contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 3 d’abril de 2014 | Manuel
Continuar i eixamplar el camí obert per les Marxes de la Dignitat

Declaració d’Esquerra Anticapitalista

en castellà abaix

1.- Una impressionant demostració de força, construïda des de baix, amb reivindicacions rupturistes.

El 22-M, ha estat la culminació d’una iniciativa d’acció, construïda durant sis mesos, i on han confluït gran part del sindicalisme alternatiu, moviments socials diversos, xarxes d’acció contra l’atur, marees, sectors i empreses en lluita, organitzacions polítiques d’esquerra, centenars de col·lectius de diferents àmbits, i milers de persones activistes, aglutinades entorn dels continguts del Manifest estatal i al suport i cobertura de les columnes que marxaven a Madrid.

Una iniciativa que permetia un alt grau de descentralització i autoorganització, amb centenars d’actes i declaracions de suport i extensió de les seves principals reivindicacions en territoris, sectors i empreses i mobilitzacions locals i territorials, que complementaven i reforçaven la convocatòria central.

Aquesta autoorganització s’ha plasmat en la construcció de nombroses coordinacions territorials per impulsar la iniciativa: les Marxes, s’han convertit així en un procés de confluència que permetia recollir múltiples indignacions i malestars i ajuntar diferents actors sociopolítics disposats a canalitzar-los i donar-los expressió en l’acció i fer-ho amb vocació de masses.

El Manifest estatal ha permès traslladar un conjunt de reivindicacions de ruptura amb les polítiques de la Troica, i el règim del 78 des del pla polític al social per intentar convertir-les en demandes de masses: l’impagament del deute il·legítim, la derogació de l’article 135, i la reivindicació del dret a decidir, es complementaven amb l’exigència de pa, treball i sostre.

El 22-M, ha estat un èxit rotund malgrat el bloqueig mediàtic, el silenci de l’aparell del PSOE i del suport formal i d’última hora de les direccions de CCOO/UGT. El seu impacte i massivitat, s’expliquen entre altres per diverses raons: la combinació de malestar social i indignació presents en amplis sectors populars i de treballadors durament copejats per la crisi i les polítiques d’austeritat, la negativa i incapacitat de les direccions sindicals de CCOO/UGT a encapçalar una mobilització contundent i sostinguda contra les polítiques d’austeritat i el govern que les aplica, la credibilitat de les organitzacions que han aparegut com a principals impulsores de la iniciativa i dels seus dirigents, el protagonisme d’una forma d’acció – la gent que marxa, molta d’ella en situació d’atur – que és sinònim d’esforç i empenta amb què la gent s’identifica i la configuració pràctica de les Marxes, com una mobilització construïda amb temps i paciència, en bona mesura autoorganizada i que permetia la incorporació de qui
volgués sumar-se.

2.- Un cop al govern a la vigília de les eleccions europees.

El 22-M significa entre moltes altres coses la visibilizació del rebuig a nivell de masses que susciten les polítiques del govern del PP. Mostra també que el discurs governamental de “.. anem pel bon camí..”, no ha calat entre amplis sectors populars i que el moviment de resistència contra les retallades i l’austeritat manté encara una important capacitat de mobilització al carrer.
És aviat per a saber si el 22-M és l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions però en tot cas ha posat fi a la desmobilització que, a nivell general i estatal, hem viscut des de novembre i ho ha fet des de plantejaments i propostes que qüestionen d’arrel aspectes centrals de les polítiques d’austeritat i del règim que les sosté. Aquesta absència de mobilitzacions centrals és la que permet que vagi guanyant audiència entre els sectors populars més endarrerits el discurs del govern, recolzat en les dades macroeconòmiques de la fi de la recessió. És aquest element- fi de la desmobilització general -al costat de la injecció de moral, autoafirmació i avanç programàtic que el 22-M podria tenir sobre la consciència d’amplis sectors disposats a resistir, el que explica l’actitud del PP davant les Marxes: del silenci informatiu a la provocació, per a finalment passar obertament a la criminalització, aprofitant els incidents del final de la manifestació.

3.- Visualització de la crisi del sindicalisme de concertació i de les seves direccions.

La foto de Toxo i Méndez al costat de Rajoy pidolant l’obertura del dialeg social mentre milers de persones marxaven cap a Madrid exigint la fi de les polítiques d’austeritat i dels governs que les duen a terme, il·lustra per si mateixa la desorientació en què la política de concertació social i la institucionalització han sumit les adreces de CCOO/UGT.

Al mateix temps, nombroses estructures de CCOO cridaven a la seua afiliació a secundar i a recolzar les Marxes. Però el 22-M no solament ha mostrat que és possible una altra orientació – la mobilització sostinguda i contundent – i altres objectius, sinó que ha visualitzat en diversos terrenys, la crisi i la incapacitat del sindicalisme de concertació i les seves direccions per enfrontar avui l’ofensiva governamental-patronal.

El 22-M reflecteix més clarament que altres mobilitzacions la fi del monopoli de les direccions de CCOO/UGT sobre les convocatòries de mobilització de masses al carrer. També mostra en la pràctica com ha de construir-se una gran mobilització: amb temps, donant participació a tothom, deixant espais perquè la gent i els col·lectius s’autoorgantzin, amb formes d’acció amb les quals la gent s’identifiqui i en les quals es reconegui. El contrast amb les convocatòries de les cúpules sindicals, des de dalt i a cop de xiulet, és més que evident.

4.- Mantenir viu l’esperit de les marxes.

A més de l’èxit de convocatòria i del seu impacte, els principals actius del 22-M necessaris per donar-li continuïtat són: el Manifest estatal, com a marc de referència programàtic; l’enfortiment dels llaços entre organitzacions de l’Esquerra sindical; i l’experiència de treball unitari realitzada en nombroses coordinacions territorials entre organitzacions, col·lectius i persones, especialment la coordinació estatal. Valorar-los i mantenir-los és fonamental per a continuar.

També cal entendre que per a perdurar les coordinacions territorials han de trobar eixos propis de treball, sense dependre en exclusiva de les iniciatives que sorgeixin de la coordinació estatal. Cal posar en valor, en aquest sentit, les més de 4000 persones que van desplaçar-se a Madrid des de Catalunya amb unes reivindicacions particulars i que varen ser assumides pel manifest estatal on s’incloïa el dret a decidir.

D’altra banda la coordinació estatal ha d’enfrontar adequadament diversos riscos: les presses per a convocar noves mobilitzacions, la temptació de traslladar de manera mecànica la capacitat de mobilització expressada al carrer a les empreses, i els lideratges excessius. Si això s’aconsegueix, s’hauran assegut les bases per a mantenir viu el 22-M.

La pròxima data important serà el 12 d’abril que hi ha convocada a Barcelona la següent reunió estatal. S’ha d’aprofitar l’empenta inicial en una mobilització que no va ser concebuda com un fi en si mateix sinó com l’inici d’una confluència a nivell estatal i territorial.


Continuar y ensanchar el camino abierto por las Marchas de la Dignidad

1.- Una impresionante demostración de fuerza, construida desde abajo, con reivindicaciones rupturistas.

El 22-M, ha sido la culminación de una iniciativa de acción, construida durante seis meses, y en la que han confluido gran parte del sindicalismo alternativo, movimientos sociales diversos, redes de acción contra el paro, mareas, sectores y empresas en lucha, organizaciones políticas de izquierda, centenares de colectivos de diferentes ámbitos y miles de personas activistas, aglutinadas en torno a los contenidos del Manifiesto estatal y al apoyo y cobertura de las columnas que marchaban a Madrid.

Una iniciativa que permitía un alto grado de descentralización y autoorganización, con cientos de actos y declaraciones de apoyo y extensión de sus principales reivindicaciones en territorios, sectores y empresas y movilizaciones locales y zonales, que complementaban y reforzaban la convocatoria central.

Esta autoorganización se ha plasmado en la construcción de numerosas coordinaciones territoriales para impulsar la iniciativa: las Marchas, se han convertido así en un crisol que permitía recoger múltiples indignaciones y malestares y juntar diferentes actores socio-políticos dispuestos a canalizarlos y darles expresión en la acción y hacerlo con vocación de masas.

El Manifiesto estatal ha permitido trasladar un conjunto de reivindicaciones de ruptura con las políticas de la Troika, y el régimen del 78 desde el plano político al social para intentar convertirlas en demandas de masas: el impago de la deuda ilegítima, la derogación del articulo 135, y la reivindicación del derecho a decidir, se complementaban con la exigencia de pan, trabajo y techo.

El 22-M, ha sido un éxito rotundo a pesar del bloqueo mediático, del silencio del aparato del PSOE y del apoyo formal y de última hora de las direcciones de CCOO/UGT, a través de la Cumbre Social. Su impacto y masividad, se explican entre otras por varias razones: la combinación de malestar social e indignación presentes en amplios sectores populares y de trabajadores duramente golpeados por la crisis y las políticas de austeridad, la negativa e incapacidad de las direcciones sindicales de CCOO/UGT, a encabezar una movilización contundente y sostenida contra las políticas de austeridad y el gobierno que las aplica, la credibilidad de las organizaciones que han aparecido como principales impulsoras de la iniciativa y de sus dirigentes, el protagonismo de una forma de acción – la gente que marcha, mucha de ella parada – que es sinónimo de esfuerzo y entrega con la que la gente se identifica y la configuración práctica de las Marchas, como una movilización construida con tiempo y paciencia, en buena medida autoorganizada y que permitía la incorporación de quien quisiera sumarse.

2.- Un golpe al gobierno en vísperas de las elecciones europeas.

El 22-M significa entre otras muchas cosas la visibilización del rechazo a nivel de masas que suscitan las políticas del gobierno del PP. Muestra también que el discurso gubernamental de “.. vamos por el buen camino..”, no ha calado entre amplios sectores populares y que el movimiento de resistencia contra los recortes y la austeridad mantiene aún una importante capacidad de movilización en la calle.

Es pronto para saber si el 22-M es el inicio de un nuevo ciclo de movilizaciones pero en todo caso ha puesto fin a la desmovilización que, a nivel general y estatal, hemos vivido desde noviembre y lo ha hecho desde planteamientos y propuestas que cuestionan de raíz aspectos centrales de las políticas de austeridad y del régimen que las sostiene. Esta ausencia de movilizaciones centrales es la que permite que vaya ganando audiencia entre los sectores populares más atrasados el discurso del gobierno, apoyado en los datos macroeconómicos del fin de la recesión. Es este elemento- fin de la desmovilización general -junto a la inyección de moral, autoafirmación y avance programático que el 22-M podría tener sobre la conciencia de amplios sectores dispuestos a resistir, lo que explica la actitud del PP ante las Marchas: del silencio informativo a la provocación, para finalmente pasar abiertamente a la criminalización, aprovechando los incidentes del final de la manifestación.

3.- Visualización de la crisis del sindicalismo de concertación y de sus direcciones.

La foto de Toxo y Mendez junto a Rajoy mendigando la apertura del dialogo social mientras miles de personas marchaban hacia Madrid exigiendo el fin de las políticas de austeridad y de los gobiernos que las llevan a cabo, ilustra por sí misma la desorientación en que la política de concertación social y la institucionalización han sumido a las direcciones de CCOO/UGT.

Al mismo tiempo, numerosas estructuras de CCOO llamaban a su afiliación a secundar y a apoyar las Marchas. Pero el 22-M no solo ha mostrado que es posible otra orientación – la movilización sostenida y contundente – y otros objetivos, sino que ha visualizado en varios terrenos, la crisis y la incapacidad del sindicalismo de concertación y sus direcciones para enfrentar hoy la ofensiva gubernamental-patronal.

El 22-M refleja más claramente que otras movilizaciones el fin del monopolio de las direcciones de CCOO/UGT sobre las convocatorias de movilización de masas en la calle. También muestra en la práctica cómo debe construirse una gran movilización: con tiempo, dando participación a todo el mundo, dejando espacios para que la gente y los colectivos se autoorganicen, con formas de acción con las que la gente se identifique y en las que se reconozca. El contraste con las convocatorias de las cúpulas sindicales, desde arriba y a golpe de pito, es más que evidente.

4.- Mantener vivo el espíritu de las marchas.

Además del éxito de convocatoria y de su impacto los principales activos del 22-M necesarios para darle continuidad son: el Manifiesto estatal, como marco de referencia programático; el fortalecimiento de los lazos entre organizaciones de la Izquierda sindical; y la experiencia de trabajo unitario realizada en numerosas coordinaciones territoriales entre organizaciones, colectivos y personas, especialmente la de coordinación estatal. Valorarlos y mantenerlos es fundamental para continuar.

También hay que entender que para perdurar las coordinaciones territoriales deben encontrar ejes propios de trabajo, sin depender en exclusiva de las iniciativas que surjan de la coordinación estatal.

Por otro lado la coordinación estatal debe enfrentar adecuadamente varios riesgos: las prisas por convocar nuevas movilizaciones, la tentación de trasladar de manera mecánica la capacidad de movilización expresada en la calle a las empresas, y los liderazgos excesivos. Si esto se consigue se habrán sentado las bases para mantener vivo el 22-M.

1 de abril de 2014


A la mateixa secció:


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com