contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 30 d’octubre de 2014 | Manuel
Aportacions per al debat polític a Esquerra Anticapitalista.


[Aquestes notes van servir per al debat sobre el context polític a la darrera assemblea de País d’Esquerra Anticapitalista]

1. La crisi de l’economia capitalista als països més desenvolupats va iniciar-se l’any 2007 als USA i el 2008 a l’Europa, i encara no ha acabat amb un nou reinici de les inversions de capital en activitats productives. L’atur continua sent el protagonista. Aquesta crisi de llarga durada ha impactat especialment en els estat de l’europa del sud, ja que les necessitats de les seues burgesies han estat subordinades a les necessitats de les burgesies dels estats centrals d’europa. El mecanisme de control del dèficit públic i del pagament del deute ha rellançat l’atac als salaris, pensions i serveis públics. El projecte del TTIP vol donar un pas endavant en el procés de globalització capitalista, amb un augment del nivell d’explotació de la classe treballadora, al servei, fonamentalment, de les multinacionals dels EEUU.

2. La crisi ha estat utilitzada pels governs del PSOE i l’actual del PP per a fer un atac decidit i continuat contra drets bàsics de la classe treballadora i de la ciutadania, i per a fer una política de centralitzación de l’estat, en atacs al poder de les CCAAs i dels municipis. Aquests atacs sense que s’albire una solució a l’atur han suposat un despretigi de part d’allò que significa el règim del 78 (fonamentalment el bipartidisme en què es basa el funcionament de les seues institucions i el significat de la "democràcia" tant en quant queda vinculada a un sistema partitocràtic corrupte). Les demandes d’independència des de Catalunya, amb un gran moviment de masses darrere i amb la coexistència d’un procés semblant a Escòcia, han agreujat les contraindicacions del règimen. L’abdicació de JCI ha suposat un primer signe d’una política encara poc definida per a tractar de recomposar-lo.

3. Al País Valencià, el PP ha dut a terme una política de destrucció del territori, de retallades i privatitzacions dels serveis públics, d’annulació de la llei de la dependència, de corrupció i de polítiques corruptes, i d’anticatalanisme (amb atacs a l’ensenyament en valencià, a ACPV, el tancament de TV3 i de Canal9), de tal forma que el règimen autonòmic ha estat vinculat a la corrupció de les seues èlits polítiques, mentre que un projecte de País no ha avançat dins de les activistes mobilitzades en aquests darrers 4 anys. La ’dimonització’ del secessionisme i, sobretot, de l’anticatalanisme, és el comodí del PP. El projecte de País ha quedat vinculat -de forma molt feble- a declaracions de universitats, CCOO-UGT i els partits d’esquerra. Una defensa més radical però minoritària, ha estat vinculada a la Intersindical i l’STEPV (la defensa radical de la CGT de Canal9 ha estat un posicionament positiu). La falta de progrés d’ERPV -malgrat el manteniment de Compromís basat en la bona tasca parlamentària de MO- és una manifestació del nivell d’endarreriment d’un projecte de País. El resultat de tot plegat, en un context de la petició d’independència de Catalunya, pot estar en un avançament de les opinions proespanyoles (veure enquestes del CIS), des d’una republica espanyola federal a simplement la desaparició de la CCAA i de les seues institucions en una nova onada recentralitzadora. La falta d’una resposta més ampla i sostinguda contra els atacs del PP a la llengua, el tancament de TV3 i Canal 9 són indicadors de la barreja de les opinions anticatalanistes, espanyolistes i "cosmopolites" que tendeixen a neutralitzar l’enlairament d’un projecte nou de País.

4. A l’estat espanyol, les organitzacions majoritàries del moviment obrer no han estat a l’altura dels significats de la crisi dels patrons (l’augment de l’explotació i la desarticulació i fragmentació de la classe obrera). Les lluites obreres defensives i radicals han estat escasses, i amb resultats diversos. No és fàcil guanyar amb lluites aïllades, amb un nivell d’atur molt alt, amb una tradició de pacte social i amb una patronal decidida a guanyar. La vaga general de setembre 2010 va ser seguida per un pacte claudicant de CCOO-UGT amb el govern Zapatero. El manteniment del model de pacte social no troba l’escenari que el puga permetre.

La reunió del 29 de juliol passat dels dirigents de CCOO i UGT amb el govern i la patronal accepta un nou Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva que deslligue els augments salarials de l’IPC, adaptant-los i condicionant-los a la marxa de les empreses. S’hi diu igualment que en el nou AENC ha de contemplar-se mecanismes de flexibilització interna com a alternativa a la destrucció d’ocupació. En moltes empreses on s’ha seguit aquesta norma, se sap el que ha passat: la gent treballadora s’ha vist obligada a rebaixar-se el sou a canvi de la promesa de manteniment de les plantilles, que després per regla general no s’ha complit. Ni es parla d’un Pla General d’Ocupació basat en el repartiment del treball, ni de garantir mesures de protecció social dignes. Tot això amb l’interés de apareixer a la foto, les cúpules d’aquest sindicats, com interlocutors vàlids de la burgesia.

5. El 15M (2011) va suposar una revolta inesperada. Després del pacte de CCOO-UGT-Govern Zapatero, el 15M va suposar un procés diferent de dinamització social. Ha suposat una nova cultura política, una revitalització dels processos horitzontals, des de baix, i relativament descoordinats. Uns processos que han mobilitzat la societat per una democràcia real en confrontació amb el règimen ("no ens representen"), contra els actors polítics tradicionals del sistema ("no som ni d’esquerres ni de drets, som els de baix i anem contra els de dalt"), contra el pagament del deute, i que han alimentat l’acció directa per una vivenda digna, en una lluita duta a terme per la PAH.

6. Les lluites antiprivatitzadores a la sanitat i l’educació, amb un format horitzontal i des de baix (com "marea blanca" i "marea verda") han suposat elements de resistència molt importants, amb alguns resultats positius significatius. La lluita continuada de les plataformes per la dependència, especialment al País Valencià, mantenen encesa la flama de la defensa de drets bàsics contra les polítiques corruptes. A banda d’aquestes lluites sectorials, la lluita de Gamonal ha mostrat la possiblitat de lluites defensives radicals organitzades territorialment. L’operació des de dalt de la "Cumbre Social" ha estat un fracàs. D’altra banda, les marxes del 22M (2013) han suposat la visualització d’aquestes lluites per fora dels aparells burocràtics dels grans sindicats. Com mostren les dades d’autoubicació ideològica del CIS, mentre que entre 2004 i 2012, i especialment a partir de 2008, es va produir un desplaçament cap a la dreta, des del 2012 ens trobem de nou en un desplaçament cap a l’esquerra, un desplaçament més ràpid (en 2 anys) que el que es produí (en 4 anys i mig) entre l’any 2000 i el 2004.

7. Amb un 15M en estat de disminució de la seua activitat, i amb unes marxes del 22M enfeblides per les maniobres burocràtiques d’organitzacions postestalinistes, la irrupció de Podemos a l’escenari electoral ha suposat un terratremol polític, i una etapa nova.

En relació amb els moviments del 15M i de la PAH, al projecte de Podemos conviuen 2 visions. Una dóna preponderància al disseny d’una organització centralitzada des de dalt, amb l’objectiu d’aconseguir uns nivells alts de cohesió i eficiència, vinculada a la derrota electoral de la "casta". Aquesta visió està relacionada amb les propostes de canvi des de les institucions del 15M, com la del canvi de la llei electoral. Una segona visió és aquella que busca configurar un projecte horitzontal, auto-organitzat des de baix, vinculat a la derrota de la burgesia mitjançat la defensa dels drets i necessitats de la classe treballadora i de la ciutadania. Aquesta visió està relacionada amb les accions al carrer i amb les propostes de desobediència i de ruptura amb el sistema del 15M i de la PAH. De moment, ambdues visions comparten un visió internacionalista, alguns aspectes programàtics i recolçen el dret a decidir dels pobles.

13/9/2014


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com