contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 31 de desembre de 2013 | Manuel
De crisi mundial a una depressió de llarga durada

Michael Roberts

Ja fa sis anys dels primers rumors del terratrèmol que va ser la crisi financera mundial i la Gran Recessió. El 9 agost de 2007 el BNP Paribas va anunciar que estava tancant dos dels seus fons de valors recolzats per hipoteques dels Estats Units (EUA) i que estava tenint grans pèrdues. No va passar molt de temps abans que d’altres bancs als EUA i Europa anunciaren pèrdues similars. El mercat de valors va començar a enfonsar-se a partir d’octubre de 2007 (i havia estat trontollant des de març).

Després hi va haver una allau de pèrdues per als bancs a nivell mundial. Els EUA i la resta de les economies capitalistes avançades llavors es ficaren a la Gran Recessió, la qual es va perllongar durant 18 mesos des del començament de 2008 fins a mitjan de 2009.

Les causes de la Gran Recessió

Aquesta caiguda en el capitalisme ha estat anomenada la Gran Recessió, ja que realment era "gran". Com mostra la Figura 1, la caiguda del PIB real era més gran que qualsevol altra registrada des de la Gran Depressió que va començar en 1929-1930. I es va estendre a tot el món, fins i tot de forma més àmplia que la Gran Depressió (1).

Figura 1: Creixement del PIB real (percentatge del canvi de l’any respecte de l’any anterior). Font: OCDE

El comerç mundial es va desplomar, les taxes d’atur es van disparar i, el més important de tot per al capitalisme, la inversió es van esfondrar (veure figura 2). La inversió en el sector immobiliari va tenir un salt poderós després de l’auge alimentat pel crèdit fins a 2007, però la inversió en béns de producció també va caure.

Figura 2: La inversió en capital (percentatge del canvi de l’any respecte de l’any anterior)

Font: OCDE

La massa dels guanys va caure com una pedra, sobretot per al sector financer, que s’havia apropiat de grans proporcions de benefici en les economies avançades des de la dècada de 1990 fins a 2007. El 2007 més del 40% dels guanys de les empreses nord-americanes es destinaren al sector financer en comparació amb només el 10% el 1980. Ara, aquesta proporció va caure dràsticament.

El sector financer estava a la vora del desastre i en caiguda. Com que s’havia convertit en una part tan important del sistema capitalista, sobretot als EUA, el Regne Unit i Europa, ara amenaçava a enderrocar el sector productiu del capitalisme a través d’una cadena de fallides i tancaments. Els governs havien d’ actuar. La seua resposta va ser rescatar els bancs, els prestamistes hipotecaris i les companyies d’assegurances amb diners del govern. Això va ser subvencionat, parcialment a partir d’un augment d’impostos sobre els assalariats, però sobretot per l’endeutament, és a dir, mitjançant la venda de bons de l’Estat als fons de pensions estatals i als mateixos bancs i companyies d’assegurances en problemes.

És clar que a alguns bancs se’ls va permetre d’anar a la fallida (Bear Stearns, Lehman Brothers), però la majoria van ser rescatats. En particular, l’AIG, la companyia d’assegurances mundial que havia estat assegurant tots els bancs i els especuladors fons de cobertura contra les pèrdues en les seues especulacions amb derivats de bons hipotecaris i altres formes "innovadores" de capital fictici, va rebre un suport financer massiu. Això va ser pensat per a satisfer íntegrament les reclamacions de les assegurances sobre les pèrdues en inversions especulatives realitzades per Goldman Sachs, etc. Així que el contribuent va acabar compensant totalment els grans bancs per les pèrdues en què van incórrer per la seua pròpia imprudència i cobdícia (2).

Als EUA i a Europa, el sector financer s’havia endeubtat a fi de prestar a les famílies amb l’objectiu d’alimentar la bombolla immobiliària (3). Quan aquesta bombolla va esclatar, els bancs es trobaren en problemes i els seus deutes van haver de ser coberts per l’Estat. Els bancs pogueren, llavors, reduir els seus actius sense valor, a costa dels contribuents, mentre que les llars van deixar de pagar les seues hipoteques. Així que va ser des de les llars als bancs, i d’aquests al govern com va anar passant el paquet del deute.

El deute públic es va disparar a nivells no vistos des de la Segona Guerra Mundial - i no només en uns pocs països, sinó a tot arreu. La Figura 3 mostra com el deute públic s’envolà després de la crisi del crèdit i la Gran Recessió. El contribuent, i en particular els assalariats, enfrontaren ara una factura massiva en termes d’un augment dels pagaments, a curt termini, del servei del deute als tenidors de bons (bancs, etc). Els dèficits pressupostaris anuals del govern van disparar-se per tal de finançar els rescats, però també perquè les economies es van contreure bruscament i l’atur es va disparar, els ingressos fiscals es van allunyar i la despesa en prestacions socials es multiplicà.

Figura 3: El deute sobirà de les economies avançades, com a percentatge del PIB.

Font: FMI, World Economic Outlook, octubre 2012

Els governs procapitalistes estaven decidits a que aquests dèficits foren disminuïts i el nou deute redueix de mida. Així, tan aviat com la Gran Recessió va acabar, es van embarcar en el que ara anomenem programes d’"austeritat", els quals tenen com a objectiu reduir la despesa del govern, en particular els serveis públics, el personal, la inversió i el benestar; augmentar els impostos als assalariats de diferents formes, i reduir el cost de les pensions de l’Estat, ampliant l’edat de jubilació, augmentant la vida laboral i la taxa de cotitzacions (4).

Pels keynesians, ja siguen de l’escola dels "esperits animals" o de l’escola d’inestabilitat financera (Minsky) (5), els defectes del capitalisme radiquen només al sector financer. Per contra, Marx postula que la causa última de les crisis capitalistes radica en el procés de producció capitalista, específicament en la producció amb fins de lucre. Marx va desenvolupar una teoria de la crisi sobre la base de la seua llei de la tendència temporal a la caiguda de la taxa de guany, un procés que actua en paral·lel a l’acumulació dels capitalistes.

En resum, aquesta llei diu que: mentre es desenvolupa el capitalisme, la quantitat de capital constant (el volum de la inversió en equips, instal·lacions i tecnologia) tendeix a augmentar en relació al capital variable (la inversió en els salaris de la mà d’obra emprada). Atès que la força de treball comprada amb capital variable (salaris) és l’única part del capital que produeix plusvàlua, l’import de la plusvàlua cau en relació amb el cost total de les inversions dels capitalistes. La taxa de caiguda de beneficis. Aquesta tendència, com l’anomenava Marx, es pot contrarestar. Hi ha molts factors oposats (una taxa de ràpid augment de la plusvàlua o un abaratiment significatiu dels mitjans de producció són els més importants), però Marx mostra que la llei "com a tal", (la tendència), finalment superarà els factors que la contraresten. La taxa de guany en una economia, finalment, caurà i, amb el temps, esdevindrà una crisi de producció (6).

Això no vol dir que el sector financer i, en particular, la mida i el moviment del crèdit no juguen cap paper en la crisi capitalista. Per contra, el creixement del crèdit i del capital fictici (terme de Marx per a les inversions especulatives en accions, bons i altres formes d’actius financers) té la funció, precisament, de compensar la pressió a la baixa de la rendibilitat en l’acumulació de capital real.

La taxa de guany dels EUA mostra una tendència a la baixa secular des de 1947 fins a 2011. Entre 1947 i 65, hi va haver una alta rendibilitat, que, tot i entrar a la dècada de 1950, es va estabilitzar fins a mitjans de la dècada de 1960. A continuació, l’economia dels EUA va entrar en una fase de caiguda de la rendibilitat, un període de crisi, la qual, finalment, va tocar un mínim en la profunda recessió de principis de 1980. Després, aquesta rendibilitat augmentà significativament, tot i que sense arribar al nivell de la dècada de 1960. Aquesta va ser l’anomenada era neoliberal. La rendibilitat va arribar al seu punt màxim el 1997 i en aquest sentit l’era neoliberal va acabar a finals de 1990, encara que hi va haver un altre esclat de la rendibilitat en la dècada de 2000, impulsat per l’auge del crèdit.

Podem resumir el moviment en la taxa de guany als EUA mesurant el canvi en la taxa a través de diferents fases. Entre 1947 i 2011 la taxa de guany EUA es va reduir en més del 30%. La major part d’aquesta caiguda va ser en 1965-1982, quan va caure més d’un 20%. A continuació es va produir una recuperació de la taxa de gairebé el 20% des de 1982 fins a 1997. Des de llavors, la taxa ha caigut al voltant d’un 9% (fins al moment), només la meitat de la taxa de la fase recesiva anterior (7). La Figura 4 mostra que, amb la disminució de la rendibilitat a partir de 2005, l’enorme expansió del capital fictici no va poder ser sostinguda per (la caiguda) la taxa de guany en l’economia real. Finalment, els sectors de l’habitatge i el financer (les parts més improductives de la inversió capitalista) van detenir el seu auge i donà marxa enrere.

Figura 4: Taxa de guany i de crèdit (públic i privat), en relació amb el PIB als països del G7, 1993 = 100

Font: Roberts, 2011

De fet, la tendència de la taxa de guany a caure promou l’especulació en els mercats de béns, de crèdit i de valors. Si els capitalistes no poden produir suficients beneficis produint mercaderies intentaran fer diners apostant en la borsa de valors o amb la compra d’altres instruments financers, o mitjançant la compra de propietats. Els capitalistes experimenten la taxa decreixent de guany gairebé al mateix temps, de manera que tots ells comencen a comprar aquestes accions i actius alhora, portant els preus cap amunt.

La fugida de diners als sectors financers i especulatius de l’economia és realment una resposta "contratendencial" a la taxa decreixent de guany en els sectors productius. Una major taxa de guany pot ser generada durant un temps en aquests sectors improductius, amb l’ajuda de les autoritats monetàries les quals mantenen baixa la taxa bàsica d’interès i estimulen el crèdit. Quan les reserves i els preus dels actius estan pujant, tothom vol comprar amb la qual cosa es produeix una expansió de la bombolla. Però, tard o d’hora, quan els inversors s’adonen que els actius no valen el que estan pagant per ells, les bombolles esclaten. I amb el nivell de deute ja creat, el col·lapse té consequències encara pitjors.

El problema de fons segueix sent la caiguda de la taxa de benefici, que és el factor que deprimeix la demanda d’inversió (vegeu la Figura 5). Si l’economia subjacent era saludable, una bombolla de crèdit que implosiona no hauria de provocar una crisi, o almenys només hauria de causar una de curta durada, un exemple d’aquestes seria la caiguda del mercat de valors del 1987, on una bombolla borsària va esclatar sense una crisi de producció subsegüent. Si el funcionament global de l’economia és saludable i la taxa de guany és alta, els ingressos generats pels pagaments d’interessos dels préstecs es reinvertirà, d’una manera o altra, en la producció.

Figura 5: La inversió i els guanys als EUA (milers de milions)

Font: Carchedi i Roberts, 2013

Una inflació artificial i temporal dels guanys en els sectors improductius ajuda a mantenir l’economia capitalista i resistir l’impacte d’una taxa decreixent de guany en els sectors productius. No obstant això, una part cada vegada més gran dels deutors que no poden finançar el seu deute finalment causa default i la crisi esclata al sector financer (8). Sota el capitalisme, cal una depressió per a corregir i revertir la caiguda de la taxa i la massa de beneficis (9).

Alguns marxistes han argumentat que la crisi creditícia de 2007 i la subsegüent Gran Recessió no és una crisi marxista clàssica de rendibilitat i que Marx també hauria vist que la crisi és de causa financera (10). Però l’evidència empírica dóna suport a la opinió de que fou una crisis de rendibilitat en el sentit clàssic de la llei de Marx. La taxa de guany en l’economia dels EUA va començar a caure molt abans de la crisi financera iniciada a l’estiu del 2007. La taxa de guany calculada en termes marxistes en realitat va aconseguir el seu màxim el 2005, a 24,8 per cent, i es va reduir en 3 punts percentuals, fins al punt més baix en 2008-9. La massa del guany de les empreses (ajustada abans d’impostos) va aconseguir el seu màxim en 2006T3 (el tercer trimestre del 2006) amb 1.655 milions $, caient un 32 per cent, a un punt mínim de $ 1124 mil milions, en el 2008T4, abans de recuperar-se. De la mateixa manera, els beneficis domèstics del sector financer van aconseguir un màxim de 447 mil milions $ en 2006T2 i va caure en un 73% a un mínim de 122 mil milions en 2008T4 ! Però, els beneficis domèstics del sector no financer també es van desplomar, amb un pic al 2006T3 amb 988.000.000.000 $ i aleshores va caure a 629 mil milions $ en el 2009T1 - una caiguda del 36%. De qualsevol manera en què es mesuren, la rendibilitat i / o la massa de guany van caure molt abans del començament de la crisi financera (11). Així l’ "excés de crèdit", l’especulació del mercat de valors i l’ampliació de capital fictici en totes les seues noves i exòtiques formes van ser una resposta a la caiguda de la rendibilitat en els sectors productius de l’economia. Es va retardar l’inevitable, però al final, com a resultat, van fer la crisi més profunda i prolongada.

Alguns sostenen que la crisi va ser producte d’una nova fase de desenvolupament del capitalisme: la globalització del capital financer i el seu, actual, aclaparador domini de l’economia capitalista. Les crisis poden, ara, dur-se a terme sol en aquest sector i causar la recessió econòmica. Argumenten que la llei de Marx de la rendibilitat no és rellevant. Però la globalització financera no és res de nou: el 1875 el banquer Karl von Rothschild assignà el col·lapse bancari d’aleshores a que "tot el mon havia esdevingut una ciutat". La interdependència dels mercats de valors i de crèdit en l’economia "real" no és una novetat (12).

És cert que la participació en el PIB dels EUA dels sectors finançers i d’assegurances augmentà dramàticament del 2.3% el 1947 al 7.9% el 2006. Però, podem dir que el creixement del sector financer va ser la causa de la Gran Recessió després de que s’hagués estat expandint durant sis dècades sense una crisi de les proporcions de 2008?

Després de la Gran Recessió, la llarga depressió

Des del punt més baix de la Gran Recessió, al 2009, les principals economies capitalistes han experimentat la recuperació més feble de totes en comparació amb les recuperacions de recessions anteriors. La durada de la recuperació des del mínim de la Gran Recessió, a mitjan 2009, a un punt en què es restaurà l’antiga taxa de creixement econòmic d’abans de la crisi ha estat tres vegades més temps que en qualsevol altra recessió des de la postguerra, almenys en els EUA. De fet, la taxa de creixement anterior encara no s’ha restablert (Taula 1). La recuperació de les taxes de creixement es veu més com el signe de l’arrel quadrada que amb la forma de V més habitual, o fins i tot la forma de L vista al Japó durant els anys 1990s (13).

Taula 1: Duració de les recuperacions després de les recessions als EUA. Peak: màxim, Trough: punt mínim, Recovery date: data de la recuperació, Recovery length: duració de la recuperació (Quarters: Trimestres), ongoing: en curs, q4 (quart trimestre).

Font: Fatas i Mihov, 2013 (amb dades de l’Oficina Nacional d’Investigació Econòmica)

D’altra banda, la pèrdua de PIB patit per l’economia dels EUA es pot mesurar com la diferència entre la suma del PIB que s’hauria generat si la taxa de creixement econòmic hagués continuat des del 2008 fins a l’actualitat, i el que realment es va generar. Durant la Gran Recessió i durant la posterior feble recuperació, més del 22% del PIB dels EUA s’ha perdut per sempre, i la cosa encara continua - i això suposa molt més que la pèrdua durant la següent pitjor recessió de doble caiguda, la de 1980-2 (Taula 2).

Taula 2: Cost de les recessions i de les recuperacions als EUA (com a percentatge del punt màxim del PIB anual)

Font: Fatas i Mihov, 2013

* La recuperació de 1980 és una recuperació no finalitzada, de manera que el que els costos no són comparables amb les altres recessions.

En la majoria dels casos una recessió o depressió redueix finalment els costos de producció i devalua el capital el suficient per a fer pujar la rendibilitat d’aquelles empreses capitalistes que encara queden dempeus. Aquest és l’ "objectiu" d’una depressió en el capitalisme. L’atur disminueix els costos de la mà d’obra i les fallides i adquisicions redueixen els costos de capital. Les empreses, aleshores, comencen poc a poc a augmentar la producció de nou, i, finalment, comencen a invertir en capital nou i tornen a contractar gent sense treball, el que Marx va anomenar l’ "exèrcit de reserva de mà d’obra". Això augmenta la demanda de béns d’inversió i, finalment, els treballadors comencen a comprar més béns de consum i la recuperació es posa en marxa.

Però en aquesta ocassió les coses són diferents. Tal és l’excedent de capacitat de sobra en la indústria i la construcció i tal és encara el nivell de deute de les empreses, del govern i de les famílies per igual que aquesta recuperació ha quedat atrofiada. L’excés de capacitat en la indústria continua sent molt més alt que durant les recessions anteriors (Figura 6). Com veurem en detall més endavant, la rendibilitat haurà de pujar d’alguna manera abans de que puga prendre’s en consideració un nou procés d’inversió.

Figura 6: Percentatge d’utilització de capital en la indústria als EUA i a la zona euro.

Font: Datastream

Després d’una recuperació raonable en 2010, les principals economies capitalistes s’han alentit per sota d’un ritme de creixement del 2%, amb l’economia dels EUA que creix a un 1.4% amb respecte de l’any anterior, amb la zona euro amb un creixement negatiu i un creixement del Regne Unit tot just per sobre de zero. Fins i tot les anomenades economies capitalistes emergents s’han alentit durant l’últim any. L’economia mundial està creixent en termes reals tot just per sobre del 3% anual. Quan es controla el creixement demogràfic, el creixement del PIB per càpita mundial és inferior al 2% (Figura 7).

Figura 7: Percentatge anual de creixement del PIB per càpita

Font: FMI

Durant els últims mesos, els mercats borsaris de tot el món s’han dirigit cap a nous màxims. Això vol dir que per fi les principals economies capitalistes estan començant un període de creixement generador d’una ocupació sostinguda? En realitat, no.

L’economia capitalista dels EUA ha funcionat el més bé possible des del punt més baix de la gran recessió a mitjans de 2009. Però encara el creixement real del PIB dels EUA ha estat pobre. En el primer semestre del 2013 el creixement del PIB real va ser de només un 1.4% amb respecte de l’any anterior, mentre que la desocupació es manté en un 7.8%, molt per sobre del nivell anterior a la crisi. Més significatiu és que la força laboral dels EUA s’està reduint com a proporció dels adults en edat de treballar (Figura 8). " L’exèrcit de reserva de mà d’obra", ha crescut fortament durant la Gran Recessió i després, i no mostra signes de disminuir.

Figura 8: Taxa de participació de la força laboral als EUA

Font: Oficina d’Estadístiques Laborals dels EUA

L’economia del Regne Unit es recuperà una mica durant el segon trimestre de 2013, però només després d’un electocardiograma plà durant diversos trimestres. El creixement real del PIB per a aquest any serà de poc més de l’1%. La zona euro, finalment, va eixir de la recessió en el segon trimestre, però en comparació amb l’any passat, el PIB real és encara un 0,7% inferior. I tota l’expansió econòmica es concentra en les anomenades economies claus del nord d’Europa, principalment l’Alemanya. Les economies perifèriques del sud d’Europa continuen en una franca depressió, amb una contracció de l’economia italiana d’un 2%, de l’Espanya d’un 1.5%, de Portugal d’un 2.3% i, per descomptat, de la de Grècia en un 5%. Fins i tot, el creixement a Irlanda, la imatge de l’ "èxit" de les polítiques d’austeritat, s’ha reduït al mínim després d’una breu recuperació (14).

L’austeritat i l’euro

No obstant això, l’austeritat continua sent el missatge (15). Per què? Bé, atès que "el vell model ja no funciona", especialment els tradicionals esforços keynesians per a impulsar la demanda fomentant la despesa (16). L’objectiu de l’austeritat no és només reduir el deute públic i la despesa del govern com a tal, sinó restablir la rendibilitat el sector capitalista. Com el president del Banc Central Europeu (BCE), en Mario Draghi diu, "és per això que les reformes estructurals són tan importants, perque només si aquestes reformes s’han aplicat la contracció a curt termini serà succeïda pel creixement sostenible a llarg termini". I és per això que quan els líders de la zona euro van relaxar el ritme de l’austeritat per a diversos governs, ho van fer amb la condició que s’intensificara "la reforma basada en la oferta", principalment, mitjançant les retallades en la seguretat de l’ocupació, els nivells salarials, les pensions i les indústries "protegides", juntament amb més privatitzacions. Aquest és l’objectiu real de l’austeritat: més polítiques neoliberals per a restaurar el sector capitalista.

Però funciona l’austeritat per a aconseguir-ho? Recentment, els economistes del JP Morgan han posat juntes algunes mesures de creiximent: la quantitat de despalanquejament (veure nota de traducció 1) aconseguit en el deute dels sectors públic i privat; preus més competitius per al comerç dels estats en dificultats; fer més fàcil contractar i acomiadar empleats; obrir "els mercats"; més privatitzacions i, curiosament, el progrés en la reducció dels obstacles democràtics i constitucionals en diversos estats per a imposar polítiques neoliberals. JP Morgan va arribar a la conclusió que la zona euro estava a mig camí en aquest programme de recuperació neoliberal (17). En els objectius d’austeritat fiscal, Itàlia va ser al 75% del camí, Espanya només el 38%, 97% per a Grècia, Irlanda només el 26% i Portugal 55%.

És important destacar que les retallades salarials i les reduccions en els costos laborals han anat més enllà, amb Irlanda i Portugal que han fet el suficient, Grècia necessita anar una mica més enllà (després d’una retallada del 30% en els nivells de vida !) I a Espanya encara li queda un altre 25% del camí.

Però quan es tracta de la "reforma estructural", com ara la reducció de la mida del sector públic, la venda d’actius de l’estat, la reducció dels drets laborals i de les pensions, la disminució dels impostos de societats, etc, el progrés ha estat molt més lent. Aparentment, Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal eren encara molt menys orientats a permetre la lliure activitat del sector capitalista que els Països Baixos o Irlanda.

El projecte de l’euro va ser únic en un sentit. Va ser dissenyat per a aconseguir la integració i la convergència entre els diversos estats capitalistes europeus, però sense establir una unió federal completa d’Europa, amb un sol govern, un pressupost, un conjunt únic de lleis fiscals i un sistema bancari. Durant un temps semblava que funcionava, fins que va arribar la crisi, tot i que, fins i tot, en els anys de bonança hi va haver més divergència que convergència.

Pot sobreviure actualment la casa a mig construir de l’euro? No es dirigeix ​​cap a alguna unió federal dels Estats europeus, siguen quines siguen les afirmacions dels nacionalistes escèptics del UKIP o del Front Nacional. Uns "Estats Units d’Europa" sota el capitalisme no estan en l’agenda. La casa a mig construir podria ser una càrrga pesada si es reprengués el creixement econòmic. Però el creixement depèn de la inversió. I la inversió s’ha ensorrat i no només en les economies capitalistes més febles de la zona euro. Des de l’any 2007 la inversió ha augmentat en només un dels 17 països (Luxemburg).

El tema de la competitivitat externa és menys important. Només en 3 dels 7 països en què el PIB de 2012 va ser major que el de 2007, les exportacions netes van contribuir d’una forma significativa; dels 10 països on el PIB va disminuir, la demanda exterior neta va fer una contribució important en 7, però això no va ser suficient per a compensar la caiguda de la inversió. En altres paraules, el problema per als estats capitalistes més dèbils de l’euro no és la competitivitat externa, sinó la inversió - és una crisi capitalista molt convencional.

Rendibilitat i endeutament per a finançar la inversió (veure nota de traducció 2)

En general, el creixement del PIB mundial, en el millor dels casos, continua sent modest, amb una taxa mitjana de creixement real molt per sota de la que hi havia abans de la crisi (Figura 9).

Figura 9: Index de les opinions dels gerents de compres sobre la producció global (PMI) i el PIB mundial

Font: JP Morgan

Aquesta feble recuperació del tipus "arrel quadrada" o Llarga Depressió és el producte de dos factors, la manca de rendibilitat per a recuperar els nivells previs a la crisi, i molt menys els alts nivells dels màxims de mitjans de la dècada de 1990, en les principals economies, i el pes del deute excessiu sobre la inversió i el benefici que ha de ser reduït abans que la rendibilitat i la inversió puga recuperar-se de forma sostinguda.

Economistes del JP Morgan han fet recentment un estudi de rendibilitat corporativa global (18). Van arribar a la conclusió que el que ells anomenen "els marges de benefici" han caigut a Europa i a les economies emergents en els últims dos anys. També van concloure que, segons la seua avaluació, la rendibilitat als EUA s’ha estancat en els últims sis trimestres. El mesurament de la rendibilitat de JP Morgan no és marxista, i ni tan sols és una mesura dels beneficis empresarials del capital corporatiu. Però tot i això, produeix una mesura global de la rendibilitat de les empreses que mostra una caiguda de prop del 9% abans de la Gran Recessió, a 4% en el punt més baix de 2009, abans de recuperar-se a un 8% el 2011. Però al 2012 es va reduir de nou a 7%, 13% per sota del seu punt màxim al febrer de 2008, quan va començar la Gran Recessió. Aquesta disminució de la rendibilitat global està impulsada per Europa i per la caiguda de les economies emergents (Figura 10) .

Figura 10: els marges globals de benefici

Font: JP Morgan

De la mateixa manera, la rendibilitat no s’ha recuperat segons el mesurat per les dades de l’europeu AMECO i per les dades dels EUA, indexades des de l’any 2005 (figura 11) (19).

Figura 11: Rendibilitat neta sobre el capital (index 2005 = 100)

Font: Roberts (2013)

La Comissió Europea també ha opinat sobre la rendibilitat corporativa i d’inversió a Europa. En el seu Informe de Previsions Econòmiques de l’Hivern (Winter Economic Forecast report) va assenyalar que la inversió no residencial (que exclou les llars que compren cases) com a proporció del PIB "se situa en el seu nivell més baix des de mitjans de la dècada de 1990". I la raó principal: "un nivell reduït de rendibilitat". L’informe proposa el punt clau de que "les mesures de beneficis empresarials tendeixen a estar estretament correlacionades amb el creixement de la inversió". Només les empreses que no necessiten demanar prestat i són riques en efectius monetaris poden invertir -però fins i tot aquestes es resisteixen a fer-ho. La Comissió va trobar que la rendibilitat d’Europa "s’ha mantingut per sota dels nivells anteriors a la crisi" (20).

És clar, als EUA, el nivell total dels guanys ha superat el màxims pre-crisi anteriors, però no ho ha fet així la taxa de guany. I en moltes altres economies capitalistes avançades, fins i tot la massa de guanys no ha arribat al màxim anterior. No hem de buscar "xocs negatius inesperats" incerts i o "una interferència del govern en els preus del mercat de treball i de capital" per a explicar l’estancament. Simplement no hi ha prou guanys per a impolsar els capitalistes a invertir en els nivells anteriors.

La Comissió de la UE va trobar una "forta correlació negativa entre els canvis en la inversió des de l’inici de la crisi i l’acumulació del deute abans de la crisi, el que suggereix que la progressió de les pressions de despalanquejament ha estat un factor important darrere de la debilitat d’inversió". La comissió valora que les empreses de la zona euro han de reduir el palanquejament addicional per una suma equivalent al 12% del PIB i que aquest ajustament durant 5 anys reduiria la inversió corporativa en un acumulat 1.6% del PIB. Tenint en compte que la inversió no residencial en el PIB està, ahores d’ara, en un mínim del 12%, la qual cosa és una consecució considerable per al creixement de la inversió.

Aquests estudis donen suport a la idea que el capitalisme està en una depressió prolongada similar a la del període posterior a 1873 al Regne Unit i als EUA, la qual va durar fins a la dècada de 1890 (o, almenys, de la meitat fins a finals de la dècada de 1880) - anomenada en aquella època la Gran Depressió. I igual que la Gran Depressió de 1930, que va durar des de 1929 fins a la Segona Guerra Mundial. Tots dos períodes tenien anys de recuperació, fins i tot amb una forta recuperació, però aquests no estableixen períodes de creixement sostingut i van patir més i més profundes depressions fins que la taxa de guany es va recuperar de forma suficient (21). El creixement sostingut durà de la dècada de 1890 al Regne Unit, i en particular als EUA, fins a 1910. El creixement sostingut també va tornar a la "edat d’or" de 1946-1965 després de la Segona Guerra Mundial. Però, en aquests moments, un nou període de "boom" encara sembla lluny.

De fet, la rendibilitat del capital acumulat en les principals economies ha estat en un declivi secular i no s’ha restablert al nivell assolit abans de la Gran Recessió de 2008-9. Mentre que la mitjana mundial (definit aquí com G7 + BRICS) ha estat més alta des de principis de 1980 i s’ha mantingut més o menys des de mitjans de la dècada de 1990, la taxa del G7 ha caigut (22) (figura 12).

Figura 12: Una taxa mundial de benefici (índex 100 = 1963)

Font: Roberts (2012)

Alguns estrategues del capital i els economistes keynesians han estat intrigats per l’enorme acumulació de reserves d’efectiu per les empreses en els EUA i Europa. Si els beneficis són i l’efectiu és abundant, per què la inversió corporativa és tan lamentable? (23) Doncs bé, el flux d’efectiu i els guanys podrien ser en alça per les grans empreses, però la taxa de guany no s’ha recuperat en moltes economies capitalistes, com el Regne Unit i Europa. Només cal obsevar com la situació de la rendibilitat de les empreses del Regne Unit es manté molt per sota dels nivells anteriors a la crisi i, en conseqüència, també ho fa la inversió empresarial (figura 13).

Figura 13: Taxa de benefici del Regne Unit i inversió empresarial

Font: ONS (2013), Rendibilitat de les empreses del Regne Unit

També les grans multinacionals han preferit invertir en les economies emergents i no en les economies domèstiques. I les companyies riques en efectiu s’han aprofitat dels mercats de valors alimentats pel crèdit mantingut per la flexibilització quantitativa (nota de traducció 3) per a recomprar les seues pròpies accions en lloc d’invertir i augmentar els dividends. Això ajuda a les primes dels executius ! Les petites empreses no poden invertir perquè no poden demanar prestat en els termes actuals i molts d’aquestes són empreses zombis només capaços de pagar els interessos del seu deute. Han estat acaparant ma d’obra en lloc d’invertir en nous equips i sistemes d’estalvi de mà d’obra. I els nivells generals de deute corporatiu segueixen sent massa alts per a permetre noves inversions - el pagament del deute o l’acaparament de diners en efectiu és més segur.

L’enigma de l’augment dels beneficis i l’estancament de la inversió en actius productius mostra que la "recuperació" és artificial. Depèn de liquiditat del banc central, que s’obre pas en el sector financer, no a l’economia real. Les empreses realment riques en efectiu són els bancs, les institucions financeres i les grans multinacionals i no la major part de les empreses no financeres que inverteixen i fan servir mà d’obra. La política dels bancs centrals de flexibilització quantitativa (FQ) -la compra de bons governamentals i corporatius mitjançant la "impressió" de diners- no és l’apalancament d’una recuperació econòmica sostinguda, com esperen els keynesians. Així que els estrategs del capital estan tractant de combinar la FQ amb més "reformes estructurals"; les polítiques monetàries keynesianes amb accions neoliberals per reduir els deutes, disminueixen el sistema de benestar i debiliten el poder dels treballadors organitzats, elevant així la taxa d’explotació per a restablir la rendibilitat. Aquesta va ser la línia que la cap de l’FMI, Christine Lagarde, enuncià en el seu discurs al simposi anual d’estiu d’Agost de la Reserva Federal dels EUA a Jackson Hole, Wyoming (24).

Això ens porta a la segona raó per a la depressió. La recuperació després de la gran caiguda s’ha vist obstaculitzada i frenada pel pes mort del deute excessiu acumulat en l’anomenat període neoliberal després del període incicial de la dècada de 1980, i en particular durant la bombolla de crèdit i propietat del 2002 (figura 14). El nivell del deute en l’economia mundial no ha disminuït molt tot i la Gran Recessió, la caiguda de la banca i els rescats. El despalanquejament té molt de camí a recórrer.

Figura 14: Beneficis financers (costat esquerre) i deute total. Tots dos com a percentatge del PIB.

Font: Morgan Stanley (2013)

De fet, el palanquejament del sector no financer de l’economia desenvolupada segueix augmentant (25). El deute del sector no financer als EUA, Europa i Japó (el "G3") és ara més del 285% del PIB, enfront del 275% en l’inici de la Gran Recessió (figura 15).

Figura 15: Deute no financer / PIB -Japó, EUA i Europa

Font: Morgan Stanley (2013)

El deute del sector de negocis en relació amb el PIB ha caigut una mica i en alguns països com els EUA, això ha ocorregut també amb el deute de les llars. El deute del sector financer també s’ha reduït en un 20% des del seu màxim. Però si sumem tot el deute - no financer i financer en el G3, aquest va caure del 409% del PIB al 379% del PIB al setembre de 2011, però ara s’ha elevat de nou al 400% -de forma que no s’està produïnt molt despalanquejament.

Els EUA és l’única economia que ha vist quelcom de despalanquejament (veure figura 16), el qual reflecteix en gran mesura els impagaments d’hipoteques en el sector de les llars. El crèdit no s’ha reduït significativament fora dels Estats Units i només es va reduir gradualment EUA (26).

Figura 16: El crèdit en relació amb el PIB en el sector privat, EUA i altres països del G -7 (índex 2006 = 100 )

Font: Bachetta i Van Wincoop (2013)

Una altra recessió?

Caldrà una nova crisi per a "netejar" l’economia capitalista de l’excés de deute i de moltes empreses "zombi" ineficients. El dretà diari financer de Londres, el City AM, va descriure el problema en l’economia del Regne Unit: "un exèrcit d’empreses zombis romanen addictes a les taxes d’interès properes a zero, pressionant a la baixa la productivitat i prevenint un procés Schumpeterià de destrucció creativa i de reassignació de capital i treball". Una gran proporció de petites i mitjanes empreses del Regne Unit s’han convertit en zombis, només generant ingressos suficients per a mantenir la força de treball i pagar els interessos del seu deute, però no generant el suficient per a reduir el palanquejament o invertir (27). La productivitat de les empreses menudes s’ha enfonsat (figura 17).

Figura 17: Empreses zombi? La productivitat del Regne Unit per grandària de l’empresa

Font: Banc d’Anglaterra

Un analista estima que les taxes d’interès començaran a pujar l’any que ve, quan els bancs centrals intenten deslletar el sector capitalista de la seua llet de "diners fàcils", que fins ara ha estat "retardant el procés de destrucció creativa" , "aquestes empreses zombi presentaran els símptomes d’una malaltia que començarà a afectar altres empreses. És aleshores quan vindrà la recessió" (28).

Així, l’actual món de baix creixement és en part un reflex de la càrrega dels encara alts nivells de deute sobre el cost dels préstecs en relació amb el rendiment potencial del capital i, per tant, sobre el creixement. La feina d’una recessió (de devaluar els actius, tant els tangibles com els ficticis) encara no s’ha aconseguit. I si les taxes d’interès haurien de començar a pujar, això podria desencadenar fàcilment tant una nova recessió com una elevació a nivells insostenibles del cost del servei dels deutes corporatiu i governamental.

Quant més despalanquejament cal? La liquiditat global com a percentatge del PIB mundial va enlairar-se en la bombolla creditícia que començà a mitjans dels 1990s (29). Després de la crisi del crèdit i de la Gran Recessió, la liquidació de tot aquest capital fictici ha estat en marxa lentament. La liquiditat global en relació amb el PIB es manté un 11% per sobre de la línia de tendència del període previ a la bombolla creditícia (figura 18). Al ritme actual, desfer-se del excés de capital fictici restant prendrà almenys fins al 2015 - i aquesta eliminació només podria ser assolida per una nova crisi mundial en la producció.

Figura 18: Liquiditat global com a percentatge del PIB

Font: Roche i McKee , 2009

Com PIMCO, el gestor global líder en la inversió de bons, va posar en un informe mensual dirigit als inversors:

"Estadísticament parlant, l’economia mundial pateix, si fa no fa, una recessió cada 6 anys, i la freqüència de les recessions globals tendeix a augmentar quan l’endeutament global és alt, i, per contra, cau quan l’endeutament és baix i va en augment. Tenint en compte que l’última recessió mundial va ser fa 4 anys i també tenint en compte que l’economia global està significativament més endeutada del que estava fa 4 anys, creiem que ara hi ha una probabilitat superior al 60% de que anem a experimentar una nova recessió global durant els propers 3 a 5 anys" (30).

Notes

1: Hi vegeu Roberts (2009), i Bacchetta i Van Wincoop (2013).

2: Hi veure Barofsky (2012).

3: Northern Rock era un petit prestador hipotecari amb seu al nord-est d’Anglaterra. Prenent l’estauts de societat anònima, es dedicà als préstecs hipotecaris agressius, confiant en el mercat de préstecs interbancaris per al seu finançament. Quan va arribar la crisi del crèdit, va quedar congelada fora dels mercats de crèdit i es va desplomar. No s’enfonsà perquè va comprar grans actius recolzats per hipoteques d’institucions d’Estats Units, sinó perquè va participar en el boom immobiliari. El contribuent del Regne Unit va haver de fer-se’n càrrec per a evitar una l’extensió de la fallida bancària. Per a la història de Northern Rock, hi vegeu Roberts (2009), capítol 27.

4: Les pensions en realitat són salaris postergats, ja que són contribucions a la seguretat social que procedeixen de deduccions dels salaris bruts obtinguts per l’Estat. De forma que la reducció del valor de les pensions de l’estat i d’altres és una altra forma de fer que la gent treballadora pague per la Gran Recessió.

5: Per una anàlisi dels defectes de l’anàlisi keynesià i post-keynesià de les crisis capitalistes, hi vegeu Roberts (2010).

6: Per a obtenir una llista més detallada de la defensa de la llei de Marx, hi vegeu Carchedi i Roberts (2013B) (de pròxima publicació).

7: Hi veure Roberts (2011, 2012), i Carchedi i Roberts (2013).

8: Hi veure Carchedi (2011): "El punt bàsic és que les crisis financeres són causades per la disminució de la base productiva de l’economia. S’arriba a un punt en el qual ha d’haver una deflació sobtada i massiva en els sectors financers i especulatius. Tot i que sembla que la crisi s’ha generat en aquests sectors, la causa última resideix en l’esfera productiva i en la caiguda de la taxa de benefici que l’acompanya en aquest àmbit".

9: "La depreciació periòdica del valor del capital existent -un dels mitjans immanents en la producció capitalista per a comprovar la caiguda de la taxa de guany i accelerar l’acumulació de capital- mitjançant la formació de nou capital- pertorba les condicions donades dins de les quals té lloc el procés de circulació i de reproducció del capital, i per tant s’acompanya d’aturades sobtades i de crisi en el procés de producció". Marx (1981): pag 358.

10: Per exemple, Duménil i Lévy (2011).

11: Veure Tàpia Granados (2012), Izqiuerdo (2010), Carchedi i Roberts (2013) i Carchedi (inèdit) per a obtenir més proves de que la rendibilitat va ser la causa.

12: Per a una crítica de les teories de financerització, hi veure Mateu (2011).

13: Aquesta recuperació del tipus d’ "arrel quadrada" és un fet predit en Roberts (2009): "La gran caiguda de la producció ha acabat. Ara hi haurà un repunt. Però no serà suficient per a restaurar la taxa de creixement econòmic assolit abans de la Gran Recessió".

14: Hi veure Roberts (2013B) per a la història del denominat "èxit de l’austeritat" a Irlanda i als països bàltics.

15: El president del BCE, Mario Draghi manté: "No hi havia cap alternativa a la consolidació fiscal, tot i que no cal negar que això és contractor a curt termini. En el futur hi haurà l’anomenat canal de confiança, que reactivarà el creixement, però això no tindrà lloc immediatament". És clar que no!

16: Christian Noyer, governador del Banc de França, es va fer ressò de Draghi en dir que calia l’austeritat per a fomentar que el "conte de la confiança" fera acte de presència: "Més enllà d’un cert llindar, que el nostre país, probablement, ha creuat, qualsevol augment en la despesa pública i el deute té efectes molt negatius sobre la confiança". En altres paraules, la recuperació és possible només si els capitalistes esdevinen confiants de que això ocorrerà i que pel que sembla depèn de que el dèficit pressupostari i el deute disminuisquen. Noyer ha afegit que França va haver de allunyar-se de les polítiques públiques "excessivament preocupades per la preservació dels llocs de treball del passat" i permetre la "liberalització" que podria ajudar a la creació d’ocupació futura.

17: JP Morgan (2013b).

18: JP Morgan (2013a)

19: Veure Roberts (2013a).

20: Comissió Europea (2013: pags 18-21).

21: Hi veure Roberts (2009), capítol 13, sobre la taxa de guany al Regne Unit a finals del segle 19 i el bloc de Roberts per a la taxa de guany als EUA durant la Gran Depressió,
http://thenextrecession.wordpress.com/2012/08/06/the-great-depression-and-the-war/

22: Roberts (2012).

23: Robin Harding, La inversió de les empreses: una divergència misteriosa, http://tinyurl.com/p4tvblv

24: "Em preocupa que tot el dur treball dels bancs centrals serà en va si no es fa el suficient en altres fronts - per a adoptar les polítiques clarament més difícils cal un creixement equilibrat, durador i fins i tot creiximent ... [la política monetària no convencional] està proporcionant l’espai per a més reformes. Hem d’utilitzar aquest espai sàviament" - Lagarde, 25 agost de 2013.

25: D’acord amb Gerard Minack del banc d’inversió Morgan Stanley ("si no pot passar, no passarà"). El deute del sector no financer inclou tot el deute en mans dels governs, les llars i les societats. Exclou el deute del sector financer.

26: Bacchetta i Van Wincoop (2013).

27: Una de cada deu empreses britàniques són capaços només de pagar els interessos dels seus deutes i no reduir el deute. "Les empreses zombi no poden invertir o innovar, simplement se senten allà perdent, a poc a poc, els empleats i clients i arrossegant l’economia", segons KKR gestió d’actius.

28: Aneu a http://angrybearblog.com/2013/08/zombie-companies-live.html

29: La liquiditat global es mesura per la quantitat de préstecs bancaris, títols de crèdit i derivats en el món. Veure Roche i McKee (2009).

30: http://www.pimco.com/EN/Insights/Pages/Secular-View-of-Assets-2013.aspx

Referències

Bacchetta, Philippe, and Eric Van Wincoop (2013). “Explaining the Global Great Recession” (27 June 2013), www.voxeu.org

Barofsky, Neil (2012). Bailout: An Inside Account of how Washington Abandoned Main Street while Rescuing Wall Street (Free Press).

Carchedi, Guglielmo, 2010, Behind the Crisis (Brill).

Carchedi, Guglielmo, 2011, “Behind and Beyond the Crisis”, International Socialism 132 (winter 2011), www.isj.org.uk/?id=761

Carchedi, Guglielmo, unpublished paper, “Marx’s Law and the Crisis: An Empirical Study”.

Carchedi, Guglielmo, and Michael Roberts (2013a) “The long roots of the present crisis: Keynesians, Austerians and Marx’s law”, World Review of Political Economy, volume 4, number 1, pp 86-115.

Carchedi, Guglielmo, and Michael Roberts (2013b). “A Critique of Michael Heinrich”, Monthly Review (forthcoming).

Duménil, Gérard, and Dominique Lévy (2011). “The Crisis of the 21st Century: General Interpretation, Recent Developments and Perspectives”, www.jourdan.ens.fr/levy/dle2011h.htm

European Commission (2013). “Winter 2013 Economic Forecast”, http://ec.europa.eu/economy_finance/publications/european_economy/2013/pdf/ee1_en.pdf

Fatas Antonio, and Ilian Mihov (2013). “From recession to normalcy”, CEPR discussion paper, DP9551, www.voxeu.org/article/recoveries-missing-third-phase-business-cycle

Izquierdo, Sergio Cámara (2010). “Short and Long Term Dynamics of the US Rate of Profit in the Context of the Current Crisis”, paper at the Congrès Marx International VI.

JP Morgan (2013a) “Corporate Profitability”, (February 2013).

JP Morgan (2013b). “The Euro Area Adjustment, About Halfway There” (28 May 2013), http://tinyurl.com/ooawnxv

Marx, Karl (1981). Capital, Volume 3 (Penguin). www.marxists.org/archive/marx/works/1894-c3/ch15.htm

Mateo, Juan (2011). “The Financialization as a Theory of Crisis in a Historical Perspective: Nothing New Under the Sun”, Working Paper Series Number 262 (July 2011), Political Economy Research Institute, University of Massachusetts, Amherst.
http://tinyurl.com/phrveqc

Roberts, Michael (2009). The Great Recession: Profit Cycles, Economic Crisis - A Marxist View, pdf per a descarregar ací

Roberts, Michael (2010). “The Causes of the Great Recession: Mainstream and Heterodox Interpretations and the Cherry Pickers”, paper at the Tenth Conference of the Association of Heterodox Economists.

Roberts, Michael (2011). “Measuring the Rate of Profit, Profit Cycles and the Next Recession”, paper to the Eleventh Conference of the Association of Heterodox Economists.

Roberts, Michael (2012). “A World Rate of Profit”, paper to the WAPE/AHE/IIPPE conference.

Roberts, Michael (2013a) “The euro crisis is a crisis of capitalism”, lecture to the Institute of labour Studies, Slovenia, 2013, http://tinyurl.com/pgvk37z

Roberts, Michael (2013b) “What’s Wrong with the Keynesian Answer to Austerity?”, Socialist Review (April 2013).

Roche, David, and Robert McKee, (2009). New Monetarism, www.lulu.com

Roberts, Michael (2013c) “Deleveraging and Profitability again” (25 February 2013),
http://gesd.free.fr/mr132.pdf

Tapia Granados, José (2012). “Does Investment Call the Tune? Empirical Evidence and Endogenous Theories of the Business Cycle.” http://tinyurl.com/pohwwnv

7 October 2013

Font: From global slump to long depression. International Socialism 140

Notes de traducció:

1. La traducció del terme deleverage és despalanquejament financer i també va ser traduït com "reducció del deute".

2. La traducció del terme leverage és palanquejament financer, i va ser traduït com "endeutament per a finançar la inversió". Segons la definició de la Wikipèdia el palanquejament financer, "Es deriva d’utilitzar l’endeutament per a finançar una inversió. Aquest deute genera un cost financer (interessos), però si la inversió genera un ingrés major als interessos a pagar, l’excedent passa a augmentar el benefici de l’empresa".

3. La traducció del terme quantitative easing va ser flexibilització quantitativa. "La flexibilización cuantitativa (en inglés Quantitative easing, cuyo acrónimo es QE) es una herramienta no convencional de política monetaria utilizada por algunos bancos centrales para aumentar la oferta de dinero, aumentando el exceso de reservas del sistema bancario, por lo general mediante la compra de bonos del propio gobierno central para estabilizar o aumentar sus precios y con ello reducir las tasas de interés a largo plazo. Esta medida suele ser utilizada cuando los métodos más habituales de control de la oferta de dinero no han funcionado; como cuando el tipo de interés de descuento y/o tasa de interés interbancaria están cerca de cero."

Traducció: anticapitalistes.net

Michael Roberts is an economist who has worked in the City of London for 30 years. He predicted the Great Recession several years before it happened, and in his book The Great Recession
Profit cycles, economic crisis A Marxist view
he explains why the Great Recession happened, based on Marxist analysis of the laws of motion of capitalism. Roberts offers an original analysis of the capitalist economic system based on the conjunction of various cycles of motion in construction, manufacturing and financal markets, but with Marx’s profitability cycle as the driver of all. Roberts also generates empirical evidence to support the Marxist analysis with the most comprehensive data yet on the rate of profit, not only for the US economy, but also in other major capitalist countries.

+ Info:

Faster growth in 2014?. Michael Roberts

El Capitalismo tardío: La Interpretación de Ernest Mandel del Capitalismo Contemporáneo. Jesús Albarracín y Pedro Montes

Francisco Louça "La teoría de las ondas largas del desarrollo capitalista". 02/12/2013 Encuentro de Análisis y Discusión sobre la crisis actual: a 40 años de "El Capitalismo Tardío" de Ernest Mandel, 8, 9 y 10 de Octubre.

Las anteojeras económicas de Paul Krugman. Michael Hudson. Una crítica al libro de Paul Krugman. "Acabad ya con esta crisis".

El fracàs de la predicció. Michael Roberts

Crisis Theories: Falling Rate of Profit

Falling Rate of Profit (cont’d)

The Problem: Marx Didn’t Leave Us a Completed Crisis Theory


A la mateixa secció:


Consignes, crides, proclames i decrets de la revolució russa


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com