contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 16 d’abril de 2015 | Manuel
Terror penal contra la dissidència política

Eduardo Cáliz / Shangay Lily

Els motius pel descontentament social i increment de la desafecció (ja existent) entre ciutadania i regim del 78 són de gran transcendència i manifestos: greu crisi econòmica provocada pel sector bancari i l’especulació immobiliària, l’origen de la qual la majoria de la població n’ha estat aliena; conseqüències de la crisi en forma de retallades de drets socials (sanitat, educació…) i drets laborals dels quals els principals afectats són les classes populars; o nul•la repercussió de la crisi als seus causants. Aquest descontentament ha provocat un increment notable de les mobilitzacions socials d’ençà de l’inici de la crisi econòmica al 2008: marees, 15M, vagues generals, etc. La gran majoria amb una participació gens desdenyable. A més a més de l’increment numèric hem d’analitzar també el salt qualitatiu d’aquestes mobilitzacions, degut a la frustració amb els poders públics, realitzant-se amb una major contundència tant als Països Catalans (vagues generals, aturem el Parlament, Can Vies..) com a la resta de l’Estat espanyol (barri de Gamonal a Burgos o les marxes del 22M a Madrid entre tants altres). Aquest salt qualitatiu i quantitatiu ens va revelar la sensació d’un Estat incapaç de fer front a la crisi, sensació que s’ha multiplicat per la major repercussió mediàtica i social d’aquestes protestes que en èpoques anteriors a la crisi ni tan sols transcendia dels cercles més militants.

L’increment de la incidència dels moviments socials no només es demostra amb una major capacitat de convocatòria, sinó també amb la creixent aparició als grans mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el passat 17 de gener l’emissió per la televisió pública del Principat de Catalunya del documental Ciutat Morta, va produir la millor penetració en els grans mitjans de comunicació d’un cas de corrupció policíaca als Països Catalans, afectant de manera notòria al poder judicial (a tall d’exemple la jutgessa afectada no va anar a treballar el dilluns següent a l’emissió del documental), a dos cossos policials (Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra), a la Fiscalia, a l’establiment polític (PSC, ICV com a actors principals, i ERC, CiU i PP per mirar cap a una altra banda). Les consciències dels ciutadans van quedar certament tocades: -no fa falta anar als EUA per veure casos de muntatge policíac, aquí, al barri de la Ribera de la ciutat de Barcelona, la ciutat aparador que s’obre al turisme desmesurat amb aires de ciutat oberta i progressista, cinc joves foren condemnats a penes de presó per l’únic testimoni de tres agents de policia- aquest era el pensament generalitzat de la ciutadania el 18 de gener.

Aquesta emissió coincidia amb l’inici d’una marató de judicis a detinguts durant l’efecte Can Vies, que començava la setmana posterior a l’emissió del documental. Aquests judicis s’encaraven amb una percepció global de la necessitat de revisió del sistema judicial i policíac amb l’esperança que aquells fets no tornessin a succeir. Es respirava optimisme davant la multitud de casos relacionats amb la repressió a la protesta i els moviments socials.

Tanmateix, l’animal ferit sempre és més perillós, i com a animal ferit ha actuat tan la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol mitjançant el poder judicial durant el març de 2015, començant per les 14 persones condemnades per l’efecte Can Vies (només 4 absolucions), entre elles quatre condemnes amb penes superiors a tres anys de presó, cosa que comporta el compliment de les mateixes; seguint per la revocació de la sentència absolutòria pels 8 joves d’Aturem el Parlament condemnats amb penes de 3 anys de presó. Tot plegat com a bestreta macabra de l’aprovació el 26 de març de la reforma del Codi Penal i la nova Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana, més coneguda com a Llei Mordassa, que per la limitació del dret de protesta ja ha fet pronunciar-se a diversos relators de l’ONU en contra de les normes abans esmentades.

El dret a la protesta, a dissentir, a expressar lliurement el dissens, la queixa o la crítica política, ha de considerar-se un dret especial en una democràcia no formal, atès que limitar la participació política de la ciutadania a unes eleccions cada quatre anys donaria ipso facto un poder absolut als governants, que no trobarien oposició ciutadana fins les properes eleccions. Així, les sentències per l’efecte Can Vies, la sentència d’Aturem el Parlament, la llei Mordassa i la reforma del Codi penal tenen en comú l’atac frontal a la dissidència política, la limitació del dret de protesta molt per sota dels nivells democràtics, la coacció i desmotivació de la ciutadania a l’assistència a actes d’oposició o crítica als governants. Poder judicial, legislatiu i executiu coincideixen de ple en la repressió a la protesta, demostrant una vegada més, que la separació de poders a l’Estat espanyol és una quimera, pura aparença en tant en quant de fer front a la dissidència política es tracta.

L’aportació del poder judicial a la limitació del dret a la protesta que es du a terme mitjançant les sentencies de l’efecte Can Vies i Aturem el Parlament es realitza des de dues perspectives diferents. Tots coneixem el dret a la presumpció d’innocència, però hem de ser conscients que en ben poques excepcions de les proves practicades en un procés penal se’n pot deduir veritat absoluta. Com a molt un seguit de probabilitats sobre una o altra versió, i si d’aquesta sèrie de probabilitats s’extreu un dubte raonable, en virtut del principi in dubio pro reo, ha de deduir-se una sentència absolutòria. En les sentències de l’efecte Can Vies podem trobar punts de coincidència: sacralització de la versió policíaca; absència de proves pericials que corroborin l’esmentada versió; existència de testimonis que contradiuen la versió policíaca; absència de valoració de la declaració de l’imputat. És manifest que sobre aquests premisses no es port tenir la certesa absoluta i posseir la plena convicció respecte a què la veracitat sobre els successos sigui una de les versions i no l’altra, per tant en un situació normal, dins d’un Estat democràtic això ha de conduir a sentències absolutòries: No ha estat així.

A la sentència d’Aturem el Parlament ens trobem amb condemnes a penes de tres anys de presó a vuit persones de les quals els únics fets provats són tacar una gavardina (el fet més greu) i caminar darrera d’un diputat cridant “no ens representa”, obstaculitzar el camí d’un diputat cridant consignes pròpies de la protesta, etc. Es condemna a vuit persones per l’existència d’una intimidació en base a fets aliens a l’acció dels condemnats, s’amplia el concepte de coautoria, no es condemna a qui realitza un acció punible en l’àmbit de la protesta (perquè no s’ha pogut identificar ningú), sinó que es condemna a qui participà de manera activa a la protesta. Per tant podem afirmar que allò important respecte als condemnats d’Aturem el Parlament no era el que van fer, sinó el que eren: manifestants contraris al règim del 78 i és per això que se’ls condemna, per plantar cada directament contra aquest règim i en cap cas per les accions concretes que van portar a terme.

L’aparença d’Estat democràtic fa que l’article 25 de la Constitució Espanyol s’indiqui que les penes privatives de llibertat hauran d’anar orientades a la resocialització o reeducació del penat, aparença que s’ensorra quan analitzem les sentències del passat mes de març: no es pot resocialitzar a una persona que no ha comès el fet pel qual ha estat condemnat (inexistència de proves en les condemnes de Can Vies) i tampoc es pot resocialitzar a qui ha realitzat un fet que dubtosament pugui ser reprovable (condemnes d’Aturem el Parlament).

L’Estat, la Generalitat, el sistema, el règim del 78… són perfectament conscients d’aquesta contradicció. Tot amb tot, i de manera deliberada, decideix executar aquest cruel pla d’atac als moviments socials i a la dissidència política encara que sigui a costa de la llibertat de persones innocents. Pla, en tant en quant la finalitat cercada és allò que la criminologia denomina prevenció general negativa: la norma penal genera un estat de coerció a la societat el temor del qual a l’execució mateixa impedeix que els individus la incompleixin, no importa el delinqüent i la seva resocialització, sinó que allò important és el temor generat i per generar l’esmentat temor es necessària l’efectivitat de compliment de la pena, d’aquí la desproporció entre les penes i els fets. Si bé això és greu, el més calent és a l’aigüera des del punt de vista de qualitat democràtica, perquè aquesta teoria de la prevenció general no s’aplica de la mateixa manera a tot tipus de delictes: corrupció política, delictes econòmics, frau fiscal, delictes ecològics , s’escapen sospitosament a aquesta formula de prevenció mitjançant la por. És un missatge directe i clar cap als moviments socials, la dissidència política i la contestació a la crisis al carrer. Una declaració de guerra d’aquells que ostenten el poder: no pensen combatre de la mateixa forma la corrupció, els excessos policíacs o el terrorisme econòmic portat a terme pels bancs, és per això que podem dir que per a les classes populars el mes de març ha estat un autèntic mes de terrorisme penal.

Certament ens trobem en una nova època en l’aplicació del dret penal als moviments socials, i no és menys cert que l’execució de les penes que comportin ingressos a presó, amb major o menor freqüència, pot generar una desmobilització ciutadana, aconseguint la finalitat prevista pels defensors de l’actual sistema econòmic i social. Es per tant un deure de les classes populars expandir la solidaritat cap a les persones que han patit repressió, el reconeixement dels mateixos com a presos polítics, atès que les condemnes no responen a un missatge cap als condemnats, sinó com un missatge polític cap a la societat amb una finalitat evident: la victòria del sistema econòmic vigent també al carrer i la neutralització d’aquells que són silenciats pels grans lobbys dels mitjans de comunicació de masses. La solidaritat amb les persones que pateixen repressió i el seu rescabalament públic és imprescindible per combatre el terrorisme penal i per enviar un missatge d’alçada, clar i rotund a qui mitjançant la por pretén acabar amb les protestes davant de la greu crisi econòmica i els conseqüències de la mateixa que pateixen les classes populars, un missatge també a la resta de la societat per tal que no s’acovardin i mantinguin viva la sana i democràtica flama de la contestació i la crítica política.

16/4/2015

Eduardo Cáliz (Advocat d’encausades Can Vies i membre de la CUP Barcelona)

http://somforca.cat/?p=347


Operación Pandora y Piñata, con ‘p’ de PP y propaganda.

Shangay Lily

Si no hay terroristas, habrá que inventarlos. Ese es el mensaje principal que la recién aprobada Ley Mordaza envía a sus mecanismos de represión (policía, jueces, medios del régimen…). Al fin y al cabo, el PP –al igual que la Iglesia que le inspira– no funciona sin enemigos que justifiquen sus atropellos. Ambas instituciones, a la que se podría sumar la oligarquía capitalista (o el capitalismo en general), operan sobre el desagravio comparativo: el famoso “tú más” que intenta justificar todas sus corrupciones. Y para ello necesitan crear un enemigo tan terrible, tan monstruoso, tan temible que cualquier felonía que cometan quede comparativamente disminuida. Y como en realidad nunca ha existido ese enemigo mitológico, pues estas estructuras explotadoras-represoras se han especializado en crearlo. No han tenido más que seguir las tecnologías represivas de la Biblia, que ahí empieza todo. Con un somero repaso, también destaca la ambigüedad que suele rodear a estos monstruosos enemigos. Y ahí es donde entra la ambigüedad de la Ley Mordaza.

El artículo de Diagonal, precisamente titulado Si no hay terroristas habrá que inventarlos, lo explica muy bien:

El texto está redactado con una ambigüedad calculada cuyo fin es precisamente, dado que no tenemos ya terroristas aquí, inventarlos”, señala Manuel Cancio, catedrático de Derecho Penal en la Universidad Autónoma de Madrid. Cancio explica que la definición de terrorismo del anteproyecto de ley “es tan vaga y tan poco concreta que permitiría decir que es terrorismo cualquier cosa”, al desvincularlo de la actuación de una organización que tenga como objetivo la subversión del orden constitucional.

Sin esperar a esa antidemocrática ley, la policía y sus estructuras represivas e inventaterroristas ya se había lanzado a detener sin ton ni son, ni explicación lógica o documental alguna, a jóvenes alternativos por el mero hecho de encajar en su retrato robot “antisistema anarquista” inventado. Así se detuvo a dos jóvenes chilenos acusándolos sin pruebas de haber puesto bombas en la Basílica del Pilar y la Almudena y en ese ánimo se desató la inexplicable Operación Pandora que los medios intentaron hinchar hasta hacer temer a la población una amenaza terrorista nueva de anarquistas (a la población se la sopla y ellos están rabiosos de que les preocupe más qué van a comer mañana). Casualmente, las jaurías policiales acabaron en el mismo sitio de siempre, Vallecas, como atestigua el titular 15 detenidos durante un registro en Vallecas, en el marco de la Operación Pandora.

A este delirio le siguió la Operación Piñata, de la que hoy sabemos que Ascienden a 38 los detenidos en la Operación Piñata, de los que los 14 detenidos por resistencia y desobediencia ya están en libertad con cargos. Otros once, acusados de usurpación, se espera que sean liberados mañana. Los trece acusados de pertenencia a banda terrorista podrían pasar mañana a disposición judicial (por hoy). Por supuesto, los medios del régimen no cuentan nada de esto y hablan de modo ambiguo y difuso de “terroristas anarquistas” pertenecientes a “Grupos Anarquistas Coordinados (GAC)” (la mayor invención del régimen desde los “filoterroristas” escraches, como comentaba un tuitero: grupo de anarquistas coordinados? What??? Si estan coordinados no son anarquistas… jaja esto parece ya La vida de Brian) o de la “magnífica labor policial”. Un ejemplo la foto de cabecera (proporcionada por el Ministerio del Interior) y el texto que aparece al descargarsela:

OPERACIÓN CONTRA GRUPOS ANARQUISTAS COORDINADOS. Fotografía facilitada por la Policía Nacional de la operación contra miembros de Grupos Anarquistas Coordinados (GAC) desarrollada desde primeras horas de esta mañana que se ha saldado por el momento con 13 detenciones, la mayoría, nueve, en Madrid, dos en Barcelona y otras dos en Palencia. Durante la operación Piñata, que continúa abierta y que está coordinada por el Juzgado Central de Instrucción número 6 de la Audiencia Nacional, se han practicado un total de diecisiete registros, seis de ellos en Centros Sociales Ocupados, donde algunos detenidos habían fijado su residencia. EFE/-

No explican, por supuesto, que se han permitido derribar puertas, incluso fachadas enteras, e invadir moradas sin permisos judiciales (que les han sido requeridos insistentemente y ni se han dignado a contestar), o invadir barrios enteros para crear un sentimiento de alarma y terror que no existía antes (a eso se le llama terrorismo, queridos: crear terror en la población). Es un paso más en la caza de brujas antifascistas que llevamos sufriendo los últimos años. El grado de violencia y terror que se permiten es digno de dictaduras, como se ve en la foto de cómo quedó la puerta del magnífico Centro Social Okupado 13/14 de Vallekas después del registro, derribada con ariete.

Es comprensible que entrasen con esa violencia e invadiesen barrios enteros. Al fin y al cabo, el centro social 13/14 organizaba actos tan “terroristas”, violentos y antidemocráticos como el último antes de su derribo: una obra teatral para denunciar los malos tratos a la mujer y la violencia machista. Algo que el PP desaprueba completamente. La violencia machista es algo bueno y el feminismo (o “ideología de género” como lo llaman ellos, los fascistas y los obispos misóginos, que son todos) es el peor enemigo de la libertad. A la mujer se le educa con cursos de maquillaje o bonos para clínicas de estética, como hace el PP, no diciéndole que su cuerpo es suyo y que no tiene que tolerar las agresiones de su familia y amantes. Y que un grupo llamado Asamblea Feminista Panteras se atreva a difundir el terror contra las mujeres (eso sí que es terrorismo con víctimas diarias) es una amenaza a toda la ciudadanía.

Y es que desde hace unos años se ha desatado una caza de brujas contra los antifascistas, acompañada de una promoción de grupos fascistas –especialmente en zonas obreras como el cinturón rojo de Madrid–, que está saltándose todos y cada uno de los filtros democráticos que tanto trabajo costó levantar. De paso sirven para presentar las nuevas tecnologías represivas como absolutamente necesarias y por el bien de la ciudadanía.

Ya hemos visto estas tecnologías criminalizadoras en funcionamiento en los últimos años repetidas veces. Desde los escraches que fueron definidos por las “liberales” candidatas al Ayuntamiento y Comunidad de Madrid, Aguirre y Cifuentes son unas obedientes lacayas del verdugo, de filoterroristas o nazis, hasta la persecución y surrealista condena de Alfon, pasando por cualquier político que diga la verdad, la etiqueta terrorista ha sido distribuida por el PP y sus perros con una generosidad sólo equiparable al robo y evasión fiscal practicada por la cúpula pepera (y cualquiera que pasase por alli). El rey de este delirio inventaterrorismo es el Ministro del Interior, el cristofascista Jorge Fernández, que no ve violencia en ponerle una medalla a un muñeco de madera que ellos llaman virgen y sí en protestar pacíficamente. Buena prueba de su campaña es el surrealista titular del medio afín El Mundo: Ascienden a 15 los anarquistas detenidos e Interior dice que pretendían ‘sembrar el terror’. Es tan alarmantemente cuestionable quién siembra el terror, que bastaría con recordar las escenas que los asombrados turistas vivieron tras la pasada Marcha de la Dignidad el 21M por el centro de Madrid, cuando un ejército de policías armados hasta los dientes tomaron las calles y plazas de la ciudad.

Es la tecnología creaenemigos, inventaterroristas, la caza de brujas antifascistas con la que están intentando justificar su saqueo, robo, corrupción y pisoteo de derechos.

Un objetivo principal de este acoso contra las libertades han sido los centros sociales, casas okupas y desahuciadas. Se persigue el sentimiento de comunidad, como expliqué en mi entrada anterior; en la que di testimonio sobre el Acoso fascista a Bukaneros y por qué se hacía este acoso precisamente sobre estos grupos inofensivos.

Se persiguen las alternativas. Todo lo que no se haya disuelto en sus inocuos debates, espejismos de enfrentamientos televisados, amenazas de supuestos partidos de extrema izquierda (esponsorizados y publicitados por ellos; poca amenaza serán si les patrocinan), cuotas de poder a la disidencia controlada.

Porque, sobre todo, se persigue la disidencia real, la no controlada o manufacturada por ellos. El discurso de lucha de clases. La política real desde la lucha de clases y los oprimidos que no compra sus consuelos capitalistas. Se persigue a quien no cae en su engaño, en sus falsas dicotomías, en sus mentiras. E, insisto, ante todo, se persigue la posibilidad de que creemos redes, tejido social, comunidad, alternativas factibles a su monstruo de pensamiento único en el que, por supuesto, están integradas las supuestas alternativas de “nueva política” que está avejentada antes de nacer.

La calle, amadas disidencias, temen a la calle, los barrios y la izquierda real. No la que es puro marketing capitalista. Y eso es lo que debemos defender a toda costa. Lo que ellos llaman “radical”. Lo profundo y sufriente. Lo verdadero. A los que están castigando en lugar de llevar a sus televisiones y portadas de revistas de moda.

NOTA: En la manifestación convocada el lunes con ese magnífico “No te confundas de enemigo” que reproduje más arriba, ya se sabe que ha habido Cuatro arrestados en Madrid tras una protesta contra las detenciones de anarquistas. Otro ejemplo de esa caza de brujas que se ha inventado a los Grupos Anarquistas Coordinados (GAC en el Corte Inglés, ya digo que parece un anuncio de moda).

1/4/2015

+ Info:

Bases teóricas del "nuevo" derecho penal schmittiano: el derecho penal y procesal penal del "enemigo". Guillermo Portilla Contreras

La reforma penal: frivolidad, desvarío y populismo punitivo. Manuel Cancio Meliá / Andrés García Berrio


A la mateixa secció:


Absolución de los 7 del AVE


Las trampas de las reformas de la Ley Mordaza


El Congrés manté que votar les lleis de desconnexió del Parlament pugui ser considerat un delicte de terrorisme.


Galicia: Absuelto un activista vigués tras retirar los cargos el policía que pedía para él tres años de cárcel.


La xenofobia institucional y la austeridad. Gasolina política para el auge electoral de la extrema derecha


‘Operació Catalunya’: el mapa d’una trama amb origen a La Moncloa


Democracia y sedición


L’esquerra i l’islam: malentesos i fanatismes


Judicis contra l’independentisme: proposta per una estratègia de ruptura


Galiza: Diego Absolució. Manifest de suport a Diego Lores, a la no violència i a la desobediència

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com