contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 11 d’abril de 2015 | Manuel
El front únic i el govern obrer al IV Congrés de la Internacional Comunista: "Una manera d’apropar-se a la victòria"

Antonis Davanellos

En castellano aquí

En el context de la profunda crisi del capitalisme mundial, on qualsevol forma de tirar cap endavant per part de les classes dominants representa alguna versió de la barbàrie, hem de mirar cap enrere en la nostra història i tradicions.

Hi ha analogies importants entre els temps que estem vivint en i el període durant el qual es va organitzar el IV Congrés de la Tercera Internacional Comunista (Komintern). Aquest període (1922) es va definir per la persistència de la crisi capitalista internacional, la davallada de l’onada revolucionària desencadenada per la Revolució d’Octubre, la retirada de la voluntat generalitzada de la classe obrera de trencar les barreres del capitalisme, el naixement de corrents polítiques reaccionàries i extremadament perilloses (el feixisme, el nazisme, el bel·licisme i el nacionalisme).

Però també hi ha diferències importants entre aquest període i el d’avui. Al 1922, malgrat la davallada de l’estat d’ànim revolucionari, l’existència mateix de la República Soviètica de Rússia va servir com un far per a la classe obrera internacional. Això va proporcionar una orientació ideològica clara, una definició de les tàctiques i polítiques dels partits revolucionaris. Tot i la retirada de les lluites obreres des del nivell assolit en els anys d’apogeu de 1917-1921, aquestes lluites es van mantenir en un registre molt més alt que el que coneixem en l’actualitat a nivell internacional.

Malgrat les traïcions successives dels partits socialdemòcrates, els partits de la classe obrera de l’època eren molt més de classe treballadora (en el sentit dels seus estrets vincles amb grans sectors de la classe) i molts més partits que no el són les ruïnes de la socialdemocràcia d’avui i les limitades forces de l’Esquerra comunista actual.

Finalment, l’existència mateix de la Comintern va fer una diferència crucial: proporcionava un centre internacional per al moviment revolucionari de l’època; un centre on hi havia un potencial per a una anàlisi en profunditat, una discussió honesta, directa, lliure i democràtica sobre temes crucials de l’estratègia i la tàctica. Les actes dels quatre primers congressos de la Tercera Internacional en serveixen com a prova.

Malgrat les similituds entre aquests dos períodes, és precisament perquè hi ha diferències importants que la discussió sobre la història del moviment revolucionari no ens pot proveir de solucions ja fetes. No podem mirar cap enrere per a obtenir instruccions detallades sobre la forma d’enfrontar els problemes que enfrontem avui dia. Per a completar aquesta tasca, encara hem d’analitzar la situació específica, el que significa que encara hem de construir el moviment contemporani i l’esquerra revolucionària contemporània al segle XXI.

Tot i això, trobem una cosa valuosa en la història del nostre moviment: els criteris i la lògica utilitzada pels revolucionaris del passat. Aquests són extremadament importants en el nostre esforç actual per a trobar el nostre camí a través del centre de la foscor de la crisi.

Aquesta és la raó per la qual John Riddell -un actiu marxista, historiador i activista polític al Canadà i els EUA- es va donar la tasca de proporcionar-nos tots els debats, sessions, actes i documents del IV Congrés de la Internacional Comunista, emfatitzant la rellevància de la tàctica del front únic i la consigna del govern dels treballadors per a l’esquerra mundial en l’actualitat. El treball de Riddell es pot trobar en un volum de 1.300 pàgines, Toward the United Front -Cap al Front Únic- (Haymarket Books, Chicago).

(...)

Una nova Internacional revolucionària

Durant els seus primer (1919) i segon (1920) Congressos, el Comintern va consolidar i reforçar la ruptura entre els corrents revolucionari i reformista que havien existit dins de la Segona Internacional, l’organització dels partits socialistes i laboristes que es va constituir a París el 14 de juliol el 1889. Fundada després de la victoriosa Revolució Russa, la Comintern va reunir els que s’havien aixecat contra la guerra imperialista i que ara recolzaven el nou govern dels treballadors a Rússia.

Els partits socialdemòcrates havien recolçat patriòticament els seus propis governs burgesos a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, havien dirigit la derrota de la revolució a Alemanya, i van ser còmplices en l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. L’aparició de la Internacional Comunista va coincidir amb una onada de lluita revolucionària a tot Europa en resposta a l’èxit de la Revolució Russa, una ona que els líders de la Comintern esperaven organitzar i conduir amb l’objectiu de crear estats obrers més enllà de les fronteres de Rússia.

Però que calia fer per part de les seccions de la Internacional, uns partits comunistes joves i amb poca experiència, si la situació objectiva s’invertia? Què passaria si l’onada revolucionària retrocedia i l’estabilització aplanava el camí per a una contraofensiva capitalista? Aquest gir en les condicions objectives ja era perceptible en 1921 i, l’any següent, va ser un fet establert. El Tercer Congrés (juny-juliol de 1921) va treballar per a abordar aquesta qüestió crucial. El Quart Congrés (novembre-desembre de 1922) va concloure aquest treball. I el principal pilar de la resposta va ser la tàctica del front únic.

El front únic

Durant el IV Congrés, Lenin (ja greument malalt) i Lev Trotsky van participar activament en la direcció de la delegació bolxevic, juntament amb Gregory Zinoviev, Bukharin, i Karl Radek. Aquesta delegació va intervenir en la discussió de forma lliure i en absolut "monolítica" -fomentant d’aquesta manera l’expressió de les diverses opinions que hi havien dins de les diferents seccions de la Internacional. No obstant això, la delegació es va unir quan arribava el moment de les decisions.

Lenin i Trotski, que havien defensat prèviament la formació d’un corrent comunista independent contra la socialdemocràcia, van lliurar una batalla política durant el IV Congrés per a aclarir la tàctica del front únic i persuadir la Comintern a adoptar aquesta tàctica.

Es van enfrontar amb els partidaris d’una política de "ultraesquerra", tant a l’interior del partit bolxevic (Zinoviev i Bukharin) com en les altres seccions de la Internacional (la minoria alemanya dirigida per Ruth Fisher i Arkadi Maslow, la delegació italiana encapçalada per Bordiga, i d’altres). Van comptar amb el suport de la majoria de la delegació alemanya, la qual havia enfrontat errors desastrosos durant el període anterior (l’avortada "Acció de Març" de 1921 guiada per la teoria de l’ "ofensiva") i que s’havia reorientat cap a la lògica del front únic [1 ].

L’essència de la política de front únic era que els partits comunistes, en una situació en què una lluita immediata pel poder no estava en l’ordre del dia, i quan la major part de la classe obrera encara romania en les files dels vells partits reformistes socialdemòcrates no han d’oposar-se artificialment a la unitat de la classe obrera. Més aviat, s’han de proposar aliances amb els partits socialdemòcrates, conservant la seua independència i el dret a criticar els límits dels reformistes -als efectes de garantir les demandes econòmiques i polítiques immediates. Com Trotski plantejà al 1922:

"El problema del front únic - malgrat el fet que, en aquesta època, és inevitable una divisió entre les diverses organitzacions polítiques que es basen en la classe obrera - sorgeix de la necessitat urgent de garantir a la classe obrera la possibilitat d’un front únic en la lluita contra el capitalisme" [2].

El IV Congrés va completar l’avaluació de la situació internacional, la qual va estar definida per l’ofensiva capitalista i la davallada de la lluita revolucionària de la classe obrera. En aquesta situació, el Congrés va considerar una prioritat i una condició prèvia per a l’èxit en la lluita defensiva del moviment obrer la crida a la unitat d’acció dels partits obrers. Sobre aquesta base, el Congrés va aclarir alguns desacords sobre el front únic plantejats després del Tercer Congrés, en concret:

- El front únic ha de ser recolzat pels partits comunistes sincerament i no com un moviment tàctic hipòcrita destinat sobretot a guanyar membres dels partits socialdemòcrates reformistes.

- El front únic, alhora que defensa i dóna suport a les lluites sindicals econòmiques específiques de la nostra classe, no es limita a aquestes qüestions. Es pot i s’ha d’estendre a la lluita política en general.

- El front únic probablement comença amb temes d’actualitat concrets, però és un error posar un límit temporal per al seu desenvolupament. És una política per a "tot un període, fins i tot tota una època".

- El front únic ha de ser recolzat amb el mètode de les "reivindicacions transitòries": reivindicacions específiques que, gaudint del suport de la majoria dels treballadors, poden convertir-se en lluites unitàries immediates.

- El front únic s’ha de dur a terme en gran part "des de baix", però la negativa a donar-li suport "des de dalt" i l’aversió cap a "les negociacions entre les direccions" ha de ser rebutjada com "immaduresa infantil".

- El front únic és una política per a una batalla defensiva, una política de suport a una guerra per a defensar "cada centímetre de terra". Aquesta política suposa l’abandonament de la passivitat sectari-propagandista. Alhora, es pretén ajudar a la classe obrera a comprendre realment les diferències entre reformistes i revolucionaris, a través de l’experiència en viu de les lluites.

Era evident per a tothom que va participar en aquest debat que la línia política del front únic comporta greus perills de subordinar o acomodar-se al reformisme. Per evitar aquest escull, Lenin i Trotski van insistir en dos punts:

- Una explicació detallada i clara de la tàctica del front únic, que mai és presentada per la Comintern com un mètode per a una transició pacífica i parlamentària al socialisme. Es presenta més aviat com un mètode possible per a l’organització de la lluita defensiva de la classe obrera, i una transició el més ràpid possible al contraatac.

- El principi inviolable de mantenir la independència de les forces revolucionàries, la negativa dels partits comunistes a dissoldre’s en les formacions polítiques dels reformistes o dels "centristes" més a l’esquerra.

A partir d’aquesta lògica del Front Únic, és a dir, de l’esforç per a agrupar les majors forces possibles en la lluita per a enderrocar l’ofensiva del capitalisme, el IV Congrés va prendre decisions sobre una sèrie de qüestions polítiques crucials plantejades per la situació. Es van asseure les bases per a una resistència concertada, massiva, al feixisme, criticant la subestimació "ultra-esquerrana" d’aquesta amenaça (Amadeo Bordiga) i la tàctica d’una mateixa oposició tant als feixistes com als partits socialdemòcrates [3].

El Congrés va establir les bases per a un treball eficaç i a gran escala per a l’alliberament de les dones mitjançant el reconeixement de la importància de les opinions de Clara Zetkin, que havien estat ridiculitzades en el passat, i mitjançant la definició de tasques específiques en aquest camp per a les seccions de la Internacional. [4]

El Congrés va establir les bases per a un compromís a gran escala i eficaç amb les lluites anticolonials, antiimperialistes, reconeixent que els "pobles de l’Orient" són aliats valuosos en la lluita de la classe obrera per l’emancipació social.

Vist d’aquesta manera, en general, el IV Congrés de la Internacional Comunista va ser un "moment" important de maduresa que va tractar d’orientar a l’esquerra revolucionària internacional cap a un enfocament actiu, deixant enrere la passivitat representada per l’anomenada "paciència revolucionària", a l’espera de dies millors.

Això s’aplicava a les lluites concretes en els països on les forces de la Comintern eren presents. El seu objectiu era l’ampliació del front dels treballadors, que s’obria a les qüestions de l’opressió (drets democràtics, l’alliberament de la dona, etc.). Es referia a les qüestions de la lluita política (posició sobre el feixisme, el govern). Abordava la lluita global, amb les posicions adoptades en relació a la guerra i les revolucions anticolonials.

Finalment, va proporcionar un model de política de transició, que partia de la necessitat d’organitzar lluites defensives unides, establia un full de ruta cap a la transició més ràpida possible a una contra-ofensiva, i manté viva la perspectiva de l’emancipació socialista.

El govern obrer

Durant el IV Congrés, el debat sobre el front únic es va centrar en la qüestió del govern dels treballadors, és a dir, en la possibilitat d’un govern recolzat pels partits obrers d’esquerra, que sorgeix en el context del capitalisme, a través d’una combinació de lluites massives des de baix i una crisi parlamentària.

Malgrat les fortes objeccions, es va aprovar la consigna d’un govern dels treballadors, com a "conseqüència de la lògica del front únic". Va ser aprovada com una forma adequada de propaganda general a tot arreu, i com una perspectiva política immediata en aquells països on la crisi dels partits burgesos creessen la possibilitat de formar un govern dels treballadors, encara que no existissen condicions reals per a un autèntic poder obrer.

També es va aprovar una "tipologia" de variants d’un govern dels treballadors. Aquesta classificació implicava diferents tasques per als partits comunistes en funció de la situació: suport parlamentari, tolerància, suport crític, o participació en certes condicions.

Aquesta orientació no va ser de cap manera una acceptació del "cretinisme parlamentari". Per contra, la Internacional Comunista va aprovar el concepte de govern dels treballadors com "una possible forma de transició" cap al poder obrer, preveient que, en certes condicions i sota certes premisses polítiques, podria conduir a una "escalada i acceleració de la lluita de classes".

Lleó Trotsky, el teòric de la revolució permanent, va escriure alguns anys després:

"L’objectiu del front únic només pot ser un govern de front únic, és a dir, un govern socialista-comunista, un ministeri Blum-Cachin. Això cal dir-ho obertament. Si el front únic es pren a si mateix de debò, i només llavors les masses populars s’ho prendran seriosament, no pot identificar-se amb la consigna de la conquesta del poder. Per quins mitjans? Per tots els mitjans que condueixen a aquest fi. El front únic no renuncia a la lluita parlamentària ... " [5]

L’èmfasi durant el IV Congrés sobre el debat del govern dels treballadors ofereix una perspectiva a la posició política de l’Esquerra comunista, quan s’enfronten a la qüestió central del govern en temps d’aguda crisi sociopolítica, però quan la força de la classe obrera no és suficient per plantejar la qüestió del poder obrer de forma immediata.

La proposta del IV Congrés de la Internacional Comunista descriu un procés de transició d’una situació a l’altra. Des de llavors, molts han afirmat que aquest debat va ser un lapsus desafortunat de la Internacional, que les intervencions de Lenin, Trotski, Zetkin i altres descrivien un escenari hipotètic que mai va existir a la pràctica. I, no obstant això, en la història contemporània, l’esquerra ha estat posada a prova en moltes ocasions sobre aquesta qüestió, i ha pagat un alt preu per aquest buit en la seua estratègia i tàctiques.

A Xile, al començament dels anys setanta del segle passat, la victòria electoral de la Unitat Popular, malgrat les intencions de Salvador Allende i el Partit Comunista de Xile, va provocar una forta escalada de la lluita de classes. El que va conduir a una derrota tràgica, perquè cap dels partits de masses de l’esquerra tenia una orientació clara sobre el caràcter d’un govern d’esquerra, i l’únic camí a la victòria, que era la lluita transicional per l’emancipació socialista. L’esquerra es va enfrontar de nou a la qüestió del govern com un pas crucial cap a la ruptura socialista a Portugal el 1974 i a Itàlia a mitjans dels anys setanta.

L’experiència grega

Però el major exemple, el que ha tornat a obrir aquest debat de manera fonamental, és l’experiència grega contemporània. L’esclat de la crisi el 2010, va acabar, gairebé a l’instant, amb una gran part de les conquestes que la classe treballadora i les classes populars havien aconseguit durant el segle XX. També va demolir, de nou gairebé de cop, la influència massiva de la socialdemocràcia.

En les lluites decisives que s’han produït, l’exigència d’enderrocar el govern, la reivindicació "que se’n vagen ja!", I, com a conseqüència, la qüestió del govern s’ha plantejat com una condició necessària per a la defensa dels treballadors i els drets socials. ¿Quin altre significat tenen les gegantines vagues generals, manifestacions, i els successius cèrcols de la seu del parlament per centenars de milers de manifestants?

L’únic que va impedir que aquesta situació es transformés en revolucionària va ser la debilitat de les organitzacions de la classe treballadora i la vacil·lació de la majoria dels treballadors quan es van enfrontar a la violència nua de l’estat desplegada als carrers. En aquesta situació, SYRIZA, tot i partir d’una posició de partida més feble que el Partit Comunista, va respondre popularitzant la consigna: "Per un govern d’esquerres!".

El Partit Comunista i ANTARSYA van respondre amb diversos programes, que incloïen posicions sobre tots els temes, excepte el decisiu: Com enfrontar-se a l’actual situació d’emergència? El resultat de la comparació entre aquests dos enfocaments és ben conegut avui, però això no és tan important, ja que encara no sabem el resultat final de la lluita que ha començat. En la nostra opinió, el debat sobre el IV Congrés de la Internacional Comunista assenyala una manera d’acostar-se a la victòria. I implica diferents tasques per als diferents sectors de l’esquerra. Per a les forces d’esquerra que estan en SYRIZA, proporciona els criteris sobre el que és i el que no és un govern d’esquerra:

- El seu programa s’ha de referir -majoritàriament o exclusiva- a les necessitats de la classe treballadora i les classes populars i no a alguns conceptes vagues inter-classistes com "el país" o la "reconstrucció productiva de l’economia".

- Les seues aliances s’han de limitar als partits i organitzacions de la gent treballadora, i no a aliances tan àmplies que sacrifiquen l’orientació sociopolítica clara a fi de l’eficiència parlamentària.

- La perspectiva d’un govern d’esquerra ha de ser entesa com una etapa de transició cap a la ruptura socialista i no com una destinació final per a "salvar el país".

Però el debat en el IV Congrés també planteja algunes preguntes importants a les forces d’esquerra que estan fora de SYRIZA. Aquestes forces han de deixar de considerar el govern d’esquerra com un "pseudònim de la dictadura del proletariat". Han de prendre posició en les confrontacions polítiques existents aquí i ara, posant tot el pes a la banda esquerra de la balança [6].

De Zinoviev a Dimitrov

Aquests criteris van ser abandonats després del IV Congrés. El triomf de l’estalinisme a l’URSS va transformar la delegació russa a la Comintern en un ariet per a enderrocar les tradicions dels primers quatre congressos.

Durant el Cinquè Congrés de la Internacional (1924), dirigit superficialment per Zinoviev, i al VI Congrés (1928), la crítica ultra-esquerrana de la socialdemocràcia va bloquejar la política de front únic i va culminar amb la política suïcida del "tercer període" i el "socialfeixisme" que equiparava a la socialdemocràcia alemanya amb Hitler.

Des del Setè Congrés (1935) en endavant, la direcció estalinista de la Internacional va revertir completament el front únic amb l’adopció de la "estratègia etapista" del Front Popular, és a dir, l’acceptació de la col·laboració, fins i tot, amb els partits burgesos democràtics. Això va obrir el camí de la derrota de la revolució a Espanya, la derrota del Front Popular a França, l’aplicació dels acords de Ialta (1945), i els governs d’unitat nacional a França i Itàlia en 1945. Subordinada al "centre internacional" de Moscou, la mateixa Internacional Comunista es va auto-dissoldre vergonyosament (1943), en ple infern de la Segona Guerra Mundial.

Però aquesta és una altra història.

Notes:

[1] La "teoria de l’ofensiva", una política recolzada pels líders bolxevics russos Zinoviev i Bukharin, i pels representants de la Comintern Bela Kuhn i Karl Radek, proposava que en lloc d’esperar "passivament" el sorgiment d’una situació revolucionària, els partits comunistes havien de forçar el ritme dels esdeveniments mitjançant la participació en accions ofensives armades, que despertarien o encoratjarien l’activitat de les masses treballadores. La política va ser aplicada pel Partit Comunista Alemany (KPD) en la infame Acció de Març de 1921: en resposta a una provocació contra els treballadors en el centre d’Alemanya, el KPD va cridar a la vaga general i a l’armament dels treballadors, i va denunciar com esquirols a tots els treballadors que no van seguir la seua crida. Els resultats van ser desastrosos, ja que els treballadors comunistes es van acabar enfrontant als treballadors que es van negar a donar-los suport, i la vaga general va fracassar. En una setmana, el KPD va perdre 200.000 afiliats, la meitat dels seus membres.

[2]. Lev Trotsky, “On the United Front (Material for a Report on the Question of French Communism)” March 2, 1922.

[3] Amadeo Bordiga (1889-1970), va ser líder de l’ala esquerra del Partit Socialista i fundador del Partit Comunista Italià en 1920. Es va oposar a la participació dels revolucionaris al parlament, o qualsevol moviment de reforma que "pogués fer el règim burgès més tolerable i que, per tant, allargués la seua vida". La revolució, segons Bordiga, era una tasca del partit, i només del partit; la seua tasca era esperar el moment propici per a cridar a la revolució, preservant mentrestant la integritat revolucionària del partit. En conseqüència calia rebutjar qualsevol aliança amb el PS per a resistir el feixisme italià a la dècada de 1920, una política que va comptar inicialment també amb el suport d’Antonio Gramsci. Bordiga va argumentar que el feixisme era una forma violenta de govern capitalista que anunciava el seu col·lapse imminent. El PCI considerava que el PSI era tan dolent sinó pitjor que el feixisme, i per tant creia indiferent que hi hagués un govern feixista o socialdemòcrata. Bordiga va considerar la Marxa sobre Roma de Mussolini un mer canvi d’administracions. Com a resultat el PCI "no va actuar políticament", com escriuria Gramsci més tard críticament "per a evitar que el feixisme arribés al poder".

[4] Clara Zetkin (1857-1933) - teòrica marxista alemanya, activista i defensora dels drets de la dona. Part de l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el reformisme de la qual va rebutjar i es va oposar al suport dels líders de l’SPD a la Primera Guerra Mundial al costat de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, amb qui estava estretament unida. Va ser membre fundador de la Lliga Espàrtac al 1916, que més tard es va convertir en el Partit Comunista Alemany (KPD) el 1918.

[5] Lev Trotsky, On va França?

[6] La distinció que es fa aquí és entre un govern d’esquerra amb suport de la classe treballadora, però que continua utilitzant les institucions parlamentàries burgeses existents, i un estat obrer que es recolza en òrgans nous de poder estatal sobre la base de les institucions democràtiques directes (com els consells de treballadors), i que estiga recolzat pel poder armat de la classe obrera.

17 novembre 2014

Aquest treball és una Introducció a l’edició grega de El Quart Congrés de la Internacional Comunista: debat i tesis (John Riddell)

Antonio Davanellos és periodista, sindicalista i membre d’Esquerra Obrera Internacionalista (DEA), que forma part de la coalició d’esquerra radical grega Syriza.

https://johnriddell.wordpress.com/2014/11/17/the-fourth-comintern-congress-a-way-to-claim-victory/#more-2139

+ Info:

La tercera internacional. Jordi Jaumandreu

IV Congreso de la Internacional Comunista

Què s’enten per un govern dels i les treballadores? Chris Harman, Tim Potter / John Riddell

El origen de la política de frente único: debates de estrategia en la Internacional Comunista (1919-1923). Miguel Romero

El izquierdismo y la cuestión del partido en Lenin: El bolchevismo y la socialdemocracia revolucionaria. Lars T Lih


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com