contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 3 de febrer de 2014 | Manuel
Entrevista a Xavier Domènech: “El procés constituent com a idea és l’espai on es pot intentar passar de la resistència a l’ofensiva”

Joel Sans Molas

en castellà ací

El Procés Constituent, en menys d’un any des que va presentar-se, ha impactat amb força per la seva gran capacitat de convocatòria i ha obert molts debats dins l’esquerra catalana. Xavier Domènech, professor d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Procés Constituent ens parla, a títol individual, sobre les propostes del Procés constituent, les seves aliances amb altres forces d’esquerres i, en general, sobre com es pot produir un procés constituent. Entrevista realitzada per Joel Sans Molas.

Quina és la idea bàsica del projecte del Procés Constituent?

El projecte tenia en origen dues potes. La primera, que es va fer més espectacular i mediàtica, és una reedició de la vella idea a l’entorn de la Syriza catalana, la idea de si en la situació actual fa falta un front d’esquerres electoral. Aquesta era la primera pota; primera, però no principal. I la segona, que és la més complexa, es planteja la necessitat de l’obertura d’un procés constituent amb una sèrie de punts programàtics bàsics per perfilar ideològicament la proposta. Aquesta segona pota és la que posteriorment ha tingut més força per una raó bàsica: el Procés Constituent (PC) pot acabar d’una manera o altra, però la proposta substantiva és justament aquesta. A partir de la tercera trobada del grup promotor del PC, ja es va decidir que la part del debat del front d’esquerres es paralitzava en base a dues consideracions. La primera, que no depenia de la pròpia gent que pertanyia al Procés Constituent sinó dels propis subjectes polítics, és que són sobirans per decidir el que creguin millor o pitjor. I, a més, arribar a una majoria electoral d’esquerres en la situació actual podria canviar coses, però no revertiria clarament la situació, perquè el problema no és només el de tenir un programa de govern, sinó que el problema és que estan fallant moltes coses. I per tant, la feina principal del PC durant aquests mesos ha estat la d’intentar que la idea del propi procés constituent es difongués més enllà dels sectors polítics més clars, en termes de teixit social. I això és al que ens hem dedicat, a fer presentacions del PC, a constituir assemblees on els debats sobre continguts són molt forts. De moment ha funcionat prou bé, són unes cent deu assemblees per tot el territori.

Pots explicar més com està organitzat el PC i què plantegeu fer a partir d’ara?

Bàsicament, hi ha assemblees i hi ha un grup promotor obert. El grup promotor original que s’aplegava entorn a la proposta, s’ha anat substituint i té un caràcter obert de manera que hi va qui vol, per representants d’assemblees. A més a més, hi ha les sectorials i les comissions de treball, que també són obertes. En aquesta primera fase no es va optar per cap model organitzatiu perquè encara s’estava en fase d’expansió. Tanquem aquesta fase amb l’acte del 13 d’octubre a Barcelona i anem cap a una assemblea al desembre on es debatrà bàsicament sobre el model organitzatiu. Hi ha diverses propostes sobre la taula, que també van en funció d’optar per una organització més activista o per una de més àmplia. La definició que n’hem fet és la de moviment sociopolític, bàsicament perquè en la nostra història és la que més s’assemblava al que volem fer. El desembre es tancarà un model organitzatiu, de representació, de presa de decisions, etc. Però probablement també serà provisional i anirem camí d’una altra assemblea l’any vinent, quan tot estigui més consolidat. En principi, no hi ha la voluntat de constituir una organització política, si bé després sabem que tot és molt complex i que tot pot canviar.

Sobre aquesta tensió que comentaves entre el Procés Constituent com a projecte polític i com a idea de procés polític. Com es combina tenir un projecte polític que sap que ell sol no pot fer un procés constituent, amb la idea de fer un procés constituent ampli i rupturista?

Aquests debats, cara a cara, no els hem afrontat. Què hi ha dins el PC? Doncs que és una forma d’afrontar aquest debat. Aquí hi ha gent molt variada. Hi ha gent que entra en el PC sense una adhesió política prèvia clara, i això és un grup molt important, amb osmosi, però no és exactament el mateix, amb la tradició catòlica. Però després hi ha una altra part de gent que probablement -no n’hem fet un estudi- són exvotants del Partit Socialista. I crec que n’hi ha bastants, perquè aquí hi ha una terratrèmol polític molt bèstia. I és aquí on hi ha el debat. El que interpreto que és el debat CUP, que és la construcció d’un pol anticapitalista a l’esquerra d’Iniciativa, i que Iniciativa es quedi tot el camp que va fins a l’espai socialista. Crec que això és una lectura molt mecanicista de la realitat política. Que hi hagi votants socialistes no vol dir que necessitis una opció moderada, perquè aquests poden haver patit una radicalització. I el Procés Constituent, com a símptoma, agafa gent que ve del 15M com gent que ve de militància anticapitalista, o sigui una varietat molt àmplia. Hi ha una tensió que és interna, no només externa, i per això veig complex que el PC evolucioni cap a una definició política.

Com es produeix un procés constituent? Quina ha de ser la via del procés constituent? Ha de ser una via electoral?

A veure, un procés constituent pot començar, seguint un model revolucionari clàssic del segle XX, amb un assalt al Palau d’Hivern i la revolució. Pot començar també amb la construcció de contrapoders populars que facin una cosa més complexa. Jo crec que un procés constituent, i això la història ho demostra, pot emergir de les formes més contradictòries possibles. I si agafem el model més clàssic de la nostra tradició, el de la Revolució Francesa, trobem un procés que s’inicia -l’altra cosa és la batalla per l’hegemonia cultural que hi ha al darrera- amb una convocatòria d’Estats Generals. I és la convocatòria d’un organisme d’Antic Règim -allà no hi ha res revolucionari- que porta a fer multitud de reunions i assemblees a França, fins a omplir 60.000 quaderns de queixes, on es barregen moltíssimes coses, des d’un nou discurs sobre l’ésser humà i els drets del ciutadà, fins a qüestions materials molt concretes. Des d’allà, a uns Estats Generals i el Tercer Estat, que representa a 28 milions de francesos, que quan veu que no tindrà possibilitat d’incidir realment en res, proclama que ells no són el Tercer Estat sinó que són la representació de la nació; l’Assemblea Nacional, l’Assemblea Constituent. Jo no crec que cap revolucionari, actualment, hagués acceptat aquest recorregut, però aquest recorregut clàssic porta a un trencament brutal i inicia una cosa que ja no és clàssica, sinó la destrucció de l’Antic Règim, pròpiament. Ho dic perquè no siguem massa esclaus de les vies revolucionàries heretades del segle XX.

El que també mostra l’experiència de la Revolució Francesa és que un cop s’arriba a les institucions i s’intenta trencar amb la seva lògica, tota la maquinària de l’Estat existent se’t gira en contra i et comença a reprimir… I que necessites estar preparat perquè aquesta reacció es pugui produir, una cosa de la qual no s’està parlant molt.

Perquè encara no hem arribat a aquesta fase… Bé, és evident el que m’estàs dient. El que passa és que si encara no s’ha hegemonitzat la idea de procés constituent, o sigui, si quan estaven omplint els quaderns de queixes haguessin parlat de tallar el cap al rei, probablement no haurien arribat ni als Estats Generals. I, a més a més, perquè no sabien que havien de tallar el cap al rei, ho van descobrir en el procés. Jo crec que el problema de fons amb el procés constituent, s’evidencia amb el que comentes, però en el fons no és això, perquè moltes d’aquestes crítiques s’han fet des d’organitzacions que estan en el parlament. El problema del PC és que com que no és una tradició ideològica hi ha una sospita de cap a on pot evolucionar, que no fan la retòrica complexe sobre el carrer i el parlament… una retòrica complexe que és més vella que el cagar ajupit, allò de “som el partit de lluita i el partit de les institucions”. Però el problema és: estàs disposat a cagar-la? Estàs disposat a obrir-te? Estàs en una situació en la qual totes les esquerres han fracassat, per tant ningú pot estar convençut de que els seus principis… Aquí hi ha dos camins: o generes el camí d’una identitat política molt forta, i esperes que aquest exemple en una situació de desarticulació social porti a que molta gent l’assumeixi, o intentes veure que hi ha un terratrèmol polític i que s’ha de reconfigurar tot des de la base i això no significa estar matxucant les altres tradicions. El PC està en el procés d’obertura absoluta, que té molts problemes, però que també explica la seva capacitat de convocatòria. Hi ha dues figures rellevants al davant, però no només és això. És degut també a un discurs molt fort en la proposta però molt diluït en les identitats polítiques. A més, pot passar que el PC s’acabi convertint en un partit polític, essent un grup parlamentari, que se la foti a les eleccions… I que s’acabi convertint en un annex de la CUP. Jo crec que això seria un error, no per la relació amb la CUP, sinó perquè per ser un annex de la CUP no calien tantes històries, i perquè a més hi ha molta gent que se’n pot anar pel camí. Pot passar també que acabi essent un annex d’Iniciativa. M’agradaria ser bastant clar: no hi ha una planificació prèvia de com ha de ser el Procés Constituent.

Qui creus que hauria de ser prioritari en el sentit de buscar aquesta aliança, la CUP o Iniciativa?

Jo diria, no en termes d’organitzacions polítiques, sinó dels sectors socials que representen en un moment en el qual el socialiberalisme està en col·lapse, que aquests sectors socials han de constituir el nucli central d’un front polític ampli. Per tant, pensar que els sectors que socialment representa Iniciativa no interessen perquè va estar en un govern del tripartit, o perquè Iniciativa va fer no-sé-què em sembla un error polític d’una ceguera acollonant. Ara, com es parteix d’aquesta reflexió en la traducció política? Això no ho sé, perquè és molt problemàtic. Ara, aquesta idea de, “no, nosaltres ja tenim el pol anticapitalista, feia anys que ho intentàvem…” I és veritat que és un èxit brutal en termes de sistema polític en la situació actual però -ja sé que és bèstia dir això- em sembla poc. Un projecte que no tingui en compte el conjunt del poble o de l’esquerra pot tirar endavant, però em sembla un error.

La dificultat és com construir un projecte rupturista i que sigui prou ampli per aconseguir una majoria parlamentària. Com casen tots aquests sectors socials que dius amb les realitats polítiques existents? És a dir, ICV és un partit que té un aparell basat en el treball parlamentari i que té una lògica no rupturista, des d’aquest treball.

No té una lògica rupturista… bé, doncs se’ls hi ha de demanar que la tinguin. De fet, has d’estar disposat a acceptar que en aquest front ampli hi hagi una vessant socialdemòcrata -i Iniciativa és una vessant socialdemòcrata refeta- i has de fer una lluita dins d’aquest camp per veure quin projecte acaba reeixint. És clar, el problema aquí és la traducció del pacte electoral concret… També veurem què passa amb Iniciativa, amb aquest immobilisme sembla que no passi res però jo crec estant passant coses. Valores que la reacció des de dalt és tant gran que has d’acceptar una sèrie de coses. Però estic parlant jo, que quedi clar.

Per tant tu creus que el potencial que s’hauria d’aprofitar és un front d’esquerres el màxim d’ampli, una mica com la idea de la Syriza grega.

Sí, el que passa és que això ha d’anar combinat amb una idea completament nova, rupturista. És a dir, no es tracta només de fer un programa de govern… Perquè imagina’t que es gesta una unitat de les esquerres i guanyen, i arriben al govern i hi ha un esgotament de les idees. Això ja existeix. O sigui que el problema no és només el poder, és el que fas. Què fas quan arribes allà? Trenques amb la Unió Europea, sí. Dius que no pagaràs el deute, sí. I després, què fas? Només aquests dos elements porten a la necessitat de la configuració d’un nou tipus de societat. Tens alguna idea d’aquest nou tipus de societat? No. O sigui, tens algunes idees, allò que comentava el David Fernández dels tres terços: una economia de presència pública, una de cooperativista i una de privada. Bé, això són grans principis generals. És una esquerra que sabria el que no vol, però és més difícil saber el que es vol. Una dinàmica realment d’esquerres porta cap a elements de rupturisme i per tant no és només anem a fer el “Front Popular” dels anys 30, on probablement els models eren més clars que no pas ara. És que ara no hi ha model, en termes de model hegemònic dins l’esquerra.

Un dels referents per la idea d’un procés constituent són els processos de Bolívia i Veneçuela, on s’han aconseguit avenços socials. Però aquí, al sud d’Europa, tenim diferències amb aquests països que tenen unes rendes extractives dels hidrocarburs, que els donen molts recursos i els permeten redistribuir sense erosionar molt els sectors poderosos.

També tenim referents de processos constituents propis: la Segona República o la Revolució Francesa. Una altra cosa és que la idea hagi tingut força en societats que tenen moltes diferències, amb molts hidrocarburs, amb la possibilitat d’un “socialisme petrolier o del gas”, però sí que hi ha similituds amb el deute. Però també tenim elements aquí que són importants de valorar. Com he dit, l’últim model de canvi polític que tenim havia estat pensat a partir d’una insurrecció militar o d’una vaga general i el mecanisme van ser unes eleccions municipals. D’aquests exemples s’ha d’agafar el poder d’un municipalisme, amb un programa conjunt… tothom s’està fixant en el parlament i potser no és l’espai on realment es pot produir la gran transformació. A mi m’interessen més els exemples interns que no pas els llatinoamericans per veure com es pot produir el canvi polític aquí.

Avançant escenaris del que seria possible, la Teresa Forcades parlava que si s’aconseguia la majoria parlamentària la qüestió era dissoldre el parlament i crear una assemblea ciutadana. Si s’aconsegueix aquesta majoria de forces rupturistes, què es podria plantejar? Les institucions actuals estan molt subordinades al poder econòmic i tenen unes normes de joc que delimiten molt el camp.

Però és que la mateixa declaració d’un procés constituent en un parlament català ja és una ruptura, un xoc brutal, un acte d’il·legalitat profunda, perquè no està previst. Si vols, és una proposta molt formal fins arribar al moment de declaració de procés constituent, i a partir de llavors, és una proposta absolutament rupturista, en termes jurídico-polítics. Sí, però quina és la pregunta?

Un cop ets allà, com aconsegueixes avançar amb totes les constriccions que tenen les institucions actuals?

Si passés això, hauria d’haver-hi una forma de govern provisional. No és només dissoldre el parlament, probablement haurien d’adoptar-se una sèrie de mesures d’urgència. Com fas front a la resta de forces de l’exèrcit… no hem detallat fins aquest punt. Però estem en un escenari molt previ a tot això. Hi ha un escenari de bloqueig del sistema polític català que veurem molt aviat; hi ha molts escenaris abans d’arribar pròpiament al procés constituent.

La idea de procés constituent està agafant molta força però és una idea circumscrita sobretot en el camp polític. L’exemple de la Revolució Francesa mostra que després fa falta una correlació de forces social. Com relacionar el camp de la lluita política amb el camp de la lluita social?

Sí, i de fet hi ha el model clàssic que diu: primer han de créixer les lluites socials i un cop hagin crescut les lluites socials es pot produir una acumulació política. Passa que això no acaba de funcionar després en la història…

Bé, a Grècia el creixement de Syriza obeeix molt a la dinàmica de lluites socials…

Sí, però per exemple en el cas d’Equador hi havia hagut una dinàmica de lluites molt potents que després… És el debat de la creació del partits moderns de l’esquerra: el Partit Laborista va ser el resultat de creixement sindical, el partit Socialdemòcrata Alemany no, primer va ser la dinàmica política i després va ser la dinàmica social. El procés constituent emergeix en un moment comparativament baix a com estaven les lluites socials fa dos anys. El que va resultar d’aquella explosió del 15M crec que ha anat cap a dues bandes bàsicament. Cap a una que parla molt més de construcció de xarxa social, d’economia solidària, d’economia cooperativa, que en el fons és dir el món s’ha transformat radicalment i hem de crear el nostre món dins del món. I cap a una altra evolució que ha consistit en dir: cal una resposta política, encara que sigui per provar-ho. El problema és que les dues bandes es plantegen com unívoques i jo crec que no ho son. En tota la història de l’esquerra han existit i sense una no existeix l’altra.

Però com es fa casar la lluita en el camp polític i en el camp social perquè la interacció sigui el màxim de positiva?

El que passa és que no hi ha una relació evident i no s’ha fet un discurs sobre això. El debat de “nosaltres representem els moviments” o “els moviments ens representen a nosaltres”, que va donar-se molt a l’entorn de la CUP, al PC no hi ha estat. Això vol dir que el PC és absolutament aliè als moviments socials? No. Per exemple, tenim molta gent de les PAH’s de Girona, hi ha gent com Café amb Llet que fa activisme social, hi ha gent que provenim de les lluites contra les retallades… Si bé la relació del propi PC ha de ser una relació dialèctica, evidentment, aquest no és un tema que s’hagi teoritzat. No som un marc ideològic, no som el marxisme, per tant no tenim una teoria de com ha de ser la revolució, ni de com es donarà la correlació de forces.

I la teva visió personal a l’hora de lligar aquests dos camps?

La lluita social en aquests moments és, bàsicament, resistència. El cas de la PAH és diferent, però és l’únic cas. Encara que hi hagi un component de resistència sí que hi ha un component que va més enllà, de desafiament i transformació. El procés constituent, com a idea, és l’espai on es pot intentar passar de la resistència a l’ofensiva. Aquesta és la força del PC, la gent pot parlar de com vol que sigui la societat i això és el que li dona aquesta capacitat d’atracció. Quina relació hi ha? Aquestes persones estaven a les lluites, però volien un espai on poder parlar de tot això des de la pluralitat. Perquè sinó, quins espais hi ha? Perquè quan es diu “no, la unitat s’ha de construir a la lluita”, sí, a la barricada i a la manifestació, però això no és una confluència real. Una confluència real és la discussió de com s’ha de construir un aparell electoral? Tampoc és una confluència real. La necessitat d’aquests processos és debatre, permetre una trobada de subjectes diferents i en confluències reals, i això no es fa només estant d’acord en contra de les retallades.

8/1/2014

http://lahiedra.info/entrevista-a-xavier-domenech-el-proces-constituent-com-a-idea/


A la mateixa secció:


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…


[VÍDEO] Conversa entre Gala Pin (BComú) i Gabriela Serra (CUP)


França: Si no som nosaltres, qui?


Francia: Encuentro con Philippe Poutou, candidato presidencial del NPA


Podem davant de si mateix


Cap a on va Podem? Classe, populisme i moviment


El país dels comuns


Iglesias derrota Errejón i pren el control de Podem


Camino de Vistalegre II: Podemos ante sí mismo


David Fernàndez: ’Amb els 26.000 milions de frau fiscal es podria refer tot un país’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com