contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 9 de novembre de 2014 | Manuel
El deute importa

Michael Roberts

Resumen:

L’expansió de la liquiditat global en totes les seues formes (els crèdits bancaris, el deute titulitzat, el sistema bancari a l’ombra i els derivats financers) ha estat sense precedents en els últims 30 anys. El punt de vista marxista és que si bé el crèdit (deute) pot ajudar a que la producció capitalista prenga avantatge d’oportunitats potencials de benefici, amb el temps l’especulació pren el comandament i el capital financer es converteix en fictici. Es converteix en fictici perquè el seu preu perd la connexió amb el valor i la rendibilitat de la producció capitalista. Això condueix a una explosió de la bombolla de crèdit, la qual cosa intensifica qualsevol recesió econòmica.

En aquest treball, en comprendre les causes i característiques de la crisi actual, es remarca la importància del deute del sector capitalista sobre el deute del sector públic. S’hi intenta mesurar la rendibilitat, en el sector capitalista avançat, en relació amb l’expansió del crèdit amb l’objectiu d’explicar per què l’actual recesió capitalista ha estat tan greu i per què tardarà tant per a recuperar-se. De fet, els nivells de deute només es reduiran de manera suficient per impagaments.

"Atès que el deute d’una unitat és l’actiu d’una altra unitat, els canvis en el palanquejament no representen més que una redistribució d’un grup (deutors) a un altre (creditors) ... i no hauria de tenir efectes macroeconòmiques significatius". Ben Bernanke, Assajos sobre la Gran Depressió, 2000

"El deute que creem és bàsicament els diners que devem a nosaltres mateixos, i la càrrega que imposa no implica una transferència real de recursos". Paul Krugman, La consciència d’un liberal, 28 desembre 2011

"A nivells baixos, el deute és bo. És una font de creixement econòmic i d’estabilitat. Però a nivells alts, els deutes públics i privats són roïns, ja que augmenten la volatilitat i retarden el creixement. És en aquest sentit que l’endeutament pot primer ser beneficiós. Mentre que és modest. Però més enllà de cert punt, el deute es converteix en perillós i excessiu". Stephen Cecchetti et al. FMI setembre 2011

"El crèdit accelera les erupcions violentes d’aquesta contradicció - crisis - i mijançant aquestes accelera la desintegració dels elements del vell mode de producció". Karl Marx, El Capital, volumen 3

UNA EXPANSIÓ DE CRÈDIT SENSE PRECEDENTS

La liquiditat global s’ha estès en una taxa sense precedents des de principi de la dècada de 1990 (Figura 1). Ací, la liquiditat es defineix com prèstecs bancaris, deute garantit (tant públic com privat) /1

Figura 1. La liquiditat global com a % del PIB mundial, 1989-2011.

Font: Roberts M, veure Appendix per fonts i metodes

En efecto, la liquiditat global és una mesura d’alló que Marx va anomenar capital fictici /2. Sobre aquesta definició, la liquiditat global ha augmentat des del 150% del PIB mundial al 1990 fins al 350% al 2011. El ritme de creiximent accelerat durant els últims anys de la dècada de 1990 i, després d’una pausa, en la lleu recesió del 2001, la liquiditat va enlairar-se fins al punt d’inici de la crisi creditícia global a mitjans del 2007 (Figura 2).

Figura 2. Tendència de la liquiditat global

Font: Roberts M, op cit

Si s’exclouen els derivats financers i mirem només el crèdit global (préstecs bancaris i deute), podem identificar 4 bombolles i crisis de crèdit des de principi de la dècada de 1990. En primer lloc, es va produir la bombolla creditícia de finals de 1980 i principis de 1990, principalment visibles al Japó, la qual va acabar en la crisi bancària japonesa. La segona va ser la bombolla de l’alta tecnologia, la bombolla punt com de final de la dècada de 1990 la qual va finalitzar en la crisi de l’equitat de 2000 i en la recessió de 2001. Després hi va haver la molt ràpida bombolla creditícia basada en noves formes de diner (banca a l’ombra <http://es.wikipedia.org/wiki/Banca_...> ) i derivats financers a mitjan dels 2000s, que va culminar en la crisi creditícia de 2007 i la posterior Gran Recessió de 2008-9 (Figura 3).

Aquesta bombolla del crèdit al sector privat, sobre la base de béns arrels i el deute titulitzat associat, després es va transformar en una bombolla de crèdit del sector públic en funció del "rescat" dels bancs i de les institucions financeres a tot el món.

Figura 3. El crèdit global en relació al PIB i les bombolles

Font: Roberts M, op cit

Segons el Grup de Treball BIS-FMI d’Estabilitat Financera Basilea-3, el sistema de banca a l’ombra (intermediaris de crèdit no bancaris) va créixer ràpidament des de $ 27 bilions (trn) el 2002 a $ 60 bilions el 2007 i després va disminuir a $ 56 bilions el 2008 abans de recuperar-se a $ 60 bilions de nou el 2010. La banca a l’ombra ara cobreix el 25-30% del sistema financer total, o, globalment, la meitat de la grandària dels actius bancaris tradicionals /3. Els EEUU tenen el major sector bancari a l’ombra, amb actius de $ 25 bilions el 2007 ($ 24 bilions el 2010).

La Gran Recessió ha requerit un procés de despalanquejament del deute tant en el sector privat com en el públic. Aquest llarg procés és un motiu clau del retard en la recuperació de l’economia capitalista mundial per a tornar a la tendència de creixement d’abans de la crisi creditícia mundial i de la Gran Recessió. Des d’aquest punt de vista, el deute importa.

Excloent els préstecs bancaris i centrant-se en el deute titulitzada privat i públic, podem identificar una volatilitat significativa en el creixement del deute mundial; períodes d’expansió forta intercalats amb períodes de total desacceleració o contracció (Figura 4) /4.

Figura 4. Canvis en el deute global (com % del PIB mundial)

Font: Roberts M, op cit

La bombolla del deute sobirà també ha estat sense precedents. D’acord amb l’última base de dades de l’FMI sobre el deute públic brut de tots els països membres de l’FMI des del 1875, el deute públic com a percentatge del PIB en les economies capitalistes avançades és ara més del 100% de PIB /5. Es tracta d’un màxim històric (amb exclusió de la Segona Guerra Mundial) - Figura 5.

Figura 5. El deute públic com a percentatge del PIB en les economies avançades

Font: FMI

CAPITAL FICTICI I DEUTE

És el deute del sector privat el que és clau per al procés de la producció capitalista. I, en particular, el deute en mans del sector capitalista. Els canvis en el deute del sector públic seguiran el moviment de la producció capitalista, en el seu conjunt.

Per a Marx, l’economia capitalista és una economia monetària; i és una economia que té el crèdit com constituent clau /6. Així el capital comercial i financer han de ser inclosos en qualsevol "forma acabada de la taxa mitjana de benefici". /7

El capital existeix, ja siga en forma líquida, és a dir, com els diners, o en forma fixa com a mitjans i materials de producció. El crèdit en totes les seues formes substitueix cada vegada més els diners en la circulació general del capital i les matèries primeres. Aquest "capital fictici" és "una espècie de riquesa imaginària, que no és només una part important de la fortuna dels individus" (sinó també) "una proporció substancial del capital dels banquers" /8.

Per a Marx, els instruments financers, tant el crèdit com les accions, són drets sobre al valor present o futur. "Hem vist anteriorment de quina manera el sistema de crèdit crea capital associat. El document serveix com a títol de propietat que representa el capital. Les existències dels ferrocarrils, les mines, les companyies de navegació, etc., representen el capital real" /9.

L’existència d’aquests capitals ficticis dan flexibilitat a l’economia, però amb el temps es converteixen en un impediment per a la salut de l’economia. El capital més fictici distorsiona els senyals dels preus, quant més hi ha la informació sobre l’economia desapareix. Les decisions sobre la producció perden cada vegada més la seua relació amb l’estructura econòmica subjacent. Les pressions s’acumulen en l’economia, però no són visibles per als que prenen decisions sobre la producció. Els capitals ficticis conserven uns valors que podrien evaporar-se si els participants en el mercat foren plenament conscients del futur. Aquests valors ficticis arrosseguen cap avall la calculada taxa de benefici. També serveixen com aval d’una xarxa cada vegada més gran de deute. En efecte, el sistema financer esdevé cada vegada més fràgil /10.

En el sector capitalista l’afany de lucre està darrere de l’expansió inexorable del credit /11. Això és reconegut fins i tot per alguns economistes ortodoxos. Irving Fisher va dir: "el sobreendeutament ha d’haver tingut els seus iniciadors. Podria haver estat iniciat per moltes causes, de les quals la més comú semblen ser les noves oportunitats per a invertir en funció d’un gran benefici potencial, en comparació amb els beneficis i interessos ordinaris" /12.

Però l’expectativa de beneficis, amb el temps, dóna pas a "una expansió de ’l’element especulatiu’ i les empreses mantindran una aparença de prosperitat mitjançant l’acumulació de deutes, augmentant de dia en dia el seu compte de capital" /13. Els valors ficticis s’acumulen durant els llargs períodes d’auge i són posteriorment eliminats en el curs del col·lapse. Aquesta sacsejada "desestabilitza totes les relacions existents" /14. Com Paul Mattick va dir, "l’especulació podria augmentar les situacions de crisi en permetre la sobrevaloració fictícia de capital, la qual no pot satisfer les expectatives de benefici amb què va associada" /15.

Així que per a Marx: "El sistema de crèdit apareix com la principal palanca de la sobreproducció i de la superespeculación en el comerç només perquè el procés de reproducció, que és elàstic per naturalesa, és aquí forçat als seus límits extrems, i així es veu obligat degut a que una gran part del capital social és emprat per persones que no són els propietaris i que, en conseqüència aborden les coses de manera molt diferent a com ho faria el propietari, qui, ansiosament, pondera les limitacions del seu capital privat en la mesura en que s’ocupa d’aquest per ell mateix. Això simplement demostra el fet de que l’auto-expansió del capital basat en la naturalesa contradictòria de la producció capitalista permet el desenvolupament lliure només fins a un cert punt, de manera que constitueix una trava imminente i una barrera a la producció, que es trenca contínuament a través del sistema de crèdit. Per tant, el sistema accelera el desenvolupament material de les forces productives i l’establiment del mercat mundial. L’augment d’aquestes bases materials és la missió històrica del sistema capitalista de producció. Al mateix temps, el crèdit accelera les erupcions violentes d’aquesta contradicció - crisis - i mijançant aquestes accelera la desintegració dels elements del vell mode de producció" /16.

Així que una crisi del deute o del crèdit és en realitat un producte d’un fracàs del mode de producció capitalista com economia monetària. "En un sistema de producció, on tot el control del procés de reproducció descansa sobre el crèdit, una crisi òbviament ha d’ocórrer quan, de sobte, el crèdit cessa i els que tenen validesa són els pagaments en efectiu. A primera vista, per tant, tota la crisi sembla que no és més que una crisi de crèdit i diners" /17. PERÒ "el que sembla ser una crisi en el mercat de diners és en realitat una expressió de condicions anormals en el propi procés de producció i reproducció" /18.

En inflar la base sobre la qual es va obtenir el benefici, l’existència d’aquests valors ficticis redueix la taxa de rendiment, i en el curs d’una crisi, l’eliminació dels valors ficticis serveix per augmentar la taxa de benefici, almenys en la mesura en que els valors ficticis i la càrrega que suposen per a les empreses són eliminades a un ritme que supera la caiguda dels preus. El desfer-se d’aquests valors ficticis suposa l’eliminació d’una important barrera per a la inversió. En conseqüència, amb la seua eliminació, l’economia s’enforteix i el cicle d’acumulació de capital fictici s’inicia de nou.

La destrucció de capital fictici està, per tant, estretament lligada a la devaluació del capital tangible. I el problema de la recuperació sota el modo de producció capitalista es va intensificar tant, ja que quan el capital fictici aconsegueix una grandària sense precedents cal molt temps per a eliminar-lo.

LA RELACIÓ ENTRE EL BENEFICI I EL DEUTE DEL SECTOR CAPITALISTA

El deute de les empreses no financeres segueix sent el major component del deute global en les economies capitalistes avançades, un 113% del PIB en comparació amb el 104% del deute públic i el 90% del deute de les llars (Figura 6). A la dècada de 1980, el deute corporatiu, com una part de la riquesa, va ser gairebé dues vegades més gran que el deute de les llars i del govern, però els dos últims components gairebé han duplicat la seva grandària en els següents 30 años /19.

Figura 6. El deute no financer com percentatge del PIB a les economies avançades

Font: Cechetti A et al

Als EUA, entre 1950 i 1980, la proporció del deute no financer (llars, empreses i govern) era bastant estable, en el 130% del PIB. Però després de 1980 gairebé es va duplicar a més del 250% i, per a les economies avançades, la mitjana de les proporcions mitjanes ponderades ha augmentat un 80%. Als EUA, la principal economia del sector financer en el món, l’augment del deute ha estat més ràpid en el sectors capitalistes no financers i en el de les llars que en el deute públic, a diferència de la majoria de les economies avançades. Només al voltant d’un terç de l’augment del deute global ha estat a causa dels préstecs del govern. I el deute dels empreses i de les llars ha estat sempre superior al deute del govern. De fet, als EUA, el deute brut del sector públic se situa actualment en $ 14.11bilions (trn) mentre que el deute de les llars i de les empreses no financeres se situa en poc menys de $ 25 bilions (trn).

El deute de les llars es va expandir ràpidament durant l’anomenada era neoliberal, com a resultat d’un augment del endeutament per a compensar l’estancament dels ingressos reals en la majoria de les llars, de la caiguda de les taxes d’interès per a reduir el cost dels préstecs i de l’auge de la propietat immobiliaria que va resultar d’aquesta caiguda en moltes economies capitalistes avançades en el últims 15 anys. Els creditors són els bancs i altres prestadors. Els seus actius (el valor dels habitatges), finalment es van esfondrar, el que va situar una severa càrrega de despalanquejament en el sector financer.

Tot això està ben documentat. Però per entendre les causes de la crisi creditícia mundial i la recessió subsegüent a la producció capitalista, no és suficient mirar l’esclat de la bombolla immobiliària. Una interpretació marxista buscarà connexions entre l’expansió i la desaparició del crèdit i la reproducció capitalista, específicament, a través de l’impacte de la caiguda de la rendibilitat sobre la crisi creditícia i l’impacte de l’alt nivell de deute sobre la rendibilitat.

La interpretació keynesiana ortodoxa no considera això. Keynes va tractar de connectar la rendibilitat amb el crèdit i la demanda. El seu plantejament va ser el concepte neoclàssic de l’eficiència marginal del capital. Però ho va deixar estar /20. En lloc d’això, va promoure la interpretació de que la crisi és un col·lapse en la "demanda efectiva" o agregada, causada per una pèrdua de l’ "esperit animal" o "confiança empresarial", la qual l’alimenta mitjançant d’un col·lapse en la inversió i de la disposició a gastar. No és degut a un deute privat excessiu. Una recessió es produeix i pot romandre per molt de temps si l’economia es troba tancada en un parany de liquiditat. El que cal per a eixir-ne és la intervenció del govern.

Alguns keynesians més heterodoxos han reconegut que hi ha un problema amb el capitalisme més enllà de simplement una sobtada manca de demanda. Hyman Minsky argumenta que el problema rau en el sector financer: els agents financers prenen cada vegada més i més risc per a fer diners i prenen prestat més i més per a fer-ho. Això és inherent a un sector financer no regulat, que es torna vulnerable si les coses van malament. De forma que l’economia en algun moment pot tenir un "moment Minsky", quan els prestataris no poden pagar les seues factures i els prestadors aturen els prèstecs /21.

Paul Krugman diu que "qualsevol cosa pot desencadenar això (col·lapse financer)" /22. Però una vegada que la recessió ha començat, i que els capitalistes i les llars tracten de reduir els seus deutes, o reduir el palanquejament, aquests, en no gastar, condueixen l’economia encara més cap a baix. L’economia es contreu més ràpid que es pot reduir el deute i entrem en una "deflació pel deute" (segons va ser explicat per l’economista Irving Fisher durant la dècada de 1930). A continuació, els deutors no poden gastar i els creditors no volen prestar.

Steve Keen també sosté que la clau de la crisi en el capitalisme són el crèdit o el deute privat excessius /23. El crèdit privat es dispara en funció de que els bancs especulen amb formes d’actius cada vegada més arriscats (accions, bons, propietats). Això origina en una economia una demanda addicional que ja no pot ser satisfeta. Cada vegada més, l’endeutament s’eleva només per a cobrir un endeutament anterior en un esquema semblant al de Ponzi.

Amb el temps, tot el castell de cartes s’ensorra en un "moment Minsky" i el capitalisme entra en una recessió.

Keen diu que la millor manera de mirar a l’estil keynesià de la "demanda agregada" en una economia capitalista moderna és afegir a la renda nacional la quantitat del deute o endeutament privat (Figura 7). Si vostè esmena Keynes d’aquesta forma, s’obté un indicador millor per a predir quan pot iniciar-se una crisi /24.

Figura 7. Deute del sector privat als EEUU com % del PIB.

Font: FMI

Què diu Marx? Com hem vist en la secció anterior, la teoria marxista està d’acord amb Keen en que el crèdit privat pot arribar a ser excessiu. De fet, això es deriva de la visió marxista de que els diners no és neutral en l’economia capitalista, sinó que és central la mateix. El crèdit pot i es treurà de sobre amb la producció capitalista. El crèdit és realment capital fictíci, és a dir, un capital monetari que s’avança pels títols de propietat de capital productiu i improductiu (per exemple, accions, bons, derivats financers, etc). Els preus d’aquests actius anticipen futurs rendiments de la inversió en actius reals i financers. Però la realització d’aquests retorns depèn en última instància de la creació de nou valor i plusvàlua en el sector capitalista productiu. Gran part d’aquest capital monetari pot tornar-se fàcilment fictíci.

Però el punt clau per als marxistes ací és el benefici. L’enorme augment del deute privat (mesurat en relació amb el PIB) és clarament un molt bon indicador de que una bombolla de crèdit s’està desenvolupant. Però per si sola no és un bon indicador de quan esclatarà /25. Això ocorre quan la taxa de benefici comença a caure; a continuació, de manera més propera, quan cau la massa de beneficis. A continuació, l’enorme expansió del crèdit dissenyada per mantenir alta la rendibilitat ja no pot ser d’ajuda /26.

La motivació d’aconseguir beneficis duu a una expansió del crèdit (deute), però també condueix a un augment en el cost real d’aquest deute i per tant del cost del capital. Els canvis en la taxa d’interès i la inflació afecten el cost del capital més enllà de qualsevol augment en la grandària del deute. Un estudi recent va trobar que si la taxa mitjana de creixement del PIB real, la inflació i l’interès havia estat igual després de 1980, llavors la càrrega del deute de les llars i de les empreses dels EEUU haurien estat aproximadament el mateix que a principi de la dècada de 1950, malgrat l’augment en els nivells de deute nominal /27.

Podem mostrar la relació entre el deute i la rendibilitat del capital de forma més directa? Una manera de mostrar com la caiguda de la taxa de benefici combinada amb un deute excessiu pot enfonsar el capitalisme nord-americà és utilitzant una mesura de la taxa de benefici no en relació amb els actius tangibles de l’empresa, com es fa convencionalment, sinó que tinga en compte també la relació amb el capital fictici /28.

Marx va reconèixer que el capital fictici també entrarà en el càlcul de la rendibilitat de la producció capitalista. Les empreses tracten de seguir les pràctiques de fixació de preus que permeten la recuperació de les inversions passades i pagar les seues obligacions de deute. Si no poden, s’enfronten a la fallida. Així que en aquest sentit, el valor d’aquest capital "seguirà sent avaluat en termes de la mesura de valor anterior, la qual s’ha convertit ara en antiquada i il·lusòria" /29.

A la figura 8, els beneficis de les empreses dels Estats Units es mesuren en relació amb els actius tangibles (línia vermella) i després en relació amb tots els actius (tangibles i financers) en els balanços corporatius. Ens trobem que la taxa de benefici corporativa dels Estats Units basada en els seus actius tangibles es troba més o menys estabilitzades des de 1982 endavant, durant l’era neoliberal, però quan s’inclou el capital fictici, hi ha una divergència des del començament d’aquest període amb una bretxa cada vegada més gran sobretot a partir de l’any 2000. Les llavors d’una gran crisi ja estaven sent sembrades al començament d’aquest segle.

Figura 8. Taxa de benefici empresarial als EEUU esxpressat com % en relació amb els actius tangibles i amb els actius de tota mena (en una base de costos històrica).

Font: veure apendix per fonts i els problemes considerables de medició!

Una vegada que també va caure la rendibilitat "convencional" al 2006, la crisi va començar i l’impacte va ser molt més gran a causa de la grandària del capital fictici.

No obstant això, l’ús dels actius financers a compte del capital fictici no és del tot satisfactòri ja que hi ha un element de doble comptabilitat /30. Una mesura més apropiada pot ser l’ús del patrimoni net de les empreses que també incorpora els passius financers (préstecs dels bancs, bons i accions emeses) /31. A la Figura 9, els beneficis empresarials als Estats Units es mesuren en relació amb els actius materials i el patrimoni net. En l’era de la "crisi de rendibilitat convencional", de 1966 a 1982, la taxa convencional de beneficis disminueix, mentre que la rendibilitat en relació amb el patrimoni net també ho va fer, però menys intensament i es va recuperar més ràpidament. En l’era neoliberal, 1982-1997, la rendibilitat en relació amb el patrimoni net va ser superior a la rendibilitat convencional. Durant l’últim període, de 1997 a 2011, la rendibilitat convencional ha estat molt desunflada, però és la rendibilitat en relació amb el patrimoni net aquella que s’ha reduït significativament. Això suggereix que si el capital fictici és inclòs a l’equació, la llei de Marx de la rendibilitat encara es manté com una explicació de la recesió global. La rendibilitat en relació amb el patrimoni de les empreses d’Estats Units gairebé va reduir-se a la meitat entre 1997 i 2000.

Figura 9. Rendibilitat empresarial als EEUU en relació (%) amb els actius tangibles i amb el patrimoni net en una base de costos històrica.

Font: veure apendix

Després de l’any 2000, la taxa de benefici en relació amb el patrimoni net s’ha mantingut per sota de la taxa de benefici en relació amb els actius materials per primera vegada en la història, el que suggereix que la part ’financera’ del sector capitalista no financer és ara un obstacle important per a la recuperació de l’acumulació de capital (Figura 10).

Figura 10. Diferència en la taxa de benefici en el sector empresarial no financer en relació (%) amb els actius tangibles i amb el patrimoni net.

Si descomponem els components del valor net de les empreses dels Estats Units, ens trobem que els capitalistes nord-americans van augmentar el seu endeutament o van recaptar més capitals propis per tal d’invertir en actius financers en lloc de en inversió real. Això va tenir una evolució exponencial després de la dècada de 1990 (Figura 11).

Figura 11. Percentatge dels actius tangibles i dels actius financers en relació amb els deutes

Font: veure apendix

Podem aplicar aquesta anàlisi a les principals economies capitalistes. Després de mitjan la dècada de 1990, la taxa mitjana de benefici en les 7 principals economies capitalistes va caure un 5% fins al 2008 (l’inici de la Gran Recessió) mentre que el % de deute no financer amb respecte el PIB del G-7 va augmentar més del 30% (Figura 12). L’augment de capital fictici només va ocultar la crisi subjacent en la producció capitalista fins al 2008.

Figura 12. Taxa de benefici i deute del sector no financer en relació al PIB (1993=100)

Font: Roberts M (2012)

Per tant, si l’augment dels nivells de deute porten a una crisi econòmica o a una recessió dependrà de la rendibilitat del sector capitalista. I al seu torn, la rendibilitat del sector capitalista depèn en part del pes del deute acumulat en aquest sector. El deute del sector públic no participa directament en aquest procés causal /32.

EL DEUTE DEL SECTOR PÚBLIC: EXISTEIX PER SÍ MATEIX?

El deute del sector públic s’eleva cada vegada que el sector capitalista es debilita i no pot avançar sense l’ajuda de l’Estat. Així que una crisi del deute del sector públic només és un subproducte d’una crisi en el sector capitalista, o pot haver-hi una crisi fiscal en si mateixa? /33

Doncs bé, l’augment constant del deute del sector públic en les economies capitalistes avançades es va iniciar en l’era neoliberal. Això coincideix amb una rendibilitat convencional baixa en el sector capitalista, un creixement econòmic pobre (en comparació amb l’edat d’or abans de la disminució de la rendibilitat a partir de 1965) i una enorme expansió del deute del sector privat (empreses i famílies).

D’altra banda, el major salt en el deute del sector públic ha estat com a conseqüència de la crisi del deute del sector privat i de l’economia capitalista - un salt de gairebé el 50% del deute amb respecte del PIB des del 2008 (Figure 13). El nivell de deute del sector públic en relació amb el PIB és actualment quasi als nivells de la II Guerra Mundial i molt per damunt del nivell de deute del període de deflació de la Gran Depressió.

Figura 13. Deute públic en relació amb el PIB (%) a les economies avançades, 1875-2011.

Font: FMI

Així, en aquesta crisi creditícia global, el pla de rescat del sector financer per part de l’Estat i la subsegüent Gran Recessió proporcionen evidència convincent que la crisi del sector públic és una crisi del capitalisme i no una crisi independent.

Als EUA, després de la borratxera de crèdit del 2002-7, el deute del sector privat (llars, empreses i bancs) havien arribat a $ 40.8 bilions (trn) el 2008. Aquests sectors han desapalancat $ 38.6 bilions (trn), o un 8%, principalment perquè els bancs s’han reduït i les llars han deixat de pagar les seues hipoteques. Però aquest procés de despalanquejament del sector privat ha estat contrarestat per un enorme augment del deute del sector públic, fins a més del 70%, de $ 8 bilions el 2007 a $ 13.7 bilions ara (2011), i continua creixent, encara que més lentament. El deute del sector públic s’ha incrementat per a finançar el pla de rescat del sistema bancari, així com per a finançar els dèficits pressupostaris originats per l’ensorrament dels ingressos fiscals, i perquè es van disparar l’atur i els pagaments d’altres subsidis. Com a resultat, la càrrega del deute total (públic i privat) en els EUA segueix augmentant a un ritme que coincideix amb el creixement del PIB nominal. Així, el deute total com a percentatge del PIB continua sense caure.

Això explica per què els apologistes del capitalisme volen reduir el deute del sector públic o almenys desplaçar la càrrega del seu finançament sobre el treball i no sobre el capital. Les lluites d’impostos són lluita de classes, tot i que enmascarada /34. En aquest sentit, l’augment del deute del sector públic es converteix en part de la crisi global induïda per la caiguda de la rendibilitat i l’excés de deute del sector privat.

Els keynesians de vegades argumenten que el deute no importa i que més endeutament (públic) no és un problema, almenys no per ara. I no obstant això, l’anàlisi de tota l’evidència històrica mostra que una vegada que el deute arriba al 85-100% del PIB, es tracte de deute privat o públic, el creixement econòmic es desaccelera bruscament fins a un nivell molt per sota del nivell que pot mantenir l’ocupació o fomentar la inversió /35. I això és on som ara. En altres paraules, quan el sector capitalista està sobrecarregat amb deute i es produeix una crisi, cal molt de temps per a aclarir aquest deute, qualsevol que siguen les mesures adoptades pel govern /36.

Krugman sembla reconèixer que podria haver "recesions impulsades pel deute", quan argumenta que una "prolongació del deute per part d’alguns agents que es veuen obligats a despalanquejament està deprimint la demanda" /37. D’aquesta deflació del deute (a l’estil de Fisher), emergeixen el parany de la liquiditat i el multiplicador keynesià. Però més recentment, Krugman sembla negar el paper del deute en les crisis, i que no importa en una "economia tancada", és a dir, una on el deute d’un home és l’actiu d’un altre. És només un problema si ho deus a extrangers /38. Però l’FMI no està d’acord: "les recessions precedides per booms de crèdit en tota l’economia tendeixen a ser més profundes i més prolongades que altres recessions" i "fallides immobiliàries precedides per grans acumulacions de deute brut de les llars estan associats amb recesions més profundes, recuperacions més febles i un despalanquejament de les llars més pronunciat" /39.

En el seu últim informe, els historiadors del deute, els Reinharts i Kenneth Rogoff confirmen la relació entre el deute i el creixement sota el capitalism /40. Van revisar 26 episodis de sobreendeutament públic (definit com un deute públic per sobre del 90%) i van trobar que en 23 ocasions, el creixement del PIB real es va reduir en una mitjana de 1,2% punts per any. I el PIB va ser, aproximadament, un 25% menor del que hauria estat al final del període projectat. Passa el mateix quan el deute del sector privat arriba a nivells molt alts. Tal és deperdici causat pel capitalisme i el capital fictici.

Els estudis realitzats per McKinsey i l’FMI també van trobar que, de mitjana, el PIB disminueix un 1,3% punts durant dos o tres anys després d’una crisi financera i que el deute en relació amb el PIB ha de caure fins a un 25% per a completar el despalanquejament. Hi ha una gran quantitat d’altres estudis que revelen més o menys el mateix /41. L’FMI ha descobert recentment que quan els nivells de deute del sector públic són superiors al 100% del PIB solen experimentar un creixement del PIB inferior a la de la mitjana del creiximent d’un país avançat /42. Més important, l’FMI va trobar que quan els nivells de deute estaven entre 90-100% i, durant els 15 anys següents al seu màxim, van anar disminuint, el creixement econòmic és més ràpid, fins i tot, per als països que estan per sota del llindar del 100% (Figura 14). El despalanquejament és crucial per a la recuperació, qualsevol que siga el nivell de deute aconseguit.

Figura 14. Desviació de la taxa de creiximent mitjà de les economies avançades comparada amb el nivell de deute com % del PIB.

Font: FMI

La correlació entre l’alt deute i el baix creixement sembla forta, però la causalitat no està clara. És 1) una recessió la que causa un alt deute, de manera que l’única manera d’aconseguir la disminució del deute és impulsar el creixement (alternativa keynesina)? O 2) és un deute alt el que provoca les recessions, de forma que l’única manera de restaurar el creixement és reduir el deute (alternativa austeritària)? L’evidència, d’una manera o d’una altra, a partir de tots aquests estudis no la tenim /43. L’evidència d’aquest treball és que és la contracció de la rendibilitat és la que condueix a un col·lapse de la inversió i de l’economia que, al seu torn, eleva el deute privat. Si l’Estat ha de rescatar el sector capitalista (finances), llavors esclata el deute públic.

Tractar amb el deute i els multiplicadors fiscals

Siga primer la gallina o l’ou, sota el capitalisme cal un "despalanquejament" (NT: una reducció) del deute. Si el capital mort roman encallat en els llibres de les empreses, llavors no invertiran en nova producció; les llars no gastaran més si tenen hipoteques que pesen sobre els seus caps i el valor de la casa val menys. I els governs no poden assumir nous projectes públics si el cost dels interessos del deute existent es menja els seus ingressos disponibles.

L’anàlisi keynesià nega o ignora la naturalesa de classe de l’economia capitalista, i la llei del valor sota la qual opera mitjançant la creació dels beneficis a partir de l’explotació del treball. Com a resultat, les identitats keynesianes macro comencen en el consum i la inversió ("la demanda efectiva") i van als ingressos i l’ocupació. En un període de recesió econòmica, quan la demanda efectiva és baixa, l’eixida són més préstecs del govern per augmentar la demanda. El multiplicador keynesià mesura l’impacte de més o menys despesa (demanda) sobre els ingressos (PIB). Així, el recent debat sobre la mida d’aquest multiplicador s’ha estès /44.

La manera marxista de veure l’impacte de la despesa pública a través de més endeutament és molt diferent. Podem parlar d’una multiplicador marxista /45. El multiplicador marxista parteix del concepte de benefici generat a partir de la lluita de classes i la llei del valor. La causalitat va dels beneficis a la inversió capitalista i després de la inversió a l’ocupació, els salaris i el consum. La despesa i el creixement en el PIB són variables que depenen de la rendibilitat de la inversió, no a l’inrevés. Així que el multiplicador marxista mesura els canvis en la rendibilitat i el seu impacte sobre la inversió i el creiximent /46.

Si el multiplicador marxista és l’enfocament correcte, llavors la despesa pública i els augments d’impostos o les retallades s’han de veure en el sentit de si augmenten o redueixen la rendibilitat. Si no ho fan, llavors qualsevol impuls de curt termini al PIB a partir de més despesa pública només serà a costa d’un període més prolongat de baix creixement i un eventual retorn a la recessió.

Si la despesa pública va a transferències socials i al benestar, es reduirà la rendibilitat, ja que és un cost per al sector capitalista i no afegeix valor nou a l’economia. Si va a serveis públics, com l’educació i la salut (capital humà), podria ajudar a augmentar la productivitat del treball en un futur, però no ajudarà a la rendibilitat. Si va a la inversió del govern en infraestructura això podria augmentar la rendibilitat dels sectors capitalistes que aconsegueixen els contractes, però si es paga amb impostos més alts sobre els beneficis, no hi ha un guany general. Si es finança mitjançant endeutament, la rendibilitat es veurà limitada per un augment del cost de capital.

No hi ha cap garantia que una major despesa signifique més beneficis, sinò el contrari, com mostra la Figura 15 /47.

Figura 15. Intervenció governamental i el multiplicador marxista.

Font: Carchedi G and Roberts M, pendent de publicacció

Sota el modo de producció capitalista, l’objectiu no és elevar el PIB o augmentar el consum de les llars. Això pot ser un subproducte; l’objectiu és obtenir beneficis. I la rendibilitat és encara massa baixa per a encoratjar els capitalistes a augmentar la inversió suficient per a reduir la desocupació i els ingressos salarials i, per tant, la "demanda efectiva". Una política d’elevar els salaris reduiria la part dels beneficis en el PIB; i una política orientada a l’expansió de les despeses del govern seria perjudicial per als beneficis, just quan els capitalistes estan tractant de "despalanquejar" el seu capital "mort" i inutilitzable, i reduir els costos.

És evident que alguns sectors capitalistes es beneficien de les despeses extra del govern a través de la contractació que fa el govern dels serveis i de la inversió del sector capitalista, per exemple en armes i equips militars; carreteres, escoles i hospitals, etc. Els economistes convencionals sovint afirmen que el govern no "produeix res", no "crea riquesa". El que que realment significa aquesta afirmació és que el govern no crea valor nou (benefici). Simplement redistribueix el valor existent, sovint en contra dels interessos del sector capitalista en el seu conjunt. El govern pot, per tant, ser perjudicial per a la inversió capitalista, especialment si els impostos es desvien per a la despesa social, les pensions dels treballadors i els salaris del sector públic. I si el govern es fa massa gran, podria, fins i tot, revertir el predomini del modo de producció capitalista.

Així els austeritàris veuen la necessitat de mantenir baixa la despesa del govern, reduir el ’grandària de l’Estat’ i reduir el deute sobirà no com a objectius en si mateix, sinó com a part dels esforços per a reviure la rendibilitat en el sector capitalista mitjançant la reducció dels costos derivats financers dels impostos i del benestar.

No hi ha cap garantia de que una economia sortirà d’una recesió /48. La neteja tant del "capital mort" en la producció com del capital fictici en les finances portarà molt de temps. Així que estem en el que és realment una "depressió prolongada", com durant la dècada de 1880 al Regne Unit i els EUA. El gran boom d’aleshores (o la "gran moderació" d’ara) de 1850-1873 (1982-1997 ara) acabaren en una crisi gran (1873 aleshores, 2007 ara), i, posteriorment, van succeïr-se una sèrie de depressions (1879, 1883, etc o 2008-9) per a aclarir el camí cap a una nova rendibilitat abans de que el capitalisme entrara en una nova etapa de creixement a partir de la dècada de 1890.

Només hi ha tres opcions per a la reducció del deute: la inflació, el creixement o la reestructuració (default: suspensió de pagaments). Si assumim que un creixement econòmic suficient no està proper a arribar, la inflació és la solució ’keynesiana’ /49, l’impagament (default) és la marxista. Un estudi recent realitzat per l’FMI sobre el deute del sector privat i públic va trobar que, en absència d’un creixement econòmic ràpid (les condicions actuals), l’impagament és la forma més fàcil d’aconseguir que el deute estiga sota control!/50

El deute importa i l’impagament hi és proper.

Impagament: Grècia, estudi d’un cas

Per a algunes economies capitalistes molt febles, l’impagament és l’única opció. En el seu últim informe sobre Grècia, l’FMI preveu que malgrat una enorme reducció dels costos laborals a través d’una desocupació rècord, la caiguda dels salaris i de les pensions reals, Grècia es troba encara en una profunda depressió amb una contractació del PIB real durant sis anys. Com a resultat, malgrat unes mesures d’austeritat fiscal de proporcions gegantines i un impagament parcial del deute sobirà, la taxa del deute del sector públic de Grècia arribarà al 192% el 2014 i no té cap possibilitat d’aconseguir l’objectiu del 120% (i això que aquest és un percentatge més alt que a qualsevol altre lloc a l’eurozona) per a l’any 2020.

Una recompra del deute no serà suficient. Sota una recompra, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, el fons de rescat permanent de la zona euro, probablement prestaria diners a Grècia per a comprar els seus bons als inversors en les taxes actuals, rebaixades, del mercat. Però recompres de deute tenen efectes perversos. Condueixen a un augment del preu dels bons restants, deixant el valor de mercat del deute d’un govern amb pocs canvis. A més, una recompra només podia abordar una part de prop de 40% dels 340 milers de milions d ’€ del deute sobirà de Grècia que és a mans privades. Així que, com a molt, la reducció de la taxa de deute, en el 2020, seria a prop del 12% del munt del deute de Grècia, deixant-lo encara molt per sobre de l’objectiu de l’FMI. Una depreciació del valor (write-down) del deute públic grec que s’ha de pagar a creditors oficials és, doncs, essencial, així com la recapitalització directa dels bancs grecs després de la depreciació per part de la UE.

Notes

1 Els derivats financers són inclosos en la definició de liquiditat junt amb els crèdits bancaris i el deute degut a que aquests amplien la capacitat dels titulars dels préstecs i del deute de demanar prestat. Així que els derivats financers són una addició al "capital fictici" o liquiditat. Els derivats es componen de les cobertures de tipus d’interès, matèries primeres, accions i divises. Els derivats financers sobre els tipus d’interès constitueixen el gruix, és a dir, cobrir el cost dels préstecs. Veure Roche C, McKee B, New Monetarism (2009).

El valor hipotètic dels derivats financers es va disparar a partir de la dècada de 1990 per arribar a més de $ 600 bilions (trn), o 10 vegades el PIB mundial el 2007. El valor hipotètic es mesura pel Banc de Pagaments Internacionals (Bank of International Settlements) a partir de la venda de derivats financers en el mercat extraborsàtil (over-the-counter), així com al comerç d’intercanvi. Les operacions extraborsàtils són la gran majoria. El valor hipotètic mesurat és de doble còmput, ja que afegeix el valor dels contractes dels compradors i venedors. Els contractes en el sistema de compensación financera (netting out) deixen el valor brut de mercat. Però això no expresa totalment la liquiditat perquè els valors del contracte de derivats financers ha de capturar el valor incloent el risc d’impagament. Jo faig servir la figura d’una setena part del valor hipotètic per a determinar la mida dels derivats financers en la liquiditat mundial.

2 Per a una discussió sobre el concepte de capital fictici de Marx veure baix.

3 El sistema de la banca paral·lela o a l’ombra o les institucions de crèdit no bancari cobreixen els fons de diners d’inversió, fons d’inversió diferents dels fons mutus, els vehicles financers estructurats i els fons d’inversió d’alt risc de cobertura (hedge funds). See the BIS Task Force Report, 12 April 2011

4 Les figura mesura només els canvis en el deute global (públic i privat) i exclou els préstecs bancaris i els derivats financers.

5 IMF World Economic Outlook, October 2012, Chapter 3.

6 Tony Norfield (2012) ha fet un intent important per a mostrar com els conceptes marxistes de la taxa de benefici, de l’acumulació i de capital fictici es relacionen a través del sector financer.

7 Marx Vol 3 Part V (1981:459)

8 Marx op cit.

9 Marx op cit.

10 L’anàlisi del capital fictici aquí es recolza en gran mesura en l’excel·lent treball de Michael Perelman; see biblio.

11 See Keen, Kliman, Kotz, MacEwan & Miller, Moseley, Palley, Rasmus, Roberts, Shaikh, Wolff, 2012

12 Fisher I (1939)

13 Marx to Danielson, 1879

14 Marx 1967; 3, p. 516
15 Mattick P 1969 biblio

16 Marx 1967; 3, p. 441

17 Marx 1967: vol 3, p490

18 Marx, Vol 2, p318.

19 Cechetti et al (2011)

20 Keynes (1936)

21 Minsky H (1986)

22 Krugman P (2012)

23 Keen S (2011)

24 Keen va guanyar el premi Real Economics Review prize per la predicció de la crisi del crèdit. Ell diu que això li va venir com una revelació, perquè de sobte es va adonar de com l’augment del deute privat dels Estats Units estava preparant una crisi. Keen va dir que el gràfic del deute privat en relació amb el PIB en els Estats Units semblava el gràfic tipus ’pal d’hoquei’ per a l’escalfament global.

25 Alguns economistes de l’escola d’Austria han tractat de mesurar quan podria ser el punt d’inflexió mitjançant el mesurament de la divergència entre el creixement del crèdit i el creixement del PIB (vegeu Borio i Negre, Asset prices, financial and monetary stability, BIS 2002). Però la teoria marxista ofereix una millor guia.

26 See Roberts M (2009)

27 JW Mason et al (2011)

28 Alan Freeman was among the first to raise the possibility of including within Marx’s law of profitability the financial assets of a capitalist company. Freeman has attempted to measure the rate of profit in the US and the UK by incorporating financial assets (forthcoming paper)

29 Marx 1977, p. 214).

30 "Ya hemos visto más arriba cómo el sistema de crédito crea capital asociado. Los títulos de valor secconsideran como títulos de propiedad que representan este capital. Las acciones de las compañías ferroviarias, mineras, navales y de otras sociedades representan un verdadero capital ... Lo cual no excluye, ni mucho menos, la posibilidad de que se trate de una simple especulación. Pero este capital no existe por doble concepto, de una parte como valor–capital de los títulos de propiedad, de las acciones, y de otra parte como el capital realmente invertido ... Existe solamente bajo esta segunda forma y la acción no es otra cosa que un título de propiedad que da derecho a participar pro rata en la plusvalía que aquel capital produzca." Marx op cit.

31 Following Dumenil and Levy (2005), I have adopted net worth as the denominator in the equation for the rate of profit. My measure also uses tangible assets on a historic costs basis following the tradition of the TSSI of Marx’s law.

32 A Taylor (2012) estimates that when an economy has high private sector debt growth before a crisis, the subsequent economic recovery will be weaker – indeed by up to 4% pts of real GDP growth on average. You see what matters is the health of the capitalist sector in a capitalist economy.

33 See Kratke (2010).

34 Kratke MR op cit.

35 There has been a heap of studies that argue that it is large budget deficits and high debt that will cause GDP growth to falter. The most famous one is that Reinhart and Rogoff (2009) that shows if public debt levels get to over 85-90% of GDP (as they now are in most advanced capitalist economies, then it will take years (5-7 years or more) to restore economic growth. The implication is that the quicker public debt ratios are reduced, the quicker the sustained growth can resume.

36 According Alan Taylor (2012), overhangs of credit that builds up before a financial crisis imposed “abnormally severe downward pressures on growth, prices and capital formation for sustained periods”.

37 Krugman wrote a piece with Gauti Eggertsson (2010) Debt, deleveraging and the liquidity trap, 16 November 2010) that

38 Krugman (2012)

39 IMF WEO April 2012, p57

40 Reinhart C et al (2012)

41 McKinsey, IMF, etc

42 Reinhart and Rogoff (2010) reach the same conclusion at a 90% threshold.

43 Com John Cochrane ha posat en el seu bloc (The grumpy economist, Two views of debt and stagnation, 20 September 2012, http://johnhcochrane.blogspot.co.uk/), "Quan vaig llegir la revisió dels ’estudis’, són el tipus habitual de regressions o instruments de creixement, escasament decisius sobre la causalitat." En altres paraules, els estudis mostren una correlació entre l’alt nivell de deute, els dèficits pressupostaris i grans recessions, però no la direcció causal.

44 Veure Roberts M, The smugness multiplier.

45 Carchedi (2012)

46 Aleshores, com Carchedi ha expressat: “en el multiplicador marxista, la rendibilitat és central.... La questió és si n rondes d’inversions posteriors generen una taxa de benefici major que, menor que, o igual a la taxa mitjana original de benefici."

47 Veure Carchedi G and Roberts M, article en espera de publicació.

48 Papell, Prodan (2011) es va centrar en cinc recesions, identificades per Reinhart i Rogoff (2009), que seguien crisis financeres que van ser de magnitud i durada suficients per a qualificar-les com comparables a l’actual Gran Recessió. Si el camí del PIB real per als EUA després de la Gran Recessió és típic d’aquestes experiències històriques, aquesta recesió durarà al voltant de 9 anys. Però perquè el PIB potencial puga ser restaurat la taxa de creixement real haurà de ser el 84% del que era entre 2009 i 2012. La magnitud de la diferència necessària està molt per sobre de la mitjana de l’experiència històrica.

49 Veure Reinhart C i Sbrancia MB (2011) per a la liquidació del deute per la inflació, creant taxes d’interès reals negatives

50 Tang and Upper BIS (2010) found that in a sample of 27 crises that were preceded by an increase in credit/GDP there was a significant reduction in that ratio afterwards. On average, private sector credit over GDP increased 44% before the crisis and there was drop of similar magnitude afterwards (38%)

Referències

BIS Task Force Report, 12 April 2011

Carchedi G. Could Keynesian policies end the slump? Introduction on the Marxist multiplier, ISR October 2012

Carchedi G and Roberts M, The long roots of the present crisis: Keynesians, Austerians, and Marx’s law (forthcoming)

Cechetti S, Mohanty MS, Zampolli, The real effects of debt, BIS working paper 352, September 2011.

Dumenil G and Levy D, The real and financial components of profitability, USA 1948-2000, May 2005.

Fisher I. The debt deflation theory of Great Depressions. Econometrica

Freeman A, The profit rate in the presence of financial markets, forthcoming

Keen S. Instability in financial markets: sources and remedies, INET conference, April 2012.

Keen, Kliman, Kotz, MacEwan & Miller, Moseley, Palley, Rasmus, Roberts, Shaikh, Wolff, Radical Economic theories of the current crisis, 2012

Krugman P. End this Depression now!, 2012

Keynes JM, The General Theory of money, employment and interest (1936)

Kratke MR, Critique of public finance, the fiscal crisis of the state revisited (DATE).

IMF World Economic Outlook, October 2012, Chapter 3.

IMF special paper, Default in today’s advanced economies, 2010

Jorda O, Schularick M, Taylor A, When credit bites back, leverage, business cycles and crises, October 2012

Marx, Karl. 1977. Capital (New York: Vintage).

___. 1974. Grundrisse (New York: Vintage).

__. 1967. Capital, 3 vols. (Moscow: International Publishers).

Mason J, A Jayadev, Fisher dynamics in household debt: the case of the United States, 1929- 2011

Mattick, Paul. 1969. Marx and Keynes: The Limits of the Mixed Economy (Boston:Porter Sargent).

Minsky, H, 1975. John Maynard Keynes (New York: Columbia University Press).

Minsky H. Stabilising an unstable economy, 1986.

Mouatt S, Credit cycles, freewheeling, driven of driving, Southampton Solent University, June 2011

Norfield T. Finance, the rate of profit and imperialism, paper to WAPE , July 2012

Perelman M. Fictitious capital and the crisis theory, 2008

Papel D and Prodan R, The statistical behaviour of GDP after financial crises and severe recessions, Federal Reserve Bank of Boston, October 2011 //www.bostonfed.org/economic/conf/LTE2011/papers/Papell_Prodan.pdf

Reinhart C, Rogoff K. This time is different (2009)

Reinhart C and Rogoff K. Growth in the time of debt (2010)

Reinhart C and Sbrancia MB. The liquidation of government debt, 2011

Reinhart C, Reinhart V and Rogoff K. Debt Overhangs: Past and Present, NBER Working Paper No. 18015,April 2012.

Reinhart C, Rogoff K, This time is different again? The United States five years after the onset of subprime, Harvard University October 2012

Roche C and McKee B, New Monetarism (2009).

Roberts M, The Great Recession (2009) published by Lulu

Roberts M, The causes of the Great Recession (2010), paper to AHE conference 2010.

Roberts M, Measuring the rate of profit (2011), paper to AHE conference, 2011

Roberts M. A world rate of profit (2012), paper to WAPE. IIPPE, AHE conference,

Tang G, Upper C. Debt reduction after crises. BIS Quarterly review, September 2010.

Taylor A, The Great Leveraging, NBER WP 18290, August 2012

Fonts i metods

Figure 1-4. Data are drawn from the BIS Quarterly Review and statistics on banking, debt and derivatives: Statistical annexe. A7, A16, A113, A124, A131, A136.
IMF Global Stability Report, October 2012, statistical annexe, Table 1.

Figure 5. IMF World Economic Outlook, October 2012, Chart 3.1

Figure 6. From Cechetti S et al, op cit.

Figure 7. Datastream

Figure 8-10. Data are drawn from the Federal Reserve of Funds reports. The data are available at FRED, the database of the Federal Reserve of St Louis under the following codes.

Corporate profits: Q0985BUSQ027SNBR

Tangible assets: TTAATASHCBSHNNCB All assets: TATASHCBSNNCB

Net worth: TNWHCBSNNCB

Or through Datastream at:

US TANGIBLE ASSETS,HISTORICAL COST: NFARM NFIN CORP BUS(FOF) US10XXTHA

US ASSETS, HISTORICAL COST: NFARM NFIN CORP BUS (FOF) CURN US10XFTHA

US NET WORTH, HISTORICAL COST: NFARM NFIN CORP BUS (FOF) CURN US10XXWHA

NET OPERATING SURPLUS – NON FINANCIAL CORPORATIONS USPFOPCNB

The rate of profit = Corporate profits divided by tangible assets; OR corporate profits divided by all assets OR corporate profits divided by net worth. Based on non-financial corporations.

Figure 11. Data as from Figure 1-4 plus data from Robert M (2012).

Figure 12. See Figure 5.

Figure 13. IMF op cit Figure 3.6

Figure 14. see Carchedi G and Roberts M forthcoming

novembre 2011

https://thenextrecession.files.wordpress.com/2012/11/debt-matters.pdf

+ Info:

La taxa de benefici és la clau. Michael Roberts

Monsters, delusions of debt and the crisis Michael Roberts

Sovereign-debt relief and its aftermath: The 1930s, the 1990s, the future? Carmen M Reinhart, Christoph Trebesch 21 October 2014

A 100-year perspective on sovereign debt composition in 13 advanced economies. S. M. Ali Abbas, Laura Blattner, Mark De Broeck, Asmaa El-Ganainy, Malin Hu 27 October 2014

Restructuring sovereign debt, 1950–2010: From process to outcomes. Udaibir S Das, Michael G. Papaioannou, Christoph Trebesch 28 November 2012

Sovereigns versus banks: Crises, causes and consequences. Òscar Jordà, Moritz Schularick, Alan Taylor 18 October 2013

Debt, Growth and the Austerity Debate. Reinhart and Rogoff: Responding to Our Critics. CARMEN M. REINHART and KENNETH S. ROGOFF

Growth in a Time of Debt. Wikipedia "Nobel Prize-winning Princeton economist Paul Krugman stated in 2013:
What the Reinhart-Rogoff affair shows is the extent to which austerity has been sold on false pretenses. For three years, the turn to austerity has been presented not as a choice but as a necessity. Economic research, austerity advocates insisted, showed that terrible things happen once debt exceeds 90 percent of G.D.P. But "economic research" showed no such thing; a couple of economists made that assertion, while many others disagreed. Policy makers abandoned the unemployed and turned to austerity because they wanted to, not because they had to."


A la mateixa secció:


Breve historia de la revolución rusa


Optimisme banal, una ideologia al servei del capitalisme


La participación del trabajo en la renta nacional


El activismo político de las trabajadoras rusas en 1917: ¿a que tipo de patriarcado se enfrentaban las mujeres?


Elecciones en el Reino Unido: el capital británico en dificultades


Elecciones francesas, algunas reflexiones


Venezuela: Deuda externa y liberación nacional siglo XXI


Exceso de crédito, capital rentista y crisis


“Distribución de la riqueza” y el socialismo vulgar


Syriza y los resultados del socialismo burgués

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com