contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 16 de setembre de 2013 | Manuel
En su adiós, Al Tall recuerda años duros “cuando gobernaba la izquierda”


Nova Muixeranga al concert d’Al Tall.

Teatre Calderón d’Alcoi l’1 de maig de 2013.

Al Tall, fins sempre! El grup tanca 38 anys d’història amb un emotiu concert a València acompanyat per una trentena d’artistes. 19/10/2013

Al Tall per sempre. David Barrachina

JPEG - 293.3 kB
Al Tall

Entrevista Manolo Miralles i Xavier Ahuir , membres d’Al Tall

Manolo Miralles i Xavier Ahuir,membres d’Al Tall van visitar l’IES Tierno Galván i van concedir una entrevista

<>


Vicent Torrent (Al Tall): "Hi va haver una època en què ho podíem haver deixat perquè no se’ns contractava, va ser un moment delicat"

ACN - El grup Al Tall dirà adéu als escenaris de manera definitiva el pròxim 18 d’octubre amb un concert al Palau de Congressos de València. El membre fundador, lletrista i compositor, Vicent Torrent (València, 1945) comparteix en aquesta entrevista amb l’ACN les seves impressions sobre la retirada i repassa alguns moments de la història del grup. Cançons com ’El Tio Canya’ o discos com ’Quan el mal ve d’Almansa’ han marcat la trajectòria d’un grup que ha conreat el compromís amb el País Valencià i la tasca de reformulació de la música tradicional. Torrent admet que la retirada va estar a punt de produir-se abans, a inicis dels 80, quan se’ls va deixar de programar.

Són 38 anys a dalt dels escenaris, què sentiu davant aquest darrer concert?

"Ja fa un any que varem anunciar que ens dissolíem i ha estat un any prou intens. A aquestes alçades ha hagut un grapat de concerts de comiat i homenatges. En aquest moment compaginem un sentiment de vertigen amb un sentiment de satisfacció perquè em vist que no marxem en silenci sinó que hi ha una mica d’escàndol, que la gent ens ha mostrat la seua adhesió des de la societat civil, marxem contents perquè tanquem el cicle d’una manera boniqueta"

Què farà Al Tall després del 18 d’octubre?

"Jo després del 18, el 19 pense dormir bé si puc i ja el dia 20, plantejar-me les coses d’altra manera. Tinc ganes de continuar fent música però sense pressions ni perspectives d’edició sinó anar jugant, també vull escriu una sèrie de coses que tinc per formular d’experiències que hem tingut i passar-ho a la gent. Manolo Miralles té voluntat de buscar músics i continuar amb una altra formació però amb un altre nom perquè la marca Al Tall ja ha acabat"

Al llarg de la vostra trajectòria, heu passat per alts i baixos, heu pensat en alguna vegada una retirada?

"Entre els pitjors moments que hem passat, ha estat l’episodi de la mort d’Enric Ortega (component del grup) Va ser una sotragada molt grossa que ens va costar de remuntar. Un altre moment fotut va ser quan va pujar l’esquerra al poder al País Valencià. Hi hagué una baixada en la contractació, no sabem si per ordres tàcites d’aquella consigna que deia en aquell moment que no calia reivindicar res sinó que ja s’havia aconseguit tot i calia celebrar-ho. Tot aquells que continuàvem reivindicant els molestava. Certament era una època que podíem haver-ho deixat córrer perquè no hi havia pràcticament concerts"

Què us va fer aguantar?

"Va venir després una altra època, cap als 90, que va tornar a venir als concerts la gent més jove. Varen uns anys forts. En aquella època varen aprofundir algunes formules musicals que la gent més addicta nostra, el públic antic, no ho acabava d’entendre. Eren discos com ’Xarq Al-Andalus’ o ’Tocs i vares’. Volien les cançons de lluita i reivindicació però va ser una època molt fructífera per a nosaltres. També en aquesta època més recent, 2008 i 2009, ha estat molt dolça, venia molta gent als concerts, amb programació estable a auditoris, teatres..."

Penseu que la vostra vessant reivindicativa ha fet en algun moment ombra a la tasca de reformulació de la música tradicional?

"És cert que se’ns coneix més per les cançons reivindicatives, cançons de lluita, però també és cert que el nostre èxit en el primer moment va ser que el públic va entendre la formula de fer aquest tipus de cançons, o cançons sense reivindicacions, amb una forma musical des de la tradició. Això era una absoluta novetat en aquest país. D’altra banda, altres discos de més creativitat musical no varen ser molt entesos per al nostre públic però en canvi per a Espanya, pel públic de música tradicional, varen ser els discos que ens varen pujar. Potser que a Madrid no interessaven molt les nostres reivindicacions lingüístiques"

Quan la vareu fer, podíeu imaginar la repercussió que tindrien cançons com ’El Tio Canya’?

"’El Tio Canya’ em va eixir molt ràpida, el que vaig pensar després de fer-la i estrenar-la és: com és que abans ningú havia fet eixa cançó? Perquè és una cançó crònica sobre la qüestió lingüística al país en tota la població. L’estimem molt perquè la gent l’estima molt, pràcticament es coneix més la cançó del ’Tio Canya’ que el grup que l’interpreta i és una satisfacció perquè vol dir que s’ha fet popular"

Us sentiu part del bon moment pel qual travessa la música en valencià?

"En els darrers 60 anys ha hagut molta generacions de gent que ha fet música en valencià que s’ha anat socarrant, han anat cremant-se per manca d’incidència, després ha nascut una altra generació amb més força. Curiosament cada vegada que naix una nova generació és més forta i en aquest moment és la més forta que ha hagut mai. Nosaltres tenim part de culpa d’ això sobretot per l’instint de supervivència que hem tingut. Ens podríem haver socarrat com altres grups o cantants però hem superat eixos moments de desert, eixos anys durs de poques actuacions. Segur que hem influït en que molta gent pensara que es podia fer música en valencià. No som els pares de tot, abans de nosaltres ja hi havia gent i nosaltres ens varem posar a fer música seguint les passes de Raimon, Ovidi Montllor, Serrat, Llach i molts altres"

Aquesta setmana el govern valencià ha atorgat la medalla al mèrit cultural a Pep Gimeno ’Botifarra’, cantaor en valencià, un fet significatiu i poc habitual darrerament. Quina és la relació que heu tingut amb les institucions valencianes?

"De les institucions valencianes no esperem gran cosa perquè mai hem rebut gran cosa per tant no teníem res que esperar. Fins i tot ens va sorprendre la concessió de la Medalla per part del Consell Valencià de Cultura, fa uns mesos, quan ja havíem anunciat la nostra retirada. Diuen que va ser per unanimitat, quan hi ha representació de tots els grups polítics, doncs sembla que encara circula certa democràcia en aquests indrets"

14/10/2013


En su adiós, Al Tall recuerda años duros “cuando gobernaba la izquierda”

JUAN MANUEL JÁTIVA

El grupo Al Tall se despedirá definitivamente de los escenarios el día 18 de octubre en el Palacio de Congresos de Valencia. Es lo que han asegurado esta mañana sus miembros, Vicent Torrent, Manolo Miralles, Jordi Reig y Maribel Crespo en una comparecencia pública hecha en el Centre Octubre de Cultura Contemporània, en Valencia. "Sencillamente nos jubilamos", resumía Torrent, "con una pizca de añoranza pero también con una sonrisa de oreja a oreja". Les acompañaba su biógrafo, Victor Manzanet.

No habrá marcha atrás en la jubilación de la marca Al Tall. Lo han subrayado, para que no se les asocie en el adiós con otros músicos que se despiden pero vuelven. Ellos, en todo caso, volverán con nuevos proyectos personales. Pero Al Tall se va defitivamente.

Será un concierto con el que pondrá formalmente fin a casi 40 años de carrera, en los que, a través de incontables actuaciones dentro y fuera de España y 17 álbumes, ha marcado algunas de las líneas maestras por las que ha discurrido y discurre la renovación y repinterpretación de la música tradicional valenciana. Algunos de sus discos, como Tocs i vares, Quan el mal ve d’Almansa o Xarq al-Andalus, son parte indispensable de la banda sonora que acompaña a la historia de la sociedad y la cultura valenciana de cuatro décadas.

Mirando hacia atrás, la primera etapa y los últimos años "han sido extraordinarios", al decir de Manuel Miralles. En este último año han recibido homenajes de la Generalitat Catalana y del Consell Valencià de Cultura e incluso tienen ya su propia calle en Simat de Valldigna. Por el contrario sitúan los peores años "cuando gobernaba la izquierda" la Generalitat Valenciana, especialmente a partir de la segunda mitad de los 80, y los primeros años del PP, "en los que solo teníamos cuatro actuaciones" en un año.

Pau Alabajos, Rafa Xambó, o Xavi Sarrià, además de Miquel Gil, que fue miembro fundamental del grupo antes de levantar el vuelo en solitario, son algunos de los artistas que les acompañarán en este gran fiesta musical de jubilación, al igual que sucedió en la despedida del Auditori de Barcelona en febrero. En esa ocasión eran músicos catalanes y en esta los acompañantes serán todos valencianos, matizaron. Lo que sí tendrá en común con los numerosos conciertos de despedida realizados a lo largo de los últimos doce meses, es un repertorio que repasará toda su historia musical, desde los inicios hasta ahora.

Preguntados por la "clave" para mantener viva y modernizar la tradición musical valenciana, como ellos han hecho, "lo esencial es conocerla en profundidad", estudiarla a partir de ahí, libertad: "Cada uno aportará sus intereses y gustos personales". En relación con el estudio y conocimiento de la música tradicional, precisamente, advirtieron sobre el peligro de desaparición de los fondos de la Fonoteca de Materials que gestionaba el extinto Instituto Valenciano de la Música, ahora absorbido y reducido por el organismo público Culturarts.

La recta final del año de despedida arranca este sábado en Manresa (Barcelona, seguirá el 5 de octubre en Corbera (València), tres días después en Castelló y el 9 en Teulada (Alacant).

Font: El País, 13/9/2013


Tio Canya- Al Tall

En la Pobla hi ha un vell

en la Pobla hi ha un vell

que li diuen tio Canya:

porta gorra i brusa negra,

porta gorra i brusa negra

i una faixa morellana.

Tres voltes només va anar

el tio Canya a València:

primer quan va entrar en quintes

i en casar-se amb sa femella.

La tercera va jurar

de no tornar a xafar-la;

que a un home que ve del poble,

ningú fa abaixar la cara.

Set vegades va fer cua,

set vegades va fer cua,

en presentar uns papers,

per no saber expressar-se,

per no saber expressar-se,

en llengua de forasters.

Aguantà totes les burles,

les paraules agrejades,

i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,

no tens les claus de ta casa:

posa-li un forrellat nou

o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill

que li diuen tio Canya,

porta gorra i brusa negra

i una faixa morellana.

Bé recorda el tio Canya

quan varen portar-lo a escola

set anys, la cara ben neta,

ulls oberts,camisa nova.

Però molt més va obrir els ulls

el xiquet del tio Canya

quan va sentir aquell mestre

parlant de manera estranya.

Cada dia que passava,

anava encollint els muscles

per por a que el senyor mestre

li fera alguna pregunta.

Aguantà castigs i renyes

sens gosar d’obrir Ia boca

i l’escola va odiar.

Cròniques del carrer diuen

d’uns nets que té el tio Canya

que són metges a València

professors i gent lletrada.

Quan a estiu vénen al poble,

visiten el tio Canya

i el pobre vell se’ls escolta

parlant llengua castellana.

Però cròniques més noves

expliquen que el tio Canya

ja compta amb besnéts molt joves

que alegren la seua cara.

Mai parlen en castellà,

Mai parlen en castellà

com han aprés dels seus pares,

sinó com la gent del poble,

la llengua del tio Canya.

Reviscola, tio Canya,

amb gaiato si et fa falta

que a València has de tornar.

Tio Canya Tio Canya

no tens les claus de ta casa:

posa-li un forrellat nou,

perquè avui tens temps encara.


A la mateixa secció:


Fra Vicent o els oblits de les tradicions


Fuster als inferns: la traïció als intel·lectuals


Joan Fuster, amb totes les lletres. Un retrat de l’escriptor en forma de diccionari


25 anys d’unes converses inacabades amb Joan Fuster


“Yo, Daniel Blake” de Ken Loach: solos frente al capitalismo voraz


Dario Fo: “¡Yo no soy un moderado!”


‘Joan Fuster encara és una persona incòmoda’. Entrevista a Salvador Ortells, especialista en la poesia fusteriana.


Mor Dario Fo


9 d’Octubre: La Muixeranga


Ken Loach recibe la Palma de Oro … ¡antiausteridad!

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com