contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 26 de març de 2013 | Víctor
La Troica i la dreta xipriota estrenyen la soga sobre la població: Per una estratègia internacionalista i solidària contra l’extorsió financera!

Declaració d’Esquerra Anticapitalista

1. S’ha aconseguit, més que un acord, un “armistici”, que sumirà a Xipre en la depressió i la dependència econòmica.


en castellà ací

Finalment, el nou govern conservador de Anastasiadis i la Troica han aconseguit un “acord”, amb una condicionalitat draconina, en un ambient de terror financer i d’amenaces d’abandonament i ruïna de la petita illa de Xipre i la seua població de poc més d’un milió d’habitants.

La UE finançarà a Xipre amb 10.000 milions, el FMI possiblement participarà amb una mica més de 1.000 milions, i els i les xipriotes hauran de sacrificar-se aportant des de l’inici possiblement bastant més d’altres 7.000 milions d’euros: en total la xifra podria acostar-se als 20.000 milions.

Brussel·les accepta complir els objectius proposats per l’FMI i el govern xipriota acata i salva de la quitança només els petits dipositants. El pla preveu que s’aconseguisca un nivell de deute públic del 100% del PIB en 2020. Això implicarà dures retallades, reformes i privatitzacions, en suma, totes les condicions per a la depressió econòmica en honor de pagar el deute. Una política que s’ha demostrat ineficaç i onerosa en altres països de la perifèria, que conduirà a una devaluació profunda de les condicions de vida i a una pèrdua de sobirania econòmica, així com la càrrega del procés de desendeutament sobre la major part de la població, després d’anys d’orgia financiaritzada promoguda per les oligarquias europees.

Es reestructurarà el Banc de Xipre i tancarà el segon banc del país, el Laiki Bank. S’aplicaran fortíssimes quitances —per sobre del 40% que poden arribar fins a de el 100%— a accionistes i als creditors dels dos bancs principals (a Xipre, amb prou feines, hi ha tres entitats bancàries) i es confiscarà un important percentatge (encara no se sap, però serà possiblement superior al 25%) a dipositants amb més de 100.000 euros en el seu compte. El petit dipositant patirà durant un temps, encara per definir, un “corralito” que li impedirà traure més de 100 o 256 euros diaris, segons l’entitat, i s’imposarà un fort control en el moviment de capitals per a evitar fugides de capitals i estalvis.

El Laiki Bank serà liquidat per a obtenir els 4.200 milions d’euros amb què fer front a part de l’aportació xipriota. Es dividirà en un banc bo (amb els dipòsits per sota de 100.000 euros) i un banc roï, amb tot la resta (accions, deute i resta de dipòsits, que patiran quitances que podrien devaluar-los quasi per complet). El banc bo s’integrarà en el Banc de Xipre, que també es reestructurarà mitjançant quitances i la conversió d’accions, bons i dipòsits de més de 100.000 euros en capital fins a aconseguir el 9% del seu balanç. Brussel·les sembla que ha pogut exigir entre 5.800 i 7.000 milions d’euros a Xipre perquè la Troica aporte el rescat. L’argument esgrimit per a la confiscació de part dels dipòsits de més de 100.000 euros és que part estaria relacionat amb el rentat de diner negre (i caldria dir que no solament d’origen rus, sinó també grec, britànic o d’altres països).

2. La situació econòmica, política i geoestratègica de Xipre

Xipre és, possiblement, una de les economies amb major percentatge de deute privat sobre el seu PIB del món, fregant el 275% del PIB, per sobre d’Irlanda (al voltant de 225% o Regne Unit, amb poc més del 200% o Espanya, al voltant del 200%). Amb un pes del sistema bancari (uns 136.118 milions d’euros segons les últimes dades conegudes) 7,5 vegades el seu PIB (no més de 18.149 milions d’euros), la seua economia depèn de l’evolució del seu sistema financer. El sistema bancari xipriota complia, en qualsevol cas, tots els trets d’un funcionament zombie. El Banc de Xipre va passar de valdre 7.500 milions en 2007 a 400 milions d’euros, una pèrdua de quasi el 95 per cent del seu valor. El Cyprus Popular Bank (Laiki) amb un valor de mercat de 8.100 milions d’euros al novembre de 2007 amb prou feines val 170 milions d’euros, en total una pèrdua del 98 per cent del seu valor. La insolvència manifesta, producte d’una política prestatària summament arriscada, comuna a la dels països del seu entorn, es complicava a més amb una atracció de dipòsits autòctons i estrangers que perseguien baixos tipus impositius i importants desgravaments.

El Partit Comunista de Xipre (AKEL), fins a fa dos mesos en el govern, germanat amb el KKE grec, el PCP portugués o el PCPE espanyol, no va ser capaç de superar, malgrat el seu discurs formal contra la Troika, les contradiccions d’un esquema que pensa i actua només en termes nacionals. Deia voler trencar amb l’euro, i no solament no va saber acabar amb el paradís fiscal que constituïa el seu país -suposadament justificat perquè és una illa dividida en la qual part dels recursos està en mans de Turquia- per a gestionar aquesta “oportunitat d’atracció de capital dins del sistema” comptant amb un sistema financer opac i un règim fiscal procliu al dumping, sinó que també va assumir i va aplicar els Tractats europeus d’austeritat. Amb aquesta incongruència política, la població va votar massivament als conservadors que van voler gestionar més conseqüentment les polítiques convencionals.

El rescat que necessitava Xipre, abans que el risc de fugida de capitals es disparara, s’estimava en 17.000 milions d’euros. 10.000 per a recapitalitzar el sistema financer xipriota, 7000 per a refinançar el pagament del deute públic. Ara, les necessitats financeres s’incrementaran pel caos ocasionat per una política erràtica de la Troika i del govern xipriota. Cal preguntar-se com, si el rescat bancari espanyol va ascendir a 40.000 milions, no ha pogut fer front la Troica a aquest rescat d’ordre menor. Sembla que en l’horitzó estan les eleccions alemanyes, doncs per a Merkel suposaria una possible pèrdua de vots un rescat sense clares garanties de devolució del deute (en resposta tant al prejudici estès a Alemanya sobre els països del sud com als interessos dels bancs creditors centreeuropeus als quals realment representa la seua política). A més, els interessos dels EEUU a través del FMI d’evitar un contagi per impagament que afecte els CDS (assegurances d’impagament) en mans dels bancs nord-americans, han fet endurir les condicions de manera tan crua, fins al punt de ser a punt de fallir el principi de no tocar els dipòsits d’inferior quantia als 100.000 euros. Això, al final no ha succeït, però el corralito i el control de moviments de capitals no són precisament principis constitucionals de la UE. El cas era donar un colp en la taula, i pensaven que Xipre era massa xicoteta per a causar un problema major. Al final, l’arrogància ha posat en suspens a tota Europa, al mateix temps que ha ficat la por en el cos als dipositants d’altres països (precisament quan a l’Estat espanyol s’imposa una taxa xicoteta als dipòsits també com a fórmula per a salvar la banca).

Xipre constitueix, en definitiva, el paradigma exemplar de la finançarització regnant en l’economia europea. El que té de cas caricaturesc no ens ha de ser alié, perquè els seus exagerats trets estan presents, en altres proporcions, en d’altres països, no solament en els més xicotets, com és el cas espanyol. En aqueix context de desgovern, la UE també ha xocat directament amb els interessos de Rússia que, en sentir-se danyada, al final ha renunciat a aportar finançament per al rescat xipriota. Aquest conflicte, pot obrir una disputa internacional, prova de xoc d’interessos entre la UE i Rússia. No solament estan capitals en joc, sinó també els hidrocarburs recentment trobats, els nolis navals, o fins i tot es va parlar d’una possible instal·lació de bases militars russes, en una illa d’importància geoestratègica amb una situació que manté en tensió a Grècia i Turquia.

3. Alguns interrogants sobre aquest conflicte.

En aquest procés no solament ha fallit el futur de la població xipriota. També s’ha observat que, en honor de salvaguardar els interessos dels creditors centreeuropeus, o dels bancs nord-americans -als quals representa en gran mesurada el FMI-, o el seguiment de pautes electoralistes pel govern d’Alemanya, és possible infringir, sempre que els poderosos vulguen, fins i tot les normes de les quals ells mateixos es doten i imposen als altres. Principis com el respecte als dipòsits bancaris o el control de moviment de capitals han saltat per l’aire, fins i tot exercint una extorsió financera de primer ordre, de manera comparable a les eleccions gregues de l’any passat. Amb una mà, la Troika maneja la legalitat per a aplicar polítiques d’austeritat, i amb una altra actua amb una generositat sorprenent amb la banca centreeuropea (amb una mànega creditícia només comparable a la nord-americana, o amb el rescat de països als que posa condicions perquè seguisquen pagant el deute als bancs centreeuropeus), al mateix temps que no rebutja utilitzar l’extorsió, al més pur estil mafiós, per a doblegar governs.

Així mateix, hem vist l’arbitrarietat de gestió dels organismes que dirigeixen la Troika per a manejar un conflicte d’una magnitud important, amb oscil·lacions de criteri molt visibles. Per a més inri, el pronòstic d’aquestes polítiques no pot ser un altre que el d’una dolorosíssima recessió que fa carregar sobre la població xipriota el cost del procés de desendeutament (encara que en el disseny final també hagen estat tocats capitals “sospitosos” i accionistes i bonistes dels grans bancs) que, d’altra banda, abocarà a més dificultats per a complir amb els objectius establits, i a reedicions d’aquest dilema més endavant.

Una vegada més s’ha invocat la crisi de l’euro, la possible expulsió de Xipre o el contagi a Grècia i altres països perifèrics. No obstant això, no ha estat aquesta crisi la que ha originat la dita crisi, simplement és un símptoma avançat de la decadència capitalista, la crisi terminal d’un sistema bancari que socialitza el seu fracàs, i el problema històric del deute. La metàstasi abasta el conjunt de la UE, amb major o menor extensió, i la crisi del Sistema Euro és una constatació. De tal manera que aquest episodi particular no suposa més que l’avancament del que succeirà a d’altres en països el quals aniran caent en la mateixa espiral agònica, de continuar aquest esquema de tractats i polítiques d’austeritat imposades en el marc europeu i de cada país.

4. Alternatives

El problema de fons de la crisi en curs és, a part de quina política econòmica es porta endavant, qui càrrega amb el procés de desendeutament (i la consegüent destrucció de l’ingent capital fictici acumulat al llarg de dècades). Els deutes privats es van acumular durant dècades de relaxació de la regulació financera, de promoció de crèdit fàcil, d’estímuls per a contrarestar les conseqüències recessives de les polítiques d’ajustament. Aqueix mateix impacte i durada del procés d’endeutament, en el seu moment benigne en termes de creixement, es torna contra nosaltres amb el mateix abast depressiu. Ara, quan s’esgoten els efectes il·lusoris de la finançarització i els costos financers ofeguen la taxa mitjana de guany efectiu, s’adopta una nova generació de mesures que consisteixen en la conversió dels deutes privats en deutes públics, en rescats generosos dels sistemes financers associats a una condicions d’austeritat sense precedents en matèria pública, productiva i social, així com la privatització dels béns comuns bàsics (sanitat, educació, pensions, aigua, béns naturals comuns, etc…). Les classes dirigents europees estan decidides a socialitzar aquesta càrrega, per a blindar-se davant una llarga etapa de decadència capitalista.

Amb la mateixa convicció, nosaltres hem d’aconseguir que siguen els capitalistes, els creditors i les grans fortunes els que, per contra, patisquen les conseqüències, amb l’objectiu de que no ho paguen les classes populars, alhora que promovem un altre esquema internacionalista de polítiques solidàries alternatives.

Referent a això, fem una crida per a desenvolupar una actuació solidària internacionalista que rescate de manera solidària el poble de Xipre i ho faça en detriment de creditors i capitalistes, siguen d’aquell o d’altres països involucrats, exigint que el corralito no s’aplique, que el sistema bancari xipriota es nacionalitze sense socialitzar pèrdues i quede en mans públiques impulsant un criteri de gestió bancària molt diferent, i que el sistema públic no pague ni els deutes privats ni els deutes convertits recentment en públics. El disseny de rescat a Xipre, a pesar que devaluarà les accions, bons i grans dipòsits, té com a correlat una fortíssima austeritat contra les classes populars, la impossibilitat de traure els diners dels comptes corrents, i la hipoteca sobre recursos naturals i béns socials essencials del poble xipriota que serà el principal damnificat d’aquesta operació.

Els i les anticapitalistes internacionalistes cridem a lluitar políticament perquè les classes populars i treballadores de tots els països, però començant pels pobles del Sud d’Europa, conquisten el poder polític a través de governs d’esquerra compromesos amb el següent esquema de mesures, que considerem aplicable per a Xipre:

=> A nivell de cada país:

- La desobediència dels Memoràndum d’Enteniment que associen els rescats a una condicionalitat que impedeix que els pobles superen el seu empobriment i que aprofundeixen la seua subalternitat.

- La crida a l’incompliment de tots els Tractats d’Austeritat, des de Maastricht a l’últim Pacte fiscal, el qual que redueix el nivell pressupostari públic europeu.

- La conversió de la banca privada en pública, amb els objectius de que el sistema financer absorbisca els costos de la crisi, i de comptar amb instruments crediticis públics que dinamitzen l’economia cap a activitats d’interès social i ecològic i creadores d’ocupació.

- Declarar l’impagament, després d’un procés de moratòria i auditoria ciutadana, dels deutes, dels compromisos financers qualificats com a il·legítims o odiosos, i posar, en cada país, un límit de la càrrega suposada pel pagament anual del deute, el qual pemetisca el seu desenvolupament social.

- Reforma fiscal progressiva: una imposició a les rendes del capital i del patrimoni molt superior que a les rendes del treball, persecució del frau fiscal, aplicació d’una taxa del 100% del capital als paradisos fiscals i dur a terme un bloqueig econòmic a aquests paradisos fiscals.

- Impulsar noves polítiques de reinversió pública en àrees socialment útils; canviar el model productiu cap a un altre ecològicament i energètic sostenible. Al mateix temps, s’activarà un procés de desinversió en àrees que no ho siguen.

=> A nivell internacional:

Establir una nova aliança compromesa amb aquesta política de desobediència amb els Tractats i Memorandums de la UE, que estrenya una major cooperació econòmica entre sí i que, en cas de conflicte, exigisca una renegociació de les relacions amb la UE o s’encamine, en cas que no siga possible, cap a la construcció d’una nova àrea econòmic-política supranacional solidària amb entitat i sobirania pròpia, sota un model democràtic i popular. L’esquema d’aqueixa nova àrea haguera de plantejar-se els següents reptes i línies d’actuació:

a) Establir principis de solidaritat supranacional en les esferes financera, d’inversió mútua i comercial, amb l’objectiu de construir un pressupost i béns públics a nivell internacional que abasten una dimensió que siga capaç de redistribuir recursos a territoris i col·lectius en condicions pitjors, proveir serveis públics d’interès social i productiu, així com aconseguir les condicions i operar amb el ferm propòsit de governar els mercats.

b) Definir una àrea en el qual es controle el moviment de capitals i es plantegen regulacions efectives que orienten la destinació dels excedents, la seua utilització i l’equitat social.

c) Establir una regulació fiscal i laboral comuna, amb uns mínims avançats, que impedisca les temptacions de devaluacions en aquests capítols.

d) Construir un Fons de Rescat del Sud d’Europa per a impulsar el desenvolupament dels pobles, en les quals les condicions de devolució s’establisquen sota el principi de reciprocitat i no el d’abús de posició dominant.

e) Allargar la mà als nous països i pobles que puguen sumar-se al nou àrea, provinguen d’on provinguen (UE, nord d’Àfrica, Llatinoamèrica, etc…).

f) Impulsar polítiques de cooperació i d’integració econòmica i convergència real, en el marc d’una política de desconnexió del capitalisme global i reconnexió amb un nou model de relacions socioeconòmiques i polítiques superadores i alienes al model capitalista.

www.anticapitalistes.net

26 de març de 2013

+ Info:

El choque chipriota. Michel Husson

Chipre: Esperando el desastre anunciado de uno de los paraísos fiscales de la eurozona. Dossier de www.sinpermiso.info.
Aditya Chakrabortty, Alejandro Nadal, Larry Elliott, Paul Krugman, Michael Roberts, Yanis Varoufakis, Francisco Louça.


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com