contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 3 de gener de 2015 | Manuel
Prediccions per al 2015

Michael Roberts

Fer prediccions o pronòstics sobre una economia nacional o mundial està plena de fracasos. Hi ha tantes variables a considerar i les dades disponibles són sovint insuficients i parcials. Però la raó principal per la qual els economistes solen estar equivocats amb les seues previsions i prediccions és que l’economia dominant no té una teoria real o lleis econòmiques sobre les quals basar la construcció de prediccions. No obstant això, continuen fent-les, ja siga com un acte d’arrogància (mira que som intel·ligents!) o perquè els seus caps i clients en els bancs d’inversió ho exigeixen.

Cap economista professional ha pronosticat cap de les set recessions últimes. Els economistes ortodoxos, fent una apologia de l’èxit de les economies de mercat i del capitalisme, mai prediuen una recessió, fins i tot quan la tenen davant, com va passar a principis de 2008. De fet, des de 2001, només una mitjana del 12,7% dels economistes enquestats per James Montier (de l’equip d’inversions de GMO) havien encertat sobre el creixement econòmic de l’any següent.

De totes maneres, tractaré de fer algunes prediccions i previsions per a l’any 2015. I almenys les meues previsions es basen, crec, en la confiança en algunes lleis subjacents significatives de la dinàmica del capitalisme. Això hauria de fer que el meu pronòstic fora un poc més precís - supose. Els economistes, si es prenen seriosament el fet de fer de l’economia política (potser un oxímoron!) una ciència, haurien de fer prediccions com prova de les seues lleis, com en les ciències naturals. Per als economistes marxistes no és suficientment bo limitar-se a dir, bé, "sota el capitalisme hi haurà crisis recurrents (recessions)". Ho hem de fer millor: és a dir, quina etapa està travessant el capitalisme; és en una fase d’expansió o de recessió; una recessió es troba a prop o es troba encara lluny?

Ja al 2005, quan vaig escriure la major part del meu llibre The Great Recession, (La Gran Recessió, publicat al novembre de 2009), vaig preveure que una recessió important era probable que tinguera lloc al 2009-10. Això és el que vaig dir: "No ha hagut una coincidència dels cicles des de 1991. I actualment (a diferència de 1991) la fase de caiguda del cicle dels preus de Kondratiev estarà acompanyada per una caiguda de la rendibilitat. Durant 2009-2010 tot estarà a la part recessiva del cicle! Això suggereix que podem esperar una recessió econòmica molt greu d’una intensitat no vista des de 1980-2 o abans".

Com la cita suggereix, he basat aquesta previsió o predicció en la identificació d’algunes lleis del moviment del capitalisme. El primer va ser el cicle llarg dels preus mundials de producció, és a dir, un període de 27 a 36 anys d’ascens general dels preus dels productes bàsics del comerç i de la producció, seguida d’una fase descendent similar. Això es diu l’ona Kondratiev. Vaig calcular que des de 1982, el cicle de Kondratiev estava en una recessió que podria durar fins a l’any 2018. Aquesta mantendria la inflació baixa i de fet podria apareixer una deflació dels preus, posant pressió a la baixa a la inversió global.

El segon era que el cicle domèstic de la construcció o immobiliari (d’uns 18 anys) a les principals economies, com els EUA i el Regne Unit, estava arribant al el seu màxim i podríem esperar una crisi de l’habitatge al voltant de 2009.

En tercer lloc, i més important, havia vist la possibilitat que hi havia un cicle dels beneficis que va poder ser identificat a les principals economies capitalistes amb una longitud d’aproximadament 32 a 36 anys entre els punts inferiors de dos cicles. Des de finals de 1990, la majoria de les economies capitalistes estaven experimentant una fase de descens en la rendibilitat del capital que només estava sent amortiguat per un boom del crèdit i dels beneficis ficticis del capital. La fase de descens arribaria a un nou punt mínim aproximadament durant el 2015-16. I en un tals fases de descens eran probables recessions més freqüents i profundes, com ho havien estat durant la fase de descens anterior de 1965-1982: amb un punt de major feblesa al 1969-70; una fase de descens internacional en 1974-5 i finalment una recessió de doble caiguda durant 1980-2. Això va crear les condicions per a un renaixement de la rendibilitat (l’anomenat període neoliberal) que va durar fins al final del segle. De tornada a 2005-6, vaig preveure que la fase de descens del benefici senyalava, almenys, una altra gran recessió.

Figura 1. Taxa mundial de benefici (media simple, en %)

Finalment, en les economies modernes hi havia un cicle Juglar de creixement, inversió i ocupació, que va semblar durar uns 8-9 anys entre recessió i recessió. Aquestes recessions havien tingut lloc durant les fases ascendents de la rendibilitat, (1958 o 1990) però llavors van ser febles i poc intenses. En les fases descendents, però, van ser més freqüents i greus (1929-1932, 1937-8 o 1974-5, 1980-2).

Sobre aquesta base, vaig estimar que tots aquests cicles s’unirien en una recessió important al voltant de 2009-10, ja que no havíem tingut junts les fases descendents dels quatre cicles des del 1930. En realitat, em vaig equivocar una mica: la bombolla de crèdit va esclatar el 2007 i la Gran Recessió es va produir en 2008-9, un any abans del que vaig predir.

En entrar en el 2015, al meu entendre, tant el cicle de Kondratiev i com el cicle de rendibilitat es troben encara en una fase descendent, però el cicle de la construcció ha començat una fase ascendent (en alguns casos conduint a una "recuperació" actual feble). Però una altra recessió encara és a l’agenda per a permetre la destrucció suficient de valors de capital que permitisquen una nova fase d’ascens de la rendibilitat i també veure el final de la fase de descens del cicle de Kondratiev. Dit d’una altra manera, les principals economies es troben al mig d’una depressió llarga, com en el 1880-1890s o a la dècada de 1930. La recessió de 1974 va ser seguida finalment per la recessió de 1980-2; la recessió de 1929-1932 va ser seguida d’una recuperació i després una altra recessió en 1937-8. Així que, sobre aquesta base, després de la recuperació de 2009-14, podem esperar una altra recessió al voltant de 2016-17.

Però, i el 2015? Bé, anem a començar recordant el que vaig dir fa un any aproximadament sobre el 2014. El meu pronòstic general per al 2014 va ser que, contràriament a l’optimisme dels economistes professionals del corrent principal de l’economia que treballen per a les grans finances als gustos de Goldman Sachs, continuaria el "pas de tortuga global", és a dir, el creixement econòmic mundial seguirà sent feble i per sota de la mitjana, com ho ha estat des de la fi de la Gran Recessió el 2009. I així ha estat.

Figura 2. L’economia global continua atascada en una marxa lenta. Creiximent del PIB mundial (calculat a taxes PPP de canvi) %, taxes anualitzades ajustades per l’estacionalitat. Font: OECD

Tornant a l’inici de 2014, l’FMI pronosticà una expansió de l’economia mundial del 3,6% en el PIB real. Poc més de 3%, molt per sota de la mitjana. Els rics banquers d’inversió del Deutsche Bank i Goldman Sachs estimaren que l’economia dels Estats Units creixeria per "sobre de la tendència" en 2014. Bé, és cert que els EUA van tenir un bon creixement durant el tercer trimestre, sent el millor comportament de l’economia capitalista des de la fi de la Gran Recessió (veure el meupost), però arribarà només a un creixement al voltant del 2,5%, com a molt, durant el 2014, molt per sota de la tendència del 3,3% de creixement mitjà des de la dècada de 1980.

Pel que fa al Regne Unit, vaig informar l’any passat que el ministre de Finances del govern conservador, George Osborne, estava sent lloat com un heroi perquè l’economia del Regne Unit podria donar un salt endavant durant l’any 2014. I, de fet, fins les últimes dades sobre el creixement, semblava que el Regne Unit aconseguiria l’expansió més ràpida de les principals economies capitalistes del G7 durant el 2014, del 3%. No obstant això, aquestes esperances ara s’han esvaït i l’economia del Regne Unit només aconseguirà aproximadament un 2.5 - 2.7% aquest any.

Ara bé, aquest creiximent s’ha basat sobre els estímuls governamentals per a la construcció d’habitges i el crèdit barat. La inversió en els sectors productius ha estat feble. El PIB real per persona encara està per sota del màxim assolit el 2008, abans de la Gran Recessió. La inversió en termes reals segueix sent un 4% per sota, la producció manufacturera 5% per sota i la productivitat per hora encara més de l’1% per sota del seu màxim abans de la Gran Recessió. Gran Bretanya té un dèficit de pagaments amb la resta del món equivalent al 6% del PIB, més gran que el dèficit del govern. Per sobre de tot, l’ingrés nacional disponible net per càpita (descomptant la inflació) és un 6% per sota del màxim i els ingressos setmanals reals han caigut des dels conservadors van prendre el poder al maig de 2010 en tots els trimestres excepte dos - la caiguda més llarga dels salaris reals des de la Gran Depressió.

I no sembla millor en 2015. El boom de l’habitatge al Regne Unit està començant a desaparèixer i en 2015 exposarà la debilitat subjacent en els sectors productius. Els preus mitjans de les vivendes estan augmentant al seu ritme més lent des de fa més d’un any. I d’acord amb el Chartered Institute of Personnel and Development (CIPD), el creixement salarial del Regne Unit és probable que continue sent feble durant almenys un any més perquè als ocupadors els resulta fàcil contractar i retenir personal en els nivells salarials actuals. Els ocupadors enquestats a la tardor van tenir una mitjana de 50 candidats per cada vacant de baixa qualificació i 20 per a cada vacant d’alta qualificació, el 40 per cent dels quals eren adequats per al paper. També van informar que la rotació laboral es va mantenir baixa. "Si pocs empleats deixen el seu treball, i la majoria dels ocupadors poden trobar candidats adequats per a les vacants, ni hi han les condicions necessàries per a un augment generalitzat dels salaris", va dir Mark Beatson, l’economista en cap de l’CIPD.

De fet, aquesta és la història de la majoria de les economies capitalistes en 2014 (Europa, Japó, Estats Units i Regne Unit): un creixement econòmic feble, la manca d’inversió de les empreses i la caiguda dels ingressos reals per a la llar mitjana.

L’any passat vaig pronosticar una economia japonesa molt feble i la realitat s’ha mostrat encara pitjor del que vaig preveure, malgrat les injeccions de crèdit pràcticament sense interessos, els paquets d’estímul fiscal i una altra elecció per a instal·lar l’Abenomics - la suposada resposta als problemes del Japó (veure el meu post).

I vet aquí, mentre escric això, que l’enquesta d’activitat econòmica del propi Banc del Japó, el Tankan, suggereix que "el Japó va cap a una doble recessió", una recessió amb només un petit augment trimestral del PIB en l’últim trimestre del 2014 seguit per una nova contracció per a l’any proper. En l’enquesta, les grans companyies japoneses van donar una puntuació de 14 per a les condicions de negoci actuals i pronostiquen un descens a 12 en tres mesos. Per a les petites empreses, les xifres respectives van ser de 0 i -4.

El govern Abe ha posat en marxa una nova ronda de mesures d’estímul fiscal. Es retallaran les taxes d’impostos a les empreses per a intentar encoratjar les companyies japoneses a invertir més i augmentar els salaris dels seus treballadors, i d’aquesta forma impulsar la demanda. És el que alguns esperen! En lloc d’això, les grans empreses han estat acumulant les seues reserves d’efectiu i han mantingut baixos els salaris.

I tota aquesta despesa addicional amenaça l’altra política important de l’Abenomics - la disminució de l’enorme deute i el dèficit del sector públic del Japó. El deute no ha estat un problema fins ara, perquè la taxa d’interès del deute és gairebé zero i els bancs del Japó són pressionats a comprar bons del govern. Però això vol dir que hi haurà poca inversió productiva i si les taxes d’interès pujaren, el Japó podria fer front a una greu crisi de deute. El govern voldria reduir el seu dèficit anual a la meitat el 2015 i "quadrar els comptes" per al final de la dècada. Però l’economia ha estat tan feble que s’ha vist obligat a frenar un augment en l’impost sobre les vendes, gastar $ 28 mil milions en projectes i donar noves ajudes financeres a les corporacions. L’objectiu fiscal és una broma. El que està sobre la taula serà una retallada important en prestacions socials i de benestar per a conseguir pagar això.

Pel que fa a Europa, no hi ha alleujament. Grècia, finalment, durant el 2014, podria haver tocat fons en el que és la crisi més profunda de la seua història moderna, però només després d’una caiguda del 40% en el nivell de vida mitjà i de la destrucció de llocs de treball, dels serveis públics, de benestar, i de salut. Ara està a punt d’entrar en una gran batalla amb els líders de la UE sobre com recuperar-se (veure més a baix). Espanya segueix registrant uns nivells d’atur rècord i amb poques senyals de que els sectors productius de l’economia esten reactivant-se; Itàlia roman en un estat de depressió. Només l’economia alemanya sembla relativament més bé.

L’economia mundial es manté alentida i romandrà en aquest estat durant el 2015 per una bona raó: el fracàs de la inversió empresarial per a donar un salt cap endavant. Goldman Sachs, l’any passat, va calcular que hi hauria un boom de la inversió mundial durant el 2014. Això ha demostrat ser un miratge a Europa, Japó, el Regne Unit i a les principals economies anomenades emergents, les de la Xina, Índia, Brasil i Rússia, on el creixement de la inversió s’ha desaccelerat marcadament o col·lapsat, com en el cas de Rússia (veure el meu post). Els mercats emergents del Brasil, Rússia, Índia i Xina, coneguts com els BRIC - probablement creixeran durant el 2015 al seu ritme més lent en sis anys, d’acord amb l’Oxford Economics. Només els EUA han mostrat certa recuperació de la inversió.

Com vaig dir l’any passat, la raó de que la inversió empresarial no s’haja disparat és que en la major part de les economies la rendibilitat mitjana es manté per sota dels nivells d’abans de la Gran Recessió i per sota dels nivells assolits a finals de la dècada de 1990. La majoria de les economies, com es va explicar anteriorment, encara estan experimentant la fase descendent del cicle de rendibilitat. Juntament amb la fase descendent en el cicle de Kondratiev, i és per això que l’economia capitalista global és en el que anomene una Depressió Duradera, que estarà en funcionament durant alguns anys.

Anem a acabar amb algunes prediccions.

En primer lloc, el fracàs del govern Samaras per a aconseguir que haja estat elegit el seu candidat a president pel Parlament grec ha obligat a unes eleccions a finals de gener, i en aquestes és probable que guanye el partit d’esquerra Syriza, assumint que les enquestes d’opinió pública es queden com estan. Syriza probablement haurà de formar una coalició amb partits d’esquerra més petits i de centre. Es va comprometre a renegociar la càrrega de deute que va desenvolupar el govern anterior amb la UE, uns 322 milers de milions d’€. Aquesta quantitat mai no pot ser pagada i continuarà sent durant dècades una pedra de molí al voltant del coll de l’economia grega i del seu poble.

Figura 3. La insostenible càrrega del deute grec.

Syriza vol que gran part del deute siga declarat impagable. Els líders de la UE jugaran dur, si més no perque no volen problemes a què Irlanda i Portugal paguen els seus préstecs de nou, i no volen un precedent per a altres deutors de la zona Euro. Els fons existents del programa Troica suposen el finançament del govern grec a partir de febrer, sempre i quan el govern es comprometa a una major austeritat fiscal. Syriza afirma que no farà tal cosa, el que sembla un atzucac, amb una Grècia que es quedarà sense efectius per a l’estiu.

Crec que aquest procés s’allargarà durant els propers mesos sense que es resolga. Hi ha una eixida per als líders de la UE si volen mantenir a Grècia a l’euro: finalment podrien acordar una refinanciació perpètua del deute - mitjançant la qual el deute es pot mantenir en els llibres grecs però no hi ha res a pagar en un futur esperable (1). Això podria ser venut com l’ "excepció grega". Alternativament, Syriza podria arribar a un acord de compromís per a cobrir el deute. De qualsevol manera, la meua predicció és que Grècia continuarà sent a la zona euro durant l’any que ve.

El què serà interessant durant l’any 2015 és el nombre d’eleccions que tindran lloc en els estats perifèrics clau de l’eurozona. A part de Grècia, Irlanda i probablement Itàlia tindran eleccions, on governs centristes febles tractaran de "mantenir el tipus" en contra dels partits populistes. Analitzaré els programes econòmics dels partits d’esquerra com Syriza i Podem en posts propers.

I després tenim les eleccions generals de maig al Regne Unit. He fet 3 prediccions sobre el Regne Unit en el passat. La primera era que Escòcia votaria romandre al Regne Unit en el referèndum el setembre passat (veure el meu post). Això és el que va passar. La segona va ser que la coalició liderada pels conservadors retornaria al govern (probablement acompanyat de nou pels liberals). I la tercera era que el poble britànic votaria romandre a la UE si hi ha un referèndum sobre el tema el 2017. Explicaré la meua predicció per a les eleccions de maig en un post a prop de la data.

30/12/2014

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/12/30/predictions-for-2015/

Nota de traducció:

1. Pierre Pâris i Charles Wyplosz, considerats per gran part de la ciència econòmica com a representants de l’ortodòxia econòmica, han publicat al gener de 2014, el programa PADRE (Politically Acceptable Debt Restructuring). La idea és que una agència (el BCE o el MEDE) adquireix una part del deute sobirà dels estats membres, a canvi d’una espècie de bo a perpetuïtat, però sense interessos. Per la seua banda, el BCE va imputant aquests deutes als interessos que els estats membres reben pel capital que tenen al BCE. No es produeix transferència del deute cap a altres estats, es tracta més aviat d’una transferència "intergeneracional" del deute, és a dir un ajornament. Convertir-la en una cosa semblant a una "pòlissa de crèdit" que s’amortitzaria en amplíssims terminis (Carlos Sanchez Mato. ¿Y si no pagamos la deuda? Mecanismos y alternativas)

Traducció: anticapitalistes.net


A la mateixa secció:


G-20: Un mundo zombi


“Distribución de la riqueza” y el socialismo vulgar


Francia, las 35 horas y flexibilización laboral


Francia, las 35 horas y desocupación


El capital como relación social


Rusia: Del zarismo a la revolución de 1917 y al repudio de las deudas (II)


Rusia: el repudio de las deudas en el núcleo de las revoluciones de 1905 y de 1917 (I)


Alemania 17 de junio de 1953


Un “trabajito” italiano


La lucha por las ocho horas de trabajo y la tradición socialista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com