contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 4 de desembre de 2014 | Manuel
“A l’Estat espanyol, els grans patrimonis i les grans corporacions cometen més del 72% del frau”

Gemma Garcia / Miguel Ángel Mayo

Miguel Ángel Mayo és el coordinador a Catalunya del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda i el primer a declarar avui a la comissió del cas Pujol. La Directa va parlar amb ell sobre el frau fiscal i l’economia submergida

Què tenen en comú la família Carulla (propietària d’Agroalimen), Demetrio Carceller (propietari de Cerveses Damm), Ricardo Rodrigo (directiu d’RBA), el futbolista Leo Messi, Urdangarin i la infanta Cristina? Tots acumulen grans rendes i han estat o estan imputats per frau fiscal. A l’Estat espanyol, el 20% de les persones més riques té el 44% de les rendes i el frau representa 88.000 milions d’euros l’any. Són dues dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), l’únic que les publica. El coordinador d’aquest sindicat a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, explica que han demanat estudis a l’Agència Tributària en repetides ocasions i que han instat el Parlament a sol·licitar una avaluació del frau fiscal i l’economia submergida. De moment, la ciutadania continua comptant únicament amb les dades de Gestha.

Hi ha una certa confusió entre frau i elusió. Podries aclarir-ho?

El frau fiscal és deixar de pagar a la hisenda pública mitjançant un il·lícit; i quan és superior a 120.000 euros, és un delicte amb penes de presó. L’elusió és aprofitar-te de la norma per crear un negoci paral·lel o un entramat amb la finalitat d’evitar tributar per la renda que tens. En aquest cas, si no es demostra el contrari, no estàs cometent cap il·legalitat.

Què és més alarmant el frau o l’elusió?

La dimensió d’ambdós fenòmens és alarmant. A Catalunya, tenim una economia submergida d’un 24,6% i, a la resta de l’Estat, és d’un 24,8%. És a dir, un de cada quatre euros no paga impostos. S’estima que més del 72% del frau el cometen grans patrimonis i grans corporacions. Després, hi ha l’elusió, que la fan aquells que tenen mecanismes d’enginyeria fiscal per no pagar impostos. De nou, les grans corporacions empresarials i els grans patrimonis. Per exemple, Apple ha multiplicat les vendes per 1.400 a Espanya, però només paga un 4% dels impostos, amb prou feines, fora dels Estats Units. Hi ha un increment molt substancial de vendes, però no paga impostos al país on es genera el benefici. Passa el mateix amb les cinc principals empreses tecnològiques si et fixes en el volum de negoci. Això no és frau, si no ja estarien imputades, és una translació de l’impost cap a fora.

Sovint, als comptes anuals de les empreses, el benefici abans de pagar impostos no quadra amb el benefici net.

Exacte. Com pot ser que una societat com Facebook tingui pèrdues? Normalment, xoca el volum de negoci respecte dels impostos pagats. S’evidencia que el benefici s’està traslladant cap a fora. Moltes empreses estableixen la seu matriu d’Europa a Irlanda, on es paguen pocs impostos, i des d’allà, facturen la resta d’empreses. Aquí, l’impost de societats és del 30% i, a Irlanda, del 12,5%. A més, Irlanda permet subfacturar el 80% a altres països, que acaben sent paradisos fiscals. Tens un milió d’euros a Espanya, on pagaries el 30%; el fas passar per Irlanda per pagar només el 12,5% i, a més, subfactures el 80% a un tercer país. Acabes pagant només el 12,5% de 200.000 euros.

El doble irlandès, el sandvitx holandès, la truita de riu, els mariachis... estem parlant de mètodes d’elusió fiscal?

Són maneres d’anomenar pràctiques fiscals agressives. Els mariachis fan referència a les SICAV. Són societats d’inversió de capital variable on, els diners invertits, ad infinitum, no tributen fins que no els retires. Requereix un capital de partida elevat i ja veus qui hi ha al darrere. Hi ha l’inversor i la resta, els mariachis, que només hi són de comparsa. Les SICAV són societats que serveixen per evitar pagar impostos. Holanda té una legislació similar a la d’Irlanda. Si estableixes una empresa que opera fora, només pagues per un percentatge dels beneficis.

Aleshores, evitar l’elusió passa per unificar la normativa?

El problema de la normativa és que, perquè s’aprovi en l’àmbit de la Unió Europea, ha de ser ratificada per tots els països membres. I hi ha països que no hi tenen cap interès: el Regne Unit, Irlanda, Holanda, Luxemburg. Els paradisos fiscals existeixen perquè els països permeten que existeixin. Un terç de la riquesa està gestionat per paradisos fiscals i més del 40% del comerç passa directament o indirectament pels paradisos fiscals. S’estan centrifugant les operacions per no pagar impostos. Actualment, controlem l’empresa que està domiciliada al nostre polígon industrial i li demanem impostos, però les grans corporacions eviten pagar impostos allà on generen el benefici de manera sistemàtica perquè les normes internacional ho permeten.

La reacció de l’Estat davant del frau va ser l’aprovació de la llei d’amnistia el 2010. Com la valores?

L’amnistia fiscal va fer que tots els que havien defraudat abans tinguessin la possibilitat de regularitzar la seva situació pagant impostos molt baixos –el 10%– i quedar lliures de sancions administratives i penals. L’amnistia va obtenir molt pocs resultats. Sembla que la gent no s’ho va prendre seriosament o estava ben tranquil·la. El poc resultat de la recaptació evidencia que les seves posicions estan blindades i això espanta. Tens gent que tenia diner en B i, durant el període 2008-2012, s’ha regularitzat, però ara tens la temptació de pensar que podria continuar operant en B. Moltes diuen que no van declarar perquè no volien posar en alerta l’Agència Tributària.

Per què no s’ataca el frau fiscal en comptes de perdonar la gent evasora?

L’amnistia diu: davant la incapacitat de descobrir-los, deixem que es regularitzin voluntàriament. Si hi hagués prou recursos per descobrir el frau, no hi hauria amnistia. És una mostra de la impossibilitat; és molt difícil fer front al frau perquè és molt elevat. És cert que, ara, gran part de l’economia submergida ha passat de ser una opció a ser una necessitat, però hi ha una elusió molt gran per part de les grans companyies. Qui paga són les rendes mitjanes. Més del 75% de la recaptació és IRPF i IVA i més del 80% de l’IRPF són rendes del treball i no rendes del capital. Catalunya és el tercer territori amb el tipus marginal de renda més alt del món, el 56% –a Espanya, és un 52%. A partir de 33.000 euros de base imposable, el tipus de gravamen de l’IRPF és del 40%. La pressió fiscal és enorme pels que realment paguen impostos. Hi ha una estimació que diu que el frau fiscal costa prop de 1.000 euros l’any a cada català. El que es deixa d’ingressar per la via de l’elusió fiscal o el frau és evident que ho acabaran aportant la resta de contribuents.

Com detecteu el frau?

Hi ha tres fronts. Primer, podem fer un inspecció global a una empresa localitzada per saber si defrauda o no, però també tenim l’economia submergida pura i les grans empreses, dos fronts on es produeix frau i on ens costa molt més arribar, arran de la creació d’un entramat que passa per dos o tres països. A més, hi ha un intercanvi d’informació nul per part de molts països. Diria que el frau intern està controlat, però el frau transnacional se t’escapa totalment perquè la normativa internacional és complicada i l’enginyeria fiscal és molt agressiva. Fins al punt que, l’any passat, es va crear una oficina especial per inspeccionar les grans empreses que tenen un volum alt de negocis al nostre país i paguen pocs impostos. És evident, però, que si estan ben assessorades i el que fan no és il·legal, continuaran amb els seus jocs fiscals per pagar pocs impostos.

Després de la inspecció, arriba la justícia, quan arriba. Recentment, el Suprem ha condemnat l’empresari i expresident del Barça Josep Lluís Núñez a tan sols dos anys i dos mesos de presó pel cas Hisenda (trama d’inspectors que afavorien l’estalvi fiscal d’empresaris catalans a canvi de diners). Una pena baixa després de vint anys...

Nosaltres només tenim un any per fer una actuació inspectora i els impostos prescriuen al cap de quatre anys. Molts fets demostrables no s’han pogut atacar per prescripció. Després, la justícia s’eternitza. El problema d’una justícia lenta és que hi ha molt lapse de temps perquè es produeixi qualsevol caducitat, interrupció, defecte de forma... Pels delictes financers, cal una celeritat especial, s’haurien de posar mitjans per accelerar els processos. Es dicta sentència molt tard, de fet, quan es dicta, pràcticament ja s’ha oblidat. Jo estudio un expedient i, quatre o cinc anys després, vaig a un judici oral a fer una declaració d’un cas de fa més de cinc anys.

El sistema fiscal castiga les classes populars i premia les grans corporacions?

El sistema fiscal hauria de ser redistributiu. Al final, ens trobarem que tenim una classe alta que evadeix impostos, una classe mitjana que, amb sofriment, paga impostos i una classe baixa que no pot pagar perquè no té renda. El problema és que el sistema fiscal hauria de ser progressiu, però les rendes del capital no tenen progressivitat. A més, s’han d’eliminar els paradisos fiscals. O els eliminem o les economies fan fallida perquè permeten un drenatge de liquiditat exagerat. Hem tingut una època molt bona de 2000 a 2008, s’han generat molts diners. Després, esclata la crisi i no sabem on són aquests diners. L’any 2008, hi havia 105 milions en bitllets de 500 euros. Espanya era el país de l’eurozona amb més bitllets de 500. Tocaven més de dos bitllets per cada espanyol. Cada persona tenia 1.000 euros a la cartera i, si ara no els tenim, és que algú els té per nosaltres. Els diners han sortit i ara ens queda la gestió de la misèria.

Entrevista publicada a la Directa en paper núm. 349.

1/12/2014

https://directa.cat/actualitat/lestat-espanyol-grans-patrimonis-grans-corporacions-cometen-mes-del-72-del-frau


España tiene unos impuestos de los más altos de la zona euro pero está entre los países que menos recauda

B. Amigot

España tiene uno de los sistemas fiscales con los impuestos más altos de la zona euro pero, al mismo tiempo, es también uno de los países de la región que menos recauda con sus tributos. ¿Cómo es posible esta paradoja?

Los expertos coinciden en que se trata de un régimen fiscal ineficaz y perjudicado por el fraude. Precisamente, según el Gobierno, el objetivo de la reforma que está elaborando es crear un sistema "más justo, más eficiente y con suficiencia recaudatoria", así como "bajar impuestos", aseguró ayer el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. Este nuevo marco normativo no estará listo hasta junio y entrará en vigor a partir del 1 de enero de 2015.

De momento, está previsto que el comité de expertos entregue hoy su propuesta al ministro y se eleve al Consejo de Ministros de este viernes, momento en el que conocerán los detalles de sus recomendaciones.
A continuación, analizamos las principales deficiencias de nuestro régimen tributario. Los contribuyentes españoles sufren una carga fiscal más pesada que sus socios europeos, tal y como muestra la comparativa de las tres figuras tributarias más importantes: IRPF, IVA y Sociedades (ver gráfico).

IRPF, el tercero más alto de la zona euro

España es el tercer país de la zona euro con un impuesto sobre la renta de las personas físicas (IRPF) más alto, según los datos que recoge la oficina estadística comunitaria, Eurostat.

El tipo máximo aplicable en España se sitúa en el 52%, sólo por debajo de Portugal (53%) y Bélgica (53,7%), y muy lejos de la media de la región que está en el 43,4% (8,6 puntos porcentuales de diferencia).
Esta figura fiscal sufrió la última subida en España en 2012. En un principio, se anunció como una medida temporal para ese ejercicio y el siguiente, pero el Gobierno la ha mantenido también en 2014. Esta alza no tuvo un gran efecto en los ingresos y sólo recaudó en 2012 unos 800 millones de los 5.000 previstos.

Habrá que ver qué cambios introduce en este impuesto la reforma, que entrará en vigor en 2015. Hacienda ya ha adelantado que supondrá una bajada para todos los contribuyentes, pero en diferente medida. El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, concretó que el mínimo exento en el IRPF se elevará a 12.000 euros anuales, lo que beneficiará a 1,5 millones de contribuyentes, principalmente a ’mileuristas’, y la rebaja del impuesto desde el 1 de enero de 2015 afectará a un total de 12 millones de contribuyentes, por lo que aproximadamente 7 millones tendrán que esperar a años sucesivos para reducir su carga fiscal.

IVA, también por encima de la media europea

El tipo máximo de IVA que se aplica en España, el 21%, también se coloca por encima de la media de la zona euro (20,5%). En este caso, las diferencias respecto de nuestros vecinos no son tan pronunciadas. El impuesto sobre el consumo español tiene el mismo tipo máximo que Bélgica, Letonia y Países Bajos y hasta cinco estados aplican un gravamen más alto (ver gráfico). Eso sí, el 21% de España se aleja bastante del 15% de Luxemburgo o el 18% de Malta y Chipre.

Esta figura fiscal tuvo la última subida en septiembre de 2012. Ahora los expertos que asesoran a Montoro creen que hay margen para elevar el tipo general al 23% y subir el reducido del 10% y reclasificar algunos productos. En esta línea, la Comisión Europea volvía a recomendar ayer a España que la reforma más eficaz a corto plazo sería bajar las cotizaciones sociales y compensar la pérdida de ingresos mediante una subida del IVA, ya que se traduciría ya desde el primer año en un aumento adicional del PIB de un 1% y en un incremento de la tasa de empleo también del 1%.

Sociedades, el sexto país más alto

Respecto al Impuesto de Sociedades, España es el sexto país con el tipo más alto (30%). Sólo le supera Francia (36,1%), Malta (35%), Bélgica (34%), Portugal (31,5%) e Italia 31,4%. Además, en este caso el sistema español se vuelve a alejar bastante de la media, que se sitúan en el 25,3%. Hay que decir que en la zona euro este impuesto tiene cargas muy diferentes, por ejemplo, hay estados en los que el tipo está por debajo del 20%. Eslovenia con un 17%, Letonia con un 15%, Irlanda con un 12,5% y Chipre con un 10%.

Hacienda no parece dispuesta a rebajar este impuesto, ya que, según el ministro, el tipo efectivo para los grandes contribuyentes apenas alcanza el 4% gracias a las deducciones. Eso sí, fuentes fiscales aseguran que el Ejecutivo quiere dejar de favorecer fiscalmente el endeudamiento financiero de las empresas, reduciendo los gastos deducibles por este concepto, y por el contrario incentivar a aquellas compañías que destinen parte de su capital a autofinanciarse en lugar de, por ejemplo, dedicar dicho capital al pago de dividendos.

Una de las peores recaudaciones

Si se analiza la recaudación impositiva en España respecto de los otros países de nuestro entorno, nuestro régimen fiscal sale muy mal en la foto. La media de ingresos públicos para la zona euro en 2012 (último dato disponible) fue del 46,2% del PIB. Pues bien, la recaudación en España, a pesar de contar con unos de los impuestos más altos, se situó en el 37,1% del PIB. Tan sólo tres países, Letonia, Irlanda y Eslovaquia, ingresaron menos que el sistema español.

Es cierto que la recaudación en España se ha visto lastrada en los últimos años por la crisis y ha perdido bastantes posiciones respecto a sus socios, pero también lo es que incluso en la época de bonanza la Hacienda española recaudó mucho menos que sus vecinos. Por ejemplo, en 2007, en la cima del ’boom’ inmobiliario, los ingresos representaban en nuestro país el 41,1% del PIB, mientras que la media de la zona euro era del 45,3%.

El fraude, una de las principales lacras del sistema

Además, de los cambios normativos que la reforma pueda introducir para mejorar la eficacia del sistema tributario español (como la simplificación del IRPF y el Impuesto de Sociedades y eliminar gran parte de las deducciones actuales en ambos tributos), los técnicos de Hacienda siguen reclamando más medios para la lucha contra el fraude.

En este sentido, Gestha propone una reorganización en profundidad de la Agencia Tributaria y del Ministerio de Hacienda que aumente las competencias y responsabilidades de los funcionarios en la lucha contra el fraude y el control de las subvenciones, así como que la AEAT aumente el número de funcionarios destinados a perseguir el fraude que, según datos de la OCDE, se ha convertido en una de las carencias del sistema tributario español, con sólo un trabajador de Hacienda por cada 1.928 contribuyentes, frente a los 860 de Francia, 729 de Alemania o los 551 de Luxemburgo.

La propuesta de reforma fiscal de los expertos incluirá medidas para mejorar la lucha contra el fraude fiscal, porque así se lo ha pedido el Gobierno, como la publicación de la lista de defraudadores y morosos, una medida ya anunciada por Hacienda hace varios meses.

Después de este repaso al modelo tributario español se puede concluir que tiene muchos puntos débiles y veremos si la reforma en ciernes logra compensarlos.

13.03.2014


A la mateixa secció:


Romper las cadenas de las deudas privadas ilegítimas (II)


Romper el círculo vicioso de las deudas privadas ilegítimas (I)


Un balance: 10 años de la ley de protección contra la dependencia


Baix Segura: Más de 1000 personas acuden a la manifestación en defensa de las pensiones públicas en Torrevella


Dejemos de pensar que sabemos más que los pobres y apliquemos de una vez la renta básica


Estado español 1985-2017: 32 años avanzando en la destrucción del sistema público de pensiones


El negocio del rescate: ¿Quién se beneficia de los rescates bancarios en la UE?


Alacant: Mediación intercultural en peligro


La ceremonia de la confusión: el copago de las medicinas por los pensionistas.


La gran crisis de las pensiones privadas

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com