contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 12 d’octubre de 2014 | Manuel
La resposta de Draghi a la depressió de l’Eurozona.

Michael Roberts

Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), va parlar aquesta setmana a la Brookings Institution a Washington.

Tenia moltes ganes d’emfasitzar que el BCE "farà el que cal" per a evitar que les economies de la zona euro rellisquen en la deflació i en altra recessió.

I els mercats financers i les agències econòmiques internacionals del capitalisme mundial estan preocupats. En un 0,3% interanual, la inflació de la zona euro es troba ara en el mínim d’aquest últims 5 anys, lluny del mandat del BCE de mantenir la taxa d’inflació "per sota però a prop" del 2%. Alhora, les expectatives d’inflació, és a dir, el nombre de llars que esperen que els preus pugen, també ha estat disminuïnt. Quan les expectatives cauen, la gent tendeix a esperar que els preus baixen abans de comprar i, com a resultat, els preus deixen d’augmentar. És una profecia auto-complerta.

Hi ha un risc real de que l’economia de l’eurozona deixe de créixer totalment i entre en una espiral deflacionista. De fet, l’FMI en el seu últim panorama econòmic estima que la zona euro s’enfronta ara a una probabilitat de 4 sobre 10 de tornar a entrar en recessió. El PIB real de la zona euro s’ha estancat a tota la zona, i encara està per sota del pic de 2008.

Més greu encara, hi ha pocs indicis d’una recuperació de la inversió i de la rendibilitat del capital privat a la zona euro. La inversió és encara un 20% per sota del pic pre-crisi.

La manca d’inversió reflecteix el fracàs a recuperar-se de la rendibilitat entre les empreses de la zona euro. De fet, d’acord als meus propis càlculs, presos de la base de dades de l’Eurostat AMECO, el rendiment net de capitals de la zona euro s’ha reduït a nivells no vistos des de principis dels 1990s.

Una inversió baixa significa que les empreses de la zona euro encara no estan recol·locant el personal del qual es van desfer durant la Gran Recessió. La taxa oficial d’atur s’ha quedat encallada en més de l’11%, un màxim en els últims 20 anys.

En la mesura de la desocupació més àmplia, aquella que inclou els que treballen a temps parcial o que han abandonat la recerca de feina, 1 de cada 5 treballadors de la zona euro que volen una ocupació no poden aconseguir-ne un. I, per descomptat, la desocupació juvenil és enorme, molt per sobre del 22%.

Els mercats financers han caigut en l’última setmana perquè els inversors estan ara preocupats de que l’estancament de la zona euro, i el seu potencial per a tornar a caure en recessió, podrien arrossegar cap avall la resta de l’economia mundial. Després de tot, el PIB de la zona euro és de la mateixa mida que el dels EEUU. Les notícies de que l’economia alemanya, l’única a la zona euro que ha fet de motor, ha fet un gir a pitjor, va ser el detonant de la venda massiva.

Les exportacions alemanyes van caure a l’agost en una quantitat que és la més gran des del apogeu de la crisi financera. La producció industrial alemanya es va contraure un 4% a l’agost, la major caiguda en més de cinc anys. "L’economia sembla necessitar un petit miracle al setembre per a evitar una recessió en el tercer trimestre", va dir Carsten Brzeski, economista d’ING.

Aquest temor va portar el ministre de finances britànic, George Osborne, a advertir que "l’Eurozona té el risc de tornar a caure en crisi, i Gran Bretanya no pot ser immune a això - de fet ja està tenint un impacte en la nostra producció i en les exportacions". Osborne va assenyalar correctament que l’economia mundial és precisament això: cap país pot escapar de la resta. "No som immunes al que està passant a la resta del món". Per descomptat, Osborne també té una agenda política. Ell es preocupa d’argumentar que, si l’economia del Regne Unit comença a fallar després de la seua recent ’explosió’ de creixement (cosa d’esperar donada la naturalesa artificial de l’actual ’boom’ - veure el meu post), la gent pot culpar "Europa" i no les polítiques del seu govern, amb unes eleccions que s’acosten el proper mes de maig.

Draghi en el seu discurs de Washington ha reiterat les mesures que el BCE està prenent per a evitar la deflació i estimular l’economia de la zona euro. El BCE ha ofert a prestar als bancs el crèdit a taxes molt baixes d’interès de fins a tres anys sense gaire garantia, sempre que els bancs presten a aquesta indústria. Aquestes Operacions Dirigides de Refinançament a Llarg Termini (TLTROs) van començar el mes passat, però l’aceptació per part dels bancs va ser molt baixa. El problema és que els bancs no volen demanar prestat diners i no volen fer prèstec a empreses que podrien no tornar els diners. Els bancs encara estan lluitant per a aconseguir posar els seus propis balanços en ordre (i estan a punt d’enfrontar a una "prova d’estrès" de la seua viabilitat per part del BCE). L’última cosa que volen fer és prestar més en inversions de risc. L’altre problema és que no hi ha demanda de crèdit. Les grans empreses tenen un munt de diners en efectiu i no necessiten demanar prestat, i les petites empreses tenen un munt de deutes i escasses vendes i, per tant, no poden aconseguir prèstecs dels bancs. Pots portar un cavall a l’aigua (crèdit) però no pots obligar-li a beure (invertir).

La política monetària ’no convencional’, o flexibilització quantitativa com se l’anomena (masses enormes de crèdit a baix cost imprès pels bancs centrals), ha estat l’enfocament de la Reserva Federal, el Banc d’Anglaterra, el Banc del Japó i el BCE durant els últims anys. Però ha fracassat visiblement en el seu objectiu d’impulsar l’economia "real", amb empreses que inverteixen més. En el seu lloc, aquests diners fàcils només han inflat els stocks i els preus dels bons del govern, el que permet als inversors a fer diners especulant en lloc de que les empreses invertisquen en llocs de treball i en tecnologia nova.

La solució "monetària" no està funcionant, especialment a la zona euro. És per això que els gustos de Draghi i del cap de l’FMI, Lagarde, han cridat a l’acció fiscal dels governs. Després d’haver passat els últims anys exigint austeritat fiscal (pressupostos equilibrats, retallades socials i la reducció del deute), ara volen l’estímul fiscal (inversió en infraestructura pública), sobretot a Alemanya. Lagarde va dir: "No estem suggerint que la zona euro s’encamina cap a la recessió, sinó que estem dient que hi ha un greu risc de que passe si no s’actua. Però estem dient també que és evitable si es decideixen les polítiques correctes, si els països amb superàvit i aquells deficitaris fan el que han de fer". Draghi va fer al·lusió al mateix: "Per als governs que tenen espai fiscal, és clar que té sentit usar-lo. Vostè decideix a quin país s’aplica aquesta frase" (senyalant Alemanya). Per descomptat, els alemanys no tenen intenció de complir amb aquestes peticions de més despesa pública per a ells, després d’haver passat anys tractant que Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia i França controlaren la seua despesa.

De forma que els dos braços de la política macro keynesiana, els diners barat i la despesa fiscal, o bé no funcionen o no s’utilitzaran, o tots dos. La tercera fletxa de l’acció política, per a utilitzar la frase d’Abenomics del Japó, és el que eufemísticament s’anomena "reforma estructural". "No estic segur que hi hauran molt bons temps per davant si no reformem ara", va dir Draghi. "El potencial de creixement és massa baix per a aixecar les nostres economies dels alts nivells d’atur. Així, mentre que les polítiques d’estabilització que eleven la producció cap el seu potencial són necessàries, no són suficients. Necessitem augmentar urgentment aquest potencial".

El que significa "reforma estructural" per a Draghi és la "desregulació" dels mercats de treball, l’eliminació dels drets laborals, l’augment del poder dels ocupadors per a acomiadar els treballadors, per imposar una nova tecnologia que comporta la pèrdua de llocs de treball; l’eliminació de les restriccions dels horaris al taller, sobre els lloguers i sobre el controls de preus - de fet res per a permetre que les forces del mercat regnen de forma absoluta sobretot. Aquesta política neoliberal se suposa que té la funció d’augmentar la productivitat, però en realitat té per objecte augmentar l’obtenció de beneficis (que no és el mateix).

Keynesians com Martin Wolf (en un bloc recent al Financial Times) calculen que la zona euro està prop d’una altra recessió a causa de la manca de demanda efectiva: "Com anem a donar sentit a aquest dilema? La resposta és que reflecteix una perllongada caiguda de la demanda agregada per a la qual els responsables polítics no han aconseguit elaborar una resposta adequada".

Draghi veu les coses d’una altra manera. En el seu discurs de Washington, es va referir a una carta de Keynes al president Roosevelt al desembre de 1933. En aquesta, Keynes diu el president Roosevelt que l’administració es dedica de forma simultània a la recuperació i a la reforma, i identifica una tensió entre les dos. Es preocupa especialment pel risc de que una reforma massa precipitada impedís la recuperació. Draghi comenta: "Ací, hi han alguns paral·lelismes per a Europa: també estem compromesos en la reforma i en la recuperació. Però, de fet, ens enfrontem a una preocupació oposada a l’expressada per Keynes. Sense una reforma, no pot haver recuperació". A diferència de Keynes, Draghi reconeix que no és més "demanda" el que cal perquè l’economia de la zona euro vaja endavant, sinò més rendibilitat.

D’alguna manera, Draghi és correcte. El problema de la depressió de la zona euro no és que haja estat mal "gestionada" pels governs que apliquen l’austeritat fiscal, com afirma Wolf. La llarga depressió experimentada per l’economia mundial, en particular a la zona euro, és un producte no de ’mala gestió’, sinó del fracàs del modo de producció capitalista, tal com s’expressa en la caiguda de la rendibilitat. La zona euro podria necessitar una altra recessió per a revertir aquesta situació.

PS per al meu últim punt de vista sobre la Llarga Depressió, es pot veure un article recent ací

10/10/2014

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/10/10/draghis-answer-to-euro-depression/

Traducció: anticapitalistes.net

Comentari (Cameron) a l’article:

Instead, this easy money has just inflated stock and government bond prices, enabling investors to make money speculating rather than companies investing in jobs and new technology.”

According to Bloomberg (“S&P 500 Companies Spend 95% of Profits on Buybacks, Payouts”): “The reluctance to raise capital investment has left companies with the oldest plants and equipment in almost 60 years. The average age of fixed assets reached 22 years in 2013, the highest level since 1956, according to annual data compiled by the Commerce Department.”

+ Info:

La luna de miel entre Christine Lagarde (FMI) y Mario Draghi (BCE) ha terminado. 10/10/2014


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com