contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 23 de desembre de 2014 | Manuel
David Harvey, els monomaníacs i la taxa de benefici

Michael Roberts

David Harvey és un distingit professor de la City University de Nova York (CUNY), director de The Center for Place, Culture and Politics i autor de nombrosos llibres. Per més de 40 anys ha estat un dels analistes més mordaços i crítics del món del desenvolupament capitalista. I ha desenvolupat una audiència global per a les seues conferències de vídeo online de lectura d’El Capital. Harvey va guanyar el premi Isaac Deutscher 2010 al millor llibre marxista de l’any amb The Enigma of Capital (L’enigma del capital)

He comentat, en el meu bloc, les contribucions de Harvey a l’economia marxista en diverses ocasions. Veure 1, 2, 3

El professor Harvey sempre ha estat crític de l’opinió de que la llei de Marx de la tendència a caure de la taxa de benefici jugue un paper significatiu com a causa de la crisi en el capitalisme. En el seu premiat llibre, L’enigma del capital, afirma que "No hi ha, doncs, cap teoria causal única de la formació de crisis com molts economistes marxistes els agrada afirmar. No té cap sentit, per exemple, el fet de tractar de ficar tota aquesta fluïdesa i complexitat dins d’alguna teoria unitària de, com es diu, una taxa decreixent de benefici".

Recentment, Harvey ha tornat a aquest punt en la presentació d’un assaig a la Universitat d’Izmir, Turquia al mes d’octubre. Es pot veure un video de la seua presentació ací

El que va ser particularment interessant per a mi va ser que, en el seu paper, em senyala a mí i la meua feina com un exemple d’aquells que donen suport a la llei de Marx de la rendibilitat com la causa de la crisi. Obre el seu paper amb les paraules següents: "Enmig de la crisi, els marxistes freqüentment apel·len a la teoria de la tendència de la taxa de benefici a caure com una explicació subjacent. En una recent presentació, per exemple, Michael Roberts atribueix la duradera depressió actual a aquesta tendència". I continua: "Roberts reforça el seu punt de vista adjuntant una sèrie de gràfics i dades estadístiques sobre la caiguda de les taxes de benefici com a prova de la validesa de la llei. El que les dades pugan donar suport real al seu argument depèn (a) de la fiabilitat i l’adequació de les dades en relació amb la teoria i (b) de si hi ha mecanismes diferents del que Roberts descriu que puguen donar lloc a una caiguda de beneficis".

Harvey és molt escèptic sobre el meu treball i el de d’altres: "Abans d’aceptar pacíficament el pes de l’evidència empírica que s’ha acumulat per part de Roberts i de molts altres defensors de la teoria de la taxa decreixent de benefici, s’han de contestar algunes preguntes importants". I procedeix a preguntar.

Crec que és significatiu que un economista marxista tan eminent (o crec que ell prefereix definir-se com "materialista històric-geogràfic") haja de produir un document en què critica la meua feina. També és revelador que reconeix la necessitat d’avaluar la tasca dels partidaris de la llei de Marx com causa de la crisi. És evident que el treball recent de Carchedi, Kliman, Freeman, Moseley, Shaikh, Esteban Maito, Tàpia Granados, Peter Jones, Mick Brooks, Sergio Cambra i d’altres, està beneficiant una mica de força. Tant és així que, fa poc, un economista marxista de la "escola de la superproducció ’em va dir ’monomaníac’ per la meu afecció a la llei de Marx de la rendibilitat com la causa principal / subjacent de les crisis capitalistes (veure Mike Treen, director nacional de la New Zealand Unite Union, en la conferència anual de l’organització socialista Fightback, celebrada a Wellington, 31 maig-1 juny, 2014, i un seminari organitzat per Socialist Aotearoa a Auckland, el 10 de novembre 2014).

De totes maneres, em vaig acostar a David Harvey pel seu article i li vaig suggerir de dur a terme un debat sobre els temes en qüestió. El professor Harvey gentilment va acordar que el debat seria una gran idea i que hauríem de dur a terme aquest debat en públic, en el meu blog i en altres llocs. Així que afegisc l’article de Harvey "Harvey sobre la LTRPF" sinó també assenyale que amb el temps apareixerà en la seua forma final com "David Harvey, la teoria de les crisis i la taxa decreixent de benefici", que es publicarà el 2015 a The Great Meltdown of 2008: Systemic, Conjunctural or Policy-created? (El Gran Desglaç de 2008: d’origen sistèmic, conjuntural o polític?), editat per Turan Subasat (Universitat Izmir d’Economia) i John Weeks (SOAS, Universitat de Londres), Editorial: Edward Elgar Publishing Limited.

No és possible fer justícia a la crítica del professor Harvey dels partidaris de la llei de Marx com causa de las crisis. S’ha de llegir tot l’article. Però, en essència, Harvey sosté que la LTRPF no és l’única ni la principal causa de la crisi. Per tant, no pot ser la base d’una teoria marxista de la crisi. De fet, com va dir anteriorment: "Crec que no existeix cap teoria causal única sobre la formació de les crisis com els agrada afirmar a molts marxistes". Es mostra escèptic sobre la rellevància de la llei de Marx i accepta les opinions dels estudiosos de la MEGA, com Michael Heinrich, de que Marx també, probablement, va convertir-se en escèptic i la va deixar caure. "Trobe que el relat d’Heinrich és molt consistent amb el meu propi escepticisme, de fa molt de temps, sobre la importància general de la llei" (veure les meues posts sobre Heinrich). De fet, Harvey té dubtes sobre que siga una llei: "sabem que el llenguatge de Marx vacil·lava cada vegada més entre donar a les seues troballes el nom de llei, d’una llei d’una tendència o fins i tot, de vegades, només el d’una tendència".

Harvey sosté que nosaltres, els defensors de la llei de Marx com la base d’una teoria de les crisis, som unilaterals i monocausals en el nostre enfocament, ja que: "els defensors de la llei solen restar importància a les tendències contraposades". Per tant descartem moltes característiques del capitalisme que poden ser considerats millors factors causals en les crisis. Per exemple, nosaltres, els "monomaníacs" (per a usar el terme de Mike Treen) "suggerim que la financiarització no té res a veure ambel crack de 2007-8. Aquesta afirmació sembla ridícula a la vista del curs real dels esdeveniments. També permet als banquers i financers off the hook pel que fa al seu paper en la creació de la crisi".

D’altra banda, el professor Harvey aboca aigua freda sobre el nostre "conjunt de gràfics i dades estadístiques sobre la caiguda de les taxes de benefici com a prova de la validesa de la llei". Ell dubta de la seua validesa perquè hi ha un munt de proves a la ’premsa de negocis’ de que la taxa de benefici, o almenys la massa de benefici als EUA ha estat pujant, no caient. I encara que és cert que hi va haver una caiguda de la postguerra en la taxa de benefici, "el benefici ha pogut caure per un nombre de raons diferents". Cita una caiguda de la demanda (l’explicació post-keynesiana); un augment dels salaris (l’explicació neorricardiana de la profit squeeze); l’ "escassetat de recursos" (ricardiana); el poder dels monopolis (el punt de vista de l’escola de la Monthly Review Mensual sobre l’extracció de rendes a partir del capital industrial).

El professor Harvey prefereix altres raons de les crisis capitalistes que la llei de Marx. Hi ha l’efecte del crèdit, la financiarització i els mercats financers; la devaluació del capital constant fix en forma d’obsolescència; i, sobretot, els límits a la demanda dels consumidors imposades per la disminució dels salaris reals en relació amb la inversió capitalista i els beneficis. Vol que considerarem teories alternatives basades en el "circuit secundari del capital", és a dir, fora de la part del circuit que te a veure amb la producció de valor i plusvàlua, i, en el seu lloc, mirar la part relativa a la distribució d’aquest valor, en particular la "sobreproducció especulativa". Una vegada més, ell vol mostrar-nos que les crisis estan causades per una redistribució del valor creat per ’despossesió’, una forma de "acumulació primitiva" on la riquesa s’acumula per la força o la confiscació i no per l’explotació del treball assalariat en la producció com passa en el completament desenvolupat capitalisme modern.

Bé, el professor Harvey ha proporcionat una nova oportunitat per a debatre aquests punts i esperem que per a tots els que estem interessats en això per a obtenir una millor comprensió de les causes de les crisis en el capitalisme perquè puguèrem resistir i vèncer el poder del capital. He respost a la ponència del professor Harvey el millor que he pogut, i la meua resposta es pot trobar ací.

Naturalment, no estic d’acord amb les opinions de Harvey. Crec que la llei de Marx de la rendibilitat proporciona la pedra angular de la teoria marxista de la crisi, que crec que és coherent i comprovat (ascertained) a partir de les obres de Marx, principalment els Grundrisse i El Capital. No crec que la llei de Marx siga lògicament incoherent o "indeterminada" o que ell la deixara caure en els seus últims anys, com Heinrich suggereix. Pel que fa a ser monomaníac o unilateral, estic d’acord amb G Carchedi: "si les crisis són recurrents i si totes tenen diferents causes, aquestes diferents causes podrien explicar les diferents crisis, però no la seua recurrència. Si són recurrents, han de tenir una causa comuna que es manifesta de forma recurrent i que és diferent a les causes de les diferents crisis. No hi ha manera d’evitar la "monocausalitat" de les crisis".

No crec que jo o altres partidaris de la llei de Marx com a base de la causa de les crisis haguèrem fet cas omís de les tendències compensatòries a la tendència a caure de la taxa de benefici en funció de l’acumulació de capital. Això és perquè la llei és alhora la tendència i contratendència. Henryk Grossman, suposadament el més ’monomaníac’ de tots els partidaris de la llei com una teoria de les crisis, en el seu llibre dedica 68 pàgines a la tendència i 71 pàgines a totes les contratendències.

Qualsevol que haja llegit el meu llibre, The Great Recession (La Gran Recessió), sap que he dedicat grans quantitats d’espai per al paper del boom i de la fallida immobiliària als Estats Units, la crisi bancària, els derivats exòtics i tòxics, etc. De fet, el meu blog actual té almenys 25 llocs sobre la relació entre la rendibilitat, el crèdit (deute), la banca i la crisi. I el 2012, l’any després de que David Harvey donara el discurs commemoratiu Isaac Deutscher en la conferència de materialisme històric, vaig presentar un document llarg amb el títol de Debt Matters (El deute importa). El paper del crèdit en les crisis és important i jo i altres han passat algun temps tractant d’incorporar-ho en una teoria marxista de la crisi.

Quant a les dades, bé, jo i molts altres hem tractat d’assegurar, amb cura, una anàlisi empírica adequada i les tècniques estadístiques que permeten justificar el fet de que s’ha produït una caiguda secular en la taxa de benefici del capital en totes les principals economies, així com l’existència d’un procés cíclic (o ones) de la rendibilitat quan entren en joc les contratendències. Si aquestes dades són errònies, aleshores espere dades alternatives del professor Harvey. No crec que l’evidència anecdòtica de la premsa de negocis siga suficient.

El meu treball i el de d’altres, ens ha permès obtenir una seqüència causal de l’evolució de les crisis capitalistes. Com el propi Marx va argumentar, hi ha un punt en el procés d’acumulació quan la taxa de benefici sobre l’estoc d’inversió cau a un nivell en el qual les noves inversions en realitat condueix a una disminució de la massa de benefici i de nou valor. Aquesta "sobreacumulació absoluta" del capital és el moment desencadenant per al col·lapse de la inversió, i a continuació per a les fallides, l’atur i la caiguda dels ingressos - en altres paraules, per a una depressió. Un estudi realitzat per Tapia Granados ha mostrat que aquesta seqüència causal es manté per a l’economia dels Estats Units des de 1945, i G Carchedi i jo hem mostrat que això també s’aplica per a la Gran Recessió (Les llargues arrels de l’actual crisi). Els beneficis marquen el camí. Aquest model em sembla molt més convincent per a explicar les crisis (amb, fins i tot, un valor predictiu) que recolçar-se en les diverses teories de l’economia burgesa sobre la base dels booms de crèdit (escola austríaca), l’especulació financera (Minsky), la manca de demanda (Keynes), els salaris baixos i la desigualtat (Stiglitz i els post-keynesians), com crec que fa Harvey - veure el meu treball, "Les causes de la Gran Recessió".

Totes les teories alternatives tenen una cosa en comú: que si cadascuna d’aquestes és correcta, llavors el capitalisme pot ser corregit a través de la regulació financera (Martin Wolf, James Galbraith), els salaris més alts (post-keynesians), o mitjançant impostos progressius (Piketty) sense eliminar el sistema de producció capitalista en sí mateix. Això és degut a que aquestes teories sostenen que no hi ha cap contradicció fonamental en el modo de producció capitalista que cause crisis recurrents i cícliques (com Marx afirmava); només hi ha problemes amb la circulació.

Soc un "monomaníac" convençut de que la teoria de la crisi s’ha de buscar en el procés de producció, fins i tot si es manifesta en la circulació i en la realització. Les aparences poden ser enganyoses.

De totes maneres, anem a discutir.

17/12/2014

ADDENDUM

David Harvey ha publicat el seu article i el meu a la seua pàgina web.

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/12/17/david-harvey-monomaniacs-and-the-rate-of-profit/

+ Info:

Crisis cíclicas

Una interpretación contemporánea de la ley de la tendencia decreciente de la tasa de ganancia. Claudio Katz

La tasa de ganancia y el mundo actual. Chris Harman

La tasa de ganancia y las crisis en el análisis marxista
(Borrador)
. Rolando Astarita

La ley de la baja tendencial de la tasa de ganancia


A la mateixa secció:


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI


Hacia una tasa de ganancia mundial - una vez más

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com