contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 17 de gener de 2014 | administrador
Manifest "Moure fitxa: convertir la indignació en canvi polític"


En castellà ací

Igual que en altres moments de la història, veiem avui un continent europeu sumit en la perplexitat. Mentre les majories miren amb nostàlgia el passat perdut, unes poderoses minories, sense un altre criteri que la seua pròpia supervivència, demostren que l’enriquiment és la seua bandera i la impunitat el seu horitzó. Mai a Europa hi ha hagut tanta gent descontenta amb la pèrdua de drets i, al temps, menys perspectives de poder canalitzar aqueixa indignació a través d’alguna opció electoral que emocione i que, al temps, demostre capacitat de representació de les majories colpejades i capacitat de gestió eficient i compromesa que faça reals les millors opcions possibles. Resulta per a molts intolerable que en la major crisi del sistema des del crack de 1929, les forces que es diuen progressistes mostren la seua major feblesa, condemnant a les majories dels nostres països a una sort de malenconia que condueix a la resignació i a la depressió política. Però hem passat per pitjors moments i hem sigut capaços de sobreposar-nos a les dificultats. Per què hauria de ser ara diferent?

Les eleccions al Parlament Europeu es van a celebrar en un moment de profunda crisi de legitimitat de la Unió Europea. En el nostre cas, estem davant la major pèrdua de credibilitat del règim nascut amb la Constitució de 1978. Moviments d’indignació política com el 15M van connectar amb una clara voluntat popular: no sacrificar més drets en l’altar d’uns mercats guiats per l’especulació i la rampinya. La impotència o desistiment de responsabilitats dels Governs, la incapacitat voluntària dels partits polítics de govern, la conversió dels Parlaments en òrgans burocràtics i sense capacitat política i el desconcert dels sindicats han deixat a la ciutadania abandonada a la seua pròpia sort. Com en tants altres països, la perplexitat està sent utilitzada per a convertir els deutes privats en públics, per a traspassar a grups particulars els béns comuns alçats durant dècades i per a dedicar els últims recursos públics al finançament d’interessos empresarials particulars i estrets. Estem davant un colp d’estat financer contra els pobles del sud de l’Eurozona. Els que manen estan venent el país i el nostre futur a trossos. L’augment de la repressió (amb lleis més autoritàries, increment de les multes en un escenari d’empobriment econòmic i, fins i tot, dificultats per a l’exercici de drets civils i polítics) acaba de completar un paisatge dominat per l’agreujament de les desigualtats socials i de gènere i una major depredació dels recursos naturals. No és estrany el pessimisme i el derrotisme que semblen mostrar sectors als quals, no obstant açò, els bastarà una espurna d’il·lusió per a eixir d’aqueix parany de la desesperança.

Les lleis de seguretat ciutadana (que converteixen en delicte les formes de protesta inaugurades pel 15M), el retorn de la repressió contra la llibertat de les dones, l’escurçament de la democràcia en els àmbits polítics locals, el major control dels mitjans de comunicació o el control de la judicatura volen crear un escenari on la por suspenga la democràcia. Formes que caminen cap a règims autoritaris embolicats en processos electorals cada vegada més buits de contingut. Té sentit que el 90% de la població que està patint aquestes polítiques no es dote d’eines per a crear un futur més lluminós?

Però no és cert que estiguem instal·lats en la derrota. Malgrat aqueixos intents, veiem que aqueix mur no és infranquejable i que, des de baix, és possible frenar aquests processos d’involució de les nostres democràcies. Avui és una realitat la nostra exigència d’una política que torne als carrers, que parle com la majoria de la gent que està farta, és més real que mai la nostra exigència d’una major generositat als representants, d’una major horitzontalitat i transparència, d’un retorn dels valors republicans de la virtut pública i la justícia social, del reconeixement de la nostra realitat plurinacional i pluricultural. Feia dècades que no era tan real el nostre desig de prendre les nostres pròpies decisions i respondre a les nostres pròpies preguntes. La casta ens condueix a l’abisme pel seu propi benefici egoista. Només de la ciutadania pot venir la solució, com han vingut la protecció de l’ocupació, la defensa de les famílies frenant desnonaments o la garantia dels serveis públics, xicotetes però significatives victòries. La mobilització popular, la desobediència civil i la confiança en les nostres pròpies forces són imprescindibles, però també ho és forjar claus per a obrir les portes que avui volen tancar-nos: fer arribar a les institucions la veu i les demandes d’aqueixa majoria social que ja no es reconeix en aquesta UE ni en un règim corrupte sense regeneració possible.

En les pròximes eleccions al Parlament Europeu és necessari que hi haja una candidatura que s’oferisca a l’ona d’indignació popular que va sorprendre al món. Ens alegrem de l’avanç de les forces de l’esquerra, però som conscients de la necessitat de fer una mica més per a engegar els canvis que necessitem. És temps de valentia i de no deixar que es tanque la finestra d’oportunitat que el compromís de tanta bona gent ha obert. Necessitem una candidatura unitària i de ruptura, encapçalada per persones que expressen noves formes de relacionar-se amb la política i que supose una amenaça real per al règim bipartidista del PP i del PSOE i per a els qui han segrestat la nostra democràcia. Una candidatura que sume a la capacitat de gestió del públic, la capacitat d’involucrar a les majories en la configuració del seu propi futur. Una candidatura que done resposta a aqueixa joventut a la qual es convida a abandonar una altra vegada el país, a uns treballadors que veuen minvats dia a dia els seus drets, unes dones que han de tornar a reclamar l’obvi, unes persones majors a les quals sembla no haver-les bastat lluitar i treballar tota una vida. Una candidatura que avance des dels espais ja assolits i que aconseguisca avançar més enllà de la paràlisi actual. Una candidatura que moga fitxa per a convertir el pessimisme en optimisme i el descontentament en voluntat popular de canvi i obertura democràtica.

1.Una candidatura per la recuperació de la sobirania popular: és la ciutadania la que ha de decidir, no la minoria egoista que ens ha portat fins a ací. Primer van les necessitats de la gent. L’austeritat i les retallades ofeguen l’economia i les nostres vides. Cal derogar l’article 135 de la Constitució espanyola i una moratòria per a dur a terme una auditoria ciutadana del deute que determine quines parts de la mateixa no són legítimes; els deutes il·legítims no es paguen. Cal una política alternativa que establisca un impost sobre les transaccions financeres i el control sobre el moviment de capitals, així com la nacionalització de la banca privada. Les administracions que en el nostre país han assumit les receptes de l’austeritat són la prova de la inutilitat d’aquestes per a resoldre els problemes de la gent. Volem una candidatura que s’opose per tant a les retallades que en nom de l’austeritat s’apliquen per part del Govern del PP en l’Estat però també per part del PSOE i altres partits en diferents Comunitats Autònomes. Volem una altra Europa, justa, la dels drets i la democràcia, no la de la rampinya i el menyspreu als pobles.

2. Una candidatura que, enfront d’uns governs al servei de la minoria del 1% reivindique una «democràcia real» basada en la sobirania dels pobles i en el seu dret a decidir el seu futur lliure i solidàriament. La democràcia no ens fa por a les i els demòcrates; estem encantats i encantades que escocesos i catalans puguen parlar i dir què futur desitgen. Per tant, que dona suport a la celebració de la consulta convocada a Catalunya per al 9 de novembre.

3. Una candidatura que defense els salaris i pensions dignes, una fiscalitat progressiva perquè paguen més els que més tenen, que perseguisca el frau fiscal, que rebutge els acomiadaments en empreses amb beneficis, i que aposte pel repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cures no remunerat. És fonamental defensar condicions de treball dignes per a una joventut condemnada a la precarietat eterna o a l’exili.

4. Una candidatura pel dret a l’habitatge digne. Cal impulsar un parc d’habitatge públic, així com un model de lloguer social segur i digne. Es pot i s’ha d’acabar amb el drama humà dels desnonaments, paralitzant-los tots i aprovant la dació en pagament retroactiva, com exigeix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

5. Una candidatura que rebutge totes les privatitzacions de serveis públics i béns comuns: l’educació, la sanitat, la justícia, el transport, la informació, l’habitatge o la cultura, que defense la reversió de les mateixes i aposte per la seua gestió democràtica. Són drets i han d’estar baix control públic. Una candidatura que defense una democràcia radical on els referèndums vinculants i les ILP formen part destacada d’un nou ordenament jurídic després d’un procés constituent.

6. Una candidatura que combata la violència masclista i defense el dret de les dones sobre el seu propi cos i, per tant, el dret a decidir si volen interrompre o no el seu embaràs. I que defense així mateix la llibertat d’orientació i identitat sexual contra tota forma de discriminació i homofòbia. Una candidatura per l’infrangible dret a ser i estimar com es vulga.

7.Una candidatura que aposte per un canvi de model productiu que estiga al servei de les persones a través d’una reconversió ecològica de l’economia, per la nacionalització i socialització de les empreses energètiques i per la sobirania alimentària.

8. Una candidatura que defense els drets de ciutadania per a tots i totes i exigisca la derogació de les lleis d’estrangeria. Una candidatura per a un país on totes i tots siguem ciutadans i ningú siga invisible, presa de la sobreexplotació, la persecució o la marginalitat per la xenofòbia institucional.

9. Una candidatura que rebutge les intervencions militars, que defense l’eixida de l’OTAN i siga ferma defensora de les relacions solidàries entre els pobles.

10. Una candidatura que siga el resultat d’un procés participatiu obert a la ciutadania, en l’elaboració del seu programa i en la composició de la llista paritària, basada en els criteris de presència d’activistes socials, polítics i culturals, amb rotativitat de càrrecs i ingressos equivalents al salari mitjà. Una candidatura amb compromís de transparència i rendiment de comptes, els recursos financers dels quals siguen independents de la banca privada i dels “lobbies”.

Els qui signem aquest manifest estem convençudes que és el moment de fer un pas avant i que donant-lo ens anem a trobar amb molta gent més. Els de a dalt ens diuen que no es pot fer res més que resignar-se i, com a molt, triar entre els colors de sempre. Nosaltres pensem que no és temps de renúncies sinó de moure fitxa i sumar, oferint eines a la indignació i el desig de canvi. En els carrers es repeteix insistentment "Sí es pot". Nosaltres i nosaltres diem: "Podem"

Signants

Juan Carlos Monedero (profesor CC. Política UCM)

Alberto San Juan (actor)

Marta Sibina (editora de la revista Café amb Llet)

Santiago Alba Rico (escritor)

Cándido González Carnero (sindicalista, Asturies)

Jaume Asens (abogado)

Albano Dante-Fachin (editor de la revista Café amb Llet)

Jorge Riechmann (poeta, activista ecologista)

Jaime Pastor (profesor CC. Políticas UNED)

Cecilia Salazar-Alonso (activista de la Marea Verde-Madrid)

Teresa Rodríguez (profesora de secundaria, delegada sindical y parte de Marea Verde Andalucía)

Francisca Camacho (limpiadora de la Universidad de Cádiz y delegada sindical)

Laura Mingorance (estudiante de la Universidad de Cádiz y parte de la Asociación Estudiantil Contra la Precariedad)

Jesús Jaén (activista de la Marea Blanca-Madrid)

Carmen San José (activista de la Marea Blanca-Madrid)

Javier Cordón (activista de la Marea Blanca-Madrid)

Sixto Casado (sindicalista ferroviario)

Antón Gómez Reino-Varela (activista social, Galiza)

Jorge Moruno (sociólogo)

Elena Maeso (Oficina Precaria, Madrid)

Isabel Serra (activista social, Madrid)

Tristán Meyer (La Tuerka)

Bibiana Medialdea (profesora de economía de la UCM)

Olga Abasolo (socióloga)

Raimundo Viejo Viñas (profesor de Ciencias Políticas de la UdG)

Germán Cano (profesor de Filosofía de la U. de Alcalá)

Rita Maestre (estudiante)

Alejandro García (delegado sindical en McDonalds, Granada)


A la mateixa secció:


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Costas Lapavitsas: "Syriza ha traït les classes populars i ha matat l’esperança"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda


Francia: La intervención del anticapitalista Poutou (NPA) provocó un giro en el debate presidencial

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com