contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 17 d’abril de 2014 | Manuel
És la desigualtat la causa de les crisis capitalistes?

Michael Roberts

És la desigualtat la causa de les crisis (recessions) en el capitalisme? Bé, la majoria de l’esquerra sembla pensar que sí. He discutit aquesta explicació diverses vegades al meu bloc

Aquest segueix sent el punt de vista dominant, no només dels economistes d’esquerra de la varietat keynesiana o post-keynesiana (massa per a esmentar-los), sinó també dels marxistes com Richard Wolf o Costas Lapavitsas i, fins i tot, alguns dels principals guanyadors dels premis Nobel, com Joseph Stiglitz (en el seu llibre El preu de la desigualtat) o l’actual cap del banc central de l’Índia, Raghuram Rajan (com en el seu llibre, Fault Lines). I hi ha hagut una gran quantitat de llibres argumentant que la desigualtat és la causa de tots els nostres problemes - The Spirit Level de Kate Pickett i Richard Wilkinson és un dels més populars. La varietat de punts de vista sobre aquest tema es resumeix en un document, La desigualtat d’ingressos com a causa de la Gran Recessió.

Però el que realment ha excitat els defensors de la desigualtat és un nou article fet per alguns dels economistes del FMI, qui pretenen demostrar que el fort augment de la desigualtat d’ingressos i riquesa en les economies capitalistes més desenvolupades, des de la dècada de 1980, no és només una cosa moralment roïna, sinó que també és econòmicament roïna. El document de l’FMI, escrit per Jonathan Ostry, director del departament d’investigació de l’FMI, i pels economistes Andrew Berg i Charalambos Tsangarides, no només va trobar que la desigualtat és roïna per al creixement econòmic, sinó que la redistribució de la riquesa fa poc per fer-li mal. D’aquesta manera, refuta la teoria del "goteo" en el creixement i la desigualtat, proposada per apologistes neoclàssics del capitalisme, en el sentit que un mercat lliure podria accelerar el creixement econòmic i que així, per tant, tothom guanyaria. Com els rics prosperarien, els seus guanys arribarien als menys rics a través de més llocs de treball, una major despesa pels rics, etc. El document del FMI va concloure: "Seria ... un error centrar-se en el creixement i deixar que la desigualtat tingués cura de si mateix, no només perquè la desigualtat pot ser èticament no desitjable, sinó també perquè el creixement resultant pot ser baix i insostenible".

Això no és una conclusió nova perquè com els dos eminents economistes sobre la desigualtat en les economies capitalistes (així com Anthony Atkinson - veure el meu post), Emmanuel Saez i Thomas Piketty, expliquen: "els països que [han] fet grans retallades en les taxes màximes d’impostos, com ara el Regne Unit o els Estats Units, no han crescut molt més ràpid que els països que no ho van fer, com Alemanya o Dinamarca ... des de la dècada de 1970 hem vist dècades de concentració creixent d’ingressos que han donat lloc a un creixement mediocre"

El demòcrata d’esquerres, Robert Reich va escriure un llibre, Aftershock, que també deixa la causa de les crisis a la porta de la desigualtat. Té un bloc en què regularment escriu contra els excessos capitalistes i l’apologia republicana del capitalisme i va adoptar la mateixa conclusió que els autors de The Spirit Level: "Els rics funcionen millor amb una proporció menor d’una economia en ràpid creixement que el que farien amb una gran part d’una economia que a penes creix ... L’augment dels impostos als rics per a finançar inversions públiques millorarien la productivitat futura ... Tots nosaltres guanyaríem d’aquestes inversions, incloent els rics. Una prosperitat àmpliament compartida no és només compatible amb una economia saludable que beneficia a tots - és essencial per a això. Això no és una bogeria esquerrana. És sentit comú. I és compartida per la gran majoria de la gent".

I darrera d’aquesta conclusió es troba l’anàlisi teòrica de que la Gran Recessió va ser, en última instància, el resultat de la creixent desigualtat als EUA i a altres llocs. L’argument és que la gran crisi financera va ser causada pel deute - sobretot en el sector privat. Com que els salaris es van mantenir baixos als EUA, les llars es van veure obligats a endeutar-se més per a obtenir hipoteques per a comprar cases o préstecs per a comprar cotxes i mantenir el seu nivell de vida. Se’ls va animar a fer-ho mitjançant imprudents préstecs dels bancs, fins i tot als prestataris d’alt risc ("sub-prime"). I com sabem, amb el temps, el pes d’aquest deute podria no ser recolzat per l’augment de preus de les cases o per la misèria dels ingressos mitjans, i així, tot el castell de naipes, finalment, es va enfonsar.

La crisi creditícia, el col·lapse bancari i la Gran Recessió no tenien res a veure amb l’explicació marxista clàssica de la pressió a la baixa en la rendibilitat. Van ser els préstecs especulatius rapinyaires dels bancs "massa grans per a fer fallida" - aquesta és l’explicació que el marxista Costes Lapavitsas ha exposat en el seu nou llibre (Profiting without producing -Guanyant sense produir) - veure el meu post i la devastadora recensió de Tony Norfield del llibre de Lapavitsas.

L’argument que la desigualtat és la causa de les crisis capitalistes ha estat desenvolupada d’una forma més teòrica pel destacat economista post-keynesià Engelbert Stockhammer, de la Universitat de Kingston, Regne Unit, en un nou article del Cambridge Journal of Economics, titulat La creixent desigualtat com a causa de l’actual crisi (Rising inequality as a cause of the present crisis).

Per a aquells que no ho saben, els economistes "post-keynesians" són aquells que pensen que Keynes va desenvolupar una anàlisi realment radical del capitalisme. Es basen en l’obra de Michel Kalecki, un economista marxista que va desenvolupar una anàlisi d’estil Keynesà que ignorava la llei del valor de Marx i la rendibilitat. Els post-keynesians busquen la causa de les crisis en el capitalisme, en la manca de demanda derivada d’una contracció dels salaris i de la falta d’inversió.

Stockhammer argumenta que els desequilibris econòmics que van causar la crisi actual han de ser considerats com el resultat de la interacció dels efectes de la desregulació financera, amb els efectes macroeconòmics de l’augment de la desigualtat. En aquest sentit, l’augment de la desigualtat ha de ser considerada com una de les causes de la crisi actual. La creixent desigualtat crea una pressió a la baixa sobre la demanda agregada ja que els grups amb els ingressos més baixos tenen propensions marginals augmentades per a consumir. Major desigualtat ha portat a un major endeutament de les famílies ja que les famílies de la classe treballadora han intentat mantenir el seu nivell de vida amb les normes social de consum, malgrat l’estancament o la caiguda dels salaris reals, mentre que l’augment de la desigualtat ha augmentat la propensió a especular, en el sentit de que les llars més rics tendeixen a posseir actius financers de major risc que altres grups.

Per a Stockhammer, les economies capitalistes són "impulsades pels salaris" o "impulsades pels guanys". Un règim en què la demanda és impulsada pels salaris és un on un augment en la participació dels salaris condueix a una major demanda agregada, el que passarà si l’efecte d’un consum positiu és més gran que l’efecte negatiu de la inversió. Un règim en què la demanda és impulsada pels guanys és un on un augment en la participació dels salaris té un efecte negatiu sobre la demanda agregada. Els post-keynesians pensen que les economies capitalistes són impulsades pels salaris. Així que quan hi ha una disminució en la participació dels salaris, com ha ocorregut des de la dècada de 1980, es redueix la demanda agregada en una economia capitalista i així, per tant, amb el temps, es provoca una recessió. El sector bancari augmenta el risc d’això amb les seues activitats especulatives.

Tinc molts problemes amb aquesta hipòtesi post-keynesiana. En primer lloc, sens dubte, ningú no reclama que la crisi internacional simultània de 1974-5 va ser a causa de la falta dels salaris o de l’augment del deute o de l’especulació bancària? O que la profunda recessió global de 1980-2 es pot posar en relació amb els salaris baixos o el deute de les llars? Cada economista marxista reconeix que la causa d’aquestes recessions es pot trobar en la dramàtica disminució de la rendibilitat del capital des del seu màxim a mitjans de la dècada de 1960, i fins i tot els economistes de la corrent dominant busquen explicacions en l’augment dels preus del petroli o en la desacceleració tecnològica. Ningú no reconeix que la causa van ser els salaris baixos o l’augment de la desigualtat.

Supose que Stockhammer diria que en la dècada de 1970, les economies capitalistes estaven "impulsades pels guany" - mentre que ara són "impulsades pels salaris", de manera que cada crisi té una causa diferent. Com diu el títol del seu article "la desigualtat com a causa de la crisi actual". Però, com una economia capitalista impulsades pels guanys esdevé una "impulsades pels salaris"? Sí, els salaris van ser disminuïts i els guanys van augmentar. Però, per què? Sens dubte, la resposta es troba én els intents dels estrategs del capital per a augmentar la taxa d’explotació com un factor que contraresta la caiguda de la rendibilitat - l’explicació marxista clàssica. La creixent desigualtat és realment el producte de l’exitós intent d’elevar la rendibilitat durant els anys 1980 i 1990 mitjançant l’augment de la taxa de plusvàlua a través de la desocupació, la demolició dels drets laborals, l’encadenament dels sindicats, la privatització dels actius de l’Estat, l’ ’alliberament’ dels mercats de productes, la desregulació de la indústria, la disminució de l’impost de societats, etc - en altres paraules, l’agenda neoliberal. Com Maria Ivanova ha assenyalat, l’augment de la desigualtat va ser realment un efecte secundari de la financiarització.

De fet, l’evidència empírica d’una relació causal entre la desigualtat i la crisi segueix sent qüestionable. Michael Bord i Christopher Meissner del Bank of International Settlements (Banc de Pagaments Internacionals) van analitzar les dades i van arribar a la conclusió que la desigualtat no sembla ser la raó d’una crisi. Els booms de crèdit porten majoritàriament a les crisis financeres, però la desigualtat no condueix necessàriament als booms de crèdit. "El nostre article busca evidència empírica de la recent hipòtesi Kumhof / Rancière que atribueix la crisi de les hipoteques subprime dels EUA a l’augment de la desigualtat, la política redistributiva d’habitatge del govern i un boom creditici. Utilitzant dades d’un panell de 14 països per a més de 120 anys, ens trobem amb una forta evidència de vinculació dels booms de crèdit amb les crisis bancàries, però no hi ha evidència que l’augment de la concentració de l’ingrés haja estat un determinant significatiu dels booms de crèdit. Evidència narrada sobre l’experiència dels EUA en la dècada de 1920, així com la d’altres països, llança més dubtes sobre el paper de l’augment de la desigualtat" .

Edward Glaesar també apunta a la investigació sobre l’economia dels EUA que els preus immobiliaris en diverses parts dels EUA no sempre augmenten en on hi va haver més desigualtat d’ingressos. Un fet que posa en dubte l’afirmació que la desigualtat d’ingressos estava inflant la bombolla immobiliària. I Glaesar es refereix a Atkinson en això: "Els professors Atkinson i les dades internacionals de Morelli també suggereixen poca connexió estable entre la desigualtat i crisi. Pel que fa als 25 països durant més d’un segle, es troben deu casos en els quals les crisis van ser precedides per l’augment de la desigualtat i de set on les crisis van ser precedides per la disminució de la desigualtat". La desigualtat va ser més gran en dos dels sis casos en què s’identificà una crisi, que és exactament la mateixa proporció que entre els 15 casos en què no s’identificà cap crisi.

Com he esmentat anteriorment (i en el post anterior), l’economista francès Thomas Piketty és un dels principals experts en l’augment de la desigualtat d’ingressos i riquesa en les principals economies. El seu nou i magistral llibre, Capital in the 21st century (Capital al segle 21), descriu l’enorme augment de la part de l’ingrés i la riquesa en mans de l’1% amb els ingressos més alts de la població.

Però, en realitat, l’explicació de Piketty per a aquest fet no encaixa amb la teoria de la desigualtat post-keynesiana. Piketty mostra que la principal raó per a l’enorme augment dels ingressos i la riquesa de l’1 % no és més ingressos procedent de salaris o del treball com a tal, sinó un enorme augment en les rendes del capital, és a dir, l’augment dels dividends de les accions, els guanys de capitals provinents de la compra i venda d’accions, les rendes de la propietat i els guanys de capital de compra i venda de propietats i els interessos de préstecs i tinences de bons, etc. En altres paraules, l’augment de la desigualtat és el resultat de l’augment de l’explotació del valor creat pel treball que ha estat apropiat pels principals banquers, pels directors executius de les corporacions i pels accionistes de capital. La creixent desigualtat és un producte de l’explotació capitalista.

En el seu llibre, Piketty promou una versió neoclàssica adulterada de la llei de rendibilitat de Marx, per la qual suggereix que aquest augment de les rendes del capital té uns rendiments decreixents i eventualment empenyerà el capitalisme en l’estancament. Això és així perquè els amos del capital consumiran cada vegada més d’una taxa decreixent de creixement, de manera que la inversió i la tecnologia s’estancaran. Així el capitalisme haurà de reduir la desigualtat per a sobreviure. Això hauria de fer una crida als proponents de la desigualtat, ja que suggereix que la reducció de la desigualtat és en interès del propi capitalisme. El bloguer Steve Roth conclou que Keynes havia trobat la resposta al pessimisme Piketty. La gran contribució de Keynes era "salvar el capitalisme dels capitalistes", explicant que amb una mica de política sensata del govern i més igualtat d’ingressos, el capitalisme funcionaria millor i tot acabaria bé.

Les crítiques reformistes de Piketty plantegen que "una majoria, dels beneficis empresarials, depenen de normes i regulacions que podrien, en principi, ser alterades". Després de tot "un canvi progressista pot aconseguir-se aproximant algun segment dels capitalistes al costat dels progressistes contra els sectors retrògrads. En el context actual, això probablement vol dir que grans segments de la comunitat empresarial colpegen el capital financer". Dean Baker, qui és un ponent habitual en seminaris sindicals al Regne Unit i els EUA, i que és vist com el principal exponent de l’alternativa a les polítiques neoliberals d’austeritat pels líders d’esquerra, considera que Piketty s’equivoca de la mateixa manera com ho va fer Marx (ací mostra on Marx es va equivocar). Baker diu que: "En canviar les nostres institucions, lleis i regulacions -les regles del joc capitalista- podem tallar aquesta espiral descendent aparentment inevitable".

Hi ha tantes objeccions a aquesta línia de pensament que és difícil saber per on començar. Però tornem al paper del FMI. Va sostenir que la desigualtat podria estar danyant l’economia capitalista i que, a més, més igualtat no empitjoraria les coses. Però l’evidència de l’article no ha demostrat que una major igualtat en el capitalisme poguera accelerar el creixement econòmic o poguera situar les llars mitjanes en una millor situació. Hi veiem, la redistribució de la renda captada pels propietaris del capital dels venedors de la força de treball a través de més impostos i/o major beneficis, etc podria fer molt poca diferència per a millorar la inversió, aconseguir més llocs de treball o per al desenvolupament de noves tecnologies.

I podríem començar, d’alguna manera, fent front a la imminent catàstrofe que és l’escalfament global en relació amb una rapacitat acumuladora del capitalisme que no té en compte els recursos i la viabilitat del planeta? Els programes de redistribució fan poc per això. I si una economia es fa més igualitària? Podria parar, sota el capitalisme, futures recessions o una futura Gran Recessió. En el passat, les economies més igualitàries no van evitar aquestes depressions.

Després tenim el factor polític: què diables podria fer que l’1% i els propietaris més rics del capital estigueren d’acord per a reduir els seus guanys per tal d’aconseguir una economia més equitativa i reeixida? Stockhammer diu que "hi ha un ampli consens en que cal una reforma financera per a evitar crisis similars en el futur (fins i tot, encara que poc haja canviat en la regulació dels mercats financers). L’anàlisi ací destaca que la distribució dels ingressos ha de ser una consideració central en les polítiques relacionades amb l’estabilització macroeconòmica nacional i internacional. L’evitació de crisi similars a la recent i la generació de règims estables de creixement implicarà la consideració simultània de la distribució dels ingressos i la riquesa, la regulació financera i la demanda agregada". Però quines possibilitats polítiques hi ha d’una política com aquesta?

Com a economista arxikeynesià, Simon Wren-Lewis va reconèixer al seu bloc: "La reversió de la desigualtat amenaça directament els interessos de la majoria d’aquells que ostenten el poder polític, de forma que no queda gens clar com es pot superar aquest obstacle polític per tal de revertir el creixement de la desigualtat". Per exemple, quina probabilitat hi ha, a falta d’una revolució, que els capitalistes grecs, desesperats per a augmentar la rendibilitat i reduir els costos de l’assistència social i els salaris, veieren la llum i ’se salvaren a ells mateix’ mitjançant la reducció, en lloc d’augmentar la desigualtat? Més desigualtat és una resposta racional a la crisi capitalista.

Però no és només l’obstacle polític el que fa que la teoria de la desigualtat siga una manera equivocada d’apropar-se a una crítica del capitalisme. És que no és una explicació coherent. Sembla aplicar-se només a la crisi actual i no a les anteriors. Sembla aplicar-se tan sola a algunes de les economies capitalistes, com els EUA i el Regne Unit, i no a Europa o el Japó, on la desigualtat és menor però la crisi global és pitjor.

I si Marx té raó, llavors el capitalisme s’ha quedat encallat amb una taxa baixa i/o decreixent del rendiment del capital al llarg del temps, de manera que les crisis en el capitalisme tornaran a ocórrer fins i tot encara que la desigualtat es reduisca. De maera que potser els teòrics de la desigualtat han de buscar en una altra part la causa de les crisis capitalistes -i mirar la propietat de la producció, i no la distribució del valor creat.

Faig la pregunta als defensors de la desigualtat: pensen que la redistribució de la renda o de la riquesa és suficient per a posar el capitalisme en el camí cap al creixement sense depressions catastròfiques? O estarien d’acord en que només es podrà resoldre el problema mitjançant la substitució del modo de producció capitalista a través de l’expropiació dels propietaris del capital i l’establiment d’una economia de planificació basada en la propietat comuna?

Crec que conec a les seues respostes.

ADDENDUM

Hi ha una molt interessant entrevista amb Thomas Piketty a Economix, el bloc del New York Times, en què aclareix els seus arguments sobre la desigualtat i el creixement. En particular, es diferencia de la visió de Marx de que hi ha una tendència a la disminució amb el temps de la taxa de rendiment del capital. En canvi, estima que el rendiment del capital es mantindrà alt i superarà el creixement i que això causarà encara més desigualtat. "Les taxes de rendiment del capital poden ser del 4 a 5% durant segles, o fins i tot més alts per als actius de risc i les carteres dels més rics. Contràriament al que Karl Marx i altres van creure, no hi ha cap raó natural per la qual les taxes de rendibilitat hagen de caure en el llarg termini. D’acord a la llista de multimilionaris globals de Forbes, els màxims tenidors de riquesa han augmentat en un 6 a 7% a l’any durant el període 1987-2013, és a dir, més de tres vegades més ràpid que la riquesa i l’ingrés per càpita a nivell mundial. Concentració de la riquesa, probablement s’estabilitzarà en algun moment, però això pot passar quan siga en un nivell molt alt".

I tot podria acabar en llàgrimes: "L’experiència d’Europa al segle 20 no dóna lloc a l’optimisme: els sistemes democràtics no van respondre pacíficament a l’augment de la desigualtat, el qual va ser detingut només per les guerres i els conflictes socials violents. Però espere que puguem fer-ho millor la propera vegada. En el fons, és en l’interès comú que cal trobar solucions pacífiques. En cas contrari hi ha un gran risc que parts creixents de l’opinió pública es tornen contra la globalització".

març 2014

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/03/11/is-inequality-the-cause-of-capitalist-crises/

+ Info:

The story of inequality. Michael Roberts

Inequality: the cause of crisis and depression?, Michael Roberts

Inequality, Ideology, and Capitalist Crisis. Kyle J. Anderson

Englebert Stockhammer proposes a post-Keynesian modelthat interprets the Great Recession as a result of interactions between economic inequality and the effects of financial deregulation.

An Overview of Growing Income Inequalities in OECD Countries: Main Findings. OECD 2011

Piketty fest continues – some directions for the reader. Michael roberts

“David Harvey, Piketty y la contradicción central del capitalismo”Michael Roberts


A la mateixa secció:


G-20: Un mundo zombi


“Distribución de la riqueza” y el socialismo vulgar


Francia, las 35 horas y flexibilización laboral


Francia, las 35 horas y desocupación


El capital como relación social


Rusia: Del zarismo a la revolución de 1917 y al repudio de las deudas (II)


Rusia: el repudio de las deudas en el núcleo de las revoluciones de 1905 y de 1917 (I)


Alemania 17 de junio de 1953


Un “trabajito” italiano


La lucha por las ocho horas de trabajo y la tradición socialista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com