contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 8 de gener de 2014 | Manuel
Acceleració del creixement per al 2014?

Michael Roberts

Estem començant el 2014 i ja duguem set anys complets des de que la crisi creditícia global es va iniciar l’estiu de 2007, som en el cinquè any des de l’estiu de 2009, quan la Gran Recessió va arribar al seu punt més baix i va començar la recuperació econòmica mundial. El que vaig dir l’any passat, més o menys en aquesta època, va ser el següent: "El creiximent econòmic durant el 2013, en les principals economies és probable que siga el mateix que durant el 2012 - molt feble i per sota de les mitjanes a llarg termini. Però durant el 2013 no és probable que vegem en el capitalisme el retorn a una gran recesió. No espere que els Estats Units (EUA) cresquen més ràpid que durant el 2012 i a Europa i Japó tindran dificultats per a créixer en absolut. Les principals economies emergents podran funcionar una mica més bé que durant el 2012, mentre que l’economia dirigida per l’Estat de la Xina, amb nous líders, invertirà més. Però, en general, serà un altre any roï".

Figura: Creiximent del PIB real als EUA en cinc períodes, de 1983 a 2013

I així ha resultat més o menys, fins i tot amb l’economia dels EUA. La mitjana anual de creixement real del PIB als EUA (incloent la Gran Recessió i una estimació per a 2013) ha estat només del 0,9% enfront del 2,4% en els anys anteriors a 2007, i molt per sota del creixement real de la mitjana de les dècades del 1980 i 1990.

Tot i que cada any de recuperació, des de l’any 2009, ha defraudat les expectatives i previsions dels economistes convencionals (veure ací), l’optimisme torna a regnar entre els economistes pronosticadors, de que 2014 veurà per fi un repunt en el creiximent del PIB real de les economies més importants, el que conduirà a una millora sostinguda dels ingressos i de l’ocupació per a la majoria de la gent. Per exemple, d’acord amb el Deutsche Bank, 2014 serà l’any en què el creixement dels EUA arribarà al 3%, i al 3,8% en el 2015. I el gran calamar vampir de tots ells, Goldman Sachs, estima que "l’economia dels EUA s’accelerar(à) a un ritme de creixement superior a la tendència durant l’any 2014", i les seues economistes resumen les raons de per què: "és probable que l’acceleració siga dirigida per un ràpid creiximent en el consum personal i la despesa de capital de les empreses, amb el suport continuat de l’habitatge".

Bé, anem a considerar com aquests components del creiximent econòmic dels EUA s’han estat comportant fins ara. S’ha parlat molt als mitjans d’una taxa anualitzada de creixement del 4,1% per als EUA en el tercer trimestre del 2013. Aquest és el ritme més ràpid en gairebé dos anys. Però gran part d’aquest increment va provenir de l’augment dels inventaris de les empreses - el que significa que han adquirit productes de proveïdors que podrien o no ser la demanda del mercat. Sense aquest increment dels inventaris, la taxa del PIB estaria en línia amb el creixement mitjà des de la recuperació econòmica iniciada en el segon trimestre del 2009. A més, el creixement de la despesa dels consumidors, el 1,5% en el tercer trimestre, segueix relliscant des l’1,8% en el segon trimestre i el 2,3% en el primer, mentre que la despesa empresarial en equips i programari en realitat va caure a una taxa anual de 3,7% per segona vegada des de la recuperació iniciada a mitjan 2009.

Gary Shilling ha analitzat aquesta mitjana de creixement del PIB real del 2,3% als EUA en la recuperació. Totalitza un acumulat del 10% des de l’estiu de 2009.

Figura: Contribicions (en %) dels components del PIB real al seu canvi durant el període de recuperació actual (2n trimestre de 2009 a 3er trimestre de 2013)

La despesa del consumidor representa el 65% d’aquest creixement del 10%, una mica menys de la seua part actual del PIB del 68%. La despesa del govern va caure. La construcció residencial (construcció d’habitatges) va representar el 9% del guany en l’economia. El comerç net deduït del PIB real va creixer el 0,4%. Més important, la creació d’un inventari va representar un substancial 19% de l’augment del PIB real. Si bé és cert que la inversió empresarial va aportar el 25 % de l’augment del 10% en el PIB real, clarament això no va ser suficient perquè l’economia haja eixit enfortida. I aquesta xifra inclou la dubtosa nova addició pels estadístics oficials dels "productes de propietat intel·lectual" o programari.

El mercat laboral continua feble. La taxa d’atur ha anat disminuint, però principalment a causa de la disminució de la taxa de participació laboral. Per a aquells entre 16 - 24 anys d’edat, la taxa de participació ha disminuït considerablement des del 2000 ja que els joves opten a mantenir-se a l’escola o, en cas contrari, a deixar de buscar feina.

I com ja he documentat abans, hi ha un gran nombre de persones que volen treballar a temps complet, però només s’ofereixen llocs de treball a temps parcial - uns 8 milions i 5,6% de la gent ocupada.

Figura: Gent treballadora a temps parcial per motius econòmics, en milers (últim punt avaluat octubre de 2013: 8050)

A més, la majoria dels nous llocs de treball es troben en sectors de baixa remuneració, com l’oci i l’hostaleria, el comerç minorista i el menjar ràpid, que representen un terç dels 204.000 nous llocs de treball a l’octubre. Al voltant del 60% dels llocs de treball perduts durant l’última recessió eren treballs amb la mitat del salari, però el 58% dels llocs de treball creats des de llavors han estat llocs de treball amb salaris baixos. Aproximadament una quarta part de tots els treballadors nord-americans guanyen 10$ per hora o menys. D’acord amb el Working Poor Families Project (Projecte de Famílies Pobres amb Gent Treballant), "prop d’un quart dels adults en les famílies treballadores de baixos ingressos van ser emprats en tan sols vuit ocupacions, com caixers, cuiners, auxiliars de salut, conserges, cambreres, personal de vendes al detall, els cambrers i cambreres, o conductors". Els EUA en realitat tenen un percentatge major de treballadors que treballen per salaris baixos que qualsevol altra economia del G7.

Com a resultat, els salaris setmanals reals, per terme mitjà, estan caient. El 20% de la població en l’extrem superior ho ha tingut millor, és clar. El seu ingrés mitjà ha augmentat un 6% des de 2008 en termes reals i el 5% superior dels assalariats van tenir un augment del 8%. Però el 29% inferior encara està per sota del seu màxim previ a la recessió. Res d’això suggereix un fort augment en la despesa de consum l’any proper. De fet, el creixement del consum personal real segueix desaccelerant-se.

Figura: Despesa de Consum Personal Real (últim punt avaluat setembre de 2013, taxa de canvi intermensual, escala a l’eix esquerre: 1.5%, taxa de canvi interanual, escala a l’eix dret: 1.7%)

Això no és sorprenent quan et trobes que un estudi dels ingressos de les llars durant la dècada de 2002-2012 mostra que el 0,01% amb els ingressos més alts va guanyar un 76,2% en termes reals, mentre que el 90% inferior va perdre el 10,7%. En el 2012, l’1% amb els ingréssos més alts va conseguir un 19,3% del total dels ingressos. L’únic any en què la seua participació fou més gran va ser el 1928 amb un 19,6%! L’ingrés familiar real mitjà, el de la llar situat al centre de l’espectre, va perdre un 8,3% amb respecte del nivell previ a la recessió durant l’any 2007, i un 9,1% en relació amb el nivell del 1999, el nivell més alt de tots els temps. Segons una enquesta, el 77% de tots els nord-americans viuen ara pagant de xec en xec almenys durant part del temps. L’estimació oficial és que el 15% dels nord-americans viuen en la pobresa. Però el salari més alt en la meitat inferior dels assalariats nord-americans és d’aproximadament 34.000$. 146 milions de nord-americans guanyen entre la meitat i dues vegades el llindar de la pobresa.

Figura: Ingresso mitjan real de les llars als EUA, en dolars de 2012 (últim punt avaluat 2013: 51017$)

Malgrat que les llars nord-americanes van guanyar 21 bilions $ en la riquesa de les llars des de 2009 (derivat de l’augment de preus dels immobles), la família mitjana és encara més pobre del que era el 2007. Segons un estudi dels economistes William Emmons i Bryan Noeth del Center for Household Financial Stability (Centre per a l’Estabilitat Financera de les Llars), el patrimoni net ajustat per inflació de la família mitjana és de 626.800$, un 2% per sota del seu màxim de 2007, el qual era de 645,100$. De fet, en 2009, gairebé la meitat de tots els nord-americans no tenia actius nets en absolut ja que els seus deutes excedien els seus actius.

Aquestes desigualtats s’han agreujat durant la "recuperació". L’OCDE ha valorat que "la desigualtat ha augmentat més durant els últims tres anys, a finals de 2010, que durant els dotze anteriors", amb els EUA que experimentaren una de les bretxes més grans d’entre els països de l’OCDE. Segons l’Institut de Política Econòmica, l’1% més ric de les llars nord-americans tenen, de mitjana, 288 vegades la quantitat de riquesa que té la la família nord-americana típica de classe mitjana, i més que totes les llars situats en el 90% inferior de la part inferior. 20 americans rics van usar en les seues inversions durant el 2012 una quantitat similar a tot el pressupost de l’ajuda alimentària destinat a pagar les famílies amb quatre membres que guanyen no més de 30.000$ a l’any. Els sis hereus del fundador de Wal -Mart, Sam Walton, tenen una riquesa neta que és aproximadament igual a la riquesa combinada del 30% inferior de tots els nord-americans. Aquests fets posen en una perspectiva diferent la "emocionant recuperació" que afirmen els mitjans de comunicació capitalistes i els economistes ortodoxos que està en camí en els EUA per al 2014.

I quan mirem la resta del món capitalista, les perspectives són encara menys "emocionants". Cada any, l’FMI ha hagut de retallar les seues previsions de creixement del PIB real global.

Figura: Previsions de l’FMI sobre creiximent anual global (en %), de 2008 a 2013

Recentment, l’FMI va fer seua sisena revisió consecutiva a la baixa, amb una previsió de creixement mundial per al 2013 fins al 2,9% i de un 3,6% per al 2014. I com ho he mostrat en molts articles anteriors, el creixement a les més grans de les anomenades economies emergents ha disminuït considerablement durant aquest any (en contrast amb el meu pronòstic lleugerament més optimista de fa un any).

Històricament, excloent els anys de les guerres mundials, només el 20% de totes les recessions han portat, després de dos anys, a una producció menor que abans de la recessió. Només el 13% persisteix per més de tres anys i només el 6% durant més de cinc. Aquesta vegada, els EUA, l’Alemanya i el Canadà van recuperar el nivell màxim anterior de PIB després d’uns tres anys. Però en 9 de les 20 economies capitalistes més desenvolupades, la producció es manté per sota del seu màxim sis anys després. Podem mirar l’ingrés real per càpita de cada economia respecte de la mitjana de l’OCDE durant el 2008 i el 2011.

Figura: Poder de compra. Com canvià l’ingrés real per càpita entre 2008 i 2011. PIB real per càpita en 2008 i 2011 (OCDE=100). Nota: El poder de compra ajustado descriu el poder de despesa real quan es controlen factors tals com el cost dels serveis

L’ingrés per càpita als EUA va caure a un 38% per sobre de la mitjana, des del 41% per sobre de la mitjana del 2008. Com era d’esperar, Grècia va experimentar el major descens en els ingressos relatius, caient un 26% per sota de la mitjana el 2011, des del 14% del 2008. Entre les economies del G -7, Alemanya va ser l’únic guanyador, amb un ingrés per càpita que augmentà a un 14% per sobre de la mitjana des del 8% per sobre del 2008. Les xifres també mostren que el Regne Unit va ser un dels grans perdedors en els anys posteriors a la crisi. De tenir un ingrés real per càpita d’un 7% per sobre de la mitjana de l’OCDE el 2008, va caure a un 3% per sota de la mitjana durant el 2011.

Però ara es parla molt que l’economia del Regne Unit està a punt de donar un pas endavant el 2014. Tanta és l’eufòria que el ministre de Finances del govern conservador, George Osborne, ha de rebre el premi d’ "home de l’any" pel periòdic Times, propietat de Murdoch. La taxa de creixement interanual del PIB real va arribar al 1,9% en el 3er Trimestre de 2013, però igual que amb la taxa de creixement dels EUA, el problema està en els detalls. Les exportacions del Regne Unit continuen amb dades terribles, disminuïnt un 3%, amb un dèficit de pagaments externs amb la resta del món que arriba al 5% del PIB. I els propis pronosticadors del govern no estan tan convençuts d’un creixement més ràpid en el 2014. Un informe del Tresor va proposar el següent: "jutgem la sorpresa d’un creixement positiu com un fet cíclic, reduint la quantitat de capacitat ociosa en l’economia, en lloc d’indicar un fort potencial de creixement subjacent. No esperem que les taxes de creixement intertrimestrals observades durant 2013 es sostinguen en el 2014".

Una vegada més, es parla molt de la disminució de la taxa d’atur al Regne Unit. No obstant això, un reduït nombre de grans empreses representen la meitat del volum de negoci del Regne Unit i dóna ocupació a tres cinquenes parts dels seus empleats en el sector privat. Gairebé tot el creixement en el nombre d’empreses durant l’última dècada ha vingut de les empreses que no donen feina a ningú a banda del seu titular. Els treballs han estat "creats" per aquells que treballen per ells mateix, en les anomenades empreses de nova creació que fracassen amb rapidesa.

La clau d’un creixement sostingut en una economia capitalista és una expansió de la inversió empresarial. Però la inversió empresarial del Regne Unit no ha estat a l’altura de les expectatives any rere any des del punt més baix de la recessió. De fet, la inversió empresarial s’ha mantingut invariable durant el període de recuperació.

Figura: Inversió empresarial real (en blau) vs previsions (en vermell)

I, com als EUA, els ingressos reals mitjans al Regne Unit han caigut de manera significativa durant el període de "recuperació". La independent Oficina de Responsabilitat Pressupostària (OBR) no creu que els ingressos mitjans hauran de tornar a nivells anteriors a la recessió fins a algun moment del 2017. Quan es té en compte els costos d’habitatge, mai més. Per als que cobren el salari mitjà o menys, la situació és encara pitjor. Es pronostica que el seu sou seguirà descendint en termes reals durant la resta de la dècada. Entre les llars per sota del llindar oficial de la pobresa, els pobres que treballen ara superen en nombre al conjunt de la població a l’atur, jubilats i malalts.

Fins i tot els analistes convencionals estan preocupats per la recuperació d’Europa. A més d’Alemanya i els seus satèl·lits menuts, com Àustria o els Països Baixos, la resta de la zona euro està estancada o encara en contracció. I fins i tot les economies escandinaves més forts comencen a afeblir-se. I una nova crisi financera a la zona euro, durant l’any que ve, segueix sent una possibilitat seriosa.

En posts anteriors de 2013, he expressat un fort escepticisme sobre el possible èxit de l’Abenomia del Japó, anomenada així pels suposats 3 ’eixos’ de la política econòmica del primer ministre Abe: una barreja d’estímul monetari keynesià (compres dels bancs centrals dels bons del govern); la despesa pública; i les reformes neoliberals (la desregulació, la privatització i el debilitament dels drets laborals). El 2013, l’objectiu keynesià d’inflar els preus per a augmentar els guanys corporatius ha tingut cert èxit (principalment mitjançant el disseny d’una caiguda del 18% en el valor del ien enfront del dòlar i l’euro), però les rendes del treball i del consum de les llars en realitat no ha respost i un es planeja un enorme augment en l’impost sobre les vendes per a abril de 2014. El creixement econòmic de Japó és probable que patisca. Com a màxim, el govern espera un creixement del PIB real del 1,4% durant el 2014, el que dificilment pot considerar-se un boom.

Per tot arreu en les principals economies, l’esperança és que la política del banc central de l’anomenada "orientació cap endavant" convencerà les corporacions de que les taxes d’interès es mantindran baixes de forma que poden estar segures d’invertir més. Però les retallades de taxes d’interès del banc central, les compres d’actius (flexibilització quantitativa) i l’ "orientació" fins ara només han impulsat els mercats de valors. Ha tingut poc efecte sobre el fet d’aconseguir que els bancs en la majoria dels països inicien els préstecs a les empreses o per a aquelles corporacions que demanen prestat per a invertir. Els bancs tenen encara una gran quantitat d’actius tòxics de l’auge del crèdit en els seus llibres i prefereixen millorar els seus balanços en lloc de prestar i les grans corporacions, plens de diners, no necessiten demanar prestat per a invertir. Ells simplement no invertiran.

Figura: Prèstecs dels bancs al sector empresarial (2007=100)

I ara la Reserva Federal ha decidit ’reduir’ les seues injeccions de crèdit. Gran part d’aquestes injeccions van acabar en els mercats de valors d’Occident, i encara més a les economies emergents. Ara bé, aquest crèdit començarà a desaparèixer poc a poc. Això podria crear noves pressions sobre algunes economies emergents que han prosperat sobre les entrades de capital dels bancs i les corporacions del G-7.

En totes les grans economies, una cosa ha estat absent des de la recuperació. Que hi haja l’augment suficient de la inversió empresarial per a augmentar la capacitat i proporcionar ocupació suficient per a aconseguir disminuir la desocupació a nivells previs a la crisi. Sense això, els ingressos, l’ocupació i la despesa de les llars no creixerà prou ràpid com per a aconseguir un nou creixement mundial de la taxa de tendència similar a la d’abans de 2007. Goldman Sachs es mostra optimista sobre un auge de la inversió durant el 2014. "La taxa de creixement de la inversió fixa no residencial (també coneguda com la despesa de capital) s’ha reduït des d’un màxim de cicle del voltant del 10% a finals de 2011 o principis de 2012 a només el 3% en el 2013, i esperem una reacceleració al voltant del 8% durant l’any proper".

Jo no sóc tan optimista. La inversió depèn del nivell i el creixement dels beneficis empresarials i els beneficis en última instància dependran de la rendibilitat de les existències de capital. En la majoria de les economies capitalistes avançades, la taxa de guany de les empreses està encara per sota de l’últim nivell màxim de 2006, fins i tot als EUA, on la rendibilitat s’ha recuperat (veure el meu post). Això em suggereix que el creixement de la inversió seguirà sent inferior a la tendència anterior de les taxes en gairebé totes les principals economies capitalistes.

Goldman Sachs és conscient que els beneficis són importants, però segueixen sent optimistes sobre que no hi haurà una disminució de la rendibilitat als EUA: "l’impulsor més important dels marges de guany és la diferència entre la inflació dels preus i la inflació dels costos laborals unitaris. Quan els preus creixen més ràpid que els costos laborals unitaris, les empreses solen compondre-se-les per a augmentar els seus marges de guany, i viceversa. En la nostra opinió, la diferència de preus / Cost Laboral Unitari és probable que es retorne de nou a un territori lleugerament positiu durant el 2014" i basa aquesta previsió en que els salaris romanguen baixos i que augmente la productivitat - en termes marxistes, un augment continuat de la taxa d’explotació. Però les dades mostren que aquesta solució d’una major rendibilitat s’ha esvait. Els salaris encara poden fallar a pujar molt, però si la inversió no torna, el creixement de la productivitat no s’expandirà prou com per a augmentar de nou la taxa d’explotació.

El canvi en la rendibilitat del capital en els EUA no suggereix una nova recessió el 2014. Però el seu aplanament d’aquest any (2013) i la probable disminució de l’any que ve suggereix que la recuperació dels EUA podria haver arribat al seu límit. La meua tesi a llarg termini ha estat que el cicle de la rendibilitat dels EUA ha estat en una fase a la baixa des de 1997 i que una fase com aquestat sol durar al voltant de 16-18 anys (nota 1). Si això resulta ser correcte, un altre tram a la baixa de la rendibilitat està encara per arribar i amb ella una nova recessió. Mentrestant, continuarà el reptar de l’economia global.

Font: http://thenextrecession.wordpress.com/2013/12/30/faster-growth-in-2014/

Notas:

1. The Great Recession. Profit cycles, economic crisis A Marxist View. Michael Roberts new and ground-breaking book is available in full online. Roberts is an economist who has worked in the City of London for 30 years. He predicted the Great Recession several years before it happened and in this book he explains why the Great Recession happened, based on Marxist analysis of the laws of motion of capitalism. Roberts offers an original analysis of the capitalist economic system based on the conjunction of various cycles of motion in construction, manufacturing and financal markets, but with Marx’s profitability cycle as the driver of all. Roberts also generates empirical evidence to support the Marxist analysis with the most comprehensive data yet on the rate of profit, not only for the US economy, but also in other major capitalist countries.

+ Info:

De crisi mundial a una depressió de llarga durada. Michael Roberts


A la mateixa secció:


¿Está ganando impulso la economía mundial?


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com