contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 27 de febrer de 2013 | Manuel
Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció

Comunicats d’Enric Duran

Cap desobedient a la presó. Una carta oberta al poder i un nou projecte col·lectiu.

Comunicat 3/3.

En el seu tercer comunicat de la sèrie iniciada el passat 20 de febrer (comunicat 1, comunicat 2) arran dels intents fallits de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona per jutjar-lo per la seva acció de reapropiació dels anys 2008 i 2009, Enric Duran reitera —en una carta oberta als qui pretenen coartar la seva llibertat (l’Estat i la Banca)— el pensament que no creu que cap tribunal estigui legitimat per jutjar-lo. Sosté que pot ser molt més recíproc amb la societat si està lliure que no pas si el posen a la presó i ha escrit una carta oberta adreçada al tribunal, en què manifesta que no acceptarà cap decisió en la qual no pugui participar, perquè creu en un métode de gestió dels conflictes on totes les persones afectades puguin participar. Per aquest motiu ha anunciat que presentarà una proposta de reciprocitat que beneficii tota la societat.

Alhora, amb el comunicat s’anuncia un nou projecte col·lectiu: RADI (Revolució, Acció, Desobediència, Integral) per protegir la Revolució Integral i impedir que cap més activista desobedient no hagi d’anar a la presó.

El RADI vol crear una estructura organitzativa per protegir la integritat física de les persones activistes compromeses amb la transformació de la societat, la Revolució Integral i la llibertat d’expressió, que en un moment donat siguin perseguides per les estructures judicials i repressives de l’Estat i dels poders econòmics i vulguin escollir l’opció de la desobediència i la protecció personal

També, vol profundir en la investigació i el desenvolupament d’estratègies integrals per garantir que cap més activista desobedient no sigui perseguit per cap tipus de poder opressiu, ni amenaçat d’anar a la presó. Una d’aquestes línies de treball és la d’aprofundir en alternatives al sistema judicial i, també, en el fracassat model penal basat en l’empresonament, amb la qual cosa volem igualment beneficiar diversos col·lectius socials que en qualsevol moment poden veure’s afectats per mesures penitenciàries.

De la mateixa manera, vol fomentar la llibertat d’expressió a través de la difusió d’informació i contingut silenciat, que no s’estigui estenent per la pressió dels poders establerts. Aquesta estructura permetrà, també, la consolidació de vies d’estudi i d’investigació que actualment no poden desenvolupar-se o que es veuen frenades per falta de recursos econòmics i diverses formes de pressió. Pensem, especialment, en l’alliberament i difusió massiva de coneixements censurats d’alguns dels temes més claus en àmbits com la salut, la tecnologia, l’energia...

Vegeu el comunicat sencer ací


Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció

Comunicat 2/3.

El desarrelament que patim com a espècie, inherent a les dinàmiques d’aquest sistema, no té precedent conegut. La colonització de les nostres vides va més enllà del que se simplifica com a crisis econòmica, ja que es tracta d’una crisi que afecta tots els àmbits, que ens fa oblidar els valors i perdre les habilitats bàsiques per a la vida i la convivència.

Mentre es degraden durament els drets socials i econòmics —aconseguits durant dècades de lluites—, la deshumanització potenciada pel foment de l’individualisme i la superficialitat, junt amb el control social exercit per l’Estat a través de la repressió, l’assistencialisme, la desinformació i l’educació autoritària, estan destruint la nostra capacitat de reflexionar, actuar i estimar la vida mateixa. Agonitza el que s’ha anomenat l’essència concreta humana.

Per a no perdre aquesta essència es fa imprescindible una reconstrucció conscient, tant a nivell individual com col·lectiu, que serà el primer pas per a assolir el renaixement del que ja està putrefacte en aquest sistema i en la nostra pròpia persona.

La presa de consciència, que comença a fer-se patent en l’actualitat, va acompanyada d’una ruptura radical amb les necessitats imposades, materials o no; simplicitat voluntària, però sense limitacions en l’abundància del que és fonamental, en el fluir dels sentiments, la vida alegre i el viure bé. Per a això, estem aprenent a autogestionar en col·lectiu els recursos que ens permetran abastir-nos dignament del que de veritat necessitem, amb la construcció de formes de vida que tenen com a substrat bàsic el suport mutu en xarxes de confiança.

Alhora, hem de trencar la verticalitat que sustenta aquesta societat, i no serà possible fer-ho des de la passivitat perquè la violència estructural del sistema de dominació requereix d’una resposta vivencial i organitzada des de la base, amb projectes horitzontals d’acció política i emancipació ideològica. Ja no es tracta d’estar a la dreta o a l’esquerra, ni tan sols es tracta de qui està a baix i qui està a dalt; es tracta de sortir juntes, totes les que vulguem de manera organitzada, cap a un altre sistema que posi en valor els béns comuns i relacionals, la cooperació, la reciprocitat, la mutualitat i la multiculturalitat, tot assumint els límits de la Terra i centrant-nos en la cura d’aquesta com a llar comuna.

Tota aquesta evolució cap a l’alliberament i la reconstrucció del subjecte col·lectiu i de les condicions de la nostra existència és el que anomenem Revolució Integral. Un procés de construcció des de l’autogestió que es basa en l’autonomia i l’abolició de les formes de dominació vigents: els estats, el capitalisme i tot el que interfereix negativament en les relacions humanes i en la relació amb la natura. La Revolució Integral implica una acció conscient per a millorar i recuperar les qualitats i valors de la vida en comú i, alhora, la construcció de noves formes organitzatives que garanteixin igualtat de decisió i equitat en la cobertura de les necessitats vitals.

La Revolució de les persones que viuen cada dia com senten; de les que refan pas a pas, els llaços de comunitat entre veïns, de les que no es fiquen ni a baix ni a dalt, de les que escolten, de les que riuen, de les que ballen, de les qui saben donar una segona oportunitat, de les qui saben quan s’han de saltar fins i tot les pròpies normes, de les qui no tenen por. de les qui confien, de les qui estimen,… Totes aquestes persones ja estan fent la Revolució Integral

Molts individus i col·lectius ja fa temps que estan en aquest camí. Inclús, hi ha generacions nascudes en el si de societats lliures i autònomes, fora de l’abast de les urpes autoritàries de tots els sistemes coneguts. Un exemple en són els pobles originaris que resisteixen amb la consciència que els seus actes no només repercuteixen en l’ara i l’aquí, sinó que han de cuidar-se de tot allò que permet la vida com a bé comú. Són els més radicals anticapitalistes, moltes vegades sense saber-ho, sense posar-se cap anti que els referenciï a una altra cosa. Els i les que estem vivint en l’anomenat Occident, també podem reprendre la construcció contínua de la identitat col·lectiva i l’acció directa en l’exercici dels propis drets, sense demanar permisos a cap autoritat fora del procés assembleari local, perquè nosaltres tenim igualment la capacitat de recuperar la identitat dels nostres pobles, de vincular-nos amb els elements de l’entorn i de recuperar els sabers ancestrals que combinats amb la intel·ligència col·lectiva ens donen les eines per a la Revolució Integral.

Mentre vivim aquest nou món que estem construint, hem de tenir en compte les interferències que provoquen els intents de coerció i assimilació dels estats, sense que això centri tota la nostra atenció i intenció. Potser seria el major acte revolucionari prescindir de tots ells i deixar els amos sense esclaus, però com que els del poder no prescindeixen de nosaltres, no ens en queda cap altra sinó desobeir; se’ns ataca per la normalitat amb la qual desacatem l’autoritat, ja sigui judicial, sanitària, intel·lectual, cultural, econòmica o política.

És per això que optem per la Desobediència Integral com a condició necessària per a continuar construint.

Per facilitar la comprensió sobre aquest terme, introduirem el concepte de «contracte social». El contracte social és un concepte filosòfic i polític en el qual se sustenten les bases de la vinculació d’un individu a una societat.

La Desobediència Integral implica trencar el contracte social amb l’Estat del territori on es viu, per a poder realitzar un nou contracte social amb una comunitat amb la qual l’individu se sent realment vinculat.

En el marc del procés de Revolució Integral srogeixen noves comunitats de referència on les persones ahi som acollides i podem participar activament del procés de definició de drets i deures propis d’aquest contracte social que fa possible viure en societat. Una comunitat rural autogestionada, una zona autònoma o una cooperativa integral serien tres exemples d’aquestes noves institucions amb les quals escollim fer aquest nou contracte social. En lloc de delegar el dipòsit de sobirania a una suposada democràcia parlamentària, participem directament de les decisions a través d’una vertadera democràcia assembleària. Quan passem d’un contracte implícit, que realment no hem signat, a un contracte explícit estem fent un salt d’empoderament perquè viure en societat sigui, també, viure en llibertat. En aquest marc, podem escollir igualment ser part alhora de diverses comunitats, entre les quals repartim la nostra participació i compromís; des de la més vivencial i petita, a la més estructurada i àmplia, unes quantes es poden complementar perquè cap no és totalitària, com si que ho és l’Estat, i per tant cap no pretén controlar totes les esferes de l’individu sinó només aportar-li aquells àmbits en què cada persona decideixi vincular-s’hi.

Les assemblees locals, que tracten de ser cada vegada assemblees més constructives, espais autogestionats per cobrir necessitats comunitàries, i les cooperatives integrals que s’estan fent realitat dia a dia, són alguns dels exponents de la Revolució Integral, exemples molt més mereixedors del dipòsit de la sobirania popular de persones que participem diàriament en la política des dels moviments assemblearis que no pas les institucions suposadament democràtiques de l’Estat. Quan fem Desobedìencia Integral estem desmuntant la legitimitat del sistema de l’estat capitalista i aportem la nostra participació legitimadora a un sistema nou.

A partir del context expressat, no és la nostra estratègia a llarg termini la millora de la societat des de dins per vies institucionals o reivindicatives, ni a través de reformes, accions de lobbies, etc… De fet, la regressió en drets socials que es viu aquest darrer quinquenni, ens demostra que allò que pot costar dècades d’aconseguir per la via de la lluita i de les mobilitzacions socials, el sistema capitalista és capaç de desmuntar-ho en una sola legislatura.

Tot i així, reconeixem el valor de denúncia, conscienciació, dignitat i empoderament social que signifiquen els processos de mobilització que es viuen de manera il·lusionant, seriosa i persistent; i les victòries a curt termini que es poden aconseguir per aquesta via, no deixen de ser importants. En són un viu exemple d’actualitat la lluita aferrissada per la defensa del dret a l’habitatge de la Plataforma d’afectats per la Hipoteca (PAH) —que va mobilitzar centenars de milers de persones el passat 16F per defensar una ILP amb 1.402.854 signatures— i la Marea Ciutadana que el 23F, l’endemà que es publica aquest comunicat, viuran una mobilització important sota el lema: «Marea Ciutadana contra les retallades i per una vertadera democràcia».

«Mai no s’ha de dubtar que un petit grup de persones pot canviar el món»

Potser us ve al cap la idea que som minoria en la societat les persones que estem disposades a assumir aquests valors de transformació integral en les nostres vides. Podríem arribar a la conclusió que aproximadament un 1% de Catalunya participa activament en alguna iniciativa autogestionària, i que entre un 5 o un 10% hi és directament afí, encara que no hi participi o només ho hagi fet esporàdicament. Si haguéssim estat pensant en això ara fa 15 anys, quan no existien gairebé cooperatives de consum, ni centres socials autogestionats, ni xarxes d’intercanvi, ni escoletes lliures, ni molt menys el plantejament de dur a terme cooperatives integrals, hauríem conclòs segurament que el nombre de participants era com a mínim 10 vegades menor; però sense l’esforç d’aquella petita minoria ara seríem ben lluny d’on estem.

Si continuem aquesta progressió el 10% de la població hi participarà activament el 2028 i pel cap baix el 50% hi serà afí directament i/o hi haurà participat en algun moment de la seva vida.

Més val una llibertat perillosa que una servitud tranquil·la

Ara mateix no és el fet de ser minoria, ni els diners, ni la presó, ni la policia, el que ens ha de fer por, el que ens ha de fer por és la pròpia por, perquè és l’únic que realment ens separa de l’empoderament que necessitem per recuperar el control de les nostres vides i permetre’ns construir la societat que volem. Així doncs, companys, companyes, us demanem que supereu les vostres pors.

No hi ha seguretat a curt termini que pugui ser excusa per deixar per després el compromís per a una altra societat. El que està en joc és el compromís amb nosaltres mateixos per viure de la manera com volem viure i sentir-nos bé així.
Sortir al carrer fins a esgotar-nos no és suficient. Podem anar més enllà. Podem desobeir qualsevol autoritat imposada, podem deixar de comprar a les multinacionals i fer-ho en comerç local, directe, podem autoabastir-nos, fer intercanvis; podem usar monedes socials. Podem transformar les nostres relacions personals. Podem deixar d’acceptar discriminacions de cap tipus… Siguin quines siguin les nostres cadenes, podem trencar-les.

No n’hi ha prou amb la indignació i només el compromís revolucionari que vagi acompanyat d’una actitud de Desobediència Integral respecte del poder legal-polític-financer, podrà dur-nos a aconseguir els canvis que volem veure en el món.


Crida a l’acció per estendre la Revolució Integral

Amb aquesta crida proposem 3 accions que tenen una relació directa amb el fet d’ampliar camins que ja s’han iniciat:

1a acció. PER NOSALTRES; PER LA REVOLUCIÓ INTEGRAL: 15, 16 i 17 de març. 1r aniversari de la publicació Rebel·leu-vos i 4t aniversari de la publicació Podem!

Cridem a totes les cooperatives integrals, projectes autogestionats, nuclis d’autogestió local, ecoxarxes i, també, les iniciatives autònomes afins als principis de la Crida a la Revolució Integral, perquè s’organitzin jornades descentralitzades d’informació i acollida, es faciliti la participació a totes les persones que vulguin conèixer el que s’està fent i es faci ja el pas de començar a ser part d’un procés de construcció autogestionària, fora del capitalisme.

Proposem una acció similar a la que ja es va fer el 17 de setembre de 2009, quan més d’un centenar de «punts de trobada» van sortir al carrer. Ara, però, amb l’oportunitat de vincular-hi realitats de construcció social molt més avançades de les que hi havia en aquell moment. I en aquesta ocasió no proposem una manera concreta d’acollir a les persones interessades, sinó que convidem a la creativitat de cada procés per adaptar i donar forma a la proposta segons el moment en que s’estigui.

Provisionalment, anirem penjant les novetats d’aquesta acció en aquest enllaç: http://www.enricduran.cat/15-17M i en breu activarem una altra pàgina específica per recollir totes les informacions, entre elles un mapa de les convocatòries de jornades que es vagin realitzant i un calendari comú.

2a acció ENFRONT DE LA BANCA: Del 18 de març al 17 d’abril. Cridem a una transferència de dipòsits bancaris. A tancar accions, fons d’inversió i dipòsits i traslladar-los per obrir nous dipòsits en la banca ètica i cooperativa. Només així promourem la reactivació del tipus d’economia que es desitjable per al bé comú i per a la majoria de la població. Deixarem de finançar l’economia de casino i contribuirem a finançar projectes cooperatius, autogestionats, que cobreixin necessitats reals de la gent.

Alhora convidem a tancar comptes dels que es pugui prescindir en banca convencional.
Possibles opcions on transferir els dipòsits:

Fiare. Projecte de banca ètica cooperativa d’àmbit europeu. Ja fa anys que accepta dipòsits bancaris i realitza préstecs a projectes socials i cooperatius. El darrer trimestre d’enguany també començarà a acceptar comptes corrents. Més info: http://www.fiare.org

Coop 57. Cooperativa de serveis financers ètics i solidaris, que gestiona estalvi i préstecs a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme, la solidaritat i la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris. Més info: http://www.coop57.coop

Som Energia. Cooperativa de comercialització, producció i consum d’energies renovables. No és un banc, ni una entitat financera, però amb els estalvis dels socis desenvolupa la creació de projectes cooperatius d’energies renovables. Més info: http://www.somenergia.coop

Casx: Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa. Es un projecte incipient, de caire assembleari i sense interessos, que presta els estalvis dels seus socis a projectes autogestionats i afins als seus principis, que són similars als de la Revolució Integral. Coincidint amb aquesta acció viurà el primer aniversari des de la seva posta en marxa. Més info: http://www.casx.cat

(En d’altres territoris, si es vol participar es podrien substituir o ampliar aquestes propostes amb d’altres entitats pròpies de cada indret.)

El significat d’aquesta acció és evident. Cal que tallem, en la mida que ens sigui possible, qualsevol col·laboració amb la banca capitalista, que amb la seva pràctica especulativa ha enfonsat l’economia de milions i milions de persones. L’elecció d’on tenim dipositats els estalvis és una de les maneres més contundents de definir els nostres valors i la nostra manera de viure.

3a acció. ENFRONT DE L’ESTAT. De cara a l’abril i el maig. Crida a la insubmissió fiscal a la declaració de renta. Com ja vam promoure l’any passat amb el Manual de desobediència económica, aquest cop tornarem a participar de la crida per iniciar i estendre una acció d’insubmissió fiscal a l’Estat espanyol, i cap a aquells que el controlen, com una acció conseqüent per demostrar que no pagarem els seus deutes perquè no reconeixem aquesta Constitució, ni l’actual govern de titelles del capitalisme financer global, ni tampoc,doncs, els pressupostos de l’Estat 2013.

En comptes d’això, recolzem l’autogestió fiscal. Per això promourem que els recursos que no volem pagar-li a l’Estat es derivin a projectes autogestionats que siguin útils per cobrir les necessitats de la població.

Per seguir amb aquesta campanya farem una edició actualitzada del Manual de desobediència económica i actualitzarem la pàgina www.derechoderebelion.net

Alhora, també, reconeixem i donem suport a d’altres iniciatives que s’impulsen al respecte, com la «Campanya de penyora fiscal contra la corrupció», promoguda per la Crida a la desobediència que consisteix a consignar un dipòsit a l’Agència tributaria que Hisenda no podrà cobrar si no compleix les demandes de transparència institucional que demana la campanya.


I més enllà de les accions coordinades que ens poden ajudar a reconèixer-nos i a aglutinar més participants, el fonamental és continuar amb el dia a dia que estem construint.

Amb el suport mutu ens ajudarem en les dificultats; des de l’autogestió podem solucionar els problemes de veïns i veïnes, molt millor de com ho està fent l’estat.

Totes les que som ens podem enxarxar per convertir les nostres vides en una Desobediència Integral al poder i en una construcció conjunta de la societat que duem a dins. Per això, fa uns dies, un grup de persones de projectes afins a la Revolució Integral vam engegar la Crida a la Revolució Integral, per construir un espai ideològic i polític internacional. La podeu trobar a http://www.integrarevolucio.net

Que visquin els i les desobedients, que visqui la Revolució Integral!

Enric Duran Giralt

22 /02/2013

P.D.: Vull aclarir que en aquest comunicat i en aquesta crida a l’acció només hi faig la funció d’altaveu d’un pensament i d’un procés que són col·lectius, i que és el col·lectiu qui l’està fent i la continuara fent possible. Per les circumstàncies judicials ara mateix em correspon tenir una visibilitat simbòlica, alhora que una invisibilitat física. Seria desitjable que en una altra ocasió li pertoqués a una altra persona. I no em refereixo a la farsa judicial, sinó al paper d’altaveu \1

Font: enricduran.cat


en castellà ací

Ni lleis per mantenir les desigualtats, ni judicis que perpetuïn l’opressió. Per una altra manera d’avaluar-nos, reconstruïm l’ésser comunitari

Comunicado de Enric Duran (1/3)

La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars aquelles que la protegeixen contra els rebels.

Però de quina llei estem parlant? Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidians com el sol i la lluna. Un imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia, que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb l’ordenament jurídic romà.

Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf veure reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.

Val a dir que, encara en els segles XIX i XX se sol entendre els drets com unes concessions que fa l’Estat als individus o, dit d’una altra manera, com una conquesta del poble pel que fa a la predisposició de l’Estat a tenir un poder absolut sobre la vida de les persones.

La Declaració Universal dels Drets Humans encara no ha aconseguit en l’actualitat tenir preeminència en relació amb els interessos específics dels mal anomentats Estats-Nació, que en base a les prioritats governamentals i als interessos dels poders econòmics, soterren les llibertats individuals i els drets col·lectius a una situació simplement de finalitats desitjables, però no de respecte obligat.

Encara avui, veiem com es reprodueix un fet paradoxal: les persones, volent ser lliures, comencen per demanar als seus opressors que els protegeixin tot modificant les lleis creades per aquests mateixos opressors; i tota possibilitat de modificació de lleis en base al bé comú passa com una tàctica preestudiada, en què les petites concessions pretenen aconseguir el conformisme i l’acceptació submisa de la majoria de la població.

Amb tot, sempre trobem arreu rebels que no volen obeir les lleis; més si coneixen els interessos de control que les promouen i desconfien de les intencions dels qui les dicten; més si son persones que se senten capaces de crear i conviure en estructures socials horitzontals en les quals no calen més normes que aquelles dictades pel sentit comú i la solidaritat.

És el legislador qui confon en un sol i mateix codi les màximes que representen els principis de convivència amb les normes que consagren la desigualtat. Els costums i les tradicions, que són absolutament necessaris per a l’existència de las societat, estan hàbilment barrejats amb aquestes altres normes que només són beneficioses per als dominants i que es mantenen pel temor a suplicis pitjors.

Trobem a faltar en tot aquest recorregut històric un trencament jurídic, una nova construcció social del dret i els acords de convivència, que no sigui fruit de la reforma d’una època anterior més fosca; que no tingui les seves arrels en el poder absolutista de l’era dels emperadors, dels reis i dels dictadors.

En l’època recent, de les anomenades democràcies capitalistes, en el que se’n fa dir la «divisió de poders», el poder judicial forma part dels tres poders opressors, junt amb el legislatiu i l’executiu. El judicial és el guardià suprem de l’obediència i del control social mitjançant la vigilància del compliment de tot tipus de lleis, per més que siguin abusives i injustes.

El sistema judicial es compon, sobretot, de jutges i magistrats i, amb la divisió de poders, teòricament té independència respecte a l’executiu i el legislatiu, però aquesta idea és errònia, ja que en la pràctica, per la seva capacitat de limitar l’activitat del govern i d’aprovar noves lleis, influeix de forma determinant en la formulació i l’execució de les polítiques públiques. Alhora, depèn de l’executiu a través del Ministeri de Justícia, que és qui li assigna pressupostos o estableix els mecanismes d’elecció dels càrrecs judicials. Amb tot això, la tal suposada independència no és més que un miratge.

Fins aquí, tot l’exposat es pot generalitzar de manera aproximada, als estats suposadament democràtics d’Europa; tot seguit, ens centrarem —una mica més— en l’opressió directa que ens ha tocat viure.

A l’Estat espanyol, l’òrgan de govern autònom del poder judicial, amb competència a tot el territori, és el Consell general del poder judicial (CGPJ). Es va crear el 1978 per mitigar la influència dels elements franquistes, amb la funció principal de vetllar per la garantia d’independència dels jutges i magistrats front als altres poders de l’Estat i se situa en una posició institucional de paritat amb el govern, Congrés dels diputats, Senat i Tribunal constitucional.

Recentment, el Consell de ministres de l’Estat espanyol, a proposta del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, ha aprovat un projecte de modificació de la Llei orgànica del poder judicial. La reforma pretén reforçar el fet que siguin els polítics (els més obedients gossos del BCE i de l’FMI) els qui manin i tinguin a les seves mans la capacitat de col·locar jutges, corruptes o no, als llocs d’autogovern. Per a aquesta fita, es preveu que qualsevol jutge pugui presentar-se com a vocal del CGPJ amb el suport de només 25 membres de la judicatura, quan fins ara n’havien de ser 100. El fet que els vocals hagin de ser aprovats per una majoria de 3/5 parts al Parlament fa que, en la pràctica, sigui el PPSOE qui triï: de fet, ara mateix, la majoria absoluta del PP els garanteix la possibilitat de nomenament en funció de la naturalesa ideològica de cada candidat. Al mig dels escàndols de corrupció política que afecten tots els estaments governamentals sembla vital per al PP assegurar-se un poder judicial afí per tal de perpetuar-se en el poder i mantenir-se impune.

Per sobre de la piràmide dels òrgans jurisdiccionals està, com a ull vigilant, el Tribunal constitucional, que ha de vetllar pel compliment de la Constitució espanyola a través de la revisió de les lleis i de les normes amb rang de llei. La Constitució, vigent des de 1978, és el resultat d’un pacte entre les forces de la Dictadura i les que s’hi havien oposat; la qual va ser aprovada sota control armat de l’exèrcit franquista. El maquillatge democràtic d’aquesta reforma està en el fet que va ser acceptada per referèndum.

Però, què podíem esperar d’un sistema de justícia que se sotmet al manteniment d’una estructura visiblement feixista? Res de bo, igual que poca cosa més no podríem esperar si la Constitució s’hagués redactat i firmat en altres circumstàncies, ja que la seva redacció porta implícit l’autoritarisme i el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria que ha segrestat el poder i no està disposada a retornar-lo a la ciutadania.

I, en paral·lel a tot l’esforç a aparentar independència, la crua realitat ens fa veure que els que han tocat poder, ja sigui polític, financer o pròpiament judicial, no acaben mai a la presó. No han anat a la presó si han assassinat sota una dictadura feixista, com ens recordaran els que lluiten per la defensa de la memòria històrica. Ni tampoc no hi han anat, ara per ara, els que en l’actualitat han estat responsables, amb la corrupció política i el crèdit sense control, de la crisi sistèmica que ens acompanya, la qual ja ha arruïnat econòmicament centenars de milers de persones i que, donada la impunitat dels culpables, a nivell popular té més tirada a anomenar-se simplement «una gran estafa».

No som els únics que sentim que la justícia és injusta i que veiem com la corrupció ha arribat a tots els estaments de la mal anomenada democràcia. Des de la mateixa gola del llop, més de 1.000 membres de la carrera judicial es van adherir l’any 2010 a un manifest que denunciava la «politització» del sistema judicial i s’advertia que perillava la independència de la justícia. Un any abans, en un estudi realitzat pel Consell general de l’advocacia espanyola, amb més de 5.000 advocats, va concloure que el 85% estaven d’acord que «el consell general del poder judicial s’ha convertit en un òrgan tan polititzat que difícilment pot gestionar de forma eficient i imparcial el funcionament de la justícia». En aquest mateix estudi s’afirmava que el 71% dels advocats pensava que «la justícia funciona malament», però alhora, el 82% creien que «amb tots els seus defectes i imperfeccions, l’administració de justícia representa la garantia última de la defensa de la democràcia i de les llibertats».

Ens podem preguntar què en deuen pensar ara, quan el passat 2012 es va aplicar una elitització de l’accés al sistema judicial a través d’un increment de taxes judicials, que priven a qui no té capacitat econòmica suficient de defensar els seus drets al si de l’Administració de justícia. I això, sumat als costos de procuradors i advocats, desincentiva els qui no són rics per poder defensar els seus drets per vies judicials.

I s’atreveixen a mantenir hipòcritament l’article constitucional «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social»?

És un dels molts exemples en què la llei diu una cosa i en la realitat en passa una altra; on el disseny de l’estat es planteja millorar-nos la vida i succeeix just el contrari; on determinats funcionaris diuen deure-li al poble la seva existència i en realitat hi atempten en contra. Tot l’enfrontament contra la vella hipocresia liberal, per a construir dignitat, l’hem d’anomenar políticament descolonització.

En aquest context discordant, els actors de la justícia, tant com els metges o els periodistes, han de patir el que s’anomena dissonància cognitiva, un mecanisme psicològic que s’activa quan una persona es veu forçada a fer una cosa completament diferent al que en origen era el seu sentir. Però, quan les recompenses o càstigs s’incrementen, la magnitud de la dissonància creix i la situació els imposa que els vells somnis de joventut han de plegar-se al pragmatisme. Un mecanisme psicològic que el poder polític i econòmic sap aprofitar.

Per poder ser-ne, un jutge ha de quedar despullat de tots els sentiments que formen la part més noble de la naturalesa humana i viure en un món de ficcions jurídiques, que aplica amb penes de privació de llibertat sense pensar, ni tan sols un moment, en l’abisme de degradació al qual ha caigut front als que condemna. Veiem una raça confeccionadora de lleis, legislant sense saber sobre el que legisla, però que no oblida la multa que afecta a homes mil vegades menys immorals del que són ells mateixos. Veiem, al cap i a la fi, la pèrdua de sentiment humà del carceller, el policia convertit en gos de pressa, l’espia menyspreant-se a si mateix, la delació transformada en virtut, la corrupció erigida en sistema; tots els vicis, tota la perversió de la naturalesa humana afavorida i cultivada per al triomf de la llei.

Podem entendre que durant més de dos mil·lennis no hi hagi hagut una revolució jurídica? Podem acceptar que estiguem encara patint com un reduït grup d’escollits, en base a la seva ideologia conservadora i afí al govern de torn, tinguin el paper de Déus i puguin decidir sobre el futur de les nostres vides?

Podem assumir que ens regeixi un sistema basat en la penalització, en el càstig, que no deixa de trobar dreceres perquè els del bàndol del poder no vagin a la presó, mentre als que som més actius com a poble, ens empresonen sixí que poden, sense tenir en compte tot el que podem estar fent en positiu per millorar la societat?

Si en qualsevol cas ho tenen en compte serà per agreujar la nostra pena, ja que són part interessada a perpetuar-se en el mateix poder que volem fer caure. Poden ser part implicada i alhora jutges?

Una figura, la dels jutges, que històricament s’ha posat al servei de qualsevol règim, imperial, dictatorial, falsament democràtic, oligàrquic, plutocràtic o de la naturalesa que sigui mentre fos eficaç per perpetuar-hi les desigualtats. Aquesta gent ens ha de jutjar? I qui els jutjarà a ells?

Realment, els volem demanar que ens absolguin, després de jutjar-nos? En base a què els hauríem de donar la legitimitat de ser jutges del nostre destí?

Mai no hem decidit que hi hagi una elit per sobre nostre que tingui atribuïda la capacitat de jutjar-nos; mai des de la sobirania popular no s’ha delegat legítimament el delicat paper de decidir sobre el bé i el mal. Mai no hem participat d’una deliberació seriosa sobre la justícia i el dret.

Cal que descolonitzem l’imaginari jurídic que ens va arribar d’un Imperi, de quan érem plebeus i els patricis ens feien jutjar per imposar-nos les seves lleis. Cal que recuperem la nostra autonomia com a poble. No hem de demanar permís per a ser lliures, ni hem de demanar permís per a autoorganitzar-nos; hem d’empoderar-nos i ser capaços de resoldre entre nosaltres els conflictes que indubtablement sorgiran de la convivència entre persones encara pertorbades per la manca de confiança i per la por.

Se’ns pot dir somniadors, se’ns pot dir radicals, se’ns pot dir rebels, se’ns pot dir que som moltes coses, però no se’ns pot jutjar per ser-ho, en base als paradigmes d’un sistema caduc i envellit que hauria de deixar pas a la renovació de la cultura i a la recuperació dels valors comunitaris entre els éssers humans.

El sistema no pararà de perfeccionar els seus mètodes de domini i sabem que ja no en té prou amb les lleis. Una manera que es va estenent és mitjançant la patologització dels comportaments molestos. Darrerament, ja s’ha catalogat la rebel·lia com a malaltia psiquiàtrica i s’ha donat la possibilitat de corregir des de la infantesa tot indici de qüestionament a l’autoritat i fomentar actituds submises amb medicació científicament avalada per a assolir el control social. Però, bé, si cal que desobeïm a determinats metges també ho farem…
Per tot l’exposat ens declarem en alegre i constructiva rebel·lia.

Cada cop som i serem més els i les que desobeirem tota llei que vingui imposada per tribunals allunyats de les nostres vides i sotmesos a unes lleis superiors, que si en altres temps van tenir un caire religiós, en l’actualitat la divinitat va disfressada de diners, d’avarícia, d’egoisme i de la destrucció de la Terra i la dignitat humana.

Declarem obertament la nostra desobediència als sistemes judicials dels estats i a totes les eines de les que disposen per a tractar d’impedir que portem a la pràctica la nostra voluntat profunda d’emancipació i reconstrucció de l’ésser comunitari.

Sense sentiments de suport mutu i pràctica de solidaritat, la vida en societat dels humans hagués estat pràcticament impossible, i aquests sentiments i pràctiques no són les lleis els que els han establert; són anteriors a totes les lleis i provenen de generacions i generacions d’ experimentació i d’aprenentatge útil, de cooperació necessària per a mantenir la cohesió social.

L’hospitalitat, el respecte a la vida, el sentiment de reciprocitat, la compassió, el suport mutu, l’autolimitar-se un mateix en interès de la comunitat, entre d’altres, són conseqüència de la vida en comú d’humans lliures, adherits a uns principis en comú i no sotmesos a cap autoritat externa a la seva pròpia col·lectivitat.

Necessitem una nova institucionalitat de drets i de deures, fundada en els valors sociopolítics comunitaris. L’avaluació i millora dels comportaments de les persones, en el si d’una societat, ha de recuperar l’escala humana, s’ha de fer en proximitat, entre persones que es coneixen, que tenen principis en comú, que es tenen confiança, que cooperen recíprocament i que es poden mirar als ulls.

Enric Duran Giralt

20/02/2013

Enric Duran Giralt (Vilanova i la Geltrú, 1976)
Si l’any 2008, va ser conegut per l’expropiació de 492.000€ a 39 entitats financeres per destinar-los a iniciatives de canvi social; en l’actualitat se’l coneix per haver impulsat la Cooperativa Integral Catalana que ha esdevingut en menys de tres anys, un exemple viu de construcció d’una altra societat, aglutinant a milers de persones i centenars de projectes cooperatius.


A la mateixa secció:


Entrevista con Eric Toussaint: Para mantener una línea de cambios profundos, es fundamental la autoorganización de la población y la presión popular sobre los gobiernos


Mélenchon, Francia Insumisa, populismo


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com