contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 13 de febrer de 2014 | Manuel
Eichmann, Arendt, Milgram i la desobediència + (Video) El Juego de la Muerte

PACO ESTEVE I BENEITO

Quan el compliment de les normes contradiu els nostres principis

Qui creu no s’equivoca, assegura el refrany. Qui s’equivoca, en tot cas, és qui mana. Perquè l’obediència implica una transacció de la responsabilitat de l’executora a l’ordenant, de qui obeeix a qui mana. El problema, però, arriba quan les ordres de l’autoritat qüestionen principis morals o impliquen alguna mena d’agressió desproporcionada a una altra persona.

Un experiment revelador

Corrien els primers anys 60 quan Stanley Milgram, professor de la Universitat de Yale, es va quedar perplex en sentir els arguments amb què Adolf Eichmann es defensava durant el seu judici a Jerusalem. Acusat de cometre crims contra la humanitat durant el règim nazi, l’extinent coronel de les SS no se’n sentia responsable i assegurava que només complia ordres. Com bé va observar Hannah Arendt, Eichmann no era ben bé un sàdic, sinó més aviat una persona normal i corrent, un ciutadà exemplar que només complia la legalitat del règim vigent. Va ser llavors, que Milgram va tenir la idea de fer un experiment de psicologia social que avalués la quantitat de dolor que podia infl igir un individu a un altre simplement perquè li ho demanava l’autoritat.

Un subjecte voluntari (el professor), a les ordres d’un investigador, aplicava una descàrrega elèctrica a una persona (l’alumna) cada vegada que aquesta fallava una pregunta de memorització. La intensitat de les descàrregues anava augmentant a poc a poc fins a arribar a extrems letals. El professor creia que participava en un experiment sobre la capacitat dels electroxocs per reforçar la memòria, però, en realitat, les descàrregues no existien i tot plegat només servia per avaluar el grau d’obediència del professor a l’autoritat de l’investigador. El resultat de Milgram, publicat a Obedience to Authority: An Experimental View, va ser esfereïdor: dues terceres parts dels subjectes estudiats (prop del 65%) arribaven a completar tota la sèrie de descàrregues elèctriques creixents, malgrat els crits (simulats) de dolor de les alumnes, només perquè els ho demanava l’investigador.

Els límits de l’obediència

L’experiment de Milgram demostra que l’obediència té uns límits, però que no són clars i, de retruc, convida implícitament a qüestionar l’autoritat. Ja sabem que som animals socials, que ens fem a nosaltres mateixes a través de la interacció amb les altres. Des de petites, si
més no inicialment, aprenem a través d’introjeccions. Ens ensenyen a creure el que ens diu l’autoritat (pares, mares, professores, caps, capellans, metges, policies...) i a obeir les seves ordres. Obeïm els pares i les mares perquè no s’enfadin i ens estimin, fem els deures per aprovar els estudis... i, un bon dia, ens envien a la guerra.

Parlar de termes tan abstractes com autoritat o obediència ens pot conduir fàcilment a un dilema ètic. A més, són paraules massa reduccionistes: hi ha molts tipus d’autoritats i no és el mateix l’autoritat reconeguda que la imposada pel poder de les armes o la coacció. Per descomptat, l’autoritat establerta de manera legítima constitueix un pilar de tot grup social. La posició de l’autoritat transmet estabilitat i seguretat i això cohesiona el grup i l’ajuda a marcar-se i assolir objectius col·lectius. Però, què passa quan l’autoritat es desemmascara com a incompetent, quan perd la credibilitat o la legitimitat? Què passa quan dicta ordres que entren en confl icte amb una altra font d’autoritat, com ara els valors morals?

Milgram revisted

El documental Le Jeu de la mort (2009) és un exemple molt interessant d’una actualització de l’experiment de Milgram. La diferència principal respecte a la versió original radica en el fet que el laboratori ha estat substituït per un plató de televisió i l’investigador (representant de l’autoritat en la versió original de l’experiment) ara és la show woman, de manera que la persona concursant (abans professor) creu participar en un concurs televisiu en comptes d’un experiment sobre la memòria. La resta és ben semblant a les condicions originals. Tanmateix, el resultat és igualment aterridor, o més: el programa fictici La Zone Xtrême arribava a un 80% d’obediència cega. El motiu? L’autoritat que exerceix la presentadora, les càmeres i el públic. Un dels psicòlegs socials que apareixen al documental comentant-ne les dades fa una observació molt aclaridora, segons la qual la televisió en si és una autoritat de tipus flux i no jeràrquic. És a dir, la televisió no és una autoritat personifi cada en una fi gura humana superior per coneixements o rang; tampoc no constitueix una constel·lació de valors inviolables, com poden ser la raça, la pàtria, la religió o una ideologia.

La televisió és una mena de fl ux d’energia i, per tant, branda una autoritat que ens confronta públicament amb la resta de la gent. L’anàlisi que en fa el documental constitueix una crítica de pes als mitjans de masses com a nova autoritat. Un altre exemple, també ben revelador
i on apareix una altra actualització de l’experiment de Milgram, és The Heist, de Derren Brown. En aquest programa, el polèmic il·lusionista televisiu demana si serà capaç de condicionar una persona fins al punt de fer-li cometre una il·legalitat: assaltar un furgó blindat. Mitjançant diversos experiments, Brown selecciona, d’entre un grup de persones voluntàries, la més mal·leable. Doncs bé, una de les proves que empra el programa televisiu per avaluar la mal·leabilitat (és a dir, l’obediència a l’autoritat) de les participants és, precisament, una rèplica exacta del clàssic experiment de Milgram.

Les participants a l’experiment original devien pensar, al cap i a la fi, que ho estaven fent bé, que havien de fer ben feta la feina que els havien encarregat. Que tot era pel bé de les víctimes. Qui arribava al màxim dels 450V devia sentir que complia amb la tasca encomanada i qui abandonava se sabia una vençuda. Fixeu-vos en l’expressió de les poques participants de Le Jeu de la mort que decideixen, en contra de la voluntat de la presentadora i del públic, deixar de subministrar descàrregues elèctriques: és una expressió de perdedora, de no haver pogut arribar al final. D’haver tingut massa escrúpols. La realitat, ens sembla ara, és tota la contrària: la vencedora és la vençuda. Les persones que avantposen el seu criteri al de l’autoritat mereixen el reconeixement d’heroïnes: són les desobedients, les que es revolten. Com diu un altre especialista consultat a Le Jeu de la mort: “Si la història del segle XX ens ha ensenyat alguna cosa, és a desobeir”.

Diguem No

Avui dia, la desobediència civil a l’estil de Thoreau o de Martin Luther King constitueix una de les principals formes de lluita social pacífica a Occident. No cal que sigui una desobediència sistemàtica, sinó la que l’individu considera justa: “Quan una llei és injusta, el més just és desobeir-la”, en paraules de Gandhi. Fixem-nos que també rep el nom, ben significatiu, d’objecció de consciència. L’oposició a una ordre que considerem injusta és una de les mostres més clares de dignitat humana. Es reforça, a més, amb la influència de la minoria activa sobre la majoria i aquesta influència funciona, precisament, pel seu compromís i la seva fermesa insubornables, també a nivell individual.

La desobediència civil es torna a plantejar com una qüestió actual en una situació de repressions socials com les que vivim avui dia. El nou poder donat a les policies privades, la fèrria disciplina dels partits polítics o les accions de les PAH posen damunt la taula, una vegada més, que ningú no pot escapolir-se de la seva responsabilitat individual. La lliçó de Milgram cobra, així, una actualitat radical. Esdevé desobediència civil a l’estil d’aquell home que s’enfrontava tot sol als tancs a Tiananmen, és la no-violència i són les vagues de fam, la lluita de la consciència contra l’apartheid i L’homme revolté de Camus. És la dignitat de revoltar-se.

Article que es va publicar a la DIRECTA 344 el Setmanari Directa de 22 de gener de 2014.

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/eichmann-arendt-milgram-desobediencia


Documental "El Juego de la Muerte": Un concurso sobre el experimento de Milgram

Documental que sigue a 80 personas que se presentan voluntarias para participar en el piloto de un nuevo concurso de televisión y que, sin saberlo, están participando en un experimento similar a los que Stanley Milgram realizó en Yale en los años sesenta para estudiar el impacto de la autoridad en la obediencia de la población. Con ellos, Milgram pretendía encontrar una explicación al sometimiento de la sociedad civil alemana bajo el mandato de Adolf Hitler.

En este concurso, una glamurosa presentadora ordena a los concursantes que realicen descargas eléctricas a sus compañeros de juego cada vez que éstos fallen las preguntas de un cuestionario. El concurso comienza y, mientras tanto, un grupo de psicólogos analiza los inquietantes resultados.

Aunque el concurso es una farsa y las descargas eléctricas no son reales, ni el público en el plató ni los participantes lo saben. Parte del juego les obliga a convertirse en torturadores, realizando descargas eléctricas hasta niveles casi letales. El concurso avanza, la presión del público y de la presentadora es fuerte . ¿Realizarán descargas eléctricas los concursantes?, ¿hasta qué extremo serán capaces de llegar? ¿Qué estaríamos dispuestos a hacer si una figura de autoridad nos lo ordenara?

Este controvertido documental generó titulares de prensa por todo el mundo tras su reciente estreno en la televisión francesa. El experimento que muestra El juego de la muerte es una llamada de atención sobre la obediencia ciega a la autoridad y el poder de manipulación de la televisión..

+ Info:

Una empleada de Canal 9 se derrumba ante el juez tras confesar los amaños por la visita del Papa. «Yo sólo cumplía con las órdenes, y si me venía la solicitud con esa fecha pues la ponía. Y si me decían ’cámbiala y pon otra’, pues lo hago».

Eichmann en Jerusalén. Hannah Arendt

Experiment de Milgram

Blass, T. (1999). The Milgram paradigm after 35 years

Blass, T. Attribution of Responsibility and Trust in the Milgram obedience experiment

Blass, T. Understanding behavior in the Milgram obedience experiment

www.stanleymilgram.com


A la mateixa secció:


Consignes, crides, proclames i decrets de la revolució russa


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com