contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 21 de juliol de 2014 | Manuel
Entrevista a Vicent Olmos, responsable de la editorial Afers. Trenta anys editant història en català.


Vicent Olmos (Catarroja, 1954) és editor. Fa trenta anys —el 1984— va fundar l’editorial Afers, que dirigeix des d’aleshores, i en fa gairebé vint que és editor a Publicacions de la Universitat de València. És el responsable de l’edició d’uns quants centenars de títols, sobretot d’història, però no només. És historiador, però diu que cada vegada ho és menys en la mesura que li ha anat ocupant la vida la feina d’editor. A més dels llibres, és l’editor de diverses revistes de prestigi i forma part —o n’ha format— del consell assessor o de redacció de moltes altres (Afers, Caràcters, El Contemporani, L’Espill, Mirmanda, Plecs d’Història Local, Journal of Catalan Intellectual History/Revista d’Història de la Filosofia Catalana, Transfer). Però la que més temps i esforços li ha ocupat al llarg de les darreres tres dècades ha estat, sens dubte, Afers, una revista que fa fundar el 1985 i que ha esdevingut un referent entre les publicacions periòdiques d’investigació històrica en català, i no només en català.

Presenta’ns l’editorial Afers...

Afers és una editorial menuda, independent, que fa trenta anys que començà editant una revista d’història, Afers. Fulls de recerca i pensament, per continuar pocs anys després editant diverses col·leccions de llibres, fonamentalment d’història i d’assaig. I algunes revistes més, la majoria de les quals hem hagut de deixar de publicar per motius diversos, però sobretot perquè la nostra cultura —el nostre mercat cultural, si ho vols dir així— no té la potència suficient per mantenir aquesta mena de revistes, i tot just per fer possible l’edició de la mena de llibres que nosaltres posem a l’abast. Val a dir que la majoria de publicacions periòdiques com les que nosaltres editem, vull dir les revistes amb un contingut acadèmic, científic, solen ser publicacions pagades o molt subvencionades amb diners públic: per les institucions, per les universitats, o per qui siga. Però tenim la pell dura després de tants anys i tenim la voluntat de continuar editant revistes i llibres en català. I tenim la intenció que, malgrat les dificultats de tota mena que pateix el sector editorial —la pèrdua de lectors o la crisi de les llibreries, per posar dos exemples especialment sagnants—, el nostre segell editorial continue sent visible als aparadors i a les taules de novetats de les llibreries. De les llibreries dels Països Catalans, si més no...

Quines revistes publiques i quines has deixat de publicar?

Ara mateix, podríem dir que el buc insígnia de l’editorial és Afers. Fulls de recerca i pensament. El primer número, crec que ja ho he dit, va aparèixer el 1985 dirigit per Sebastià Garcia Martínez fins a la seua mort (1986), i a partir d’aleshores per Manuel Ardit, també fins a la seua mort (2014). La vaig fundar amb un grup d’amics (Cristòfor Aguado, Joan Iborra, Antoni López i Josep Sargues) i aviat em vaig convertir, fins ara, en l’editor i cap de redacció. Enguany arribarem al número 79 i, no sé si m’està bé dir-ho a mi, és la revista en català (o una de les poques revistes, si voleu) més valorada als diferents barems d’avaluació acadèmics internacionals.

A més d’Afers, publiquem Segle XX. Revista Catalana d’Història que, a partir del número 6 (2013), només s’edita en format electrònic. És una esplèndida revista, dirigida pel professor de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo, que s’editava amb el suport de la Fundació Cipriano García de Comissions Obreres de Catalunya. Les retallades pressupostàries, però, han condemnat l’edició en paper.

La Revista d’Història de la Filosofia Catalana, que s’edita en català (en paper) i en anglès en format electrònic (Journal of Catalan Intellectual History), és una altra publicació periòdica (en aquest cas anual) que comencem a editar nosaltres a partir d’enguany, a partir del número 7/8 (2014). És una publicació d’Afers, de la Societat Catalana de Filosofia i de l’Institut d’Estudis Catalans, amb un comitè editorial format pels filòsofs Pompeu Casanovas, Joan Cuscó, Josep Monserrat i Xavier Serra.

I distribuïm Mirmanda. Revista de Cultura, un projecte d’un grup d’intel·lectuals joves que han elaborat una revista diferent, molt dinàmica i transversal quant als temes que tracta i amb un interès palès. La dirigeixen Òscar Jané i Èric Forcada, i la seua idea primigènia era fer una publicació periòdica de cultura que s’inserís en les comarques del nord dels Països Catalans (a banda i banda de les Alberes), però que ha anat ampliant els seus objectius i les seues «fronteres» per tractar temes referits a tota la geografia de la cultura catalana. El darrer número (2013) és precisament un monogràfic sobre els Països Catalans.

I n’he editat altres que —algunes ben dissortadament, des del meu punt de vista— he hagut de tancat per un motiu o per un altre, tot i que en la major part dels casos per qüestions crematístiques: El Contemporani. Arts, Història, Societat (1993-2007), que van dirigir els historiadors Rafael Aracil i Josep Termes, que coeditàvem amb el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i que començà quan encara dirigia el centre Emili Giralt.

Arxius de Sociologia, la revista del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, la vam editar uns quants anys, des de primer número (1997-2008). A partir del número 19 vam deixar de fer-ho, entre altres coses perquè el català va gairebé desaparèixer de la publicació, per no dir que va desaparèixer del tot. Des d’aleshores, la revista ha esdevingut invisible a les llibreries.

I vam editar també tres números (10/12) de Fonaments. Prehistòria i món antic als Països Catalans (2003-2005), la revista que el 1978 havia fundat Miquel Tarradell i que un comitè de direcció format pels professors Marc Mayer, Josep Padró, Núria Rafel, Joan Sanmartí i Núria Tarradell-Font, van voler recuperar després d’uns quants anys sense sortir. La vaig editar amb molt de gust perquè era una publicació de gran interès que, lamentablement, també va deixar de publicar-se per problemes econòmics.

Tot amb tot, les dues revistes que més directament pertanyen a la idea primigènia de l’editorial són Afers, lligada a la col·lecció de llibres «Recerca i pensament» que va dirigir Manuel Ardit fins a la seua mort, enguany, i que ara dirigesc jo, i El Contemporani, estretament lligada a la col·lecció «Els llibres del Contemporani», que dirigeix el meu amic Agustí Colomines.

I ja que parles de col·leccions de llibres, quines són les que edites?

A més de les que et comentava: «Recerca i pensament», i «Els llibres del contemporani», la primera d’investigació històrica molt lligada als plantejaments de la revista Afers, i la segona, com la revista El Contemporani, amb una voluntat d’incidir en la vida cultural, política, intel·lectual i amb uns volums més assagístics, editem «Personatges», que es deté en les biografies de personatges importants de la política o de la cultura (Ferran Soldevila, Josep Renau, Francesc Layret, Pere Coromines o Alexandre Cirici Pellicer, per posar uns quants exemples) i que també dirigesc jo, «El món de les nacions», amb un consell assessor format per Manuel Ardit (†), Agustí Colomines, Alfons Cucó (†), Antoni Furió, Joan Francesc Mira, Gustau Muñoz i jo mateix, és ara com ara, i no crec exagerar, la millor col·lecció de llibres en català d’estudis sobre la qüestió nacional, amb alguns títols que han tingut un gran èxit. Et posaré un exemple: del llibre Nacionalisme banal de Michael Billig, que vam editar el 2006, arribarem a vendre aquest any prop de dos mil exemplars. I hem editat també Liah Greenfield, Miroslav Hroch, Anthony Smith, Josep Ramon Llobera o Benedict Anderson, per posar només alguns noms rellevants.

«Textos Clàssics», «Actes de congressos», «Literatures», «Mirmanda», dirigida per Òscar Jané i per mi i relacionada amb les preocupacions i les reflexions de la revista del mateix nom, «Estudis locals», «Biografies parcials», una col·lecció d’un únic autor, Xavier Serra, o «Els papers del Pavelló de la República», coeditada amb El Centre d’Estudis Històrics Internacionals, on recuperem i posem a la disposició del públic interessat els fons documentals, riquíssims, del CEHI, són altres col·leccions que tirem endavant. En total diria, parlant de memòria, que ja hem editat més de tres-cents volums. I els que editarem si no hi ha cap desastre que ens ho impedesca.

Per què et vas fer editor? Com fou que vas posar en marxa una editorial com Afers?

Van ser una conjunció de coses... Jo pertanyia a una generació molt polititzada que havia viscut encara el franquisme, que encara arribà a temps de participar en els moviments polítics que acabaren amb el règim i que va viure la transició en plena joventut (quan va morir Franco jo tenia vint-i-un anys, i feia el servei militar). Recorda que jo vaig nàixer el 1954. Una joventut polititzada i amb una consciència nacional en revisió o, fins i tot i en certa manera, en procés de revisió que bullia en certs ambients culturals i, fonamentalment, en la universitat. Sense aquesta militància, sense aquesta adscripció política i, sobretot, nacional, catalanista si vols, no es podria entendre Afers —ni la revista ni l’editorial—, com no es podrien entendre moltes iniciatives d’aquells anys. Algunes han quallat, altres menys, però fou una època en què van aparèixer arreu del País Valencià, dels Països Catalans, revistes d’història, editorials, llibreries, músics, companyies de teatre... en català, una època en què van començar a prendre volada els estudis d’història local, les assemblees d’història locals i comarcals..., un moment en què a les facultats d’història no cabíem més estudiants. Això i la idea que la història, la reflexió política, la cultura, era important per avançar en la democràcia i en la construcció nacional dels valencians en particular i dels catalans en general, i s’havia de divulgar. No es podia deixar relegada la lectura i la discussió estrictament als àmbits diguem-me acadèmics. Calia donar a conèixer el que es produïa a les facultats d’història, de sociologia, de geografia... Jo, de fet, vaig començar investigant i escrivint llibres d’història... Però, a poc a poc, vaig anar sent menys historiador, per dir-ho d’alguna manera, per esdevenir més editor, si és que això és pot destriar amb facilitat, que crec que no. En definitiva, he continuat «fent» llibres, però d’altres.

Com van ser els inicis? No degueren ser gaire fàcils...!

No van ser gens fàcils per les condicions del país, per les condicions en què el franquisme, que no havia passat debades, havia deixat el país i la cultura, especialment la catalana... No hi havia gairebé ningú escolaritzat en català a Catalunya, i menys a les Illes Balears i al País Valencià. Editar en català era una aventura i va costar estabilitzar-se, però vam posar ganes i esforç... Moltes ganes i molta feina, en pots estar ben segura... No jo, no només jo, evidentment... Seria interminable la llista de gent, d’amics, que ens van ajudar en els inicis. No podria anomenar-los tots, però si algú es para a llegir, els membres dels consells de redacció de les revistes, o els autors que van omplir les pàgines dels primers números o d’autors dels primers llibres de les diferents col·leccions, se’n podrà fer una idea... Per no parlar que la gent interessada en les nostres publicacions llegia més llibres que ara, o em fa aquest efecte... El món i els «negocis» editorials han canviat i molt. Han canviat molt, però ens hem anat adaptant... I si ho vols dir així, resistint...

Per quin motiu et vas plantejar des d’un primer moment editar en català? I perquè decidires editar, fonamentalment, llibres d’història i d’assaig polític o de temàtica nacional?

Crec que aquesta resposta ja està contestada... La politització, la militància antifranquista i una florida nacionalista encapçalada pel pensament de Joan Fuster, van ser fonamentals. En el meu cas i en el de tota una generació... Ara, hi ha qui diu que ens vam equivocar, que Fuster es va equivocar en les seues propostes nacionals. Fins i tot hi ha qui practica l’equidistància entre els nacionalistes (en diuen fusterians) i els altres (fins i tot la dreta més antivalenciana). És un parany i una mentida: sense aquell esclat, sense aquella florida nacional, ara aquest país —el País Valencià però també tots els Països Catalans— estaria absolutament anorreat. No existiria... Vulguen els qui opinen això o no vulguen... Ni existiria Afers, ni hi hauria editorial on poder editar els llibres que escriuen, els que n’escriuen... I el mateix passa amb el model de llengua que fem servir... Ara hi ha qui propugna una «regionalització lingüística» i la volen portar fins als límits més extremats... Un altre error: els models lingüístics que fem servir ja els han —els hem, si vols— anat establint els qui hem fet servir el català (escriptors, editors, mestres, etc.). Cal trobar un model que siga útil a tothom i a tots els territoris... I cal tenir present què s’edita i per a quins lectors...

Quan vas començar tenies algun model? Hi havia alguna editorial que et servís d’inspiració?

Quan vaig començar volia publicar història, volia publicar bons treballs d’història, i volia donar ressò, per dir-ho d’alguna manera, a una nova generació d’historiadors, de pensadors, d’assagistes, que havia de créixer a recer dels mestres, d’una generació anterior sense la qual no hauríem avançat gens en el coneixement històric. Parlava abans de Joan Fuster, però per al cas valencià també ho hauria de fer de Joan Reglà, d’Emili Girat, de Miquel Tarradell, o una mica més tard de Josep Fontana o d’Ernest Lluch. Vaig llegir moltes històries d’editors que pots dir que eren per a mi com una mena d’herois (Einaudi, Feltrinelli, Gallimard, Rowohlt, Seix Barral, Weidenfeld). I altres, que juntament amb els grans segells universitaris (les university press anglosaxones o les presses universitaires franceses) em feien pensar en les possibilitats per a la cultura de l’edició de llibres... I volia editar en català...!

Qui creus que són els destinataris dels llibres que edites a Afers?

Són els historiadors: els professors i els estudiants d’història, però també molta gent interessada per la cultura i per la història que, sense ser especialistes, s’interessen pel seu país o per les reflexions sobre diverses qüestions lligades al món de la cultura, del nacionalisme, del pensament... Això en general, concretament, depèn del llibre, depèn de l’autor... És curiós veure com la gent que s’interessa per un llibre en concret varia. Es veu en les presentacions, en les ressenyes que surten a la premsa o a les revistes de cultura... Més o menys coneixes el teu públic, el que et segueix, però mai no arribes a tots els que podrien tenir interès pels títols que publiques... Per això cal estar present als mitjans, a les xarxes socials... Nosaltres ho fem en la mesura del possible i hi dediquem temps... Cal arribar al públic, fer-li conèixer els llibres que edites. És l’única manera que en tenir-ne coneixement puguen prendre la decisió de comprar, o no, un llibre, una revista.

Quanta gent i qui són els que feu possible que Afers tire endavant?

Si vols dir directament, és a dir quanta gent treballem a l’editorial, només som tres persones: una administrativa (Marta Rodrigo), un corrector lingüístic (Ramon Ramon) i l’editor. Ara bé, si et refereixes a quanta gent fa possible l’editorial Afers, els llibres i les revistes, en són molts més. Saps a quanta gent hem editat al llarg de la nostra història? Si comptes els autors dels llibres i els dels articles de les revistes, pots estar segura que en són més d’un miler, per dir una xifra. I hi ha, dissenyadors, maquetadors, impressors, distribuïdors, llibreters... La gent potser no hi pensa, però el món editorial mou molt de treball i molts oficis..., tots ells ben engrescadors... Llàstima que siga tan poc considerat i tan poc tingut en compte per les institucions públiques.

Qui són els autors d’Afers? Quina relació mantens amb ells?

Els autors d’Afers són tots els que han publicat algun «paper» a l’editorial. Generalment són historiadors, però també geògrafs, sociòlegs, filòsofs, etc. Mantinc una bona relació amb ells, i no només jo; tots els que treballem a l’editorial ho fem. Jo tinc molt de respecte pels autors perquè fan un gran esforç intel·lectual i de vegades físic i tot per produir els seus llibres i els seus articles. Això vol dir que intente mantenir sempre molt bona relació amb ells, però sobretot llegir tots els treballs que em lliuren i respondre’ls amb arguments, tant el fet de publicar-los com el de rebutjar els seus treballs... I m’agrada intervenir en els textos, vull dir opinar i «aconsellar» els autors si crec que cal fer canvis en els seus escrits: formals o de contingut.... Això sí, la darrera paraula sempre és la seua... Jo —els qui han publicat a Afers ho saben—, podríem dir que sóc un editor molt «liberal»: si el treball em sembla bo i que aporta qüestions i perspectives interessants, no cal que jo estiga d’acord amb ells en tot per publicar-lo... Vull dir que els deixe tota llibertat i mai no exercesc cap tipus de, diguem-ne, «censura», si ho vols dir així... I puc dir que molts dels qui han publicat a Afers han esdevingut bons amics meus...

Certament, corren temps difícils per als llibres i per als editors. Com ha estat el camí de l’editorial? Com has recorregut el camí?

Ja hem parlat d’això. No és fàcil editar llibres sense pertànyer a un gran grup editorial, però dóna moltes possibilitats fer-ho i et permet fer tries molt afinades, editar els llibres que t’interessen. No em cal publicar best-sellers, ni ho pretenc. Els meus interessos són uns altres. Vull editar el que vull editar. I és clar, vull vendre llibres, cosa gens fàcil... Fins ara, ho he anat fent i me n’he —ens n’hem— sortit... Són trenta anys i molts títols. Malgrat les poques ajudes institucionals... Això també ho havia dit abans... I la conversa s’ha fet llarga, però parlar del suport de les institucions al sector del llibre, del suport a la cultura, però també des del punt de vista econòmic, donaria per una altra conversa igual o més llarga que aquesta. Algun dia ho podem fer...

Els grans segells editorials sembla que es mengen el mercat editorial. No només pel fet d’editar molt més i de tenir més mitjans, sinó perquè, sovint, els mitjans de comunicació privilegien aquests grans pools en detriment de les editorials independents, de les més petites... Com us tracta a vosaltres la premsa o les revistes de cultura?

Els grans segells editorials es mengen el mercat, això és cert, però només en part. Sempre hi ha espai per a les petites editorials, per als editors independents. Et fas els teus lectors i fidelitzes gent que et segueix. Que segueix el que edites, independentment de l’autor, o no només per l’autor, però també per aquests motius. Vull dir que si t’esforces i ho fas mitjanament bé, pots aconseguir unes petites quotes de lectors que et permeten editar i vendre els llibres, i que et permeten sobreviure sense perdre diners, o sense perdre’n massa... Sense grans guanys... Una altra cosa és la crítica. Com ens tracta la premsa o les revistes de cultura als petits editors? Malament, molt malament... Però més que als editors menuts, jo crec que es tracta malament l’edició en català. Si algú fa una estadística dels llibres ressenyats o comentats als suplements culturals dels diaris o a les revistes de cultura, estic segur que els grans pools editorials tenen la majoria de l’espai, però no és menys cert que en tenen més els llibres editats en castellà que no pas els editats en català, fins i tot en les publicacions en català... Això s’ho haurien de fer mirar. No passa en cap cultura del món si no és subsidiària... Com a mínim ens hauria de fer reflexionar, i hauria de fer reflexionar als editors d’aquests mitjans.

Com fas la tria dels llibres que edites? Com és el procés d’edició en una editorial de les característiques d’Afers. Què és el que et motiva com a editor (i com a lector) a acceptar editar un llibre? Quants exemplars editeu de cada títol?

En el meu cas, la tria dels llibres que edite a Afers és molt personalitzada. Sempre prenc jo la decisió. Puc demanar opinió a algú que entenga del tema o escoltar els suggeriments dels assessors o dels directors de les col·leccions, però jo sempre em llegesc els originals i si no hi estic d’acord no els publique. Els motius per acceptar un llibre? Una conjunció de coses: que t’agrade, que estiga ben escrit, que tracte un tema que ha estat poc estudiat o que aporta llum i raons al que estudia. En el cas d’Afers podeu dir que els encerts i els errors es poden atribuir absolutament a l’editor... Això sí, he de dir que tinc un bon assessorament quan m’és necessari i els directors de col·leccions o els consells editorials ja saben de quin peu coixege, per dir-ho d’alguna manera...

Quines són les perspectives a mitjà i llarg termini de la teua editorial? Com us adaptareu als nous formats de llibres electrònics, ebooks, etc.?

Les perspectives no són bones, però no són tan dolentes com per deixar d’editar... Continuarem immersos en una crisi que mai no s’acaba —atàvica, diria jo, en el món editorial— i continuarem editant llibres. En el meu cas, editaré en paper. Crec que hem trobat els nostres lectors i editem llibres que no edita ningú, o pocs editors... I hem fet un esforç per ser visibles. Crec que podrem mantenir-ho editant en paper encara uns anys... Fins que em jubile? Però no estem tancats a les noves tecnologies ni als nous suports, només cal que s’aclaresca aquest mercat que, cal dir-ho, ha esdevingut ja un monopoli en mans de quatre plataformes que són els que faran els «negocis»... I sobretot que es pose solució a la pirateria que és imparable... Jo diria que insoluble...

Per acabar: tu també ets editor a Publicacions de la Universitat de València, on fa anys que hi treballes. Quins llibres edites? Quines col·leccions? Quants títols l’any?

Sí, fa anys, potser disset o divuit, que sóc editor a Publicacions de la Universitat de València. M’encarregue, fonamentalment, de les col·leccions relacionades amb la història: «Història», «Història i memòria del franquisme», «Fonts històriques valencianes», «Biblioteca de estudios moriscos», «Cinc Segles» i algunes coses més, com ara una col·lecció de «Pensament científic». Vaig començar quan era director de publicacions Antoni Furió, i hi continue. En un primer moment editava llibres més, diguem-ne, institucionals, de gran format, amb molt de color i moltes il·lustracions, però ja fa anys que sóc l’editor d’història, o el que més història edita de PUV... En definitiva, edite molts llibres l’any i em passe la vida llegint originals i convertint-los en llibre. Però crec que per parlar de Publicacions seria millor continuar en una altra ocasió. Si ho fem massa llarg potser ningú no ens llegirà...

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/afers.htm

+ Info:

http://llegirencatala.wordpress.com

http://llibresperlaunitatpopular.cat

Xarxa Llibres per la Unitat Popular

http://www.lletres.cat


A la mateixa secció:


“Yo, Daniel Blake” de Ken Loach: solos frente al capitalismo voraz


Dario Fo: “¡Yo no soy un moderado!”


‘Joan Fuster encara és una persona incòmoda’. Entrevista a Salvador Ortells, especialista en la poesia fusteriana.


Mor Dario Fo


9 d’Octubre: La Muixeranga


Ken Loach recibe la Palma de Oro … ¡antiausteridad!


Ovidi 3


Raimon: ‘He hagut de treballar amb hostilitat’


"En la plaza de mi pueblo" de la Cia.Títeres Desde Abajo


Fallece a los 95 años la activista y cantautora catalana Teresa Rebull

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com