contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 17 d’abril de 2015 | Manuel
Un govern dels treballadors com un pas cap al socialisme

John Riddell

El concepte d’un govern dels treballadors va ser el nen maldestre de la jove Internacional Comunista. La idea que expressa és fonamental per al marxisme: que els treballadors s’han d’esforçar per a prendre el poder polític. Però a principis de la Comintern, es vinclava amb una perspectiva que era polèmica per als marxistes d’aleshores i que encara ho és ara: el fet de que els treballadors puguen formar un govern que funcione inicialment dins d’un Estat capitalista encara en funcionament.

Com va comentar el marxista francès Daniel Bensaïd, "La fórmula algebraica d’un govern dels ’treballadors’ ’ha donat lloc, amb el temps, a les més variades, i sovint contradictòries, interpretacions" (1).

Vegem quina llum pot llançar sobre aquesta qüestió el registre del Congrés Mundial de la Internacional Comunista de 1922, publicat recentment en anglès (2). Aquesta va ser la reunió que va celebrar la Comintern sobre la qüestió del govern dels treballadors amb el debat més ampli i en què va aprovar la seua posició inicial.

El debat del congrés es va centrar en països com Alemanya, on es van mantenir lluites obreres de masses que plantejaren la possibilitat de que la gent treballadora poguera formar govern. Per tant, calia plantejar el concepte de "poder no només com una perspectiva a llarg termini, sinó en termes de les organitzacions dels treballadors existents, amb les seues fortaleses i debilitats.

D’altra banda, els treballadors d’Alemanya, Itàlia, França i els països veïns no tenien una xarxa de consells revolucionaris dels treballadors similars als soviets russos de 1917. La majoria dels moviment organitzats dels treballadors encara estaven dirigits per líders pro-capitalistes, i els comunistes eren encara un corrent minoritàri dins de la classe obrera. La qüestió del poder obrer s’havia d’abordar en aquest marc.

En aquest context, la Internacional Comunista havia posat en marxa esforços per a construir un front únic de lluita obrera, desafiant les organitzacions dirigides per buròcrates pro-capitalistes a unir-se als esforços per guanyar demandes immediates, com l’obertura dels llibres de comptes dels capitalistes, el control obrer de la distribució d’aliments, l’augment de la pressió fiscal als rics, i armant els treballadors per a la defensa contra les bandes reaccionàries. Com es podria implementar un programa d’aquest tipus? La Comintern va respondre: mitjançant un govern de tots els partits obrers - un "govern obrer". (Veure "Els orígens de la política de front únic")

En introduir aquest concepte en el Quart Congrés al novembre de 1922, el president de la Comintern Gregory Zinoviev va reconèixer que es tractava d’un assumpte que "no s’ha aclarit de forma suficient" (3). Els i les delegades, efectivament, van avançar interpretacions variades i contradictòries. El text proposat per a la seua aprovació va passar per més esborranys que qualsevol altre document del congrés. Fins i tot després de la seua adopció, es van distribuir tres versions diferents als partits de la Internacional Comunista. (Per als tres textos, vegeu "La desconeguda resolució de la Internacional Comunista sobre els governs dels treballadors") La major part de la discussió posterior en el mon anglosaxó s’ha fet a partir d’un esborrany preliminar que difereix substancialment del text que el Congrés va aprovar finalment.

El debat s’havia obert dos anys abans, durant una vaga general dels treballadors alemanys. El cap dels sindicats socialdemòcrates, Carl Legien, va demanar la formació d’un govern dels partits obrers i els sindicats. El seu objectiu, per cert, era posar fi a la vaga i començar a restablir l’ordre burgès, com havia fet un govern socialdemòcrata unit després de la revolució alemanya de novembre 1918.

Però les circumstàncies havien canviat. El poder ja no descansava en consells obrers revolucionaris, com al novembre de 1918, sinó en un règim de coalició burgés. Un govern obrer treuria la seua autoritat no del Parlament, on els diputats dels partits obrers eren una minoria decidida, sinó del moviment de masses dels treballadors. El Partit Comunista d’Alemanya va declarar que, en aquestes condicions, "la formació d’un govern socialista ... crearia condicions extremadament favorables per a una acció enèrgica de les masses proletàries", i va expressar la seua aprovació condicional de la proposta. (4) Es desencadenà un acalorat debat tant en el partit alemany com en la Internacional Comunista pel que fa a si aquesta posició era adequada.

La crida per a un govern dels treballadors d’aquest tipus a Alemanya es va incloure l’any següent en la resolució de la Comintern amb el llançament d’una campanya per a un front únic obrer. Això va donar lloc a un extens debat, que es va dur a terme en el IV Congrés Mundial al 1922.

Pseudònim o transició

La qüestió central va ser si el terme «govern dels treballadors» era no més que un pseudònim per al poder dels consells de treballadors sota el lideratge comunista - una dictadura del proletariat - o si representava una etapa de transició cap a aquest objectiu. Aquest últim concepte, va advertir Amadeo Bordiga, líder central del Partit Comunista italià, implicava que la classe obrera pot prendre el poder "d’alguna manera que no fora a través de la lluita armada pel poder".

Ruth Fischer, qui va dirigir la minoria d’esquerra en el partit alemany, va advertir que el concepte de revolució estava sent aigualit per a "modelar el seu cabell a la manera ’occidental’, creant etapes de transició democràtica entre el que tenim i el que ens proposem". Inicialment, Zinoviev havia compartit també aquest punt de vista. Se’n va retractar una vegada es va obrir el congrés, però va tornar a expressar el seu pensament subjacent d’una forma més cauta (5).

Els líders de la majoria del partit alemany i Karl Radek, d’altra banda, van sostenir que el govern obrer no era un pseudònim de dictadura dels treballadors sinó un "punt de transició" cap a ella. L’assoliment d’un govern obrer pot "conduir a una fase més aguda de la lluita de classes a través del qual podria sorgir, en última instància, una dictadura proletària", va dir Ernst Meyer. Serà parlamentari "només en un sentit subordinat" i "ha de ser conduit per les masses". Karl Radek va descriure un govern així com "el punt de partida d’una lluita per la dictadura del proletariat" (6).

Durant el procés d’edició, el text del congrés es va alinear progressivament amb un concepte "transicional" del govern dels treballadors. El text final es contraposava de forma marcada al plantejament parlamentari d’una "coalició burgesa-Social Demòcrata, ja siga oberta o encoberta". L’esborrany final deia que el govern dels treballadors només pot sostenir-se per les lluites de les masses; les seues tasques enumerades comencen per l’ "armament del proletariat" i finalitzen amb el "trencament de la resistència de la burgesia contrarevolucionària" (7).

Els comunistes han d’estar preparats per a "formar governs dels treballadors amb els partits i les organitzacions dels treballadors no comunistes", assenyala la resolució, però només "si hi ha garanties de que el govern treballadors durà a terme una lluita genuina contra la burgesia seguint les línies descrites anteriorment" i està subjecte a d’altres salvaguardes.

Els governs dels treballadors de tipus il·lusòri

La claredat d’aquesta posició es va veure seriosament soscavada, però, per l’ús simultani de l’expressió "govern dels treballadors" per a descriure la’actuació dels partits obrers burgesos que, si bé introdueixen algunes reformes, actuaven com a administradors fidels de l’ordre capitalista. Aquest concepte va ser expressat principalment per Zinoviev, que així va aconseguir liderar de manera simultània tant en l’ala dreta com en l’esquerra del debat. Zinoviev utilitzà l’expressió "govern liberal dels treballadors" per a descriure els règims laboristes que havien administrat l’Estat capitalista d’Austràlia després de 1904 i un futur govern del Partit Laborista a la Gran Bretanya. Aquest règim, va dir, "podria ser el punt de partida per a revolucionar el país", podria prendre moltes mesures "dirigides objectivament contra l’Estat burgès" i "pot acabar en mans de l’esquerra." Sorprenentment, Zinoviev va veure un paral·lel aquí amb el paper dels menxevics russos en 1917 (8).

Aquesta posició va ser rebutjada pels líders de la delegació alemanya, que van presentar una esmena per a distingir entre els governs "il·lusòries" i "genuïns" dels treballadors. La modificació també especificà que els governs il·lusòries "liberals" o "socialdemòcrates" dels treballadors

... no són de cap manera els governs revolucionaris dels treballadors, sinó que, en realitat, amagaven governs de coalició entre la burgesia i líders treballadors obrers contrarevolucionaris. Aquests "Governs obrers" són tolerats en moments crítics per una burgesia debilitada, amb la finalitat d’enganyar el proletariat ... de defensar-se de l’empenta revolucionària del proletariat i de guanyar temps. Els comunistes no poden participar en aquesta mena de govern. Per contra, han d’exposar sense descans davant de les masses la veritable naturalesa d’aquest fals "govern dels treballadors" (9).

Tot i que es va aprovar per unanimitat, l’esmena no es va incorporar a la versió de la resolució publicada en rus, la qual ha servit de base per a les traduccions a l’anglès. Com a resultat, la discussió en llengua anglesa sobre aquest tema, en atacar la posició de Zinoviev, ha fet una crítica del congrés en relació amb la mateixa debilitat que van tractar de remeiar els seus delegats.

Dues preguntes no tractades

Dos aspectes importants del problema del govern dels treballadors, encara que van ser plantejats al congrés, es quedaren sense resoldre.

La primera es referia al paper dels camperols. Durant el debat del congrés, Vasil Kolarov, l’alt delegat de Bulgària, va dir que "el govern dels treballadors no es planteja als països agraris com els Balcans". La resolució final, per contra, es va referir a la possibilitat d’un "govern dels treballadors i els camperols més pobres" en regions com els Balcans i Txecoslovàquia (10).

Aquesta pregunta es va plantejar amb més urgència a Bulgària, governada per un partit camperol radical que s’enfrontava a una amenaça de cop d’estat per forces de dreta. Aquí, hi havia una oportunitat ideal per a aplicar el concepte de govern obrer i camperol però va ser bloquejada per l’hostilitat dels comunistes búlgars al partit camperol governant. Cap congressista va esmentar la situació a Bulgària. Només uns mesos després, el sectarisme dels comunistes búlgars va contribuir a una tràgica derrota del moviment obrer.

La segona qüestió sense resoldre es referia a la naturalesa del règim de govern dels treballadors. El text final de la resolució afirmà que "un govern dels treballadors genuïnament proletari ... en la seua forma pura només es pot materialitzar per part del Partit Comunista". Zinoviev va dir que només aquesta variant "és, de fet, un àlias de la dictadura del proletariat". La consequència era que si els comunistes s’aliaven amb forces no comunistes en un govern revolucionari, això va ser només una solució temporal fins que els comunistes foren prou forts per a governar per si mateix.

Un comentari fet per Lev Trotski va suggerir un plantejament molt diferent. Descrivint l’aliança dels bolxevics amb els socialistes revolucionaris d’esquerra durant els primers mesos de govern soviètic, Trotski va dir que els socialistes revolucionaris d’esquerra havien dimitit del govern per la seua pròpia iniciativa, no per la dels bolxevics (11).

Només es va dir sobre aquest punt. Tal com va ser publicada, la resolució indica una manca de claredat en la diferència entre l’actuació governamental dels treballadors i la duta a terme pel Partit Comunista.

Un plantejament empíric

La resolució conté una tipologia dels governs dels treballadors amb cinc categories. En cada cas, els delegats estaven pensant en un context específic, de la manera següent:

- Il·lusori: govern dels treballadors liberals (Gran Bretanya).
- Il·lusori: Un govern dels obrers socialdemòcrates (Alemanya).
- Genuí: Govern d’obrers i camperols (Balcans).
- Genuí: el govern dels treballadors amb la participació comunista (Alemanya).
- Govern dels treballadors genuïnament proletari (Rússia soviètica). (12)

Zinoviev va emfatitzar als delegats del congrés que aquesta llista no estava completa i que podrien ocòrrer altres tipus de govern dels treballadors. Va advertir que "en la cerca d’una definició científica rigorosa, podríem passar per alt l’aspecte polític de la situació" (13). En altres paraules, el plantejament de la Internacional Comunista no era prescriptiva, sinó empírica. Van tractar d’analitzar les situacions que es plantejaven de fet en la lluita d’aleshores.

En aquell moment, hi havia tres exemples de govern dels treballadors, cap dels quals encaixaven completament en aquest esquema de cinc punts:

- La Comuna de París, un govern obrer revolucionari en guerra amb un règim burgès encara existent.

- La república soviètica primerenca: com s’ha assenyalat, un règim de coalició basat en soviets obrers i camperols revolucionaris.

- Els governs revolucionaris de Baviera i Hongria el 1919, on, com Chris Harman i Tim Potter han assenyalat, "el poder burgès pràcticament havia col·lapsat .... El govern obrer va arribar a existir i després va haver de crear l’estructura del poder proletari" (14).

La resolució tampoc no va dir res respecte del govern que podria configurar-se als països colonials i semi-colonials com a resultat de la lluita per un front únic antiimperialista. Aquesta pregunta va ser plantejada amb urgència en els anys següents al congrés a la Xina, on una política equivocada de la Komintern va resultar en una derrota desastrosa. L’any d’aquest revés, l’Oposició Unificada al Partit Bolxevic, liderat per Trotski i Zinoviev, va formular una proposta governamental per a la Xina basada en l’arsenal estratègic bolxevic dels anys anteriors a 1917: una dictadura democràtica revolucionària del proletariat i els camperols (15). Trotsky va repudiar aviat el concepte. No obstant això, segueix sent una de les possibles variants d’un govern obrer i camperol.

Rellevància a llarg termini?

Gairebé un segle ha passat des que el Comintern va debatre la qüestió del govern obrer. L’era revolucionària que va començar el 1914 ha mort; ens dirigim cap a noves revolucions, sota condicions noves. No hi ha avui un equivalent dels partits comunistes de masses de la dècada de 1920. Les decisions de la Comintern sobre la política governamental estaven arrelades en un entorn polític que ja no existeix.

Pot ser perjudicial emprar les decisions de la Comintern com a una plantilla que haja d’imposar-se en una realitat molt diferent. La rellevància de les seues discussions sobre govern dels treballadors rau més aviat en alertar-nos sobre la possibilitat que la gent treballadora ha de lluitar pel poder governamental, fins i tot en absència d’una xarxa de tipus soviètic de consells obrers.

La resolució del IV Congrés suggereix que els esforços dels treballadors per a formar un govern, lluny de representar un obstacle per a la revolució socialista, pot ser un pas de transició significatiu cap a la seua realització. La resolució també esbossa les condicions sota les quals podria existir un govern dels treballadors dins d’un estat capitalista, durant un període transitori, amb resultats positius.

La posició primerenca de la Comintern conserva la seua rellevància per a les lluites pel socialisme en el nou segle. Això ens dóna una bona raó per a revisitar els debats de la Comintern durant el primer lustre d’activitat sobre el seu maldestre però vigorós xiquet, el concepte d’un govern dels treballadors.

Aquest treball es va presentar com a part de la ponència sobre el Moviment Comunista Internacional de la Vuitena Conferència Anual de Materialisme Històric a Londres, Anglaterra, l’11 novembre de 2011.

Per a les variants dels textos de la resolució del IV Congrés de la Internacional Comunista sobre els governs dels treballadors, vegeu “The Comintern’s Unknown Decision on Workers’ Governments”.

References

1. Daniel Bensaid, 2011, La Politique comme art stratégique, Paris: Éditions Syllepse, p. 69.

2. John Riddell (ed.), 2012, Toward the United Front: Proceedings of the Fourth Congress of the Communist International, 1922 (hereafter TUF), Leiden: Brill.

3. TUF, p. 129.

4. Pierre Broué, 2005, The German Revolution 1917–1923, Leiden: Brill, 369.

5. TUF, pp. 182, 147.

6. TUF, pp. 139–40, 167.

7. TUF, p. 1159.

8. TUF, pp. 266–7.

9. TUF, pp. 1098–9.

10. TUF, pp. 243, 1161

11. TUF, p. 1161, 267, 1003.

12. TUF, p. 1160–1.

13. TUF, p. 267–8.

14. Chris Harman and Tim Potter, “The Workers’ Government”, in International Socialism, February 7, 2007.

15. Leon Trotsky 1980, Challenge of the Left Opposition, vol. 2, New York: Pathfinder, p. 369.

Traducció anticapitalistes.net

https://johnriddell.wordpress.com/2012/01/01/a-workers-government-as-a-step-toward-socialism/

+ Info:

The Comintern’s unknown decision on workers’ governments

“The Shape of Socialist Strategy“

“On the Meaning of Popular Front“

“Clara Zetkin’s Struggle for the United Front“

Workers’ governments and socialist strategy — a reply

Workers’ government: the realities of our era are different by David Camfield

La desconocida resolución sobre los gobiernos de los trabajadores. John Riddell

Què s’enten per un govern dels i les treballadores? Chris Harman, Tim Potter / John Riddell

El front únic i el govern obrer al IV Congrés de la Internacional Comunista: "Una manera d’apropar-se a la victòria"article. Antonis Davanellos

IV Congreso de la Internacional Comunista

El origen de la política de frente único: debates de estrategia en la Internacional Comunista (1919-1923). Miguel Romero

La tercera internacional. Jordi Jaumandreu


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com