contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 4 de maig de 2015 | Manuel
Catalunya: Què hauria de passar perquè les eleccions municipals del 24 de maig fossin com les de l’abril de 1931

Roger Palà

Traçar paral·lelismes amb els anys trenta del segle XX és un lloc comú a l’hora d’analitzar la política catalana. Un exemple: en referència a les eleccions municipals del proper 24 de maig, hi ha qui diu que podrien tenir una transcendència similar a les del 12 d’abril de 1931. El mateix Oriol Junqueras va fer servir el símil en aquest article a ‘El Punt Avui’. La comparació no parteix només de l’entorn republicà: Gerardo Pisarello, número 2 de Barcelona en Comú, recordava en un míting de Sants fa dos diumenges que “abril era un mes constituent”, fent una referència explícita als anys trenta per assenyalar tot seguit el maig de 2015 com el moment en què les aspiracions de canvi podrien concretar-se.

El moment del procés sobiranista o la crisi de l’anomenat “règim del 78” fan que, efectivament, les eleccions del proper 24 de maig tinguin ressons que vagin més enllà d’uns simples comicis municipals. Tanmateix… què hauria de passar el 24 de maig perquè els resultats de les eleccions municipals poguessin llegir-se en una clau similar a les del 12 d’abril del 31? Al 31, la cosa anava de triar entre els republicans (ERC, però també els socialistes, el Partit Radical de Lerroux o els republicans “d’ordre” d’Acció Catalana) i els partits de l’antic règim (a Catalunya, la Lliga Regionalista, expressió política de la dreta catalana, juntament amb els partits d’extracció monàrquica i tradicionalista). Els comicis del 12 d’abril van donar la victòria aclaparadora a les forces republicanes i en especial a ERC, un partit fundat un mes abans de les eleccions. La conseqüència directa va ser la proclamació de la República.

Seguint aquest fil… Quines forces representarien als republicans dels anys trenta i quines el règim monàrquic d’Alfons XIII en la Catalunya de 2015? Bo i partint d’una simplificació extrema, a la Catalunya actual també podríem identificar l’existència de dos blocs que es mouen en claus similars. A una banda hi podríem posar les forces que han governat de manera hegemònica la major part d’institucions a Catalunya i Espanya durant els últims quaranta anys: CiU, el PSC i el PP, màxims representants del bipartidisme. A l’altra, totes aquelles forces (velles o noves) que arran de la triple crisi en la que està immers el país (d’arrel nacional, social i democràtica) aspiren a protagonitzar una “revolució ciutadana” de tons i colors molt diversos. En aquest sac hi cabria des d’ERC, fins a ICV-EUiA, la CUP, Podem i totes les confluències més o menys exitoses en forma de Crides, Guanyems i ‘En Comú’. Si el consens entre els partits republicans de l’any 31 era simplement la República, aquest bloc tan heterogeni té com a punt de trobada els tres eixos d’aquesta triple crisi: defensa del dret a decidir (des de l’independentisme d’ERC i la CUP a posicions més matisades com la de Podem o ICV-EUiA), l’aposta per un gir en les polítiques socials i l’esmena a la corrupció i al mal funcionament del sistema, inclosa l’aposta per processos constituents en clau catalana o estatal.

Què va passar a Catalunya el 12 d’abril del 31?

Si es tracta d’emular els anys trenta del segle XX, anem a veure què va passar realment a les eleccions d’abril del 31. Comencem per Barcelona. A la capital, els republicans van sumar un total de 38 regidors i el 64% dels vots. ERC va treure el 31% dels vots, la coalició entre el Partit Radical, el PSOE i la UGT el 21% i el Partit Catalanista Republicà (marca d’Acció Catalana) el 12%. La Lliga va sumar només 12 regidors i va quedar tercera força empatada amb el Partit Radical. En aquella època l’Ajuntament tenia 50 regidors i només 12 representaven l’antic règim.

I com estan les coses actualment a Barcelona? ICV-EUiA, ERC i la CUP van treure el 17,6% dels vots en les eleccions del 2011, i CiU, el PSC i el PP el 67%. Això vol dir que, per situar-se en una tessitura semblant a la de 1931, el proper 24 de maig ERC, Barcelona en Comú i la CUP haurien de multiplicar per tres el seu resultat global, i CiU, el PSC i el PP haurien dividir per tres els seus vots. En aquests gràfics queda més clar:

Distribució del vot a l’ajuntament de Barcelona (1931 i 2011)

Tot sembla indicar que CiU, PSC i PP perdran molts suports, però es fa difícil pensar que la caiguda pugui ser tan acusada. A més, cal tenir en compte un factor crucial: la més que segura entrada amb força de Ciutadans. Una formació que, si bé es presenta com un partit regeneracionista, no té punts de connexió amb gairebé cap dels actors que prenen part d’aquest bloc de partits emergents. És cert que les coses han canviat força des de 2011 i que en l’ambient es respira novetat. Però l’enquesta publicada per La Vanguàdia avui dilluns situa Xavier Trias com a guanyador de les eleccions, i la suma de CiU, PSC i PP podria elevar-se per sobre dels 22 regidors. En canvi, la suma de Barcelona en Comú, ERC i la CUP se situa en els 14 regidors.

Victòries republicanes a les principals ciutats del país

El republicanisme, però, no només va guanyar a Barcelona l’any 31, sinó que ho va fer arreu de les principals urbs catalanes. El triomf arreu del país va ser el que va consolidar el canvi de cicle. Per acabar de donar la volta al taulell (o de capgirar la història, això va a gustos), les forces emergents haurien d’imposar-se també als principals nuclis del país. En aquest quadre simplificat podeu veure com van quedar els resultats en algunes de les principals ciutats catalanes l’any 31 i la composició actual dels consistoris. Vaja: que la cosa no pinta fàcil.

Per si això fos poc, al marge de l’estricta aritmètica electoral hi ha motius polítics de fons que fan difícil creure que el maig del 15 sigui com l’abril del 31. Les formacions republicanes que van imposar-se en aquells comicis eren molt diferents entre sí, però el consens –tàcit o explícit- sobre la proclamació de la República va envoltar tot el procés electoral. Ara, les formacions que aspiren a recollir els anhels de canvi de la ciutadania, si bé coincideixen en el diagnòstic, tenen receptes diferents per a solucionar el problema. ERC i la CUP aposten per un procés en clau independentista. ICV-EUiA o Podem no prioritzen aquesta opció, si bé es mostren partidaris del dret a decidir de forma més o menys explícita. Podem, que a les municipals ha travat aliances tan amb la CUP com amb ICV, aposta per un procés constituent estatal. El llistat de matisos és ampli. No n’hi hauria prou amb que aquests partits guanyessin, sinó que s’haurien de posar d’acord sobre què fer. Un acord que, avui en dia, no només no existeix, sinó que és dinamitat dia sí, dia també per les claques de fanboys piròmans de cadascuna d’aquestes opcions.

No sembla fàcil, doncs, que el maig de 2015 acabi sent com l’abril de 1931. És cert que la política és cada cop més imprevisible, i les eleccions d’enguany presenten particularitats que, certament, fan pensar en aquells comicis dels anys trenta. Les forces que aspiren a protagonitzar el canvi, però, farien bé de començar a ser conscients que poser aquest any 2015 podria no passar gairebé res. I que les grans transformacions, de vegades, requereixen de processos de maduració més lents. La història dels anys trenta, però, sí que ens deixa una lliçó clara: més enllà de lideratges, a Catalunya els escenaris rupturistes i constituents gairebé mai els ha protagonitzat una força en solitari. La pluralitat d’opcions sempre és condició necessària. Va ser així l’any 31 i ho serà, molt probablement, durant el cicle polític que obrirà l’any 2015.

4/5/2015

http://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2015/05/04/que-hauria-de-passar-a-catalunya-perque-les-eleccions-municipals-del-24-de-maig-fossin-com-les-de-labril-de-1931/


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com