presentar una ILP al Congrés amb un milió i mig de signatures i que gaudeix d’un suport social enorme, i el bloqueig institucional a les seves reivindicacions. Santiago Alba Rico desenvolupa bastant aquesta idea, argumentant que actualment hi conviuen dos elements crucials:

Un bipartidisme d’esquerres incapaç de representar el malestar social existent i el d’un malestar social existent que [...] és incapaç de representar vies no institucionals [...] de transformació del sistema. [...] Ens trobem en una cruïlla en la qual el bipartidisme d’esquerres no pot conquerir ni el poder ni el carrer i en què el malestar de la gent, que està ja a les places, podria esdevenir no un motor de canvi sinó la gasolina per al feixisme /6.

Tornarem després sobre la qüestió de la consciència popular, però comentar que em sembla que l’Alba Rico dibuixa bé la necessitat de crear moviments polítics segons la lògica de la lluita social. Amb aquesta idea en ment, Podem i els altres projectes esmentats s’han de veure com una continuació i una maduració del 15M, no una ruptura amb aquest. Una debilitat del 15M va ser que es va abstenir de qüestions de poder, deixant aquestes en mans dels “professionals”. Ara el moviment vol arrabassar aquest paper. Independentment de si s’ha trobat la via per fer-ho o no, aquest canvi de voluntat és benvingut.

També és un gran avantatge que Podem sorgeixi després de l’experiència del 15M. El tret més decisiu d’aquest importantíssim moviment social no va ser la seva oposició a les retallades (encara que aquesta va estar bastant present en les places), sinó el rebuig a la política tal com s’entén generalment. Aquest rebuig, dirigit principalment cap als grans partits però també de manera menys taxativa a la resta de l’esquerra, es va expressar en el lema “no ens representen” i en la prohibició a les places de totes les organitzacions polítiques i les seves banderes. Aquest canvi de consciència (que alguns activistes hem resumit de manera imperfecta com “anti-politics” /7) ja és un fenomen internacional en el període del neoliberalisme madur en que l’adopció del projecte neoliberal per part de la socialdemocràcia (començant aquí amb el govern privatitzador i precaritzador de Felipe González) ha buidat de contingut a “la democràcia”. L’acceleració d’aquest divorci amb la política sota la “austeritat obligatòria” i el consegüent augment de l’autoritarisme i racisme governamental ha creat el camp fèrtil a nivell internacional perquè sorgeixin tot un seguit de nous moviments crítics de tot color polític: el racisme anti- institucional de UKIP a Gran Bretanya, les ocupacions d’espais urbans des de Wall Street fins a Turquia, l’antipartidisme del magnífic moviment estudiantil a Xile o l’èxit electoral del contradictori Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, entre d’altres. Aquests moviments són, en alguns casos, pols necessàriament oposats, però tots s’alimenten del rebuig a la “política oficial”.

La màscara democrática

Per entendre millor tant les oportunitats com els perills d’aquest canvi històric, val la pena aclarir què és exactament “la democràcia” en què opera “la política”. La “democràcia” o democràcia parlamentària és un sistema on les classes, els gèneres i les “ètnies” subordinades han hagut de lluitar feroçment per aconseguir o poder participar, com va passar als anys 60 i 70. Però el fet que fa tan poc que el capitalisme podia viure sense democràcia ens hauria d’advertir del poc essencial que és aquesta per al sistema. Sota la crisi europea la troika ha aconseguit substituir mandataris elegits a les urnes per “tecnòcrates”. Aquestes decisions segurament haurien despertat molta més protesta si no existís tant rebuig cap als polítics deposats.

La democràcia és preferible a la dictadura perquè ens permet organitzar-nos més fàcilment i ens facilita algunes eines per corregir les injustícies, però no representa el govern del poble pel poble -en aquest aspecte l’anarquisme té raó. Polítics que s’oposaven al sufragi popular o l’extensió del sufragi aviat van trobar que el sistema podria servir per contenir o canalitzar la protesta (una cosa que, sota la pressió dels carrers, va descobrir Adolfo Suárez i altres “demòcrates conversos”). Per l’1% normalment no costa molt mantenir la política al seu costat (de vegades per mitjà del lobby empresarial), però davant governs que surten del “joc”, aplica les tàctiques que critica quan les fem servir l’esquerra: el boicot o la vaga. A Alemanya, sota Schröder, empresaris van amenaçar amb deixar de finançar el partit governant en protesta per les polítiques redistributives del ministre Lafontaine fins a forçar la seva dimissió. El govern de Mitterrand a França (a partir de 1981) i de Wilson a Gran Bretanya (1964) van abandonar programes socials a causa de les pressions de representants del capital. Actualment, a Veneçuela i Argentina, però també a Xile fa quatre dècades sota el govern d’Allende (1970-1973), els empresaris han fet campanyes de sabotatge econòmic (com la paralitzant vaga d’empreses del transport per carretera a Xile).

Les pressions extraparlamentàries també sorgeixen des de dins de l’estat, que mai és un instrument “neutral”. Com va analitzar Ralph Miliband, aquells qui administren l’estat (alts funcionaris, comandaments militars, jutges…) solen venir d’unes poques xarxes familiars i escolars de l’èlit /8. També, igual que la minoria de comandaments que provenen d’altres capes socials, tenen una relació conflictiva amb els seus subordinats, animada per les seves funcions (de controlar la despesa, augmentar les detencions…) i pels seus alts salaris, i acaben veient-se com una casta a part dins de l’estat. La majoria del funcionariat ocupa una posició de classe diferent, però està format per obeir –sota l’amenaça d’acomiadament o fins i tot arrest (militar).

La democràcia representativa absorbeix el conflicte de classe de manera més imperceptible. La millor explicació la va oferir Antonio Gramsci, escrivint des de la presó sota Mussolini. Segons aquest marxista, l’estat és una “destil·lació” de les relacions socials capitalistes però amb interessos “separats de i oposats als de la societat civil en què es fonamenta” /9. La seva hegemonia (i la de la classe burgesa que representa) està garantida normalment per mitjà de “embolicar a la societat civil per reconfigurar i incorporar la resistència des de baix” /10. Concretament, per mitjà de les taules de negociació, el finançament públic de projectes, etc., les democràcies coopten i domestiquen les protestes de les classes subalternes. Sembla al contrari, però els estats també determinen bastant els processos que afecten el capital privat (desregularitzant mercats monopolistes, determinant els drets de propietat…). En altres paraules, en el capitalisme l’estat és el màxim organitzador de la societat malgrat tot el discurs per reduir aquest paper (pensat amb el propòsit de justificar les retallades i les privatitzacions).

La naturalesa de classe de l’estat s’amaga no només per l’èxit propagandístic de “la democràcia”, sinó també per la separació estat-societat civil, divisió que només es va produir amb la victòria històrica de la burgesia. Com escrivia Barker, el capitalisme es basa en la competència entre capitalistes rivals i l’estat actua d’”àrbitre” entre ells. Aquesta funció requereix certa neutralitat i fa més complicada la participació directa en els governs per part dels capitalistes, el que fa que normalment els polítics siguin d’altres classes socials (per exemple la classe mitjana urbana). L’efecte és que les institucions acaben tenint l’aparença d’una major autonomia respecte a l’economia que en societats de classe anteriors, la qual cosa ajuda a entendre l’atracció popular del reformisme.

L’aliança estat-capital es consolida gràcies a la competència internacional (econòmica, entre empreses de diferents països, i político-militar, entre els estats que protegeixen aquestes empreses). Els que gestionen l’estat i les empreses comparteixen interès per acumular el capital privat i públic. Com més acumulació, més creixement i més impostos, i per tant augmenta la influència de “la nació” (i de les seves empreses) a nivell internacional. Fins a cert punt l’estat nació uneix els interessos rivals i a curt termini de les empreses “nacionals” per poder dur a terme els projectes geoestratègics (imperials, etc.).

Tota aquesta visió és molt diferent de la que defensa Iñigo Errejón, col·laborador de la Tuerka, en un article recentment publicat a la pàgina web d’En Lluita. Errejón efectivament argumenta que no hi ha diferència entre l’estat i la societat civil:

Per estat, és clar, entenc no només les administracions públiques, sinó el conjunt de dispositius i esferes que cohesionen un ordre donat i el seu equilibri de forces més o menys congelat, el sentit instituït i asseguren la reproducció social. Estat en sentit ‘ampliat’ a la cultura, la societat civil, etc.”.

Com a conseqüència d’aquesta anàlisi, Errejón conclou: “[n]o hi ha ‘afores’ de l’estat” /11.

En part aquest politòleg ho diu per oposar-se a la idea de que existeixin o puguin existir espais totalment lliures de la influència de les institucions i el capital (o un “edènic espai del que és social, verge i immaculat” /12), oposició més que comprensible. Però ja hem comentat que l’estat i la societat (civil) són esferes diferents on una (l’estat) domina sobre l’altra (la societat civil). L’ordre estatal pot sorgir de l’equilibri de forces (socials) però també es plasma en una sèrie d’institucions reals basades en relacions socials capitalistes. Per tant no podrà ser simplement usat per un projecte anticapitalista. Més qüestionable encara és la seva idea de que l’estat ens protegeix (o ens hauria de protegir) contra la violència del sistema:

L’estat és el més ‘públic’ que hi ha, les úniques instàncies on la violència dels de dalt està sotmesa (o podria estar-ho) a regles, encara que siguin formals /13.

Però les regles estatals no han frenat la classe dirigent (fora i dins de l’estat) quan aquesta classe se sent amenaçada. Com a exemples tenim els cops militars violents contra el govern d’Allende, contra la presidència de Zelaya a Hondures el 2009 i contra molts més governs d’esquerres o antiimperialistes. A Veneçuela el 2002 un intent de cop va fracassar però principalment per una revolta de centenars de milers de seguidors pobres de Chávez que després es va estendre a l’exèrcit. Davant tots aquests assalts, les normes, les lleis i les constitucions no van servir de res. Només va servir la mobilització. És important que Podem i els nous moviments polítics aprenguin d’aquestes experiències.

Canvi històric, oportunitat histórica

La creixent percepció de la classe política com a problema respon a transformacions reals en l’economia política. L’interessantíssim llibre Hipòtesi Democràcia d’Emmanuel Rodríguez defensa que l’actual període és de “govern pur de l’economia”, on s’han rescatat bancs amb una suma major al PIB de França i Alemanya juntes i on s’imposa als pobles de la perifèria el pagament dels interessos del deute (una font clau perquè la banca sanegi els seus comptes). Així, es crea un gran sofriment social a més d’afeblir el consum i el creixement (frenant així la sortida de la crisi). A aquesta contradicció econòmica s’afegeix una altra de naturalesa política: l’austeritat s’administra fonamentalment no pels estats tradicionals, sinó per aparells polítics creats per la “naturalització de les relacions de força econòmica” (la UE, i hi podríem afegir l’FMI). Això debilita més a la política perquè òbvia

[...] l’elemental: la funció dels aparells estatals per convertir aquestes relacions de força i la violència que generen en formes d’autoritat reconegudes i legítimes [...] en consens. D’aquesta manera, en el moment en què les formes d’acumulació [...] trenquen, la societat ‘despulla’ [...] s’enfronta al ‘mercat’ d’una manera descarnada i cruel [...] Per això, el neoliberalisme [...] només és eficaç en termes polítics mentre és capaç de mantenir l’esperança i la il·lusió del progrés econòmic /14.

Crec que l’anàlisi de Rodríguez, primant el paper del mercat, subestima el paper en la crisi europea del conflicte d’interessos i de poder desigual dels diferents estats membres de la UE. Així i tot, es pot recolzar la seva conclusió que estem davant d’un cicle polític-econòmic viciós i que en aquest cicle subjau el declivi secular d’una socialdemocràcia assimilada i submisa a les prescripcions neoliberals. Prossegueix:

Tant és així que el més probable és que [la socialdemocràcia] accepti abans el seu sacrifici, com ja ha passat a Grècia i Espanya, a que assumeixi la tasca d’un canvi de dubtós rumb que finalment acabarà per posar-la a mercè de la radicalització democràtica /15.

Així quedaria “[d]estruida la il·lusió reformista”, deixant-nos només amb l’alternativa entre el “neopopulisme autoritari” o “un canvi radical” /16.

Podem afegir aquí, però, un altre motiu per a l’absorció de la socialdemocràcia (que Rodríguez explícitament rebutja): la caiguda de la rendibilitat del capital des dels anys 70, fenòmen que només ha estat temporalment compensada per una sèrie de bombolles especulatives (creant amb elles nous perills i desastres econòmics i socials). A nivell mundial, la socialdemocràcia només ha augmentat el benestar de la majoria durant les dècades de l’expansió de postguerra, quan eren possibles les reformes socioeconòmiques sense fer perillar l’acumulació reeixida del capital.

Tot i que la caiguda de la socialdemocràcia és més que una tendència puntual (tal com ha reconegut algun comentarista socialdemócrata /17), seria precipitat tractar-la de “terminal”. Tenim, com a avís de la complaença, el retorn del peronisme després del “argentinazo” de 2001, en el qual protestes massives van enderrocar una sèrie de presidents sota el lema “que es vagin tots!”. Sota el president Menem, el peronisme havia executat privatitzacions massives i havia fixat el valor de la seva moneda al del dòlar, ajudant a enfonsar l’economia. Molts i moltes pensaven que la influència del partit seria superada per la del carrer. Però el moviment social no va crear un projecte polític i, sense gaire extensió de la lluita al món del treball (on la lluita té més poder transformador i on és més fàcil crear un contrapoder), el poble va acabar reelegint un govern peronista. Quan el nou govern de Kirchner va decidir deixar de pagar el deute del país, facilitant la recuperació econòmica, el seu partit va poder dividir la protesta i reprendre la iniciativa.

Així i tot, és important reconèixer la profunditat de la crisi del social-liberalisme /18 per calcular bé com respondre políticament a la mateixa. Aquesta crisi no ve només per la seva gestió de la crisi sinó per un procés més a llarg termini de desafecció amb la política institucional. Elizabeth Humphrys i Tadeusz Tietze apliquen les idees de Gramsci per explicar aquest canvi mundial. Segons afirmen, sota el capitalisme hi ha una

[...] separació aparent entre l’economia [...] i la política [...] descansant en la igualtat superficial entre ciutadans/es [...]. Això crea l’aparença de representació que emmascara les relacions de domini. És precisament aquesta aparença la que s’està trencant ara [...] De manera clau [el] desinterès no el causa una classe política menys ‘representativa’ de la seva base social que en una època prèvia; més aviat, la seva falta de base social fa més evident el paper real de la classe política a representar els interessos de l’estat dins la societat civil /19.

El dèficit de legitimitat democràtica de la UE descrit per Rodríguez contribueix a la percepció d’una autonomia reduïda de la política, i ha jugat a favor en els moviments de protesta a l’estat espanyol i Grècia. Però, com analitza Thanasis Kampagiannis, també ha obert una porta per l’extrema dreta nacionalista que podria guanyar un de cada tres escons en les eleccions europees de maig. Aquesta deriva perillosíssima subratlla la urgència que els nous moviments ciutadans adoptin l’oposició a l’euro, basant-se en arguments socials i no xenófobos /20.

Un altre mecanisme pel qual es reforça la visió “antipolítica” és la tendència progressiva cap al govern directe pels capitalistes. Com a exemples tenim a Berlusconi, el magnat de mitjans, i el seu substitut Monti, conseller de Goldman Sachs; al recent president xilè Piñera, que és empresari i el quart home més ric del seu país; o els diversos consellers de multinacionals d’hidrocarburs representats al diabòlic executiu de George W. Bush. La interpenetració creixent entre el poder econòmic i el polític trenca una de les funcions de la democràcia burgesa, que és separar les dues esferes, i segurament hagi contribuït a l’erosió de la credibilitat de l’últim, especialment quan es prenen decisions a favor dels sectors econòmics relacionats (com va passar amb la invasió de l’Iraq o en moltíssims casos sota Berlusconi).

Com a conseqüència d’aquesta evolució de la política, gran part de la població ja no creu en l’actual règim constitucional. Aquesta transformació de mirades està conduint a crisis territorials i a la radicalització i politització de les lluites socials /21. Obre la porta a l’extensió de les idees anticapitalistes, però seria ingenu pensar que el declivi de la socialdemocràcia conduirà ràpidament a l’adopció massiva de les idees revolucionàries. L’experiència a Amèrica Llatina i, més recentment, en altres països del sud d’Europa, ha estat l’avenç de nous projectes essencialment reformistes d’esquerres-encara que renovats-(el Partit d’Esquerra de Mélenchon a França, Syriza a Grècia-ara el partit més popular del país). L’atracció que desperta aquest tipus de formació en part es basa en la urgència de la crisi social i el desig d’una transformació política ràpida, però també es fonamenta en la realitat de la consciència sota el capitalisme.

Les arrels del reformisme

L’anàlisi fins aquí es podria malinterpretar com una defensa de l’abstenció electoral i el desinterès per la política “oficial”. Res més lluny de la realitat. Relacionar-se amb la política reformista es fa crucial per diverses raons.

Primer, hi ha la qüestió de la consciència de les classes subordinades al capital (i especialment la treballadora). Alba Rico aposta pel projecte de Podem amb el següent argument:

La iniciativa [...] s’inscriu en aquest doble realisme: el d’una esquerra limitada pel seu oportunisme o la seva puresa i el d’un malestar social que es mobilitza amb força al carrer, però que busca una gestió institucional que derroti i substitueixi la de ‘els que no els representen “[...] Si hi hagués una ferma consciència de classes [...] i un potent moviment de masses, [...] si almenys la gent tingués molt clar l’horitzó de ruptura amb el capitalisme que exigeixen les circumstàncies, Podem seria un atemptat a la unitat i un obstacle per al triomf revolucionari /22.

Hi ha el perill de llegir aquest argument tàctic en clau pessimista, entenent que la consciència revolucionària no pugui sorgir del conflicte de classe. Hi ha masses exemples històrics que desmenteixen aquesta idea (entre ells, la revolució social a Catalunya i Aragó al 1936). Però l’important de la cita és el reconeixement del desfasament entre el nivell de malestar (i de mobilització) i la falta de creença en un canvi polític no parlamentari. En part, aquesta falta es deu a la constant propaganda sobre “la democràcia”, però això és només part de la qüestió.

Una altra part és que les experiències vitals de les classes “subalternes” solen estar marcades per la impotència. És especialment així per a la classe treballadora, que a diferència de la “burgesia” i la “petita burgesia” no té control cap sobre el que produeix, quant produeix, etc. L’impacte psicològic produït, que Marx va anomenar “alienació” (o manca de control), no acaba al final de la jornada, i afecta a la manera en què interactuem amb el món. La relació entre l’alienació i l’explotació que patim anima a que busquem millorar els nostres salaris i condicions laborals (i els “salaris socials que representen les prestacions socials, etc.) Però també al fet que deleguem el paper d’aconseguir a altres. En el pla polític, aquest paper el tenen els polítics professionals (normalment encantats de canalitzar les protestes per vies de profit personal) i, en el social, els i les sindicalistes professionals. La separació pràctica entre la lluita “econòmica” (sindical) i la “política”, divisió fomentada pel sistema democràtic, també reforça la visió i pràctica reformistes, ja que s’autolimita la lluita des de baix i amb això frena els processos de conscienciació sobre el potencial polític d’aquesta lluita. Però aquestes dependències i separacions artificials comencen a erosionar quan participem en protestes-especialment en vagues-i es descobreix el poder col lectiu. Les múltiples contradiccions del capitalisme fan inevitables aquests conflictes.

La realitat contradictòria entre l’experiència de l’explotació i de l’alienació, ajudada pels molts instruments de domini ideològic de l’1%, fomenta que la majoria de les classes subordinades desenvolupin una “doble consciència” (la descripció gramsciana de la combinació d’idees progressistes i d’idees conservadores). Aquesta visió més “materialista” de les idees, ajuda a entendre millor la consciència que la noció popular i una mica elitista que simplement “els renten el cervell”. Afortunadament les idees de la majoria de la classe treballadora inclouen elements progressistes a més de conservadors i si trobem els mecanismes per promoure les idees més solidàries, crítiques, etc., podem fer que la minoria conscient esdevingui majoria.

Això passa per involucrar més gent en campanyes i lluites, però també per la intervenció en campanyes electorals. A causa del paper de l’hegemonia en el capitalisme tardà (a diferència, per exemple, de la Rússia prerevolucionària de Lenin, quan l’estat governava més amb la repressió i la por), fer una radical transformació avui requereix que el moviment lluiti per estar en les institucions, els mitjans de comunicació, el món acadèmic i els sindicats burocratitzats (allà on no existeixin sindicats combatius de pes). Aquest enfocament va ser una aportació original de Gramsci, qui mai va deixar de ser el revolucionari de les ocupacions de fàbriques a Torí, però que va aprendre (després de la derrota d’aquestes a mans de la política burgesa i feixista) que la lluita pel poder popular també passa per una lluita contrahegemònica àmplia.

Conclusió

La importància de la lluita política i la realitat contradictòria de la consciència popular sota el capitalisme fa essencial saber relacionar-se amb el reformisme (especialment el dels nous moviments que volen trencar amb l’esquerra tradicional i que representen un gir cap a l’esquerra).

Ja que Podem sorgeix dels contextos de la desafecció amb la política institucional i de l’experiència democratitzadora del 15M (moviment en el qual ha participat la majoria de la base de Podem), té el potencial per ser una eina a favor de la lluita social i en contra de la política institucional (com han pogut fer les i els diputats de la CUP a Catalunya amb molt d’èxit). Encara que sembla que no hi haurà diferències programàtiques enormes entre Podem i IU, hi ha diferències essencials entre ambdós: mentre IU basa la seva estratègia i la seva organització en el que ens permetrien fer les institucions, Podem comença amb el full en blanc i amb la visió (almenys majoritària) de no acabar com “un partit”. També aquesta última formació té al seu si un sector anticapitalista substancial, que és un aspecte important. Per aquestes raons, és molt important que participem les i els anticapitalistes a Podem (o a la CUP en el seu territori) i que intentem portar-hi les campanyes en què estem participant.

També és essencial la participació de les persones més rupturistes per la manera d’iniciar Podem (de pressa per “arribar a les Europees”, llançat el projecte des de dalt aprofitant el perfil públic de Pablo Iglesias) i per la poca experiència, en general, de seva base jove. Les i els anticapitalistes podem posar el nostre gra de sorra perquè aquest nou projecte aconsegueixi resistir la capacitat neutralitzadora de l’estat i els vells vicis oportunistes de la política de masses (cosa que no serà gens automàtica). Aquest ajut només es dóna participant de manera constructiva des de dins, buscant sinergies amb activistes socials dins i fora de l’organització i evitant la crítica fàcil i destructiva. Només així podem contribuir a demostrar que “una altra política és possible” i que aquesta política es crea des de baix i més fora que dins de les institucions.

Notes:

1 Alba Rico, S., 2014: “Podemos, sí, ¿pero queremos?”, Cuarto Poder, 22 enero: http://bit.ly/1i6tyXU.

2 Veure, per exemple: Taibo, C., 2014: “Sobre Podemos”. Rebelión, 21 enero: http://bit.ly/1jtLqJ5.

3 No és fàcil definir políticament Podem i és problemàtic l’ús del terme “reformisme” sense matisacions ni adjectius per les connotacions freqüentment negatives que té l’etiqueta. Alguns dels impulsors de Podem defensen una estratègia política que s’assembla molt al reformisme d’esquerres de Syriza a Grècia o d’alguns governs llatinoamericans, però encara aquí és important distingir entre aquest tipus de reformisme i el de la socialdemocràcia tradicional. Per a mi Podem encara és un projecte híbrid caracteritzat més per la seva relació amb el 15M que per altra cosa.

4 Veure Stobart, L., 2014: “Whatever happened to the Indignados? 2: Regime crisi “. Left-flank, 24 març: http://bit.ly/1muFq7W.

5 Un exemple és aquesta entrevista a Xavier Domènech: “El Procés Constituent com a idea és l’espai on es pot intentar passar a la resistència a l’ofensiva”. L’Heura, n º 8: http://bit.ly/QqFiJi.

6 Alba Rico. Ibid.

7 El terme va ser aplicat al 15M per primera vegada per la blocaire i el blocaire australians Elizabeth Humphrys i Tadeusz Tietze. La traducció seria “antipolítica”, però el terme en anglès deixa més clar que no s’està referint a totes les idees polítiques (en aquest cas la paraula en anglès seria “antipolitical”). Per a una explicació (en anglès) veure: Stobart. L., 2014b “Whatever happened to the Indignats? 1: Radical struggle “. Leftflank, 17 març: http://bit.ly/1njFJTi.

8 Ralph Miliband era un conegut marxista britànic.El seu fill (Ed) és l’actual líder del Partit Laborista (¡!).

9 Thomas. P.: “Gramsci and the political”. Radical Philosophy, nº 153: http://bit.ly/1i2cMZb. La “societat civil” ee refereix a tota la societat menys l’estat.

10 Gramsci, A., 1971: “Political Parties in Periods of Organic Crisis” en Hoare, Q. y Nowell Smith, G. (eds.): Selections from the Prison Notebooks. Londres: Lawrence and Wishart.

11 Errejón, I., 2014: “Pugnar y avanzar. El papel del estado en el cambio social”. En Lluita, 31 març: http://bit.ly/1mreinL.

12 Ibid.

13 Ibid.

14 Rodríguez, E., 2013: Hipótesis Democracia. Madrid: Traficantes de Sueños, pp. 64-5.

15 Ibid. p. 73.

16 Ibid, p. 74.

17 Gil Robles, E., 2012: “El declive del ciclo socialdemócrata”. El País. 21 maig: http://bit.ly/1mremEc.

18 Nom que s’utilitza per descriure la socialdemocràcia convertida al neoliberalisme.

19 Humphrys, L. y Tietze, T., 2013: “Antipolitics: elephant in the room”. Left Flank, 31 octubre: http://bit.ly/1pmuQCf.

20 Kampiaganis, T., 2014. “The ‘Brown Revolution’ of the European Far Right”. Left Flank, 12 gener: http://bit.ly/1jtPUPV.

21 Stobart, L.; 2014ª, op. cit.

22 Alba Rico, S., op. cit.

9 maig 2014

http://lahiedra.info/lesquerra-davant-lestat-i-la-seva-democracia/


A la mateixa secció:


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)


Trotski i la República Catalana: El conflicte català i les tasques del proletariat (1934)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com