contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 14 de desembre de 2012 | Manuel
Dona, no et jubilaràs en la punyetera vida

Sandra Ezquerra

en castellà ací

La Isabel té 72 anys. Es va jubilar als 66 després d’haver treballat durant 18 en una finca de Barcelona, ​​on netejava l’escala i alguns habitatges. Aquesta feina va ser la seva única opció per obtenir ingressos sense deixar per això de cuidar els seus fills i la seva sogra. Durant tot aquest temps la Isabel va estar cotitzant per una jornada laboral equivalent a quatre hores setmanals. En presentar la sol·licitud de jubilació l’any 2006, aquesta li va ser denegada ja que, segons la Seguretat Social, amb les hores cotitzades no sumava el període mínim de 15 anys requerits per a una pensió contributiva. En realitat, segons el mètode utilitzat per calcular les pensions, només havia cotitzat tres anys i per poder acreditar els 15 anys que li haguessin donat accés a una prestació de jubilació de 112,93 euros al mes hauria d’haver treballat 100 anys. En aquests moments viu d’una pensió de viduïtat d’aproximadament 600 euros.

En resposta al cas de la Isabel, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar la setmana passada que la normativa espanyola sobre pensions discrimina els i les treballadores assalariades a temps parcial, majoritàriament dones, ja que els exigeix ​​un període de cotització proporcionalment superior al de la resta de contribuents. Com que les dones ocupem una gran majoria dels llocs de treball amb jornada parcial, els obstacles que ens imposa la llei per obtenir una pensió suposen una discriminació, encara que indirecta, per raó de sexe: tot i que la llei està redactada de manera neutra, afecta moltes més dones que homes i, per tant, és contrària a la legislació sobre igualtat de tracte entre homes i dones en matèria de Seguretat Social.

Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa, a hores d’ara pràcticament el 75% dels llocs de treball a temps parcial estan ocupats per dones. A més, de les persones que actualment treballen entre 1 i 9 hores setmanals, el 66% són dones, i en el cas de jornades entre 10 i 19 hores setmanals les dones sumem el 67% del total. Del total de persones contractades a temps parcial, entre les que ho estan per tenir cura de nens o persones adultes malaltes, grans i /o amb autonomia restringida, el 96% som dones, de les que tenen altres obligacions familiars o personals, les dones sumem el 94,3%, i de les que no aconsegueixen trobar una feina a jornada completa, les dones constituïm un 71,16%. Aquestes dades, així com la història d’Isabel, ens obliguen a fer tres reflexions.

En primer lloc, efectivament, tal com ve denunciant l’economia feminista des de fa temps, i com reconeix ara el tribunal europeu, la responsabilització històrica i present de les dones pel treball domèstic i de cures explica en gran mesura la nostra concentració en ocupacions precàries, incloent les de jornada parcial i, al seu torn, mostra la nostra major dificultat per accedir a drets socials com una jubilació digna o prestacions d’atur en igualtat de condicions que els homes. I no serveix dir que això està canviant amb les noves generacions perquè, si bé és cert que aquesta segregació de jornades es dóna de manera més aguditzada entre les persones més grans, en l’actualitat gairebé un 80% de les persones entre 35 i 39 anys d’edat contractades a temps parcial són dones. En altres paraules: no és tant una qüestió generacional com que quan les dones comencen a assumir responsabilitats de cura perden de manera important presència en el món laboral.

Davant aquest escenari, potser les lleis no sempre ens discriminen directament però, com a resultat de la seva indiferència cap a les desigualtats de gènere reproduïdes cada dia a la societat, situen les dones en una posició d’extrema fragilitat davant polítiques que, cal dir-ho, soscaven cada dia més els drets i el benestar del conjunt de la ciutadania. Sense anar més lluny, la prestació diària per desocupació de les dones (25,68 euros) és un 15,6% inferior a la dels homes (30,42 euros). Segons dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, a més, el nombre mitjà anual de dies de recepció de la prestació per desocupació és, en el cas de les dones, un 10% inferior al dels homes. Les dones, al seu torn, som receptores únicament del 41,1% de les prestacions contributives per desocupació i, en canvi, sumem el 64,67% de persones beneficiàries de la Renda Activa d’Inserció i el 86,2% de pensions assistencials . En el cas de la població estrangera, les dones reben un alarmant 35,16% de les prestacions per desocupació i només el 33,6% de les que són contributives.

En segon lloc, caldria preguntar-se sobre les raons que ens situen en una situació de desavantatge, les quals, al meu entendre, poden trobar-se en l’àmbit de la política, l’economia i la ideologia. Si bé l’Estat ha contribuït històricament a perpetuar les desigualtats socials de gènere, aquest paper s’aprofundeix en l’actual context de crisi i, no només es dissenyen polítiques contràries (tant directament com indirecta) als interessos de les dones (supressió d’escoles infantils públiques, eliminació de la prestació per a mares treballadores, privatització dels serveis d’atenció a les dones víctimes de gènere, etc.) sinó que es congelen o eradiquen les que podrien contribuir a la reducció de la nostra discriminació. El rebuig dels governs del PSOE i del PP a ampliar el permís de paternitat en seria un bon exemple. El mercat laboral, d’altra banda, se segueix resistint a promoure la conciliació laboral, personal i familiar de les dones treballadores assalariades, així com la corresponsabilitat entre homes i dones, i promou jornades laborals cada cop més precàries i volàtils. En darrer lloc, en el terreny cultural se segueix atribuint a les dones la responsabilitat de la cura i, d’aquesta manera, es normalitza la nostra exclusió del mercat laboral i de nombrosos drets laborals i socials. A tall d’exemple, segons les dades de l’Enquesta d’Ús del Temps, segueix existint una diferència de gènere important en la participació en el treball no remunerat de 17 punts percentuals (74,7% els homes i 91,9% les dones). Pel que fa al treball domèstic, el temps dedicat per les dones continua superant el dels homes en més de dues hores.

En tercer lloc, sabent que la discriminació de la que seguim sent víctimes en l’àmbit familiar reforça la nostra vulnerabilitat en l’àmbit laboral, i acceptant que aquesta tensió dialèctica es veu reforçada a diferents nivells que van des l’econòmic al polític passant per l’ideològic, considero imprescindible que ens plantegem dos darrers interrogants. D’una banda, qui, què i com decideix que les dones hem vingut al món per tenir cura i, com a resultat, a ser ciutadanes i treballadores assalariades de segona? I de l’altra, qui, què i com decideix que els drets socials es deriven exclusivament de participar formalment en el mercat laboral conegut com productiu?

No només és dramàtic que Isabel es quedés sense pensió per ocupar l’únic tipus d’ocupació i jornada que li permetia seguir exercint el rol de cuidadora que la societat tan amablement li va imposar pel sol fet de néixer dona, sinó que ho és encara més que aquesta mateixa societat no reconegui com a font de drets treballs tan importants com la cura de les persones petites, malaltes o grans; treballs, no oblidem, que, davant el desmantellament de l’Estat de benestar dirigit pels mateixos polítics que reformen la llei de les pensions, les dones tornem a carregar sobre les nostres espatlles tinguem 36 anys com una servidora o 72 com la Isabel. A aquest pas, no ens enganyem, no ens jubilem en la punyetera vida. Ni treballant 37 anys ni treballant-ne cent.

Comentaris:

#1 Javier Guajardo

No creo que este caso tenga su principal rémora en el género, es simplemente cuestión de lógica, sea hombre o mujer, si alguien trabaja un % de jornada y va a cobrar proporcionalmente, con lo que su pensión también será reducida en la misma proporción, es del todo ilógico hacer sumar el tiempo trabajado total para llegar a 15 años mínimo. Por lo tanto el problema está en la falta de lógica matemática de la propia ley, no en la discriminación que conlleva, ya que la ley es neutra, igual para hombres que mujeres. Una vez que ha dictado sentencia el Tribunal Europeo, mi duda es la siguiente: ¿Tendrá alguna consecuencia o seguiremos igual?.

#2 Sandra Ezquerra

#1 Más allá de la lógica matemàtica de la propia ley, es necesario preguntarse por qué las mujeres están concentradas en las jornadas parciales y que discriminación propia a la de la propia ley de pensiones se da para que tengan muchas menos posibilidades de cotizar lo requerido para alcanzar una pensión digna. Su concentración en la jornada parcial responde a su reclusión en el ámbito del cuidado y dicha concentración es lo que conlleva la discriminación indirecta.

#4 Vetinari

Y, encima, con la "ayuda" recibida al obligar al contratante a asegurarlas, el precio de su hora de trabajo ha caido de 10 euros (las que podían permitirse cobrar eso) a 6. Y todavía se preguntan por qué hay tantas trabajadoras del hogar que no quieren ser aseguradas... No es sólo que les vaya a quedar una pensión más cercana a la beneficiencia que a otra cosa, es que casi ni les sale rentable las horas que tienen que echar para ganar un dinero razonable (no olvidemos que, en demasiados casos, son ellas las que llevan la familia adelante, porque el resto está en paro).

#5 andreu2

Javier, las leyes nunca son neutras. No contemplar las discriminaciones, las desigualdades, es una decisión política. No esperemos que los padecimientos de las de abajo sean recogidas por los que controlan o trabajan para el estado (técnicos, políticos, empresarios y banqueros, así como, por desgracia, algunas dirigencias sindicales).


A la mateixa secció:


El Fondo de Reserva y las pensiones


L’Assamblea per una Renda Básica al País Valencià presenta en Les Corts Valencianes la seua proposta alternativa a l’avantprojecte de llei de Renda Valenciana d’Inclusió.


Romper las cadenas de las deudas privadas ilegítimas (II)


Romper el círculo vicioso de las deudas privadas ilegítimas (I)


Un balance: 10 años de la ley de protección contra la dependencia


Baix Segura: Más de 1000 personas acuden a la manifestación en defensa de las pensiones públicas en Torrevella


Dejemos de pensar que sabemos más que los pobres y apliquemos de una vez la renta básica


Estado español 1985-2017: 32 años avanzando en la destrucción del sistema público de pensiones


El negocio del rescate: ¿Quién se beneficia de los rescates bancarios en la UE?


Alacant: Mediación intercultural en peligro

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com