contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 8 de febrer de 2013 | Manuel
Dos anys després, la catàstrofe nuclear de Fukushima continua.

Tanquem Les Nuclears-100%RENOVABLES, Pierre Rousset, Ecologistes en Acció

Tanquem Les Nuclears-100%RENOVABLES (TLN-100%EER) fa una crida a realitzar accions de recordatori de que la catàstrofe de Fukushima encara continua, i de que no acabarà en molt de temps.


El proper 11 de març es compliran dos anys d’un terratrèmol i un “tsunami” que marcaran la història del Japó més enllà del record d’unes víctimes causades per un fenomen natural. La destrucció de part dels reactors de la central nuclear de Fukushima Dai-chi, l’escapament dels materials que contenien a l’atmosfera, la contaminació radioactiva de l’aire, l’aigua, la terra i els aliments, ha deixat seqüeles que encara es noten, i que marcaran la vida del Japó durant generacions.

Dos anys més tard de l’inici d’aquesta catàstrofe nuclear el silenci informatiu impera. De tant en tant ens arriben apunts, breus notícies que són com a peces aïllades que no permeten tenir una visió de conjunt del que està passant: el Govern incrementa les dosis legals d’absorció de radiació de la població fins a nivells mai acceptats abans, es fan desplaçaments de nens i nenes entre zones qualificades amb diferents nivells de radioactivitat per a la seva escolarització, hi ha reducció o negació d’ajuts governamentals a persones afectades, apareixen sobtadament zones amb alts nivells de radiació (punts calents) en àrees que havien estat declarades “netes”, dispersió de runes i terres contaminades per tot el Japó sota la consigna de la solidaritat, es fan crides a la població a no refiar-se d’informacions que no provinguin del Govern..., un llarg etcètera d’apunts. Tot i aquesta llei del silenci, la societat japonesa ha reaccionat oposant-se de manera ferma i continuada a l’energia nuclear i, lògicament, aquestes manifestacions massives també han estat silenciades en la majoria dels casos.

Al llarg d’aquest temps s’han anat filtrant notícies que desmentien les versions oficials inicials. Així s’ha sabut que va ser el terratrèmol, i no el “tsunami”, el que va causar la fallida dels sistemes de refrigeració de les centrals; s’ha descobert que les dades que donava la xarxa d’estacions de mesura de radiació en les setmanes posteriors a l’inici de la catàstrofe no es van fer públiques, deixant que la població fugís cap a zones allunyades de la central però amb un elevat nivell de radioactivitat; s’han publicat notícies que demostraven que la companyia va mentir repetidament, s’ha reconegut que el govern va ocultar informació sobre el perill de la catàstrofe, i que els grans mitjans de comunicació no van voler investigar el que estava passant. Totes aquestes informacions s’han donat a conèixer amb mesos de retard, quan moltes persones havien oblidat el que havia passat en les primeres setmanes.

El control de la informació és gairebé absolut. Paradoxalment, dos anys desprès de Fukushima sabem menys del que està passant al Japó del que sabíem que passava a Ucraïna i Bielorússia dos anys desprès de l’inici de la catàstrofe de Txernòbil, a l’antiga URSS. Fora de les versions de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA) és impossible trobar un seguiment independent de l’estat dels quatre reactors destrossats, del que està passant amb els ingents volums d’aigua i de terra radioactivament contaminada, i de les obres que s’estan realitzant per dipositar la gran quantitat d’elements radioactius i els materials contaminats dispersos: runes causades pel tsunami deixades des del dia de l’accident, capes de terra contaminada, ciment, fulles i brutícia incrustada.

Oficialment, la radiació de Fukushima no ha provocat cap mort. La fal·làcia de que ha bastat amb l’oportuna distribució de pastilles d’iode per evitar problemes de càncers es repeteix continuadament. Aquesta fal·làcia es complementa amb la resistència a fer revisions exhaustives de l’estat de salut de les persones. Es tracta de fer de Fukushima un accident industrial més, com les instal·lacions o dipòsits que vam veure en flames per la TV els dies posteriors a l’onze de març. Així, quan arribin els actes oficials de l’aniversari, tan sols es recordaran els milers de víctimes del terratrèmol i el “tsunami”, no hi haurà menció a les víctimes passades de Fukushima, ni reflexió sobre les víctimes futures.

Amb un 80% de la població del Japó declarant-se contrari a l’energia nuclear, l’estratègia de les darreres eleccions japoneses ha estat treure el tema de l’agenda de debat polític, això ha estat el resultat del consens entre els principals partits i de la complicitat dels mitjans de comunicació més importants; una situació que a Catalunya ens resulta ben familiar.

És important que el dilluns 11 de març no passi com una data més.

Des de TLN-100%EER animem a totes les entitats i col·lectius socials i polítics que es declaren contraris a l’energia nuclear, a realitzar en les dies propers a l’onze de març que considerin més convenients, actes de recordatori del que està passant al Japó, actes que permetin donar a conèixer que, més enllà del terratrèmol i el “tsunami”, Fukushima no és un accident industrial comú, que les seves seqüeles marcaran el futur de la població i el medi ambient del Japó durant molts anys, que entre un 70 i un 80 per cent de la radioactivitat alliberada es va dispersar per l’oceà, arribant a molts llocs. Així que, com va passar a Txernòbil, Fukushima marcarà la vida de moltes persones que viuen lluny del Japó.

Per molt silenci informatiu que s’imposi no oblidarem el perill i la hipoteca de futur que les centrals nuclears representen, en aquest sentit volem que sigueu conscients de que totes les nuclears es diuen Fukushima.

Us animem a organitzar actes de recordatori, i des de TLN-100%EER ens comprometem a facilitar informacions i materials que cadascú pot adaptar al seu criteri, i a donar publicitat a qualsevol iniciativa que es prepari a través de la nostra xarxa de contactes.

Catalunya, a 7 de febrer del 2013.


Dos años después de Fukushima

PIERRE ROUSSET

La triple catástrofe del 11 de marzo de 2011 constituyó un importante punto de inflexión en la historia contemporánea de Japón, pero su alcance político no es unívoco. Marcó una ruptura radical en la visión que muchos japoneses tenían de las autoridades y las instituciones de su país y dio lugar a una revuelta ciudadana profundamente progresista. Ahora bien, todo esto se produjo en medio de una profunda inestabilidad de la situación geopolítica de Asia oriental: al sentimiento popular de inseguridad se le añadió una gran incertidumbre sobre la evolución de la relación de fuerzas entre las distintas potencias regionales, la cual suscitó el renacimiento de movimientos militaristas y nacionalistas reaccionarios.

El terremoto y el tsunami del 11 de marzo de 2011 tuvieron fuertes implicaciones sociales y económicas, sobre todo en el área directamente afectada, el nordeste de Japón, donde la mayoría de la población afectada se encuentra impotente y muy dependiente. Las redes institucionales, sociales y familiares tradicionales han saltado por los aires. El choque psicológico es profundo, debido a la desaparición física de espacios comunitarios (pueblos, barrios…), la pérdida de seres queridos, la ausencia de información fiable, la soledad y el sentimiento de no tener ya ningún control sobre el futuro. Frente a la enorme impotencia administrativa que ha mostrado el Estado durante estos tiempos de crisis, las organizaciones militantes regionales (sindicatos, asociaciones…) han realizado un trabajo notable para ofrecer los primeros auxilios y generar una actividad colectiva hacia los refugiados. Para llevarla a cabo han contado con el apoyo de redes nacionales e internacionales, pero sus recursos ante la amplitud de la catástrofe son, a todas luces, limitados. El movimiento obrero japonés, por su parte, está muy debilitado y burocratizado para implicar al conjunto del país en los retos que ha puesto encima de la mesa la catástrofe.

En este contexto y dada la extrema gravedad del accidente en la central de Fukushima la cuestión nuclear dominó la escena política en el periodo posterior al 11 de marzo.

El consenso pronuclear que existía hasta entonces en Japón, saltó por los aires. Las confesiones realizadas por las personalidades implicadas en este sector económico y la publicación de documentos inéditos mostraron que ese consenso estaba basado en mentiras, corrupción y la complicidad del sector público con el privado; en la negación de los riesgos relacionados con la radioactividad y con la posibilidad de graves accidentes. Las mentiras continuaron incluso durante y después de la catástrofe, hasta el punto de que las madres de las zonas contaminadas no sabían qué precauciones adoptar para proteger a sus hijos (más sensibles que las personas adultas a las dosis de radiación relativamente bajas). Antes del accidente los colectivos ciudadanos contra las centrales tenían, sobre todo, un carácter local. Tras el accidente, el movimiento antinuclear ha adquirido una dimensión nacional que, en ocasiones, ha llegado a movilizar a decenas de miles de personas, cosa que nunca antes se había visto en el archipiélago. Por razones diversas, una tras otra, las centrales nucleares fueron parando su actividad y en mayo de 2012 no había ninguna en funcionamiento. En julio, Naoto Kan, Primer Ministro en el momento de la catástrofe, se manifestó a favor de un Japón sin nucleares.

En 2012, muchos sondeos otorgaban una amplia mayoría a favor de una salida de la energía nuclear. Sin embargo, a principios de febrero de 2013, los sondeos mostraron que el 56% era favorable a una política de relanzamiento de las centrales, tal y como pregona el nuevo gobierno de Shinzo Ave. ¿A qué se debe este cambio?

Inestabilidad regional y contraofensiva nuclear

Tras la catástrofe de Fukushima, el lobby nuclear se puso a la defensiva. La evolución de la situación en Asia Oriental le ha dado la ocasión de retomar la ofensiva. El lanzamiento de misiles norcoreanos, aunque algunos fueran fallidos, alimentó el miedo a una amenaza militar. Y, sobre todo, el conflicto de soberanía con China se agudizó. Tokio administra las islas Senkaku (en japonés) o Diaku (en chino). Pekín rechazó siempre que Japón las anexionara pero, hacía décadas, los dos gobiernos evitaban hacer de esta cuestión un "punto caliente" de sus relaciones.

Los llamados "puntos calientes" territoriales se encontraban (y se encuentran aún) más al Oeste: China reivindica, con un fuerte despliegue militar, las islas Parecels y Spratley contra el Vietnam, Malasia, Brunei, Filipinas…, pero se mantenía discreta en la delimitación de sus fronteras marítimas con Japón.

En setiembre de 2012, Tokio abrió la gran caja de pandora: el gobierno "nacionalizó" las islas Senkaku, que estaban en manos de un propietario privado. Pekín reaccionó enviando a la zona navíos y aviones, y declarando después que quería cartografiar el micro-archipiélago… La tensión subió de tono cuando el gobierno japonés acusó a un barco de guerra chino de haber apuntado con su radar de ataque a uno de sus destructores.

Esto no quiere decir que vayamos hacia una guerra entre potencias, pero sí que estamos ante un conflicto territorial activo, que va a durar.

Si lo que hasta ahora estaba circunscrito al marco diplomático se convierte en un conflicto explosivo, es debido a que cada Estado codicia las riquezas sub-marinas del Mar de la China Meridional. Y también porque cada uno de ellos tiene interés en alimentar un nacionalismo de gran potencia: tanto por razones internas (desviar la atención de la crisis social), como porque las relaciones de fuerza están en plena evolución. China se reafirma como potencia militar y no quiere verse bloqueada por una "primera línea de islas" que va desde Senkaku/Diaku hasta Spratley y Paracels. Los Estados Unidos refuerzan la presencia de la VII Flota. Sin embargo, Tokio no tiene asegurado que la protección de Washington continuará indefinidamente.

En ese contexto, por primera vez se oyen voces autorizadas de Japón declarando, de forma más o menos explícita, que el archipiélago debería dotarse de armas nucleares. Está a punto de caer un tabú fundamental de este país que, en 1945, vivió en propia carne los crímenes contra la humanidad de Hiroshima y Nagasaki. Cada vez se evoca más la supresión del Art. 9 de la pacifista Constitución nipona que consigna su renuncia a la guerra. Se adoptan medidas concretas (y se anuncian otras nuevas) orientadas a acrecentar el poder militar de las "fuerzas de autodefensa": incremento del presupuesto militar, redespliegue de cazas F-15, puesta en órbita de un satélite óptico de gran precisión, etc.

El lobby nuclear argumenta que quien quiera la seguridad energética en estos tiempos turbulentos, debe querer la energía nuclear para no depender de las vías de aprovisionamiento marítimas. Al igual que quien quiere la bomba: la industria nuclear "civil" proveerá las materias fisibles necesarias a los militares. Esta campaña alarmista ha tenido éxito entre la población japonesa.

Confrontada a esta nueva situación, la izquierda civil japonesa realizó un llamamiento para que cada país de la región se opusiera al incremento de los nacionalismos xenófobos y militaristas. Denuncia la voluntad de recurrir a una historia mitificada para apropiarse de islotes deshabitados. Platea una gestión compartida de los mares en interés de los pueblos y respetando las exigencias ecológicas.

Se han conformado dos bloques políticamente opuestos, lo que constituye toda una novedad. De un lado, el lobby nuclear, las corrientes militaristas y en general la derecha nacionalista. De otro, el movimiento antinuclear (civil), los últimos supervivientes de Hiroshima/Nagasaki o quienes les representan (los alcaldes), los pacifistas que defiendes la Constitución, la población que lucha en la isla de Okinawa contra las bases estadounidenses, personalidades como el premio Nobel de Literatura Kenzaburo Oe… Sin embargo, el movimiento antinuclear nipón se enfrenta a una situación política difícil para la que no estaba preparado.

A falta de una alternativa política a la izquierda, el rechazo de la energía nuclear tras Fukushima fue capitalizada en el terreno electoral por los partidos de centro-derecha, que pronto cayeron en desgracia por su incompetencia. Se consolidan nuevas formaciones políticas populistas de derecha radical; primero en la región de Osaka y después en Tokio. Por el momento, es el Partido Liberal Demócrata, partido mayoritario de la post-guerra, el que ha reconquistado el poder con Shinzo Abe. Se ha beneficiado de la abstención de los sectores desencantados de la población, de una bien amañada reputación de buen gestor y de trasladar para después de la campaña electoral las malas noticias ,como la firma Tratado transpacífico de Libre Cambio, cuyos efectos sociales serán desastrosos.

Internacionalización del movimiento antinuclear

No hay posibilidad de que la central de Fukushima vuelva a la normalidad. La crisis nuclear va para largo.

El movimiento ciudadano del archipiélago continúa luchando día a día: piquetes ante la sede de Tepco (el operador de Fukushima), denuncias de las víctimas, oposición a la reapertura de las centrales… En noviembre pasado, Japón acogió la segunda conferencia internacional para un mundo libre de nucleares. En él se tejieron estrechos vínculos entre las luchas que se desarrollan en diversos países de la región, como en Corea del Sur o India. Por primera vez, el Fórum Popular Asia-Europa realizó una declaración a favor de abandonar la energía nuclear. Y en marzo de 2013 están convocadas numerosas movilizaciones en torno al segundo aniversario de la catástrofe.

La onda de choque de Fukushima continúa ampliándose.

10/02/2013

Traducción: VIENTO SUR


2n aniversari de Fukushima

Ecologistes en Acció

L’11 de març de 2011 es va registrar un terratrémol seguit per un tsunami que van tenir efectes devastadors en els 6 reactors de la central nuclear de Fukushima-Daiichi i en altres 8 reactors del Japó.

El terratrémol ja va produir greus danys en els reactors de Fukushima-Daiichi i el tsunami va completar la destrucció d’equips vitals per a la seguretat, la qual cosa va desembocar en una fuga massiva de radioisòtops, sobretot iode i cesi.

La humanitat es va enfrontar així a un nou accident nuclear que ha dispersat grans quantitats de radioactivitat en el medi terrestre i en el mar.

L’accident de Fukushima té dues característiques que el distingeixen d’accidents anteriors: es va produir al Japó, una potència tecnològica de primera línia amb garanties democràtiques homologables a les europees, i es va generar per un esdeveniment extern a la central. Aquest últim fet afegeix una gran incertesa a la seguretat d’aquestes plantes: pot algú preveure tot el que succeirà que afecte la central?

Una catàstrofe ambiental, social i econòmica

Els efectes sobre el medi i la salut de les persones no seran fàcils d’obviar, perquè a hores d’ara no han fet més que començar a manifestar-se. D’entrada, el risc de nous accidents encara no ha desaparegut a Fukushima, ja que les estructures danyades dels reactors és possible que no resistiren els sismes que podrien registrar-se en un futur pròxim. A més, a la zona contaminada, d’evacuació obligatòria, es van arreplegar més de 1.600 víctimes del terratrémol i el tsunami: no sabrem mai quantes d’aquestes vides podrien haver-se salvat amb la deguda atenció que no es va produir perquè calia evitar la radioactivitat.

La contaminació va viatjar molt lluny del reactor i va fer que els nivells de radioactivitat superaren les dosis admeses per als treballadors exposats a distàncies de més de 80 quilòmetres i que els nivells foren vuit vegades els normals a Tòquio, ciutat de més de 30 milions d’habitants situada a 250 quilòmetres de la central. Es va detectar contaminació en l’arròs, les verdures, la carn de vedella i fins i tot en la llet materna. A més, es van vessar més de 12.000 tones d’aigua contaminada al mar, la qual cosa tindrà conseqüències impredictibles.

De fet s’han pescat exemplars de peixos amb un nivell de radioactivitat 2.500 vegades el permés.

Els primers efectes d’aquesta contaminació es registren ja en un recent informe emés per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on els càlculs indiquen: un augment del 4 % de tumors sòlids i del 6 % en càncer de mama en dones exposades en la infància; un augment del 7 % de les leucèmies entre els adults exposats en la infància i un augment dels càncers de tiroide quasi en un factor 100. A més d’açò, l’OMS recomana estudis mèdics continus sobre la població a fi de detectar les possibles malalties derivades de la radiació.

A més dels terribles danys per a la salut i el medi, cal considerar els danys econòmics. Segons avaluacions independents, aquests podrien pujar a 250.000 milions de dòlars, dels quals ja s’han gastat uns 43.700 milions de dòlars de diners públics. Al Japó la responsabilitat civil és il•limitada, però no hi ha cap reglament que establisca com s’ha de fer front a les indemnitzacions, per la qual cosa TEPCO, l’empresa propietària de la central, encara no es veu obligada a pagar indemnitzacions de consideració. Les xifres anteriors cal comparar-les amb la màxima despesa per danys a tercers prevista per la legislació europea, que contempla una responsabilitat civil limitada, que puja a 1.200 milions d’euros.

No s’aprén la lliçó

El debat subsegüent i les reaccions van ser molt diverses en els diferents països: a Alemanya o Suïssa es produeix l’apagada nuclear gradual i definitiva, mentre que en altres, com Espanya, les autoritats polítiques i la indústria nuclear esperen a l’aguait fins que passe el xàfec. Actualment, el nostre ministre d’Indústria torna a parlar de la necessitat de mantenir l’energia nuclear.

Com a resultat de l’accident, a petició d’Àustria, la Unió Europea va impulsar la realització d’unes proves extra en les centrals nuclears europees, mal anomenades “proves d’estrés”.

Aquestes proves han estat molt limitades, ja que no han tingut en compte les accions humanes sobre les centrals (com ara sabotatges o accidents d’avió) i perquè els informes sobre els quals han treballat els organismes reguladors -el Consell de Seguretat Nuclear en el cas d’Espanya- els han realitzat els operadors de les plantes i no agents independents.

Malgrat això, la posada en pràctica de les accions suggerides en els informes suposarà una enorme despesa per a la indústria nuclear. Segons la Comissió Europea (CE), podria pujar a uns 25.000 milions d’euros per a tot Europa i a uns 750 milions d’euros per a les centrals espanyoles. En l’informe de la CE es reflecteix a més una queixa per la gran disparitat de reglaments i nivells de seguretat exigits en els diferents països europeus i es diu obertament que el nivell de seguretat de les centrals és insuficient.

Posar fi al malson nuclear

Tot i això, alguns governs, entre ells l’espanyol, segueixen sense acceptar l’evidència de la perillositat de l’energia nuclear i no estableixen calendaris de tancament de les centrals nuclears. La indústria nuclear i les companyies elèctriques, propietàries de les centrals, continuen posant l’obtenció de beneficis per davant de la salut de les persones i el medi ambient. És un cas més d’apropiació privada dels beneficis i de socialització del risc.

L’accident de Fukushima mostra clar i ras que és impossible garantir la seguretat de les centrals nuclears i que el més sensat és procedir al seu tancament escalonat. Sobretot tenint en compte que existeixen ja energies alternatives capaces de subministrar electricitat sense risc i amb impactes ambientals mínims.

A més del perill d’accident, les centrals nuclears generen residus radioactius perillosos durant centenars de milers d’anys. Justament a Espanya es vol condemnar a mort una comarca sencera, al voltant de Villar de Cañas (Cuenca), mitjançant la instal·lació d’un cementeri nuclear transitori i centralitzat.

Ecologistes en Acció exigeix al Govern que pose fi al malson nuclear i fomente el desplegament de les energies renovables en compte de limitar-lo amb decrets que tallen el seu desenvolupament.


A la mateixa secció:


Cambio Climático. La Tierra arde: sequías, desertificación, hambre, migraciones


Juicio popular al proyecto Castor


Trump denuncia el acuerdo de París sobre el cambio climático: ¿Qué esperabas?


Perdent el tren: el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral.


Iberdrola vol construir un magatzem de residus a la central nuclear amb més incidències de l’Estat


La plaça de bous de València torna a escoltar el clam animalista: ‘Falles sense sang’.


11 de marzo: sexto aniversario de Fukushima


¿Cuánto ganan las grandes eléctricas en el estado español?


Tractors al carrer


Ecologistes en Acció recolza les mobilitzacions contra els granels del port d’Alacant

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com