contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 8 de juliol de 2013 | Manuel
Construir antifeixisme, també des de baix

David G. Marcos, activista estudiantil i militant d’ESAN

en castellà ací

Algunes de les experiències sobrevingudes al llarg dels últims mesos emplacen, de nou, la qüestió antifeixista com un dels eixos principals sobre els quals articular la intervenció de les organitzacions d’esquerra, al costat dels moviments socials. Si bé és cert que l’activitat del sector ultradretà no ha cessat en cap moment -malgrat travessar llargs períodes de reflux-, podem assegurar que ens trobem davant un enfortiment i recrudescència de tals pràctiques. Avaluant una breu retrospectiva de les fites mediàtiques protagonitzades per l’extrema dreta europea, podem temptejar l’existència d’un ampli substrat, essencialment heterogeni, en el si de la ultradreta contemporània. Des de la patologización de Breivik en l’atemptat a Oslo del passat 22 de juliol de 2011 fins a l’assassinat del jove sindicalista Clément Méric fa tan sol unes setmanes a París, els capítols d’odi i exclusió es precipiten cada vegada amb més freqüència sobre l’arena política. L’experiència grega, amb el partit neonazi Alba Daurada al capdavant, mereix ser objecte d’una profunda anàlisi per part de l’esquerra europea. La reinvenció electoral de fórmules xenòfobes forma part de l’estratègia encapçalada pel Front Nacional a França, amb Marine Le Pen com a referent. Mentrestant, en l’Estat espanyol, seríem capaços de citar un cúmul d’esdeveniments que ens allunyen de la ingènua concepció que cataloga tals atacs com aïllats: L’extensió -en qüestió de mesos- de l’organització pseudosindical Respuesta Estudiantil, la recurrent aparició de grups radicals en les protestes contra la privatització de la sanitat i l’educació, els actes de solidaritat amb l’assassí de Clément a Sevilla, les impunes intimidacions i amenaces rutinàries en el País Valencià, etc.

Assumint l’extensa cosmologia que conforma l’estudi de la dreta radical, és indiscutible l’existència d’alguns elements que actuen com a denominador comú. Un d’ells ens aboca al tractament mediàtic del fenomen feixista en la seua manifestació a través de cadascun d’aquests episodis. En la majoria de les ocasions, els incidents encapçalats per l’extrema dreta són presentats per la premsa com a pràctiques aïllades l’anàlisi de les quals no va més enllà de xocs de carrer o de grupuscles minoritaris -fins i tot individuals- freturosos d’afiliació política real, o sense connexió alguna entre cadascun d’ells. No obstant açò, el primer dels passos que hem d’adoptar a l’hora de combatre el fenomen feixista és el de prendre de debò els seus perills per a combatre-ho adequadament, travessant la vitrina superficial i compartimentada que se’ns presenta de manera quotidiana. Si perillós és la tornada d’un actor -al que gens trobàvem a faltar- com representa l’extrema dreta en el panorama sociopolític actual, encara pot ser-ho més el fet de no saber la forma d’abordar l’anàlisi entorn de la seua naturalesa, discurs i funcionament.

Per desgràcia, s’ha instal·lat una sort de simplisme polític al voltant de la concepció del feixisme, utilitzant-ho sovint com a arma llancívola enfront de qualsevol comportament d’intolerància o política d’obstinació per part de la dreta. Amb la centralitat que mereix la tasca de dur a terme un estudi permanent entorn del mapa sociopolític en el qual ens movem, hauríem d’evitar la temptativa de naturalitzar el concepte de ‘feixista’. És fonamental no caure en la banalització que tota opció reaccionària és feixisme, una consideració ingènua i reduccionista que ens allunya de comprendre i diagnosticar els reptes del present.

La història del feixisme és també la història de l’anàlisi teòrica del mateix. [...] Però la teoria per si mateixa no pot fer història; per a obtenir resultats necessita a les masses. Les burocràcies que dirigien les organitzacions de masses de la classe obrera les van mantenir allunyades de la teoria adequada del feixisme, de l’estratègia i la tàctica eficaces per a combatre-ho.

En efecte, l’encertada anotació que ens proporciona Walter Benjamin en el seu breu però imprescindible aportació a l’estudi del feixisme, resulta de vital importància per a incorporar els elements centrals d’aquest fenomen a la militància quotidiana. La imperativa d’enfortir els dos pilars bàsics del antifeixisme, tant el vessant pràctic com la teòrica, passen també per la seua conjugació i actualització continuada. Aquesta retroalimentació suposa una tasca complicada en la brusquedat amb la qual es produeixen els esdeveniments de tal naturalesa. La fórmula, enunciada per Bensaïd, que advoca per mantenir una lenta impaciència, reafirma la seua validesa també a l’hora d’articular una xarxa per a la resistència antifeixista; no existeixen dreceres en la política. La veritat, no obstant açò, és que ens trobem davant un context de crisi sistémica que proporciona un catalitzador a la ramificació i vertebració de la dreta radical. Aquesta ha començat ja una carrera frenètica per a imposar-se a l’esquerra i al moviment obrer.

Malgrat la superficial inserció discursiva que fan alguns grups de la ultradreta amb el dispositiu antisistema, el feixisme es desenvolupa de connivència amb el capitalisme, sorgint com a expressió d’una greu crisi social del mateix sistema i superant l’elasticitat de la pseudodemocràcia parlamentària amb la qual també es permet, en la majoria d’ocasions, la dominació per part de la burgesia. L’objectiu del feixisme és procedir a l’enèrgic desarmament de la classe treballadora, fins a la seua eradicació fulminant.

Sota aquestes premisses, però situats en diferents estadis, les múltiples cares adoptades al llarg dels últims temps per part de la ultradreta en l’Estat espanyol, ens adverteix de l’embullada radiografia contra la qual ens enfrontem. D’una banda, advertim als nostàlgics, de genètica franquista, que arrepleguen encara certes línies discursives del nacional-catolicisme; en continuïtat a la dissolució de Fuerza Nueva en 1982. En aquesta superfície enquadrem a una part del pensament que delimita la propaganda de Intereconomía, el sindicat d’extrema dreta Mans Netes, o el partit Alternativa Espanyola, que manté com a president honorífic a Blas Piñar. Després de nombrosos fracassos en cerca d’una marca electoral pròpia de tals línies programàtiques, UPyD apunta com a fort candidat en la seua carrera i viratge cap a la dreta més espanyolista i demagoga. Avançant en aquesta breu anàlisi, podem definir un àrea que pretén reinventar el pensament de la dreta radical a través del populisme identitari. Aquest, no obstant açò, trenca amb la tradició nacional-catolicista, i refunda el seu discurs enllaçant-ho amb problemàtiques actuals que amplien el seu contingut. Aquest moviment arengador i agafahotot convergeix amb la figura de Josep Anglada en Plataforma per Catalunya, José Luis Roberto a Espanya 2000 –hereu directe de Plataforma 2000 i enèsim intent de Le Pen per al reagrupament de la ultradreta espanyola- o Democràcia Nacional, en reculada des de l’assassinat de Carlos palomino en 2007. Aquest segon grup entronca amb l’experiència del Front Nacional francès, amb elements de reinvenció en les formes, xenofòbia com a discurs i permeabilitat soci-electoral en ocasions puntuals, per res menyspreables. En tercer lloc, un corrent radical autoproclamada com a nacional-revolucionària es desenvolupa com a impulsor del treball en el carrer, amb iniciatives ultradretanes clàssiques que amplien la seua influència social colpejant en la desgastada població amb transversalitat i ambivalència. És el famós: “No som ni d’esquerres, ni de dretes”. En l’Estat espanyol, el principal grup en aquest espectre és el Moviment Social Republicà (MSR), protagonista en diversos episodis de confrontació al llarg de les últimes setmanes.

Com ja s’ha enunciat, la complementarietat entre l’estudi i la praxi antifeixista representa l’únic instrument vàlid a l’hora de construir aquesta resistència, també des d’a baix. Però no és fàcil adaptar tals anàlisis a la realitat militant, i no sempre s’ha dut a terme amb el millor encert. En aquest sentit, el temps de les tribus urbanes manca ja de validesa; la seua contribució a la derrota de l’extrema dreta ha passat de puntual i efímera a contraproduent. El manifest antifeixista europeu llançat al començament del present any apunta en l’adreça encertada:

El moviment antifeixista europeu ha de ser l’hereu de les grans tradicions antifeixistes d’aquest continent. Ha de plantejar les bases d’un moviment social dotat d’estructures, amb una activitat quotidiana, que penetre tota la societat, que organitze als ciutadans antifeixistes en xarxes segons els seus treballs i professions, el seu lloc de residència i les seues sensibilitats, que duga a terme un combat en tots els fronts de les activitats humanes i que assumisca plenament la tasca de la protecció fins i tot física dels més vulnerables dels nostres conciutadans.

Davant els exclusius menjadors per a grecs d’Alba Daurada, la resposta antifeixista pansa per l’engegada de “menjadors populars per a tots en els barris”, tal com assenyalava Miguel Urbán en una entrevista per a Público. Construir antifeixisme pansa per acumular voluntats i dur a terme iniciatives des de l’esquerra en honor d’ocupar els recovecs populistes de la dreta radical. En la vertadera acció antifeixista ens dirigim a les masses, perquè la història no torne a repetir-se. En la confluència de forces necessària per a dur a terme aquest moviment, només caben vectors diametralment oposats a l’extrema dreta: solidaritat, tolerància, fraternitat, democràcia, pluralitat i internacionalisme.


A la mateixa secció:


Carles Perdiguero: “L’Estat s’està saltant les seves pròpies lleis en el conflicte polític a Catalunya”


EEUU: Nuestra alternativa al odio


9 d’octubre: CGT-PV condena la violencia fascista y exige la asunción de responsabilidades


"Derogar la ’ley mordaza’ no es suficiente". Expertos y juristas alertan a los diputados.


La maquinària repressiva de l’Estat contra el referèndum entra en un abisme legal


Autocriticar a los demás


No passaran


Cinc idees per una Barcelona #SensePor


Barcelona: Un grup racista intenta manifestar-se a la Rambla i és expulsat a crits


Las cloacas de interior (documental).

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com