contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 19 de març de 2015 | Manuel
Grècia: Keynes o Marx?

Michael Roberts

Els grecs estan ara en un anomenat respir de quatre mesos, una extensió del programa de ’rescat’ existent acordat pel govern conservador anterior amb la Troica (la Comissió Europea, el BCE i l’FMI). Per descomptat, aquest temps de respir ja està estretant-se i tancant-se. L’economia grega continua asfixiant-se (veure el meu post).

Una entrevista amb Costas Lapavitsas

Però hi ha una oportunitat d’eixida per al poble grec, amb els quatre mesos que tenen per davant. Això és el que fa que siga tan interessant la recent entrevista a Jacobin amb el diputat de Syriza i economista marxista, Costas Lapavitsas, destacat membre de la Plataforma d’Esquerra dins de Syriza.

Costas va al gra i ho explica com ho veu, sense miraments per a l’esquerra reformista representada pel ministre de Finances actual Yanis Varoufakis o per al que ell anomena l’ ’ultraesquerra’ dels comunistes del KKE i Antarsya (així com d’altres marxistes utòpics).

Anteriorment pertanyent a la School of Oriental and African Studies de la universitat de Londres, Lapavitsas no és membre de Syriza (tot i que va ser triat en la llista del partit) i és un nouvingut a la política parlamentària. Però, ha estat un activista socialista durant la major part de la seua vida i és conegut pel seu incisiu i desafiant treball teòric sobre l’economia política monetària, del crèdit i de la financiarització (veure el meu post).

Lapavitsas també ha treballat amb el grup d’Investigació sobre els Diners i les Finances, a Londres, per a produir anàlisis concretes sobre els orígens i la trajectòria de la crisi europea i, més recentment, ha publicat, juntament amb l’economista neo-keynesià alemany Heiner Flassbeck, una mena de manifest proposant un trencament radical amb l’euro.

És una entrevista llarga i exhaustiva, excel·lentment dirigida per Sebastián Budgen, així que concentraré els meus comentaris sobre el que vaig pensar que era clau per a comprendre l’estat de l’economia capitalista grega i els objectius i alternatives polítiques obertes a Syriza i el poble grec. Aquest post és encara molt llarg!

Lapavitsas critica la postura adoptada per la direcció de Syriza en les seues negociacions per l’extensió del pla de rescat. Per a ell, el que estava malament no era que Varoufakis i Tsipras no s’adhereixen a l’objectiu de Syriza de cancel·lar o renegociar el deute, sinó que van capitular davant la Troica sobre això perquè no estaven preparats a eixir de l’euro. "Syriza intentarà eliminar l’austeritat, reduir el deute - reestructurar o condonar el deute - i canviar l’equilibri de les forces socials, econòmiques i polítiques a Grècia i a Europa en sentit ample, sense eixir de la unió monetària i sense entrar en conflicte obert amb la Unió Europea. Això és clarament el que indica aquest govern".

Per a Lapavitsas, és impossible posar fi a l’austeritat i romandre en l’euro - i això és el que ve equivocat en la posició de Varoufakis. "El govern va entrar en negociacions amb un plantejament que ... suposa que podem entrar a la sala de negociacions i podem exigir i lluitar per canvis significatius, incloent-hi l’alçament de l’austeritat i la cancel·lació del deute, sense deixar de romandre, fermament, dins dels confins de la unió monetària".

Lapavitsas encerta quan diu que considerar marxista o no a Varoufakis no té rellevància (en aquest punt de l’entrevista, es fa referència al meu propi anàlisi de les opinions Varoufakis - veure el meu post, Lapavitsas diu que Varoufakis és un economista heterodox que, correctament, ha "rebutjat l’economia neoclàssica", però que mai ha estat "un home d’esquerra, de l’esquerra revolucionària" i que va ser durant un temps un assessor del reformista George Papandreou. Lapavitsas té raó en això: les etiquetes no són importants: l’anàlisi correcta i prescripcions polítiques són el que importa. I el que està clar és que Varoufakis deu més a Keynes que Marx.

Keynes o Marx?

Ara ve la part realment interessant. Continua Lapavitsas: "Vaig a parlar clar sobre això. Keynes i el keynesianisme, per desgràcia, segueixen sent les eines més poderoses que tenim, fins i tot com a marxistes, per a tractar els assumptes de la política en l’ací i l’ara. La tradició marxista és molt poderosa en el tractament de qüestions a mig i llarg termini, i en la comprensió de les dimensions socials i de classe de l’economia i de la societat en general, és clar. No té comparació en aquests àmbits. Però, per a fer front a la política en l’ací i l’ara, per desgràcia, Keynes i el keynesianisme segueixen sent un conjunt molt important d’idees, conceptes i eines, fins i tot pels marxistes. Aquesta és la realitat. .... També m’he associat amb els keynesians, oberta i explícitament. Si vostè em mostra una altra manera de fer les coses, jo encantat. Però, després de moltes dècades de treball sobre la teoria econòmica marxista, et puc assegurar que, a hores d’ara, no existeix".

Així que sembla que l’economia marxista és pràcticament inútil per als problemes immediats del poble grec. Com Sebastià Budgen diu, Lapavitsas vol fer "una distinció entre el marxisme com a eina analítica i el keynesianisme com a eina política". Costas ho explica: "El marxisme té a veure amb la superació del capitalisme i el rumb cap al socialisme. Sempre ha tractat d’aquests temes, i ho seguirà fent. El keynesianisme no té a veure amb això. Tracta de millorar el capitalisme i fins i tot de rescatar-lo de si mateix. Així són les coses. No obstant això, quan es tracta de qüestions de política com la política fiscal, la política canviària, la política bancària, i així successivament - qüestions sobre les quals l’esquerra marxista ha de posicionar-se necessàriament si que és fer política seriosa en lloc de limitar-se a denunciar el món - llavors vostè descobrirà ràpidament que, ens agrade o no, els conceptes que utilitza Keynes, els conceptes que el keynesianisme ha treballat, juguen un paper indispensable en l’elaboració de l’estratègia, la qual segueix sent marxista. Aquest és el punt que vull subratllar. Desafortunadament, no hi ha altra manera. I com més aviat que els marxistes se n’adonen, més realistes i rellevants esdevindran les seues posicions".

Així que Keynes és realista i rellevant per a la política mentre que l’economia marxista no ho és? És correcte aquest punt de vista? És l’economia marxista només una eina d’anàlisi o una estratègia a llarg termini per al socialisme però quelcom irrellevant o almenys, menys rellevant per a les tasques immediates de govern quan es tracta de reparar una economia trencada que les categories keynesianes de devaluació, despesa pública i política monetària?

Em sembla que és una posició sorprenent venint d’un marxista. El govern de Syriza té ara l’oportunitat de fer campanya entre el poble grec i aplicar mesures socialistes per a reemplaçar el "gran capital" grec per una economia nacional controlada pel bé comú. En canvi, sembla ambdues ales de Syriza volen adoptar solucions keynesianes (només); amb la diferència de que una ala vol fer-ho dins de l’euro (Tsipras / Varoufakis), mentre que l’altra diu que és impossible i vol fer-ho fora de l’euro (Plataforma d’esquerra).

Ara, jo no m’opose a l’ús de les receptes keynesianes com a part de les mesures socialistes per a Grècia: per exemple, una fiscalitat progressiva, la despesa del govern, els drets laborals, el salari mínim (no estic segur que aquests últims siguen fins i tot keynesians). Però aquestes mesures han de ser part d’un programa per a reemplaçar el capitalisme, no per a tractar de fer que funcione - dins o fora de l’euro.

Greixida (Grexit)?

Lapavitsas és clar sobre la seua alternativa: "la solució òbvia per a Grècia en aquest moment, quan jo ho veig com un economista polític, la solució òptima, seria una eixida negociada. No necessàriament una exida impugnada, sinó una eixida negociada". Això implicaria un 50% d’amortització del deute contret amb la UE i la protecció de la nova moneda grega (devaluada per només un 20%) amb liquiditat per part del BCE.

Lapavitsas reconeix que aquesta política podria, fins i tot, aconseguir el suport dels alemanys, els quals busquen desfer-se de Grècia de la zona euro. Com ell mateix diu: "Schäuble n’és conscient, o almenys els ministres grecs en són conscients, indicant que Schäuble, ja al 2011, va oferir als grecs una eixida amb suport. Puc veure, des de la perspectiva de l’estructura de poder d’Alemanya, per què podrien ser temptats per aquesta idea". I l’FMI, probablement, podria donar suport a una reestructuració del deute. La devaluació no hauria de ser de més d’un 20% a causa de que els costos laborals grecs ja han baixat molt.

Lapavitsas planteja de nou l’ "èxit" de la reestructuració del deute argentí i la devaluació del pes al 2001 com l’exemple a seguir. "M’afanye a afegir que en el cas d’Argentina (encara que de cap manera voldria suggerir que l’Argentina és un far lluminós per a l’esquerra), s’ha calumniat i mal entès molt. El que es va obtenir en aquest país per a la gent treballadora després de l’impagament i la eixida va ser molt més bo del que va haver abans i molt més bo que el que hauria passat si el país haguera continuat pel mateix camí. Destaquem això: per a la gent treballadora. Si ho mirem en termes d’ocupació i en termes d’ingressos, simplement no hi ha comparació".

Bé, no n’estic convençut. En un article escrit amb G Carchedi vam demostrar que la recuperació dels ingressos reals a l’Argentina després de la crisi de 2001 va tenir més a veure amb l’impagament del deute i la recuperació de la rendibilitat del capital argentí (veure pàg 108-9, Les llargues arrels de l’actual crisi). I l’aparent èxit del cas argentí va durar poc en el millor dels casos (veure el meu post). El marge de maniobra creada per a Argentina mitjançant el trencament amb la paritat amb el dòlar no sembla haver restaurat l’economia argentina a un creixement estable. Després d’uns anys d’un boom d’exportació de mercaderies, l’economia argentina està de tornada a la crisi, malgrat les polítiques keynesianes adoptades pel govern. Hi ha hagut una caiguda del 6% en el PIB per càpita des del 2011.

Encara que la Troica estiguera disposada a arribar a l’acord de tal "eixida negociada", el que és un punt discutible; i fins i tot si el nou dracma grec només es va depreciar un 20% (la qual cosa és molt poc probable), l’economia grega encara estaria agenollada, incapaç de restablir els nivells de vida per a la majoria. La devaluació i l’alça dels preus es menjarien els beneficis fets a partir d’exportacions més barates. Lapavitsas sembla reconèixer-ho: "Els salaris han de pujar, però fins i tot si s’eleven, no tornaran a on eren. És que no és possible en aquest moment. Necessitem una estratègia de creixement per a fer-ho". Exactament.

Per què aturar-se ací?

Ja siga la Greixida negociada o no, com diu Lapavitsas, el govern hauria d’actuar per a controlar els fluxos de capital (el que no és il·legal fins i tot dins de l’euro). I els bancs haurien de ser nacionalitzats. "La re-denominació crearia un problema per als bancs, i la nacionalització de la banca, òbviament, seria immediatament necessària. Però la nacionalització dels bancs és clarament un pas vital per a l’economia grega en aquest moment perquè el sistema bancari privat, o el sistema bancari en general, ha fracassat. Així que no estem fent res especialment traumàtic".

Així que per què aturar-se ací? Per què no proposar la substitució del "gran capital" amb la propietat pública i el control obrer, i un pla per al creixement? Pel que sembla, això és quelcom per al futur, a mig termini, no per a ara. "Jo sóc molt escèptic, però, sobre això en el context de Grècia en aquest moment ... Aquestes són preguntes a mig termini. Aquestes són preguntes per a posar-se seriós i començar a enfrontar d’una vegada que el problema del deute, la pressió fiscal i la unió monetària s’han resolt". Però, ¿pot ser resolt aquest últim sense el primer?

Costas ho explica: "No crec que Syriza haja d’eixir amb un programa extens de nacionalitzacions en aquest moment. El que cal és nacionalitzar els bancs, és clar. I assegurar-se que s’aturen les privatitzacions del sector energètic, de l’electricitat, en particular. Això s’ha d’aturar. I també la privatització d’altres béns fonamentals. Per a encetar fora de l’euro una estratègia de creixement i recuperació de forma immediata, i després tenir un pla de desenvolupament a mig termini".

Aquesta última frase és clau per a mi (per això m’he animat a ella). Si jo fos Costas, estaria defensant ara dins de Syriza un programa tan ampli per a substituir el capitalisme. Per a mi, l’anàlisi marxista del capitalisme grec porta a la prescripció de polítiques per a la seua substitució ara, dins o fora de l’euro. Però per a Costas, una anàlisi marxista està molt bé, però la recepta política ha de ser keynesiana - perquè aquesta última és més pràctica?

I, no obstant això, Lapavitsas reconeix, en un moment de l’entrevista, què el problema de l’economia grega no ha estat en l’euro com a tal, sinó en la debilitat del capitalisme grec, traduït en la seua falta de competitivitat: "l’èmfasi en el sector de serveis vol dir que Grècia s’ha convertit en poc competitiva internacionalment perquè els serveis són ben coneguts per no ser especialment competitius".

Com Frances Coppola explica en un post recent, "El problema de Grècia per molt de temps ha estat la competitivitat. S’ha registrat un dèficit comercial gran i persistent durant l’últim mig segle".

Figura 1. Grècia. Balança de pagaments i els seus components.

Ella continua: "el deute pendent de Grècia impedeix seriosament la recuperació. Però no és només el deute del sector públic. El veritable problema és que tant el sector públic com el privat estan sobreendeutats". L’economista post-keynesià Steve Keen ha assenyalat recentment,"Mentre Grècia certament tenia els seus propis problemes específics, sobretot amb el seu compte corrent, en general, el seu aparent boom abans de la crisi, i la crisi en si mateix, partien en gran mesura de la mateixa causa que a la resta de l’OCDE: una bombolla del deute privat que va esclatar el 2008. El deute privat va créixer ràpidament abans de la crisi -de mitjana anual en més del 10% del PIB". Atès que durant aquest temps el dèficit públic no va créixer, el dèficit del sector privat va estar finançat per l’entrada de capitals externs. En altres paraules, el sector privat va prendre prèstecs de l’estranger per a finançar la despesa d’inversió domèstica, el que resultà en empitjorament del balanç extern.

Figura 2. Els nivells de deute grec (com % del PIB)

Coppola ho resumeix així: "la història de la crisi grega no és realment la d’un malbaratament fiscal que resulta en una"parada sobtada". És un malbaratament del sector privat impulsat per l’augment del deute extern, aquest mateix el resultat de (o causat per) caiguda de la competitivitat".

El capitalisme grec va fallar. Va fracassar a invertir, especialment en els sectors productius de l’economia. La inversió i el capital estranger van dominar l’economia grega i van deixar Grècia a l’estacada al primer senyal de problemes (veure l’article de Stavros Mavroudeas "The greek saga: competing explanations of the greek crisis").

Una economia de segona fila

Podem explicar i mesurar aquesta debilitat? Bé, la forma marxista és mirar el moviment i el nivell de rendibilitat de l’empresa grega. Aquest ha estat abismal.

Figura 3. Taxa de benefici grega des de 1961 (%), dades AMECO (càlcul de l’autor)

I juntament amb això, ve el baix nivell d’inversió en els sectors productius de l’economia. El creixement econòmic grec abans de la Gran Recessió va ser fundada cada vegada més en l’especulació en la propietat i la construcció, i en la confiança en la inversió estrangera i les eurosubvencions.

La causa última de la crisi grega va ser la caiguda de i la baixa rendibilitat, i la causa immediata va ser l’enorme augment de capital fictici compensatori, el que finalment va implosionar com la Gran Recessió.

Però, segons sembla, d’acord amb Lapavitsas, aquesta anàlisi marxista és una ximpleria. I als lectors de Jacobin Costas vol dir-ho en termes inequívocs: "L’esquerra marxista en particular, en l’últim parell de dècades, ha retrocedit, per desgràcia, en termes de la seua capacitat d’anàlisi de l’economia política del capitalisme modern. Ha assimilat i absorbit una mena d’economia de segona categoria que, bàsicament, pensa i creu que el marxisme i l’anàlisi marxista del capitalisme més o menys es poden condensar en la tendència de la taxa de beneficis. Per a moltes persones a Europa i a d’altres llocs, l’economia política marxista és pràcticament igual a interpretar tot en termes de la proporció dels beneficis - o el que es mesura com benefici - en relació amb el PIB. Aquesta taxa, per a algunes d’aquestes persones, et diu tot el que cal saber sobre el passat, el present i el futur del capitalisme. Això no és Karl Marx, per descomptat, i això no és el que van fer els grans marxistes. Hi ha persones que tracten avui d’interpretar el que està succeint a Europa d’acord amb la tendència de la taxa de benefici. Això és una ximpleria. Una ximpleria evident. No serveix a cap interés o a cap objectiu. No ajuda a ningú. Grècia no està en crisi a causa de la tendència a caure de la taxa de benefici. La tendència de la taxa de benefici és important, però el que està succeint a Grècia no és una crisi periòdica causada per la caiguda de les taxes de benefici. La tendència de la taxa de benefici és important, però és una economia espantosa i un fetitxe. No es pot condensar qualsevol cosa amb la tendència a caure de la taxa de benefici. Això només és un marxisme roï i una economia roï".

Per a Costas, la debilitat del capitalisme grec, analitzat mitjançant una anàlisi marxista de la rendibilitat, no és el problema; és molt simple, el problema és el sector financer i la unió monetària. "Si ens apropem a la crisi de l’eurozona purament com una cosa monetària, des de la perspectiva de la teoria monetària, resoldre-la prendria cinc minuts. És perfecte obvi, perfectament simple. En realitat és gairebé trivial. Com un problema de teoria monetària, és trivial. I de fet, no em va prendre més d’un cap de setmana allà pel 2010, quan vaig començar a tractar amb els números, perquè arribara a ser obvi. És una qüestió d’una unió monetària que està mal estructurada i que ha evolucionat molt malament en el curs de la seua pròpia vida, i que, per tant, és insostenible. I això, per a algú que està entrenat en la teoria monetària, i que entén de diners i de finances, seria més clar i fàcil de veure que a altres que han treballat en altres àrees de l’economia i de l’economia política".

És una pena que nosaltres, els economistes marxistes de "segona fila", sense formació en teoria monetària i que no entenem de diners ni de finances (això no se’m pot aplicar, crec, ja que he treballat en banca d’inversió durant 30 anys - però podria ser) no arribem a veure que el problema de Grècia no és la seua feble economia capitalista i la seua falta de rendibilitat i d’inversió. El problema és la unió monetària i l’euro.

Una NEP grega

Costas vol aconseguir per a Grècia una gran varietat de petites empreses de nou en funcionament per a proporcionar llocs de treball i ingressos. "Les petites i mitjanes empreses reviscolaran immediatament si hi ha una devaluació". És el que ell diu una NEP (Nova Política Econòmica) per a Grècia. Argumenta que "els estudis economètrics que he vist ho confirmen - hi ha pocs dubtes que les petites i mitjanes empreses permetran la tornada de Grècia a un estat productiu raonable dins d’un període molt curt de temps, un parell d’anys. Això també generaria el capital i l’estalvi per a l’estratègia a mig termini".

En realitat, hi ha una gran quantitat d’evidència que mostra que la forta dependència de Grècia en les petites empreses ha mantingut baixas la seua productivitat i inversió. Però ningú s’oposaria a donar suport a les petites empreses, i l’economia marxista no implica que el govern hauria de nacionalitzar tot el que es mou. Però per què retrocedir de prendre control dels "alts comandaments" de l’economia i dels oligarques que els posseeixen?

El "multiplicador" keynesià /1, suposadament una mesura de l’impuls probable del creixement i dels ingressos de les despeses públiques, no funciona a menys que es restablisca la rendibilitat, com Carchedi i jo hem mostrat en el nostre article sobre el "multiplicador marxista". Així els grecs haurien d’esperar fins que les polítiques keynesianes hagen "generat el capital i l’estalvi" per a l’estratègia socialista a "mig termini". No obstant això, com diu Lapavitsas "hi ha vasts recursos no utilitzats a Grècia. El capital no és curt en aquest sentit. El capital té molt més que diners al banc. Hem de pensar com marxistes ací. El capital és una relació. Hi ha vasts recursos no utilitzats a tot el país!" Sí, de manera que un pla nacional per a la inversió i el creixement basat en la propietat pública dels grans capitals i la integració del sector bancari i de les principals indústries del transport marítim, la indústria farmacèutica, l’agricultura etc podria utilitzar aquests recursos financers i de mà d’obra qualificada desprofitats.

Lapavitsas diu que "L’esquerra a Europa en els últims anys ha anat en un viatge increïble. És com si hagués perdut el seu sentit crític. S’ha imaginat que el procés d’integració europea a través de la UE i el procés de formació de la Unió Monetària Europea [UEM] és d’alguna manera l’internacionalisme en la forma en què entenem l’internacionalisme des de l’esquerra. L’esquerra ha de començar, finalment, a posar sobre la taula les idees d’un internacionalisme genuí a Europa que rebutgen aquestes formes d’integració capitalista. No millorar-les. Rebutjar-les. Aquesta és la perspectiva radical real per a l’esquerra, i això és el que ha de fer".

No estic segur de a quina ’Esquerra’ s’està referint Costas ací. Però l’economia marxista està d’acord en que la UE i la UEM no ofereixen un internacionalisme real per a la gent treballadora. Són eines del capital, sobretot el gran capital; i han exacerbat el desenvolupament desigual del capitalisme a Europa (veure el meu article inèdit, La crisi de l’euro és una crisi del capitalisme). Dit això, el capitalisme grec no es troba en una posició en què puga canviar les coses de rumb amb el seu pròpi efectiu. El capital grec estarà carregat amb enormes deutes en euros després de la devaluació i no serà capaç d’exportar prou per a aturar la caiguda de l’economia grega en un abisme i dur el seu poble amb ell. La Greixida també significa no només deixar l’euro, sinó també la UE i sense cap tipus d’acords comercials recíprocs com els que té Suïssa, per exemple.

Costas Lapavitsas i Yanis Varoufakis son economistes que han esdevingut polítics i que ara estan en la primera línia de la lluita de Syriza per a restaurar el nivell de vida i els drets del poble grec en el conterxt d’un atac del capital europeu. No és fàcil - sens dubte, és més fàcil criticar des de la barrera. Però si llegeixen aquest article espere que el prenguen com inspirat per les millors intencions.

El problema per a Syriza i el moviment obrer grec al juny no és si s’ha de trencar amb l’euro com a tal, sinó de trencar amb les polítiques capitalistes i d’implementar mesures socialistes per a revertir l’austeritat i llançar una campanya paneuropea pel canvi.

14/3/2015

Traducció: anticapitalistes.net

https://thenextrecession.wordpress.com/2015/03/14/greece-keynes-or-marx/

Notes de traducció:

1. L’anàlisi keynesià nega o ignora la naturalesa de classe de l’economia capitalista, i la llei del valor sota la qual opera mitjançant la creació dels beneficis a partir de l’explotació del treball. Com a resultat, les identitats keynesianes macro comencen en el consum i la inversió ("la demanda efectiva") i van als ingressos i l’ocupació. En un període de recesió econòmica, quan la demanda efectiva és baixa, l’eixida són més préstecs del govern per augmentar la demanda. El multiplicador keynesià mesura l’impacte de més o menys despesa (demanda) sobre els ingressos (PIB). Així, el recent debat sobre la mida d’aquest multiplicador s’ha estès.

La manera marxista de veure l’impacte de la despesa pública a través de més endeutament és molt diferent. Podem parlar d’una multiplicador marxista. El multiplicador marxista parteix del concepte de benefici generat a partir de la lluita de classes i la llei del valor. La causalitat va dels beneficis a la inversió capitalista i després de la inversió a l’ocupació, els salaris i el consum. La despesa i el creixement en el PIB són variables que depenen de la rendibilitat de la inversió, no a l’inrevés. Així que el multiplicador marxista mesura els canvis en la rendibilitat i el seu impacte sobre la inversió i el creiximent

http://www.anticapitalistes.net/spip.php?article4589.

+ Info:

Entrevista a Costas Lapavitsas

Una agenda para Europa. Yanis Varufakis


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com