contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 25 de febrer de 2014 | Manuel
Tendències, factors desencadenants i tulipes. Les causes de la crisi: la taxa de guany, la sobreacumulació i l’endeutament

Michael Roberts

Al 3er seminari de l’Institut Internacional d’Investigació i Educació (IIRE) a Amsterdam, vaig presentar una ponència titulada "Tendències, factors desencadenants i les tulipes", amb el subtítol, Les causes de la crisi: la taxa de guany, la sobreacumulació i l’endeutament. Presentació al Tercer Seminari de la Quarta Internacional sobre la crisi econòmica.

El propòsit principal del meu treball és argumentar que, seguint Marx, hem de mirar més enllà dels esdeveniments superficials d’una recessió o col·lapse financer - com la de la bombolla especulativa dels grans contractes de bulbs de tulipes de 1636, a Amsterdam, o la bombolla immobiliària, la crisi creditícia i el col·lapse financer mundial de la gran recessió de 2008-9 - per a referir-nos a les causes profundes subjacents que poden explicar la recurrència de les crisis en el capitalisme. Cada crisi, accident o recessió pot tenir una causa visible en particular, però qualsevol anàlisi científica dels esdeveniments ha de revelar les causes més profundes que millor expliquen aquestes reurrències i fins i tot predir les futures.

En el document s’examinen breument les explicacions de les crisis o recessions ofertes per els economistes de l’economia dominant. L’economia de l’equilibri neoclàssic bé nega que hi hagen crisis, o les ignora o les explica com xocs aleatoris o exògens al creixement harmònic dels mercats. L’economia keynesiana, tant en les seues versions més ortodoxes com a les heterodoxes, reconeix que el capitalisme té defectes inherents. Però aquests són ubicats al sector financer, no als sectors productius del capitalisme. I la "disfunció tècnica" en el sector financer pot ser tractada mitjançant la utilització de les polítiques macroeconòmiques adequades. A través de la macrogestió, el sistema capitalista pot evitar greus crisis sistèmiques i eventualment progressar, en el llarg termini, a una societat rica i basada en l’oci.

El document rebutja aquestes explicacions i les seues variants més recents, especialment que la Gran Recessió va ser una conseqüència de la caiguda dels ingressos salarials i del consum dels treballadors que porta a la manca de demanda efectiva; o que la creixent desigualtat d’ingressos i riquesa durant el període neoliberal va conduir a un insuficient poder de compra i / o un deute excessiu, creant bombolles de crèdit les quals, eventualment, van rebentar. Aquestes explicacions alternatives no són teoricament consistents per a explicar la recurrència de les crisis i no estan corroborades per l’evidència empírica.

El document sosté que la teoria de Marx de les crisis en el capitalisme, incrustada en la seua llei de la tendència a caure de la taxa de guany (que ell considerava era la llei més important de l’economia política), proporciona l’explicació més convincent de les crisis recurrents. El document presenta l’evidència empírica dels EUA, Europa i fins i tot del món, per a justificar l’argument de que la pressió a la baixa tendencial de la taxa de guany és la causa subjacent de la crisi. Després de tot, el modo capitalista de producció és la producció per al benefici privat, no per a les necessitats socials. Aquesta és la contradicció bàsica subjacent a les crisis. Les corporacions capitalistes produeixen coses o serveis per guanyar diners; són, a tots els efectes, màquines de fer diners. La clau de les crisis recurrents és la incapacitat recurrent de les empreses capitalistes per a extreure valor suficient i plusvàlua de la mà d’obra per a mantenir noves inversions per a guanyar diners. I la llei de Marx de la rendibilitat explica perquè passa això.

Així que els beneficis, o la manca de beneficis, està en el cor d’una explicació de les crisis capitalistes. L’ article presenta una representació esquemàtica del cicle de creixement dels beneficis (mostrada a continuació) que revela la recurrència de les crisis.

Figura 1. El cicle de guanys. Acumulació i creiximent accelerat (boom!) -> Cau la taxa de guanys, el que pot conduir a una caiguda en la massa de guanys i valor nou (producció de la crisis) -> Col·lapse en la inversió, i d’ací en l’ocupació i el consum (crisi de realització o "manca de demanda efectiva") -> Caiguda dels desencadenants del col·lapse financer (borsa, bancs, bombolla immobiliària)! -> Augment de la massa de guanys en funció de la disminució dels costos laborals i de la fí de les inversions -> Augment de la taxa de guanys en funció de que el capital, tant tangible com fictici, és disminuït, i de que les companyies i institucions financeres són liquidades ->

La llei de Marx ofereix una explicació de la causa última de les crisis. La llei està en el nivell més profund d’abstracció del capital en general. A un nivell més superficial, del capital en competència amb altres capitals, que depèn cap a on els capitalistes estan dirigint la plusvàlua de la qual s’han apropiada, els factors desencadenants d’una nova crisi poden ser molt diferents. En 1636, a Amsterdam, van ser contractes a futur sobre les tulipes, el 2008, va ser negocis bancari a l’ombra, els derivats de les hipoteques i una bombolla immobiliària. En 1638, la crisi només va afectar algunes parts d’Europa, el 2008, el món va entrar en fallida.

Una altra característica de la Gran Recessió de 2008-9 va ser l’enorme expansió prèvia de capital fictici (de crèdit o del deute), en particular en el sector financer, que va fer que el xoc fora encara més profund que altres. El document analitza la mida del deute, tant públic com privat, en les principals economies, i la tasca pròpia de Sísif de despalanquejament d’aquest deute, abans que el capitalisme puga restaurar un nivell de rendibilitat que puga fer-la possible perquè l’acumulació de capital puga reprendre almenys una taxa tendencial. Això no ha passat encara i per això les grans economies es troben realment en una Llarga Depressió similar a la dels anys 1880 i 1890, o a la de la Gran Depressió de la dècada de 1930.

El document acaba amb una breu anàlisi de les ones llargues o cicles en el capitalisme (una exposició més àmplia d’aquest tema es pot trobar en el meu article Cicles en el capitalisme). Molts descarten la idea de cicles llargs, perquè l’evidència empírica és dubtosa i hi ha pocs punts de dades per a treballar en forma estadística. Jo sostinc que hi ha mèrit en el concepte dels cicles llargs. Usant el cicle del guany com la base, és possible desenvolupar una anàlisi que incorpora tant els cicles molt curts de "capital funcionant" (nt: cicles comercials de 4-5 anys de durada) (Kitchin) fins a les onades molt llargues de la innovació i la producció, les quals estan associades amb l’economista d’esquerra rus, Kondratiev, al 1920 - com intenta de representar el gràfic següent.

Figura 2. De Kondratiev a Kitchin: els cicles del moviment del capitalisme.

Notes: Innovation (innovació), Value rate of profit (Valor de la taxa de guanys)

Si aquesta hipòtesi és correcta, llavors sostinc que les principals economies capitalistes es troben actualment en una Depressió Llarga, perquè estan en la fase d’hivern’ del cicle de Kondratiev, que presenta tant preus de producció deprimits o en caiguda com una fase de caiguda de la rendibilitat. Alguns marxistes que accepten l’existència de les ones llargues o cicles, com Ernest Mandel, calculen que aquestaa fase de recessió és endògena al capitalisme, però no pot produir-se una recuperació llevat que hi haja un esdeveniment exogen com una guerra mundial o una revolució en una economia important. No hi veig perquè hauria de ser així. La Llarga Depressió de la dècada de 1880, va arribar finalment a la seva fi sense una guerra mundial o una revolució, i la Gran Depressió de la dècada de 1930 podria haver-se anat per sempre si no hi hagués hagut una guerra mundial?

Aquest argument es va debatre al seminari de l’IIRE. Però la crítica principal del meu treball va ser que era massa esquemàtic pel fet de concentrar-se en la taxa de guany com l’ "única" causa de la crisi. Què passa amb esdeveniments importants com la caiguda de la Unió Soviètica a finals de 1980, l’ascens de la Xina i la globalització, i el canvi qualitatiu en el sector financer durant els últims 20 anys, de manera que la trajectòria del capitalisme està sent paràsitada en els països imperialistes per l’improductiu sector financer. La llei de Marx de la rendibilitat és una resposta massa didàctica. Bé, sí, però com el document va intentar discutir, la llei de la rendibilitat de Marx està en l’últim nivell d’abstracció, com la llei de Newton de la gravetat i no a nivell de superfície com els contractes de tulipes o els instruments financers de destrucció massiva.

El 100 aniversari de la Gran Guerra de 1914-1918 està amb nosaltres. Podem explicar la causa de la guerra per l’assassinat de l’arxiduc Ferdinand, l’hereu de l’imperi austrohongarès, a Sarajevo (com el col·lapse del banc Lehman el 2008), o pels errors accidentals dels secretaris d’exteriors en les seues negociacions de "pau" (o per la desregulació financera i la contracció del crèdit en 2008); o bé, hem de mirar a la creixent rivalitat imperialista entre les grans potències capitalistes europees per a dividir i controlar la resta del món en forma de colònies després de la final de la Llarga Depressió (o en la Gran Recessió, a la caiguda de la rendibilitat i l’augment de capital fictici a partir de 1997)?

Segurament, la resposta dialèctica és que hi ha tant una causa(s) darrera com una propera. Tota crisi pot ser diferent en les seues característiques, però les crisis en el capitalisme són recurrents i per tant necessiten (i poden) ser explicades per la mateixa causa subjacent, així com la llei de la gravetat explica perquè una poma cau, tot i que la causa immediata pot ser perquè el vent podria haver sacsejat l’arbre.

http://thenextrecession.wordpress.com/2014/02/16/tendencies-triggers-and-tulips/

+ Info:
Capitalismo & Crisis Económicas. Jacques Gouverneur, Marcel Roelandts.

The Dynamics of the Profit Rate in Spain (1954–2001). Sergio Camara Izquierdo


A la mateixa secció:


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)


Trotski i la República Catalana: El conflicte català i les tasques del proletariat (1934)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com