contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 25 d’octubre de 2014 | Manuel
El procés de castellanització de la societat valenciana.

Iberolingua

La política matrimonial dels Trastàmara, donaria lloc a la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó el 1479. El pacte matrimonial, subordinava els interessos dels territoris del rei, als dels territoris de la reina: la centralització de la Cort i la Cancelleria Reial a Toledo; la presa dels afers dels territoris aragonesos d’Itàlia; l’empresa conqueridora, comercial i la repoblació d’Amèrica; la conquesta de Navarra; la conquesta de Granada; la conquesta de les places africanes...

Com a conseqüència de tots els processos de concentració de poder en la monarquia, al llarg del Renaixement, la presència del castellà a la Corona d’Aragó s’estén perceptiblement. D’una banda, el trasllat de la cort reial aragonesa a Toledo, implicaria el contacte constant entre nobles i alts funcionaris de llengua catalana i aragonesa amb els castellans. És en aquesta època quan té lloc la castellanització literària definitiva de l’aragonés i quan comencen a aparéixer documents en castellà a la cancelleria reial aragonesa. Felip II, el 1556, va separar el Consell d’Itàlia del Consell Suprem i Reial d’Aragó, així el català deixarà de ser usat en les relacions internacionals i en els afers d’Itàlia, desplaçat pel castellà.

Horitzontal i selectiu (segles XVI, XVII, XVIII i primera meitat del segle XIX)

S’inicia la castellanització dels cercles cortesans i les principals famílies nobiliàries aragoneses, com la catalana del duc de Cardona, la cort napolitana de Ferrante o la valenciana del duc de Gandia... Els freqüents enllaços matrimonials amb la noblesa castellana reforçaran aquesta tendència entre la noblesa local, que veurà en la llengua de Castella un instrument indispensable per ascendir en la seua posició i, moguda pel prestigi del castellà, cercarà instructors que eduquen els seus fills en aquesta llengua. El contrast entre l’ús normal del valencià a la cort del papa Alexandre VI i la ràpida castellanització de la família Borja de Gandia, il·lustren l’abandó de la llengua pròpia per la noblesa.

La generalització de la Inquisició castellana a tots els territoris de la Monarquia, va tindre conseqüències negatives per a les altres llengües, no només perquè la majoria dels inquisidors procedien del regne de Castella, sinó perquè els que no ho eren, també feien ús exclusivament del castellà en les seues actuacions processals i en la seua documentació. Això va suposar, l’associació que representava l’ús del castellà, amb la temible força del Sant Tribunal. Cal destacar que les depuracions inquisitorials, es van orientar amb especial cruesa als estaments burgesos, on la representació jueva era abundant. La castellanització dels càrrecs eclesiàstics va influir en el retrocés de l’àmbit d’ús del valencià, tenint en compte l’important paper social i cultural de l’Església de l’època, els nous càrrecs eclesiàstics castellans enviats al regne de València, iniciarien l’ús del castellà des dels respectius oficis en detriment de l’idioma autòcton.

A diferència de Balears i Catalunya, al regne de València, la comprensió i l’ús del castellà es van estendre més ràpidament entre els estrats superiors, i a partir de les Germanies, augmenten els testimonis de l’adopció gradual del castellà per la noblesa com a signe d’adhesió al poder establert, de distanciament i diferenciació respecte a la resta de la població. S’instaura així un comportament social que hauria de tindre llargues implicacions lingüístiques. La preponderància social de la noblesa en la societat valenciana en l’Edat Moderna, tendirà en el futur a reproduir aquest mateix comportament lingüístic entre la burgesia.

Així, el primer contacte amb el castellà de la societat valenciana es produiria dins d’un mateix estrat social: l’aristocràcia i l’alta clerecia. Va ser un procés de selecció i regulació en què un grup ben definit mirava de reforçar la seua posició dirigent, de privilegi, adoptant l’idioma que es considerava més prestigiós -l’idioma de la Monarquia-, com a part de l’estratègia de distanciament de la població dels estrats inferiors. Un sistema complex, basat en els convencionalismes: la manera de vestir, de comportar-se, de parlar... que tractava de crear distàncies per tal de conservar el poder de la minoria governant. El poder creava distància, les diferències de llenguatge, i més clarament les diferències d’idioma, eren un exemple important i molt visible de distanciament dins les societats jeràrquicament estratificades. L’apropiació convencional d’un idioma per part d’un sector social, serviria així per a sustentar la barrera entre les classes i consolidar l’estructura de domini, salvaguardant-la d’un canvi.

Mentre que per a l’aristocràcia i l’alta clerecia, el canvi lingüístic en un primer moment seria una qüestió de distància, un element clau de la consolidació de la seua estructura de domini, per al poble baix, en canvi, esdevindria una qüestió de prestigi. El prestigi, creat pel poder, tot i anar revestit d’una valoració positiva, es tractaria d’un fenomen secundàriament negatiu, ja que engendrava prejudici. Així, mentre parlar en castellà era ja una forma de guanyar prestigi i un índex convencional de jerarquia, el creixent prestigi del castellà anava estretament lligat als sentiments de menyspreu i de discriminació cap al valencià.

El procés de castellanització de la noblesa, iniciat al període renaixentista, s’intensifica a partir de l’últim terç del segle XVI, impulsat des de les esferes del poder polític i religiós, afavorit també pel creixent prestigi del castellà i l’esplendor cultural del Segle d’Or de la seua literatura, també afavorit per motivacions d’ordre político-social (desaparició de la cort local en temps de Ferran II, desconcert econòmic, marginació dels regnes de la Corona d’Aragó de l’empresa d’Amèrica...). La sobtada castellanització de l’estrat superior en el segle XVI, va ser l’efecte immediat de les Germanies (1520-1522). La guerra civil va produir en la noblesa una reacció d’insolidaritat respecte al poble i d’agraïment a la Monarquia, aquesta situació es reflectiria també en l’abandonament del valencià i en la identificació amb la política de Castella. El procés de castellanització de la noblesa es consumaria a finals del segle XVII. La fundació pels jesuïtes de la Universitat de Gandia (1548) i del Col·legi de San Pablo (1552), implantaria el castellà en l’educació d’aquell estament. Els nuclis intel·lectuals dominants es van organitzar en diverses acadèmies, com la de Los Nocturnos o Los Oradores...d’on seria exclòs el valencià. Mentre, els grans càrrecs de la jerarquia eclesiàstica van ser sistemàticament ocupats per forasters, el més destacat dels quals va ser l’arquebisbe Juan de Ribera (1553-1611).

L’escissió lingüística continuaria durant els tres segles següents, al llarg de les línies de classe: el castellà serà usat per les classes superiors i es vincularia a l’activitat literària, mentre que el valencià quedarà adscrit a l’estament popular i la seua minvant literatura aniria plebeïtzant-se i perdent qualitat fins a quasi desaparéixer. Així, a partir del segle XVI, es produeix una dissociació, cada vegada més rigorosa, entre una cultura "literària", de caràcter estrictament aristocràtic i una cultura "popular", en termes generals, una separació a dos nivells entre "culte" i "vulgar", que coincidiria amb la superposició lingüística al·ludida: el castellà era el vehicle de la literatura "culta", mentre que el valencià seria relegat a les manifestacions de tipus popular.

Durant els segles de la Decadència es mantindria aquesta escissió lingüística, aguditzada pels canvis socials i polítics que van tindre lloc als segles XVII i XVIII: la ruïna de les classes mitjanes, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscs (1609), havia d’accentuar encara més l’enfrontament social i lingüístic entre la noblesa i el poble. Un segle més tard (1707), la definitiva instauració oficial del castellà dins l’activitat burocràtica i administrativa, últim recinte públic del valencià, consagraria legalment aquella situació.

Durant el segle XVIII es produeix un canvi de classes dirigents, l’antiga aristocràcia, que en bona part va emigrar a Madrid, va ser reemplaçada per una incipient burgesia innovadora que va mantindre en la vida familiar la llengua d’origen. La Il·lustració valenciana es va desenvolupar en castellà.

En una època en què el coneixement i l’ús del castellà era gelosament mantingut com a signe de classe, i tenint en compte la sèrie de factors que en aquest període van pressionar a favor de l’ús del castellà, el canvi lingüístic va assolir proporcions relativament reduïdes. Només el sector benestant de la població arribaria a castellanitzar-se totalment, la gran part de la població era valencianoparlant.

Descendent i espontani (segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX)

El liberalisme i la nova economia capitalista va generar canvis en l’estructura social valenciana. Les desamortitzacions i el creixement del sector agrari va afavorir l’aparició d’una nova burgesia mercantilista i agrària, amb pocs interessos industrials, identificada amb l’estructura centralista, provincial i conservadora de l’Estat liberal. Aquesta nova burgesia, controlarà tots els espais de poder valencians i una part d’ella protagonitzaria el moviment de la Renaixença valenciana, que es caracteritzaria pels patrons que definien el seu sector social: regionalista, folklòrica, diglòssica i entusiasmada amb la glorificació literària del passat medieval, però contrària als canvis en l’estatus quo lingüístic vigent, que deixava el valencià en la marginalitat. Aquests comportaments bilingües i diglòssics de la burgesia, derivarien irremeiablement cap a la substitució lingüística, especialment ràpida entre l’elit burgesa de les ciutats de València i Alacant, que aniria seguida de la castellanització de la xicoteta burgesia urbana de la resta del país, a principis del segle XX.

Coactiu (fins a l’últim terç del segle XX)

Als anys trenta del segle XX, tot i que no comptava amb cap valoració social, era la llengua majoritària de relació d’una població, que es va criar relacionant-se per complet en valencià, vivint del sector primari i morint al mateix lloc on havia nascut. Els costums, les relacions, transcorrien en un àmbit limitat del qual el valencià era el vehicle primordial i quotidià de comunicació entre la població autòctona. Però després de la Gerra Civil es van produir una sèrie de canvis socials que afectarien essencialment aquestes capes més baixes de l’escala social, i que van tindre un gran impacte en l’ús social del valencià.

A l’Espanya de la postguerra es va produir una autèntica revolució en les vies de comunicació i els mitjans de transport, que va acostar i afavorir la mobilitat ciutadana. Es va produir també una revolució en els mitjans de comunicació de masses, amb la universalització de la ràdio i l’aparició de la televisió. També es va començar a universalitzar l’educació pública obligatòria.

Els mitjans de comunicació, monolingües en castellà, serien a partir d’ara els agents més decisius de castellanització cultural i idiomàtica, sent el fenomen sociolingüístic que més afavoriria la minorització lingüística del valencià. Amb l’inici de les emissions de TVE el 1959, la televisió representaria l’element definitiu de bilingüització dels valencianoparlants, ja que introduiria un membre castellanoparlant a l’interior de cada casa, i ajudaria els seus membres a familiaritzar-se d’una manera més íntima i anònima amb el castellà.

A partir dels anys seixanta fins a la segona meitat dels setanta, les ciutats valencianes i les seues àrees metropolitanes, van començar a créixer d’una manera descontrolada com a producte d’una massiva immigració que cercava llocs de treballs en la incipient indústria valenciana. El territori valencià passaria en quinze anys, de tindre 2,5 milions d’habitants a tindre’n 3,5 milions, per l’arribada de persones procedents del sud d’Espanya i d’Aragó, fonamentalment. Les principals fonts d’aquesta immigració van ser Castella meridional i La Manxa (275.576 persones), Andalusia (223.256), Múrcia (73.166) i Aragó (49.779).

Com a resultat de l’augment de població castellanoparlant, realitzat en un espai molt breu de temps i en quantitats molt elevades, es propiciaria una sèrie de canvis en els hàbits lingüístics dels ciutadans de les grans ciutats i les seues àrees metropolitanes, produint el trencament de les relacions tradicionals de veïnatge, en posar en contacte d’una manera més directa la població autòctona, amb gents d’origen castellanoparlant procedents d’altres territoris d’Espanya. Tot açò, unit a la política de repressió lingüística governamental, va suposar l’adopció de nous patrons lingüístics, entre ells, la reaparició del fenomen del canvi lingüístic, que afectaria per primera volta els sectors baixos de l’escala social d’aquestes zones.

Facilitador (l’últim terç del segle XX fins a l’actualitat)

En l’actualitat, el procés de substitució lingüística s’ha detingut a les zones menys urbanes i on l’ús del valencià és més alt, però és present a les ciutats mitjanes, continua a les àrees metropolitanes, s’està concloent a les grans ciutats i està avançat a l’extrem sud. En conseqüència, el castellà és actualment una llengua molt estesa, quan no predominant, en aquelles ciutats i barris on la presència de l’emigració del anys seixanta i dels seus descendents va ser tan nombrosa i intensa que no va arribar a assimilar-se lingüísticament.

A partir de l’últim terç del segle XX, sense cap necessitat de persecucions i prohibicions directes contra la llengua minoritzada, l’extensió de l’ús del castellà ha evolucionat en el mètode, per la via de la facilitació lingüística.

La facilitació lingüística desencadena un procés bastant ràpid d’extensió de l’ús de la llengua dominant i de l’abandonament de l’ús de la llengua minoritzada, a causa de fenòmens relacionats amb la modernització social (alfabetització obligatòria, extensió i multiplicació dels mitjans de comunicació, l’augment de la mobilitat social o la globalització...). Factors que afavorixen -faciliten- l’aprenentatge, el canvi lingüístic i l’ús de la llengua hegemònica, que acaben fent-la omnipresent sense cap necessitat de persecucions i prohibicions contra la llengua minoritzada.

Si tots aquests factors vénen units amb la passivitat dels successius governs valencians (per tal de contrarestar els efectes dels fenòmens que faciliten la castellanització social i de dotar el valencià d’una igualtat jurídica), que són els encarregats de protegir-la amb polítiques lingüístiques actives i efectives, però que desvien el tema lingüístic cap a un etern debat sobre qüestions simbòliques, que obstaculitzen i aparten de l’agenda les mesures de recuperació lingüística i la protecció dels drets dels parlants, el final torna a abocar inevitablement, a la continuïtat i finalització dels processos de castellanització social.

24/10/2014

laveupv

Iberolingua.com és una web de caràcter enciclopèdic que té per objectiu compilar i proporcionar informació, així com referències i mapes de dades geogràfiques, històriques i lingüístiques de la península Ibèrica.


A la mateixa secció:


Intersindical Valenciana exigeix una reforma en profunditat de l’Estatut d’Autonomia, per un millor finançament i més autogovern


Dos países, dos realidades


La Catalunya independentista és real: una crítica a la resposta d’Alberto Garzón a Pau Llonch


Preguntas frecuentes sobre el referéndum catalán


Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició


Jaime Pastor: "El referèndum de l’1-O ajudaria a democratitzar Espanya"


Carlos Taibo: ’L’opció dels governants espanyols és la pròpia d’un nacionalisme essencialista i una part significada de l’esquerra espanyola és inequívocament jacobina’


Referéndum del 1-O en Catalunya: Convertir los deseos en votos


Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua’


Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com