contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 30 de novembre de 2014 | Manuel
La taxa de benefici és la clau

Michael Roberts

La moderna economia mundial està dominada pel modo capitalista de producció. Sota el capitalisme, els diners s’utilitza per a fer més diners. El benefici motiva la producció, no les necessitats socials. I la producció capitalista no avança en línia recta cap amunt. Està subjecte a crisis recurrents de ’bonança i recesió’ que destrueixen i desprofiten gran part del valor creat prèviament per la societat (la gent treballadora). Els anys 1880 i 1890 van veure una destrucció massiva de la producció i de la riquesa dels Estats Units; la Gran Depressió de la dècada de 1930 també. Ara hem patit la primera Gran Recessió i encara som a la Llarga Depressió del segle 21.

El modo de producció capitalista té crisis recurrents perquè té dos grans línies de falla. En primer lloc, en una economia monetària, de la qual el capitalisme és l’expresió més acabada, sempre hi ha la possibilitat de crisi. Els tenidors de diners no sempre el poden gastar o invertir, sinó que l’atresoren. Si ho fan per la raó que siga, poden causar una dislocació del procés d’intercanvi i crear una crisi en la compra i venda.

En segon lloc, el sistema capitalista de producció per beneficis trontollarà si no es crea el benefici suficient per a satisfer els propietaris dels mitjans de producció. I hi ha una tendència inherent a caure de la taxa de benefici. Aquesta és la causa subjacent de totes les depressions.

Les empreses capitalistes individuals no cooperen per a produir les coses i serveis que la societat necessita. Per contra, competeixen entre si per a mantenir i augmentar els beneficis. Per a això, fan que la gent treballadora treballe més temps o més intensivament, i també fan servir cada vegada més noves tecnologies per a augmentar la productivitat de la mà d’obra per a obtenir més valor. Però aquest és el taló d’Aquil·les del capitalisme. El cost acumulat de les inversions en plantes noves, en equip, etc. inexorablement s’eleva en comparació amb la grandària i el cost de la mà d’obra. Com només el treball pot crear nou valor (les màquines per si mateix no poden fer-ho), la rendibilitat de cada nova unitat d’inversió comença a caure. Si la rendibilitat cau de forma consistent, causarà, finalment, una caiguda en la massa de benefici. Llavors els capitalistes deixen d’invertir i ’van a la vaga’. Es produeix una crisi de producció.

Els capitalistes intenten evitar aquesta crisi de maneres diverses: tractant d’explotar més als treballadors; mitjançant la recerca de formes de noves tecnologies més barates; i especulant en àrees improductives de l’economia, és a dir, al mercat de valors, a la banca i les finances, on jugen per beneficis. Però aquestes coses només poden funcionar durant un temps. Finalment, funcionarà la llei de la caiguda de la rendibilitat.

La taxa de benefici als EUA és molt per sota d’on estava el 1948. No obstant això, no s’ha mogut en línia recta. Després de la guerra, es trobava en el seu màxim, en l’anomenada Edat d’Or (1948-1965). Aquest va ser també el període de creixement econòmic més ràpid en la història nord-americana.

Llavors la rendibilitat va caure constantment des de 1965 a 1982. El creixement del PIB va ser molt més lent i el capitalisme nord-americà (com en altres llocs) van patir depressions greus en 1974-5 i 1980-2.

Després, en l’era del que es diu "neoliberalisme", from1982 a 1997, la rendibilitat va augmentar. El capitalisme va aconseguir contrarestar els factors que determinen la caiguda de la rendibilitat mitjançant, per exemple, d’una major explotació de la força laboral nord-americana (fent caure la participació dels salaris); una més àmplia utilització de la força de treball en altres llocs (la globalització) i mitjançant l’ "especulació" en sectors no productius (sector immobiliari i l’augment del capital financer). Aquest "període neoliberal" ha tingut recessions més lleus, encara que el creixement econòmic va ser més lent que durant l’Edat d’Or, perquè gran part dels beneficis van ser desviats lluny de la inversió real.

La rendibilitat va aconseguir el seu punt màxim el 1997 i aleshores va començar a declinar. Això va establir les bases per a la Gran Recessió de 2008-9. Aquesta recessió i la consegüent Llarga Depressió en què encara estem va ser més greu que qualsevol que s’haja vist des de la dècada de 1930, a causa de l’enorme acumulació de deute i actius financers, què no han creat valor real, durant les dues dècades anteriors. En el seu lloc, hi han hagut bombolles impolsades pel crèdit, primer en les existències d’alta tecnologia (crisi del 2000) i després a l’habitatge (crisi del 2007). El sector financer improductiu va aportar el 40% de tot el benefici capitalista.

Finalment, aquesta bombolla creditícia va esclatar, enderrocant el sector bancari i l’economia. L’alt nivell de deute del sector privat es va veure agreujat pel rescat dels bancs que va fer l’estat. Fins que aquest excés de deute desaparega (es despalanquege), la rendibilitat no es podrà restaurar prou com per a aconseguir que es pose en marxa de nou la inversió i el creixement econòmic. De fet, és probable que caldrà «netejar» el sistema d’aquest "capital mort (tòxic)" amb una altra gran recessió. La Llarga Depressió continuarà fins aleshores.

Posar fi a la Llarga Depressió no serà possible mijançant més despesa pública, obtinguda a través d’un major endeutament i / o dels impostos, ja que aquesta es menja la rendibilitat del sector capitalista. Mentre que aquest sector continue sent el dominant, menor rendibilitat significa que no es duran a terme les noves inversions que permitisquen restaurar la pèrdua de llocs de treball i d’ingressos. El New Deal (Nuevo Pacto) als EEUU en els anys 1930 no va tenir èxit a posar fi a la Gran Depressió, tot i que era molt més radical que les mesures ara proposades per Obama. Es va diluir per l’oposició capitalista. Però també no va funcionar perquè no va poder restaurar la rendibilitat - al contrari. Al final, només una Guerra Mundial, que va llançar la força de treball a la guerra (mentre que va matar a milions a tot el món) va resoldre el problema.

Sota el capitalisme, terribles recessions tornaran a ocórrer i la desigualtat es mantindrà. La fi de la pobresa i la prosperitat per a la majoria només pot venir a través de la substitució de la producció privada amb fins de lucre per una producció democràticament planificada en funció de les necessitats socials.

http://thenextrecession.wordpress.com/2012/07/26/the-rate-of-profit-is-key/

+ Info:

Crisis y subconsumo. Fahd Boundi

EL TEOREMA DE OKISHIO Y LAS CRISIS. Rolando Astarita


A la mateixa secció:


¿Está ganando impulso la economía mundial?


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com