contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 15 de març de 2015 | Manuel
Homenatge a Ovidi a València

Sal·lus Herrero

El dijous 12 de març, organitzat per l’Assemblea de Veïns de Benimaclet i el PSAN, es va homenatjar l’Ovidi. La benvinguda fou donada per Voro d’Oliva i Josep Guia, que va destacar que era el primer homenatge a l’Ovidi a València, que Maria Conca havia intentat apuntar-lo al PSAN, però ja estava al PSUC... No obstant açò, va anar a cantar a Beneixama, de franc, cantant dalt d’un tractor, sense micròfon, sense escenari, sense res, cantant amb la seua bella veu nua... L’Ovidi estava disposat a tot per a fer país i augmentar la consciència de classe del poble. Ha estat al servei del nostre poble.

Després començà una magnífica actuació de Feliu Ventura cantant cançons de l’Ovidi i d’ell mateix (Torn de preguntes, Adéu...), llegint algun poema de l’Ovidi o d’Estellés, cantant poemes de Joan Salvat-Papasseit ("Prometença", una cançó de "guerra" i sobretot d’amor, tendríssima) i explicant la seua infantesa Feliu ens va contar el que li va ensenyar el seu avi Agustí, llaurador de Xàtiva, un home que coneixia i escoltava els arbres i la vida sencera. També ens va narrar com un conte de fades, com ell, Feliu, va descobrir als sis anys l’Ovidi, va aprendre que hi havia més arbres que els tarongers, que la llengua de Mallorca, on vivia el seu germà treballant de professor, era la mateixa llengua amb la qual sa mare el bressolava, i demanava defensar no només la unitat de la llengua sinó també de les terres dels Països Catalans. Sense pors. D’una manera subtil però clara, a les darreres cançons, va cantar una cançó de l’Ovidi contra l’explotació dels artistes i cantants i també contra les auto-explotacions, va advertir que -perquè una actuació fóra possible- calien uns mínim d’infraestructura i condicions socials, d’equip de so i de mitjans per poder viure i actuar. I que tot això era difícil i impossible de sostenir sense diners i que amb l’explotació i l’autoexplotació no es va enlloc. També va contar Feliu com Ovidi i Raimon anaven a cantar a Xàtiva, als anys setanta i principis dels vuitanta, inclús amb les cadires amb el segell de l’ajuntament de Xàtiva a sobre, més, des que va entrar al govern municipal Rus del PP, tot això ha esdevingut impossible, es van suprimir els recitals en català-valencià que s’havien fet des de la fi de la dictadura, perquè estan en contra del valencià, perquè estan en contra de la cultura.

Després, començàrem a sopar, parlàrem de tot un poc amb Maria Costa, Giovanni Donini i Maria Josep Badia que hi estaven més a prop, i cap a la fi, al temps de les begudes, Núria Cadenes, amb el llibre sobre la biografia "L’Ovidi" a les mans, va agrair a Antoni Miró que l’acollira al seu Mas Sopalmo, durant unes setmanes i li deixara, com a marmessor, les caixes que l’Ovidi li havia llegat abans de morir; va descriure Miró com un pintor noctàmbul netíssim, que no deixava cap taca de pintura a terra i no tenia paraules per agrair-li que haguera posat al seu abast els papers i l’herència escrita de l’Ovidi per poder conèixer-lo millor i fer la seua biografia... Un llibre que naix per a reivindicar l’Ovidi, quan els del PP de les Corts Valencianes voldrien colgar-lo, soterrar-lo, com si no haguera existit, com una manera de no reconèixer-nos als qui estem a les antípodes de la ideologia reaccionària del PP i del nacionalisme espanyolista que intenta aniquilar-nos, en la nostra valencianitat o catalanitat.

Va recordar Núria que un diputat infame del PP, del qual no sabia ni volia saber el seu nom, quan feia 10 anys de la mort d’Ovidi, el 2005, es va negar a aprovar cap acte d’homenatge a l’Ovidi, proposat per Dolors Pérez d’EUPV- Compromís, perquè deien que l’Ovidi estava a favor dels Països Catalans i esgrimien "La cançó del cansat", igual com un altra diputada pepera, davant la proposta de Lluís Torro diputat d’EUPV, el 2015, amb la polsereta de la bandera espanyola, aquella diputada del PP repetia que l’Ovidi volia els Països Catalans i escrivia i cantava contra la senyera blavera, que va imposar l’extrema dreta, brandant, de nou, "La cançó del cansat", on l’Ovidi fart de les manipulacions i imposicions de la dreta ’valenciana’/antivalenciana del País Valencià... Ovidi decideix proclamar la seua bandera, la seua catalana llengua d’Alcoi i la seua ideologia esquerrana, tot plegat li va costar ben car, perquè a partir de la "transició" el volgueren censurar, silenciar, marginar i excloure del tot. No ho aconseguiren del tot perquè va fer films, va fer teatre, va recitar poemes amb un treball molt rigorós i intens, que semblava ’natural’ però era fruit d’una constància, de la persistència i de l’obstinació d’un autodidacta tenaç... Va remarcar Núria, l’estima de l’Ovidi per la nostra llengua catalana, la defensa del seu nom propi, petits com n’eren, davant el col·legi dels frarots d’Alcoi, que tant a ell com al seu amic Renée, els frares els volien dir Renato o José, posat davant del nom d’Ovidi perquè el seu nom no era de cap sant... La lluita per reivindicar els seus noms, els va amistançar i fer còmplices, a Renée i l’Ovidi, des de la infantesa, en un ambient d’hostilitat contra la nostra llengua i cultura pròpia, on "La classe era a les nou./ el mestre era a les deu./ el vàter era al fons. La merda era a l’entrada. (...) El Crist era de fusta./ Els cristians eren de cartó./ Els pupitres eren bruts./ Els que sèiem érem pobres./ La regla era per la mà./ la mà era per tancar-la". Va subratllar Núria, els seus nombrosos oficis, a la A a la Z, de perruquer de senyores, de recepcionista, de cambrer del Ritz, d’apuntador de teatre a La Cassola d’Alcoi i als Teatres Independents de Barcelona, després de conèixer els germans Luchetti, d’actor, de cantant, d’humorista...

L’Ovidi anava a concerts i s’anotava en un bloc la manera de posar els dits a la guitarra per aprendre a tocar, va dir que Pi de la Serra el va empentar a dalt d’un escenari de la Universitat de Barcelona per a fer-lo cantar, i que va cantar a capella perquè no sabia encara tocar prou la guitarra i fou un èxit perquè el van veure com un cantant valent, decidit... També vestir-se de negre a l’escenari, estudiar i llegir tot el que escrivien els poetes que recitava, treballar-se molt la dicció, com un obrer de la veu, a consciència, aprenent a fer-los seus, a posar-se en la pell i el cor del poema que representava. Una sàvia decisió fou, en conèixer Toti Soler que tocava (i toca) la guitarra excel·lentment, abandonar la idea de tocar la guitarra, per això podia bellugar les mans com un actor que s’expressava amb la veu, el cos, la cara, els ulls, les mans... Tot Ovidi interpretant amb totes les parts del seu cos, com un gran comunicador, perquè volia comunicar i sabia fer-ho molt bé, en tots els àmbits del seu ofici d’artista polivalent.

Núria Cadenes va recordar l’amor de l’Ovidi per la faena ben feta, per la poesia i per la llengua, obrer de la paraula format en tota mena d’oficis i enganxat a la lectura des de ben petit, va devorar poemes de Salvat-Papasseit, poeta del poble com ell (després també de Joan Segarra, d’Estellés, de Pere Quart, d’Espriu, de Carner, de Carles Riba, de Joan Brossa i Joan Vergés). Home de poble que un dia va anar a Barcelona per guanyar-se la vida i alhora fer d’actor, cantava sobre fàbriques, llauradors, garrotades i derrotes perquè les coneixia de primera mà. Havia vist els seus pares donar-los de menjar als fills i ells quedar-se sense sopar. La crònica a El Temps de Xavier Aliaga, "Viatge a les arrels alcoianes de l’Ovidi", les connexions industrials, comercials, humanes i culturals, entre Alcoi, Barcelona i Europa. La pionera industrialització de la ciutat d’Alcoi, un proletariat combatiu, el seu posicionament polític, la seua consciència de classe, les fortes diferències de classe a Alcoi, un sentiment nacional de valencianitat i catalanitat i un pes de la cultura molt superior als d’altres ciutats semblants del País Valencià, són trets sense els quals no s’explica l’Ovidi.

L’Ovidi només pot entendre’s des d’Alcoi i que era el cantautor més estimat de la Nova Cançó, el que més mereixia que el recordàrem perquè no ha mort, se n’anà de vacances fa vint anys, però ha tornat, torna amb tota la gent que estima la nostra llengua i cultura catalana i proclama les relacions i els vincles de totes les terres dels Països Catalans.

Josep Guia va assenyalar que l’Ovidi havia sigut el cantautor més coherent políticament, de la classe obrera i dels Països Catalans, i l’havien exclòs per això... No havia sigut el poble, com diuen alguns maliciosament, sinó les classes dirigents de CiU, del PSC, PSPV-PSOE, PSUC... Va subratllar la importància del llibre de Núria sobre l’Ovidi per a saber el perquè de tot plegat de la vida del nostre millor representant a la Nova Cançó dels Països Catalans. Mentre tinguera consciència, la tindria de classe, "La samarreta vermella" és una de les cançons on proclama la seua ideologia comunista catalana del País Valencià-PP.CC. perquè era ben conscient d’on venia: "Jo sóc d’una família molt humil/ tan humil que d’una cortina vella/ una samarreta em feren. Vermella./ D’ençà per aquesta samarreta,/ no he pogut caminar ja per la dreta./ He hagut d’anar contracorrent/ perquè jo no sé que passa/ que tothom que et ve de cara porta el cap topant a terra".

L’actriu Rosana Pastor va contar l’anècdota d’un Ovidi i ella rodant una pel·lícula per les muntanyes de Toledo, en un temps lliure decideixen anar a Toledo i se’n van a visitar un museu sobre la tortura, al cap d’una estona de començar el recorregut del museu torturador, l’Ovidi li diu que no ho suporta i que necessita eixir perquè no pot més. No tenia estómac per a contemplar els instruments de la crueltat d’una Espanya que ha fet servir tots els recursos inquisitorials per a oprimir-nos als altres pobles. Recordava nits senceres parlant amb Ovidi després dels rodatges.

Jo mateix vaig contar, que a principi dels anys vuitanta, la impressió que em va causar al Jardí dels Vivers, l’Ovidi recitant la poesia de l’Estellés, "M’aclame a tu", i "la del pimentó torrat"... els dos dalt de l’escenari, Estellés radiant, l’Ovidi, en la seua actuació, seriós, rigorós, un rapsode irrepetible, declamant els poemes estellesians, amb una dicció molt acurada, es notava que s’ho havia treballat molt davant l’espill, com quan era un infant i es disfressava quan restava malalt a casa i dissenyava les estratègies combatives de l’harca quan els amics anaven a demanar-li consells per a guanyar les ’guerres’ entre infants de la postguerra, com va contar Núria Cadenes. També recorde la meua frustració il·limitada per no haver-lo saludat, a finals dels anys vuitanta, després d’una actuació seua, continguda i sòbria, a la plaça de Prada de Conflent a la Universitat Catalana d’Estiu perquè estava discutint amb uns companys de política, quan me n’aní, de la Unitat del Poble Valencià després d’una tupinada interna, ja que es pretenia negar o restar-li gravetat a les trampes... Entre l’Ovidi i les malifetes de la politiqueria, no hi havia color.

Ovidi és indigerible per a la dreta espanyolista del País Valencià, no el poden pair... Per això el rebutgen amb tota la ràbia que porten a dins d’una ideologia reaccionària i d’un nacionalisme espanyol que no admet ni reconeix les altres nacions de l’estat i tracta d’aniquilar-les perquè no tenen estat propi. Per això, volen fer desaparèixer l’Ovidi, que creix com un gegant, amb avingudes, carrers, poemes, homenatges fets des del poble, sense cap suport institucional. Han passat vint anys des de la seua mort el 10 de març del 1995, però encara no poden suportar-lo perquè Ovidi és Països Catalans, des d’Alcoi a Barcelona, des d’Alcoi i Alacant a València, des d’Alcoi a les Balears, des d’Alcoi a la Catalunya Nord, cantant sempre "La cançó del cansat". "Per senyera senyors quatre barres./ Per idioma, i senyores, el català./ Per condició, senyors, sense terres./ Per idea, i senyores, esquerrà. (...) I torne a repetir: sóc alcoià/ Tinc senyera on blau no hi ha./ Dic ben alt que parle català./ I ho faig a la manera de València". I tot plegat els fot molt. Ovidi ha esdevingut un ’mite’ que revela la miserabilitat i la baixíssima qualitat política i humana d’un "Partido Popular" de la C.V. amb trets autoritaris, inquisitorials i totalitaris... l’anticatalanisme ranci i caspós d’una casta corrupta, malbaratadora i enemiga del nostre poble.

15/3/2015

opinions.laveupv.com


A la mateixa secció:


Fra Vicent o els oblits de les tradicions


Fuster als inferns: la traïció als intel·lectuals


Joan Fuster, amb totes les lletres. Un retrat de l’escriptor en forma de diccionari


25 anys d’unes converses inacabades amb Joan Fuster


“Yo, Daniel Blake” de Ken Loach: solos frente al capitalismo voraz


Dario Fo: “¡Yo no soy un moderado!”


‘Joan Fuster encara és una persona incòmoda’. Entrevista a Salvador Ortells, especialista en la poesia fusteriana.


Mor Dario Fo


9 d’Octubre: La Muixeranga


Ken Loach recibe la Palma de Oro … ¡antiausteridad!

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com