contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 8 de març de 2014 | Manuel
Eixir de la crisi: més explotació, més emigració

Michael Roberts

Hi ha dues maneres en què una economia capitalista pot sortir d’una recessió. La primera és mitjançant l’augment de la taxa d’explotació de la mà d’obra el suficient per a fer pujar els beneficis i renovar la inversió. El segon és liquidar el capital (és a dir, les empreses) feble i poc rendible o amortitzar la maquinària, els equips i les instal·lacions velles dels llibres de l’empresa (és a dir, devaluar l’estoc de capital). Per descomptat, els capitalistes intenten fer les dues coses per tal de restaurar els guanys i la rendibilitat després d’una recessió. En la crisi actual, des del punt més baix de la Gran Recessió, a mitjans de 2009, aquesta restauració està durant molt.

El progrés en la devaluació i el despalanquejament de l’estoc de capital i el deute acumulat està durant i, fins i tot, està sent evitat per la política monetària. D’altra banda, el progrés en l’augment de la taxa d’explotació ha estat considerable. Vaig donar una ullada a la base de dades AMECO de la UE per a veure si podia mesurar el progrés de les diferents economies capitalistes per a esprémer els salaris i augmentar de la taxa d’explotació.

De la base de dades AMECO he utilitzat la mesura de la participació ajustada dels salaris -que és definida allí com la remuneració per assalariat com a percentatge del PIB- com el factor cost per persona ocupada. En efecte, aquest és el cost per a l’economia capitalista d’emprar la mà d’obra (salaris i beneficis) com percentatge del valor nou creat cada any. He calculat el percentatge de canvi d’aquesta participació des de que va assolir un màxim en o durant la crisi (el punt màxim per a cada país en la participació dels salaris va ser principalment durant el 2009, encara que va haver excepcions).

Vaig trobar que, des de 2009, totes les economies capitalistes havien aconseguit reduir la participació del treball en el nou valor creat. A tot arreu, el treball ha estat pagant per aquesta crisi.

Figura. Canvi en la participació dels salaris en el PIB des del seu punt màxim.

No es cap sorpresa veure que ha estat la gent treballadora dels països bàltics i els països en dificultats de l’eurozona (Grècia, Irlanda, Xipre, Espanya i Portugal) els que han aconseguit els majors èxits en la disminució de la participació dels salaris en el PIB. En aquests països, els salaris reals han caigut, la desocupació s’ha disparat i centenars de milers de persones han deixat la seua terra natal per a buscar feina en un altre lloc. Això ha permès a les empreses d’aquests països augmentar dràsticament la taxa d’explotació de la seua força de treball reduïda. No obstant això, fins ara (després de 5 i, en alguns casos de 7 anys), aquest augment no ha estat suficient per a restablir la rendibilitat a nivells previs a la Gran Recessió, i així mantenir la inversió nova de forma suficientment alta com per a aconseguir disminuir l’atur i situar aquestes economies en un camí de creixement sostingut.

Les principals economies, les del Japó i els EUA, també han aconseguit una reducció "moderada" de la participació dels salaris, que està ajudant a restaurar la rendibilitat. El que és preocupant per als capitalistes d’Itàlia o França és el fet de no haver augmentat pràcticament res la seua taxa d’explotació. Aquest fracàs està alentint el ritme de recuperació de la rendibilitat - i, per això, no és d’estranyar que l’economia italiana continue sense impuls i que França continue estancada. I és clar que al capitalisme eslovè li cal fer més per a reduir la participació dels salaris si preten recuperar la rendibilitat - almenys tant com a Portugal, Irlanda o Romania.

En tots aquests països, els governs estan preparant una agenda de "reforma del mercat laboral", retallades de despeses i privatitzacions dissenyades per a colpejar la participació del treball en la producció nacional - hi ha més misèria per a venir. El nou líder blairita d’Itàlia, Matteo Renzi, es va comprometre a dur a terme aquestes mesures neoliberals. El francés Francoise Hollande ha tingut una conversió damascena a una agenda neoliberal, i la coalició ’socialdemòcrata’ d’Eslovènia està preparant mesures similars.

Però no són només els polítics de l’austeritat els que han impulsat o han tractat de reduir la participació del treball. Les polítiques governamentals basades en l’ "alternativa" keynesiana de reestructuració del deute i devaluació de la moneda ha portat al mateix resultat. Les polítiques suposadament keynesianes d’Islàndia han produït una caiguda més important en la participació del treball que les polítiques d’austeritat aplicades a Espanya o a Portugal (veure el meu post).

L’emigració ha estat un dels factors que han contribuït més a la caiguda de la participació del treball en el valor nou. En un post anterior he informat d’aquest important factor en la transformació de les economies capitalistes més petites dels països bàltics i d’Irlanda. Però ara s’ha convertit també en una important contribució a la reducció dels costos per al sector capitalista en les economies més grans, com la d’Espanya. Abans de la crisi, Espanya va ser el major receptor d’immigrants dins de la seua força de treball: d’Latinamèrica, Portugal i el Nord d’Àfrica. Ara, aquesta situació s’ha invertit completament.

Centenars de milers de migrants estan tornant a casa cada any, i la població total del país està caient per primera vegada des que van començar els registres. La població d’Espanya va passar de 40 m en 1999 a més de 47 milions el 2010, un dels canvis demogràfics més pronunciats experimentats per un país europeu en els temps moderns. L’augment va ser gairebé enterament el resultat dels immigrants procedents de països com Equador, Bolívia, Romania i el Marroc. El nombre d’estrangers que viuen a Espanya es va multiplicar per vuit en poc més d’una dècada, mentre que la seua part de la població es va elevar de menys del 2% el 1999 a més del 12% el 2009.

Ara, cada vegada més, estan eixint Espanya de forma definitiva. El 2008, un any després de l’inici de la crisi, Espanya encara va registrar 310.000 arribades de migrants més que d’eixides. Aquest nombre es va reduir a només 13.000 l’any següent abans de caure a xifres negatives el 2010. El 2012 hi havia 140 mil eixides més que arribades, i el ritme de l’èxode s’està accelerant ràpidament. D’acord amb l’oficina nacional d’estadístiques, la població nascuda a l’estranger se situa actualment en 6,6 milions, enfront dels més de 7 milions de fa només dos anys.

Aquesta emigració neta actua com una vàlvula de seguretat per al capitalisme espanyol - la desocupació seria encara més gran sense aquesta. Ajuda a que el sector capitalista baixe els costos laborals sense provocar una explosió social. No obstant això, en el llarg termini, això suposa seriosos problemes per a l’expansió capitalista a Espanya. Segueix havent-hi un enorme excés de béns arrels buits des del boom immobiliari que va desencadenar la crisi a Espanya. Una població en disminució vol dir que aquesta forma de capital improductiu seguirà llastrant la recuperació d’Espanya. I amb un deute del sector públic com a percentatge del PIB del 100%, hi haurà menys treballadors per a extreure valor destinat a servir aquest deute.

Excepte que la productivitat d’una força de treball cada vegada més petita puga ser augmentada, la taxa de creixement d’Espanya serà limitada. El capitalisme alemany ha aconseguit, en certa mesura, fer front a una població en disminució (veure el meu post). El capitalisme espanyol en serà menys capaç. Després de tot, la majoria de les persones que emigren són la part més qualificada i més productiva de la força laboral. Van a Alemanya, França, els EUA, i, fins i tot, a LLatinoamèrica. Potser molts tornaran com ho van fer en els països bàltics o Irlanda després de que finalitzaren les recessions anteriors. Però tenint en compte la longitud d’aquesta Llarga Depressió, aquesta vegada podria ser diferent.

23/2/2014

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/02/23/getting-out-of-the-crisis-more-exploitation-more-emigration/


A la mateixa secció:


Antonio Gramsci, estratega de la hegemonía


La importància de dir No a la falsa unitat sindical


Ciència: eina neutra o política?


200 años de los “Principios…” de David Ricardo


Unidad contra el fascismo: el frente único


Perry Anderson, Gramsci y la hegemonía


Socialisme i nacionalisme (1897), i altres dos articles de James Connolly


Aprender de la Gran Depresión


El marxismo y la burocracia sindical. La experiencia alemana (1898-1920)


Revolución rusa: ¿Qué estuvo pensando Lenin?

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com