contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 28 de desembre de 2013 | Manuel
Teresa Forcades i Esther Vivas: “Hi ha lleis actuals que són terrorisme d’Estat”

Laura Basagaña / TV3

La monja benedictina Teresa Forcades és una veu cada vegada més escoltada per la gent i també més incòmode per als poders fàctics. Icària acaba de publicar Sense por, un llibre que recull les seves converses amb Esther Vivas i que ja va per la tercera edició. Núvol té el privilegi d’oferir-vos un fragment ampli del llibre.

Violència. Desnonaments. Pèrdua de llibertats. Indignació. Pobresa i nous pobres. La crisi del capitalisme i la crisi dels valors que l’emparen. Les retallades. Els indefensos. Els malnodrits. La resignació. La desinformació. Les pors. L’apatia. El descrèdit. La corrupció. La desigualtat. Sobre aquests i molts altres temes conversen la doctora en salut pública i teologia Teresa Forcades i l’activista i investigadora en moviments socials Esther Vivas.

En definitiva, Forcades i Vivas analitzen la violència que el sistema aplica sobre els més dèbils. “A l’Estat espanyol, per exemple, cada dia es produeixen 532 desnonaments, mentre hi ha més de 3 milions d’habitatges buits”, apunta Esther Vivas. I amb l’accés als aliments, passa el mateix: “Es produeix aliment necessari per abastir tota la població, però una de cada set persones al món passa gana”, recorda Vivas. No tot és, però, motiu per a la desesperança. Hi ha alternatives. I hi ha moviments socials que lluiten per fer-les ressonar amb força. Una d’elles és el Procés Constituent, posat en marxa per Arcadi Oliveres i la mateixa Teresa Forcades. “La iniciativa del Procés Constituent és constatar que necessitem un canvi de sistema, i que s’ha de fer democràticament i pacíficament”, explica Forcades.

A continuació us oferim un tast de la conversa entre Teresa Forcades i Esther Vivas, que podeu trobar al llibre Sense por publicat per Icària Editorial i del qual ja se n’han fet tres edicions en català i dues en castellà.


ADÉU MATRIX

Esther Vivas: La por, la resignació, l’apatia són la gran victòria del capitalisme. Fer-nos creure que no hi ha res a fer, que no hi ha alternatives, que no podem canviar les coses és el gran triomf dels que manen. Però, justament, la gent està començant a desafiar el poder. La profunditat de la crisi i l’emergència del moviment dels indignats, i tot el que ha significat, ha fet caure la màscara al sistema.

Les definicions oficials de la realitat s’han enfonsat. De cop, molts han descobert que això és Matrix, que vivim en un gran engany. El pensament neoliberal ha quedat fortament desacreditat, per bé que els seus valors de consumisme, egoisme i competència continuen molt arrelats. Per a la majoria de la població, encara que sigui de forma intuïtiva, queda clar que la crisi és responsabilitat del poder financer, i d’una classe política supeditada als seus interessos, i que ara ens passen a tots la factura. Ja no ens creiem les seves mentides. Veiem com el capitalisme acaba fent negoci amb cada un dels àmbits de la nostra vida quotidiana i converteix el dret a l’habitatge, a l’alimentació, a la sanitat, a l’educació… en un privilegi.

A l’Estat espanyol, per exemple, cada dia es produeixen 532 milions d’habitatges buits. A la gent se la fa fora de casa, se la deixa hipotecada de per vida i la banca continua guanyant diners a costa de l’empobriment i la misèria de les persones. Com es diu en tantes manifestacions: «No s’entén, gent sense casa i cases sense gent». El dret a l’habitatge s’ha convertit en un negoci. I el mateix passa amb el dret a la sanitat i a l’educació. Es privatitzen els serveis públics perquè uns pocs facin benefici a costa dels nostres drets. De fet, l’èxit del sector privat consisteix en deteriorar el sector públic, i així ho estem veient.

I amb l’accés als aliments passa el mateix: vivim en un món de l’abundància del menjar, on es produeix més que en cap altre període en la història. Segons l’ONU es cultiva suficient com per alimentar a 12.000 milions de persones, i en el planeta som 7.000 milions. Hi ha, doncs, comestibles suficients per a tothom però, en canvi, quasi una de cada set persones al món passa gana. Si no tens diners per pagar el preu cada dia més car del menjar o si no tens accés a la terra, a l’aigua i a les llavors per produir-lo, no menges. Els aliments s’han convertit, també, en una mercaderia.

Teresa Forcades: Val la pena citar Jean Ziegler, ara ja és molt conegut. Alguns diuen: el dret a tenir accés als productes alimentaris bàsics s’ha convertit en una mercaderia, i això sembla que hagi passat sol. Però és important assenyalar que això passa als anys noranta, després de la caiguda del mur de Berlín i d’aquesta globalització més neoliberal sense fre; és en aquest moment quan Goldman Sachs decideix que especularà amb productes alimentaris de primera necessitat, amb matèries que fins aleshores no havien entrat dins d’aquest mercat especulatiu. La novetat és començar a especular amb l’arròs, amb el blat i amb el mill. I això vol dir que es compra de forma massiva aquesta producció, es reté i s’espera fins que pugin els preus. I això és el que Jean Ziegler anomena assassinat programat. I assassinat programat, en números quantificats, són 37 milions de persones; aquest ha estat el cost humà d’aquesta especulació criminal que les lleis actuals condonen i protegeixen.

Per això la magnitud de la crítica ha de ser tal que no es perdi en els detalls i permeti fer una anàlisi sistemàtica i contundent, però alhora sense aclaparar, perquè si no sembla que les dimensions d’aquesta injustícia estructural són tan grans que podem quedar sobrepassades. De vegades n’hem parlat amb la metàfora bíblica d’un gegant amb peus de fang, i és una metàfora que és adecuada perquè en el moment actual l’espectacularitat, la potència i la capacitat d’impressionar d’una sèrie d’organismes internacionals i de sistemes són tan fortes, que la persona pot tenir la sensació d’estar davant d’un poder gegantí. I sembla que sigui necessària la força d’un gegant per contraposar-s’hi. I, sí, és veritat, si mires amunt i veus tot l’or i la parafernàlia del poder fa molta impressió, però, seguint la metàfora bíblica, no es tracta de mirar amunt: es tracta de mirar avall. Si mires avall, t’adones de dues coses: primer, que el gegant, per més impressionant que sembli, en realitat té i sempre ha tingut els peus de fang; i en segon lloc, t’adones que a baix hi ha una gentada amb el potencial de fer un canvi social. Hem de proposar un canvi de mirada, hem de mirar a baix.

E.V.: Moltes vegades es tendeix a mirar amunt, com si allà hi hagués la resposta als nostres problemes. Quan és, justament, tot el contrari. El problema, com bé dius, no és a dalt sinó a baix. No es tracta de que algú, un líder, com repetidament senyalen els mitjans, ens tregui d’aquest carreró sense sortida. La clau, al meu entendre, rau en què la gent prengui consciència del perquè de la crisi, de qui guanya i qui perd amb l’actual situació, de les causes de la pobresa, saber que hi ha alternatives i que, com es deia a les places en el 15-M, «juntes ho podem tot». Aquí està la nostra força.

VIOLÈNCIA DEL SISTEMA

En relació al que comentaves de l’especulació amb els aliments, crec que és important assenyalar els vincles existents entre la crisi econòmica i la crisi alimentària, perquè moltes vegades sembla que aquesta ens caigui molt lluny. En canvi, aquí, cada cop hi ha més gent que passa gana i els mateixos que ens han conduït a la present bancarrota econòmica, que van fan fer negoci amb les hipoteques subprime, són els que ara especulen amb cereals bàsics com el blat, l’arròs, el blat de moro, la soja. Perquè, què hi ha de més segur i estable que el menjar, quan tots ens hem d’alimentar diàriament per sobreviure. Els fons d’inversió, els bancs, els fons de pensions compren i venen aquestes matèries primeres en els mercats de futur no en funció de l’oferta i la demanda real sinó per a guanyar diners. Unes pràctiques que generen l’alça del preu dels aliments i els converteixen, sovint, en inaccessibles per a àmplies capes de la població, especialment en els països del Sud. I això és el que han estat fent entitats financeres com Catalunya Caixa, amb el seu dipòsit «100% natural», o el Banc Sabadell, amb el fons d’inversió «BS Commodities». Aquí és on veiem la violència d’un sistema que condemna a la fam en un món on abunda el menjar, que expulsa la gent de casa seva quan hi ha milers d’habitatges buits, que ens exclou de la sanitat i l’educació pública mentre augmenten les inversions en l’àmbit privat.

Sovint, des dels mitjans de comunicació i el poder, s’assenyala la violència d’aquells que protesten al carrer, dels que ocupen bancs, pisos buits, escoles, supermercats, hospitals… però aquests tans sols reivindiquen una democràcia de veritat. El que és extremament violent és el sistema en què vivim, malgrat ens vulguin fer creure tot el contrari. La desesperança és l’altra cara de la indignació. I les dades de l’Institut Nacional d’Estadística així ho corroboren: 3.180 persones es van suïcidar el 2011, un 0,7% més que l’any anterior. El suïcidi és ja la primera causa de mort no natural a l’Estat espanyol. De fet, des que va començar aquest any 2013, deu persones s’han suïcidat ja al no poder fer front al pagament del lloguer o l’hipoteca. El problemes econòmics, segons es va dir en el 16è Congrés Nacional de Psiquiatria, són el principal desencadenant dels suïcidis. Si no ens rebel·lem són la vergonya, la ràbia, la tristesa, l’ansietat, la impotència, el desànim… els que calen en nosaltres.

T.F.: Hi ha lleis actuals que crec que es poden qualificar com a terrorisme d’Estat. Si no, sembla que la paraula terrorisme només es pugui aplicar a grups que no formen part del sistema. Violentar a les persones i inspirar-los terror de forma sistemàtica per tal d’aconseguir els propis objectius és terrorisme, tant si ho fa un grup marginal com si ho fa un Estat. Per a moltes persones, costa de creure que els abusos que van més enllà de l’avarícia d’una persona determinada i que sembla que estan instituïts en el sistema són terrorisme d’Estat, costa de pensar com és que hem arribat fins aquí. M’agradaria recordar quin era el discurs fa ben poc d’una persona prou coneguda en el món polític, Margaret Thatcher, que va popularitzar la idea de la «societat dels dos terços»: un plantejament de tipus polític on es pressuposava que era impossible intentar governar pel conjunt de la societat, i que per governar bé a finals del segle XX i en el segle XXI cal admetre que hi ha un romanent, que no és un 1% o un 2%, que ja seria gravíssim des d’un punt de vista cristià que hi hagués una persona a la qual has d’excloure perquè els altres tinguin una vida pròspera. Això ja seria indigne i injustificable, però no parlem d’una persona; parlem, segons Margaret Thatcher, del 33% de la població! Un terç de la població on s’acumularà necessàriament tota aquesta borsa de marginació.

27/12/2013

Font: esthervivas.com


Teresa Forcades i Esther Vivas parlen ‘sense por’ del Procés Constituent

Josep Cuní ha entrevistat Teresa Forcades, monja benedictina i teòloga, i Esther Vivas, investigadora del Centre d’Estudis dels Moviments Socials de la UPF.

Ens han presentat el llibre Sense por, en què conversen entre elles i reflexionen entorn de la plataforma Procés Constituent a Catalunya.

Forcades ha afirmat: “Ens hem de treure de sobre la por a construir junts una alternativa.” L’activista Esther Vivas ha reconegut que “el repte és convertir la majoria social que pateix la crisi en majoria política.”

Forcades ha explicat que “aquest llibre no vol demostrar que el debat social i el debat nacional han d’anar units.”


A la mateixa secció:


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…


[VÍDEO] Conversa entre Gala Pin (BComú) i Gabriela Serra (CUP)


França: Si no som nosaltres, qui?


Francia: Encuentro con Philippe Poutou, candidato presidencial del NPA


Podem davant de si mateix


Cap a on va Podem? Classe, populisme i moviment


El país dels comuns


Iglesias derrota Errejón i pren el control de Podem


Camino de Vistalegre II: Podemos ante sí mismo


David Fernàndez: ’Amb els 26.000 milions de frau fiscal es podria refer tot un país’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com