contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 23 de gener de 2015 | Manuel
Syriza, els economistes i el triangle impossible

Michael Roberts

Totes les enquestes mostren que l’aliança esquerrana Syriza està a punt de guanyar les eleccions generals a Grècia diumenge que ve. Podria no obtenir una majoria absoluta i podria haver de formar una coalició amb un dels petits partits de centre. Però sembla més probable que perdran el poder la coalició conservadora Nova Democràcia de Samaras i el degenerat partit socialdemòcrata PASOK.

Els mercats financers s’estan preocupant, i els bons del govern grec s’han reduït dràsticament de preu ja que els inversors temen un impagament. Els bancs grecs estan perdent dipòsits ja que les societats empresarials gregues i els rics (o almenys els que encara no ho hagen fet) canvien els seus euros a l’estranger. Ara, tres bancs estan demanant el que s’anomena Assistència de Liquiditat d’Emergència (ELA) del banc central grec (en realitat, els fons líquids de l’Eurosistema controlats pel Banc Central Europeu).

Llavors, què passarà si Syriza es converteix en el govern la setmana que vé? Una pista per a respondre a aquesta pregunta va ser proporcionada per una sessió de preguntes i respostes amb el ministre de Finances de Syriza a l’ "ombra", Euclides Tsakalotos (qui aviat serà el ministre d’Hisenda?) a la London School of Economics (LSE), a la qual vaig assistir aquesta setmana. Tsakalotos és un graduat de la universitat d’Oxford, ara a la Universitat d’Atenes.

La reunió va ser organitzada per la professora Mary Kaldor a la LSE i Paul Mason, de l’emissora Channel Four (es poden llegir els seus comentaris sobre la reunió al seu bloc).

Altres assistents van ser alguns think-thanks d’esquerra com la campanya Jubilee del deute i Red Pepper. Però també van estar presents ni més ni menys que el professor Chris Pissarides, l’economista xipriota a la LSE i un guanyador del premi Nobel d’Economia. Pissarides va anunciar que actualment era assessor econòmic de Samaras!

Amb Pissarides va estar l’ex cap del banc central de Xipre i membre del consell del BCE, Panicos Demetriades. Demetriades va ser acomiadat pel president xipriota després del desastre de rescat de l’any passat. Havia estat nomenat pel president comunista anterior i després va ser culpat pels conservadors de la crisi bancària. Però si ell era un "liberal", a la reunió no ho va semblar! La seua línia argumentativa principal va ser que el BCE i els líders de l’euro no haurien de fer concesions en la reducció del deute i que Syriza estava vivint en els núvols.

Quina va ser la posició de Tsakatolos? Va dir que Grècia havia d’aconseguir "espai fiscal". Amb això volia dir que el govern necessitava fons per a gastar amb l’objectiu de posar fi a la crisi humanitària, salvar la sanitat i els serveis públics, i posar fi a la pobresa extrema. Això es podria fer si la UE acordara una reducció del deute suficient per a reduir el servei del deute al mínim; i perquè el govern consiga un equilibri pressupostari primari en lloc d’un superàvit del 4% com demanda la troica (BCE, UE, FMI).

Clarament Tskatolos tenia raó en les seues prioritats. L’economia grega es manté en un estat lamentable. La desocupació era de més del 25% en l’últim recompte. El PIB s’ha desplomat més d’un 30% des del seu màxim d’abans de la crisi: un descens només comparable a l’observat als EUA durant la Gran Depressió. Tot i la resistència del poble grec, els serveis públics han estat delmats i la pobresa és moneda corrent. Les mesures d’austeritat exigides per la troica pels seus préstecs i implementades pel govern de coalició amb han estat draconianes. Una mesura àmpliament reconeguda de política fiscal és el (cíclicament corregit) balanç primari subjacent (el dèficit menys els interessos del deute). Aquest demostra que l’austeritat grega ha estat enorme.

Figura 1. L’austeritat grega

Si Grècia aconsegueix el seu "espai fiscal", llavors el govern de Syriza tindria 6-7 mils milions d’€ a l’any per a gastar.

El deute és sens dubte un tema essencial a fer front. El deute del sector públic de Grècia com a percentatge del PIB es troba en un astronòmic 175% del PIB. Mentre que la majoria d’aquest deute estava en mans dels bancs francesos i alemanys fins a 2012, després de la "reestructuració ordenada" del deute, ara el 78% dels 317 mil milons d’€ de deute públic grec està en mans de la Troica.

Figura 2. La carga insostenible del deute grec

Com he assenyalat en posts anteriors, al voltant del 90% dels 217 mil milions d’€ dels préstecs atorgats per la Troica són per a pagar els bancs d’Europa i els fons d’inversió que sostenien el deute. Els bancs van rebre la major part dels seus diners, deixant al poble grec amb la factura. Ara es deu a la Troica. Ja en 2012, els líders de la UE finalment van reconèixer que l’enorme deute del sector públic, en què els grecs havien incorregut en fer el rescat dels seus bancs i en el finançament del pagament del deute i dels interessos als prestadors estrangers (principalment els bancs alemanys i francesos), era massa gran. Van estar d’acord amb el govern conservador d’Atenes que s’hauria de disposar de més fons, però que els creditors privats farien un "descompte" per el que se’ls devia. Així els creditors francesos i alemanys van canviar els seus bons grecs per altres d’un valor una mica menor, però garantits pels fons d’estabilitat de l’euro (veure el meu post).

Aquest "descompte" (juntament amb les mesures d’austeritat salvatges) va ser dissenyat per a reduir el deute públic grec d’un 165% al 120% del PIB a finals d’aquesta dècada. Però el problema és que, si l’economia grega no creix i cau en una espiral deflacionista, llavors, encara que el valor en euros del deute grec es reduisca el valor en euros del PIB grec caurà encara més, de manera que la càrrega del deute s’elevarà, no caurà. I això és el que ha passat. Tres anys després, la proporció del deute grec és encara més gran, un poc per sota del 175%.

L’FMI segueix tenint la posició ridícula que aquesta ràtio de deute pot caure en 40 punts percentuals en 2019 - si l’austeritat continua, segons l’acordat pel govern conservador amb un superàvit pressupostari primari del 4% del PIB, si el PIB real creix per sobre del 3% anual i si la inflació torna a una taxa de més de l’1% a l’any. En canvi, l’economia grega es desinfla. El que és probable és que el percentatge de deute augmente encara més.

Tsakalotos calcula que els líders de la UE estaran d’acord en l’alleujament del deute i en un ajustament del programa fiscal, ja que són raonables i tenen suport en altres parts de la zona euro. Però la qüestió de com fer créixer l’economia grega, encara que Syriza aconseguira un acord sobre el deute amb la UE, es manté en un estat d’incerteça, i aquest tema no el va tractar adequadament amb les seues respostes. El premi Nobel Pissarides argumentà que la veritable tasca era augmentar la productivitat a través de "reformes del mercat de treball" en relació amb el model dels alemanys i ara també amb el del socialdemòcrata Renzi president del govern d’Itàlia. Pissarides entenia les reformes en el sentit d’acabar amb les pràctiques restrictives en els sindicats, diners per a la formació en lloc de prestacions socials, privatitzacions, etc. Aquesta posició obertament neoliberal va ser, per descomptat, rebutjada per Tsakalotos.

En lloc d’això, Tsakalotos va proposar un model de "mercat social" (pel que sembla és un defensor de la vella ’Estratègia Econòmica Alternativa’ al Regne Unit promogut per Stuart Holand i altres reformistes d’esquerra) on el govern intervé per a corregir o ajudar el sector capitalista. I va proposar un programa d’inversions utilitzant els diners de la UE del European Investment Bank, etc. Però no hi va haver cap menció de control dels bancs grecs i les indústries estratègiques i sabem que les despeses de defensa es mantindran i que Syriza no deixarà l’OTAN (com Paul Mason va assenyalar).

En general, la meua impressió de Tsakalotos era que la seua estratègia va plantejar un conjunt «raonable» de propostes a la Troica esperant / expectants d’arribar a un acord sobre el deute. Això va ser, en part, una esperança però també una tàctica per als mitjans de comunicació.

Què passarà? Pot Syriza mantenir el que alguns han anomenat el triangle impossible, a saber 1) romandre en el poder, 2) revertir l’austeritat i 3) romandre en l’euro? O un o més d’aquestes ha de desapareixer?

Bé, si Syriza no obté la majoria absoluta, aleshores les negociacions del deute es veuran afeblides per un govern de coalició i hi hauria la possibilitat d’una nova elecció per a l’estiu.

Probablement el millor que Syriza pot esperar és possiblement algun tipus d’ ’acord de Londres’ (una reducció del deute com la que Alemanya va conseguir després de la guerra) o més probablement una extensió dels terminis del deute amb menors costos de servei del deute o fins i tot bons perpetus renovables. Però això hauria de ser posat a disposició també de Portugal i Irlanda que d’altra manera podrien objectar que Grècia està rebent un tractament especial. Però llavors els alemanys podria dir, com ja ho han fet, que Grècia és una excepció que confirma la regla de que la zona euro funciona.

Encara pense que els alemanys no volen empènyer a Grècia a sortir de l’euro, tot i la pressió dels euroescèptics d’AfD (Alternativa per a Alemanya), ja que veuen el risc d’una eixida involuntària amb un impagament del deute com un risc per al projecte Euro. Així que, finalment, podrien oferir algunes concessions (però probablement menys dels que Syriza necessita).

La investigació del think-tank Breugel ha fet algunes estimacions de les pèrdues probables que Alemanya hauria de registrar si hi ha una "Greixida" (’Grexit’), és a dir, una Grècia forçada a eixir de la zona euro. L’euroescèptic Institut IFO calcula que el Greixida costaria a Alemanya 76 milers de milions d’€ mentre que una moratòria grega a la zona euro costaria 78 milers de milions d’€. No hi ha massa diferència. Però Breugel calcula que IFO ha ignorat l’impacte de les pèrdues per a les empreses alemanyes si hi ha una Greixida i moltes empreses gregues incompleixen els seus deutes comercials. Bancs i la indústries alemanyes podrien patir un gran colp si es produeix una Greixida.

Les negociacions sobre el deute és probable que siguen tortuoses i així espere que durant els propers mesos els líders de la UE / BCE mantinguen a flotació els bancs grecs i el govern. Dubte que hi haja una situació de pànic bancari o un col·lapse dels bancs grecs. És massa perillós per a la zona euro en el seu conjunt què el BCE ho permeta.

Llavors, el dilema que es planteja a Syriza és: acceptaran menys del que és acceptable en termes de deute amb l’esperança d’aprofitar el temps per a fer créixer l’economia sobre bases capitalistes; o les rebutjaran i optaran pel model de l’Argentina d’una reducció unilateral del deute i un pressupost amb despeses? Aquesta última opció implicaria la possible suspensió de préstecs de la UE i dels préstecs del BCE (encara que això seria il·legal sota les regles de la UE). Llavors Syriza hauria de fer-se càrrec dels bancs i les principals indústries, involucrar els treballadors en el control de la producció; retallar la despesa en defensa i els diners per a l’exèrcit i la policia; i demanar el suport de la UE per a un pla de creixement per a tota la UE sobre la base de la inversió pública.

Crec que un acord de compromís és més probable; donant algun temps a Syriza amb l’esperança d’una recuperació sobre bases capitalistes. Quines són les possibilitats que això funcione? Bé, els costos laborals a Grècia s’han reduït de manera que el capitalisme grec és més "competitiu" ...

Figura 3. Costos per unitat laboral a Grècia (2000=100)

però el sector privat no està invertint i la rendibilitat és molt baixa.

Figura 4. Taxa de benefici grega des de 1961 (%). Dades: AMECO, càlcul de l’autor.

La UE és probable que injecte alguns fons de la UE a Grècia, però no els 6-7 mil milions d’€ en un any com espera Syriza - i, fins i tot, això no és res després de la reducció del 40% des del 2009. Així que amb el temps, s’anirà construint una pressió des de baix per a actuar de forma més seriosa per a acabar amb la pobresa, crear llocs de treball i restablir els serveis públics, en particular l’educació, l’habitatge i la sanitat.

Si Syriza no pot o no vol respondre a aquesta pressió, es produirà una divisió entre els seus partidaris o es desil·lusionaran i Syriza tornarà a caure. Syriza es divideix entre aquells que, com Tsakalotos, busquen una solució de "mercat social" dins la zona euro i els que com Costes Lapavitsas reconeixen que l’única resposta per a Grècia és eixir de la zona euro. Lapavitsas és professor a la Universitat de Londres, conegut pel seu treball en la financiarització de les economies capitalistes modernes (veure el meu post). Ara és un possible diputat per Syriza.

I no és l’únic economista d’esquerra / marxista en aquesta situació. Sembla que Syriza té més professors d’economia formats al Regne Unit o als Estats Units en la seua llista de parlamentaris que en qualsevol altre partit d’Europa!

Un altre a la llista de Syriza és Yanis Varoufakis (1), professor de Teoria Econòmica de la Universitat d’Atenes, qui ha estat proposant un programa d’inversió del BEI per a tota Europa amb l’objectiu de reactivar l’economia de la zona euro. Ha estat dubtant de si ser un candidat per al parlament, ja que no és segur sobre si el ’triangle’ és possible. Durant la crisi bancària de Xipre i el rescat l’abril passat, va advocar per la venda de nou dels bancs recapitalitzats al sector privat.
La propietat pública dels bancs i les indústries estratègiques ha de ser una part central del programa de Syriza per a la reactivació econòmica, però no ho és.

El triangle "impossible" per a Syriza de romandre en el poder, revertir l’austeritat i mantenir-se a l’euro continua sent un interrogant. Però no és probable que en els propers mesos hi haja una crisi política com alguns al seminari de la LSE semblaven pensar. Crec que l’any que ve podríem estar discutint els mateixos dilemes sobre el deute, el creixement i la UE.

21/1/2015

https://thenextrecession.wordpress.com/2015/01/21/syriza-the-economists-and-the-impossible-triangle/

Traducció anticapitalistes.net

Nota:

1. Yanis Varoufakis és el ministre d’Economia al nou govern de Syriza. "Como próximo ministro de Finanzas, les puedo asegurar que yo no voy a entrar en el Eurogrupo a buscar una solución que sea buena para el contribuyente griego y mala para los contribuyentes eslovacos, alemanes, irlandeses, franceses e italianos".

+ Info:

Syriza se enfrenta a decisiones difíciles. DIMITRIS BELLADIS

Varoufakis en el laberinto del Minotauro. Nacho Alvarez

Alemania y el Eurogrupo aumentan sus amenazas al Gobierno de Tsipras

El Gobierno griego anuncia que no reconoce a la troika como interlocutora

Quinto informe de revisión del acuerdo financiero del FMI con Grecia de 2012, publicado en mayo de 2014. El FMI preveía que la deuda griega alcanzaría un pico del 174% del PIB en 2014, para después reducirse a un 128% del PIB en 2017 y al 117% en 2022. Contra estas previsiones, los recientes datos publicados por Eurostat (22 de enero de 2015) han indicado que la deuda bruta del Gobierno heleno, en el tercer trimestre de 2014, ha tocado el 176% del PIB, en aumento respecto al 171% del PIB del mismo período del año anterior.


A la mateixa secció:


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI


Hacia una tasa de ganancia mundial - una vez más


Andreu Nin i la qüestió nacional. Una aproximació.


Concentración económica y apologética burguesa


A 44 años del golpe militar: Carta de los Cordones Industriales al presidente Salvador Allende


Productividad, beneficios y poder de mercado


¿Recuperación?


Concentración del capital y globalización


El relato de la crisis griega por Yanis Varoufakis: Las propuestas de Varoufakis que conducían al fracaso.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com