contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 6 de setembre de 2012 | Manuel
Gent anti Bolonya + El curs no ha de començar

Carlos Fernández Liria / Jorge Riechmann

No és que la crisi haja frustrat Bolonya, és que Bolonya era un dels avenços de la crisi. Un objectiu del Pla Bolonya era reduir al mínim la part dels estudis finançada per l’Estat. L’altre objectiu era convertir la universitat pública en un caixer automàtic perquè les empreses puguen obtenir diners dels impostos, alhora que un exèrcit de becaris disposats a treballar gratis o cobrant d’aquests mateixos impostos. El desastre causat a l’ensenyament públic superior supera ja els pitjors pronòstics. El moviment antibolonya tenia raó.


Llegir en castellà ací

Després de les protestes que van interrompre l’obertura del curs universitari de la Comunitat de Madrid, el director general d’Universitats, Jon Juaristi, va declarar que "no entenia que la gent estigués cabrejada" i que, a més, "aquesta no era la gent de la Universitat". Qui és la gent de la Universitat? Els que durant deu anys de Pla Bolonya van protagonitzar en els mitjans de comunicació una campanya de indigna propaganda plena de calúmnies contra la universitat pública, a la qual suposadament havia de reformar de dalt a baix per posar "al servei de la societat"? Gent com Daniel Peña, actual president dels rectors madrilenys, que fins fa res proclamava als quatre vents que la universitat pública estava en el seu millor moment? Com José Carrillo, que va ser vicerector d’Espai Europeu de la UCM i veia a Bolonya la gran ocasió de crear una universitat d’ensenyament personalitzat, grups petits, alumnes internacionals que viatjarien amunt i avall amb beques i subvencions, cursant graus i màsters feliçment adaptats a un pròsper mercat laboral a la nostra inigualable "societat del coneixement" europea?

Ara hi haurà qui diga que el Pla Bolonya era bo, però que no va poder aplicar perquè van faltar els mitjans per fer-ho a causa de la crisi econòmica. La realitat és molt diferent. Per començar aquesta crisi econòmica és una salvatge revolució neoliberal que està aprofitant la debilitat dels treballadors per desmantellar totes les conquestes socials que s’havien consolidat en legislacions i institucions estatals des de la segona guerra mundial. Una d’aquestes conquestes era l’ensenyament públic. Per tant, no és que la crisi haja frustrat Bolonya, és que Bolonya era un dels avenços de la crisi. Això ho van denunciar amb clarividència incontestable els estudiants que van lluitar incansablement contra el Pla Bolonya des del 2000. Se’ls va cridar apocalíptics i antisistema. No eren apocalíptics: es van quedar curts en les seves previsions més pessimistes. El desastre causat a l’ensenyament públic superior supera ja els pitjors pronòstics. Sí eren, en canvi, antisistema i, en això, tenien tota la raó, ja que el Pla Bolonya no era una reforma educativa, era, com s’ha demostrat, un capítol entre altres d’aquesta brutal revolució capitalista que estem patint.

Estem immersos en una reorganització de la universitat amb criteris mercantils, potenciant el més rendible i deixant atrofiar o morir per inanició a les disciplines, facultats i departaments que no puguen demostrar el seu interès mercantil, bé siga atraient inversió privada o demostrant la seva adaptació a les insensates necessitats d’un mercat laboral suïcida. El veritable objectiu del Pla Bolonya era reduir al mínim la part dels estudis finançada per l’Estat. Per això, es van tallar les carreres en dues. La primera part (que aviat serà només de tres anys per a moltes de les antigues llicenciatures) constitueix el Grau, que comprèn uns estudis mínims amb unes taxes se suposa que raonables. Les autoritats acadèmiques del moment, rectors i ministres, pretenien que l’objectiu del Grau era adaptar els estudis a una capacitació professional, és a dir, a la inserció en el mercat laboral. El deien, sense que els caigués la cara de vergonya, just en el moment en que aquest mercat laboral deixava d’existir. Aquesta seria la part dels estudis superiors pagada per l’Estat. A partir d’aquest moment, el Pla Bolonya ofereix a l’estudiant el món dels màsters especialitzats a un preu cada vegada més prohibitiu (el 2012 la matrícula dels màsters estatals ja s’ha incrementat en un 235%). I, en tot cas, com resultava obvi des del principi, els màsters que veritablement s’inseriran al mercat laboral seran els títols privats que impartiran les corporacions econòmiques a preus d’elit.

Només una mostra: en la Universitat Complutense de Madrid, la Llicenciatura de Filosofia comprenia en total 3200 hores lectives a les que l’alumne havia d’assistir. Actualment, les autoritats acadèmiques reconeixen que, quan el Pla Bolonya acabi d’implantar, aquestes 3200 hores s’hauran reduït a 1100, de les quals, per cert, només 800 seran estrictament de filosofia, sent la resta comuns amb els graus d’Història i d’ Filologia. Aquestes seran les hores que l’alumne podrà cursar a un preu estatal raonable (sense descartar un increment de les taxes molt substancial). En aquestes condicions és impossible aconseguir que un alumne estiga en condicions de comprendre un text de la història de la filosofia. El nou Grau de Filosofia serà inevitablement una estafa. La filosofia és la disciplina més difícil del món i, sobretot, requereix temps i professors. I no hi haurà cap de les dues coses. Això ho sabia perfectament el filòsof Àngel Gabilondo, quan va ser nomenat ministre d’Educació. Però ho va negar, ho va negar i ho va negar. Els seus amics encara ens estem preguntant si va ser un covard, un traïdor o un idiota.

En general, no es pretenia només reduir al mínim la part dels estudis superiors finançada per l’Estat. Es tractava, sobretot, de convertir la universitat pública en un caixer automàtic perquè les empreses puguen obtenir diners dels impostos, al mateix temps que un exèrcit de becaris disposats a treballar gratis o cobrant d’aquests mateixos impostos. És a dir, es tractava d’aconseguir una idíl·lica "societat del coneixement" en la qual les empreses tindrien treballadors qualificats pagats per altres treballadors. Si, posem per cas, una laboratori farmacèutic finança una investigació amb 10 euros, aquesta "font de finançament extern" serà l’aval per atorgar a aquest departament 100 euros de diners públics i uns quants becaris. La universitat estatal es converteix així en un aspirador de diners públics per finançar negocis privats. En la mesura que complisca amb aquesta funció, la universitat pública seguirà existint.

A aquest salvatgisme neoliberal, aquestes mateixes autoritats acadèmiques que van ser abucheadas l’altre dia a la UAM li van cridar pomposament Espai Europeu d’Educació Superior i el van definir amb el lema ’Una universitat al servei de la societat’. Tot i comptar amb la complicitat de tots els mitjans de comunicació i amb molts diners per a propaganda, no van aconseguir convèncer ningú. Els referèndums que es van convocar a les grans universitats (i que van comptar amb una participació molt superior a l’habitual en les eleccions a rector), van dir no a Bolonya amb més d’un 90%. Aquesta era, en realitat, la "gent de la Universitat", aquesta gent per la qual es pregunta Juaristi: la gent a la qual representaven ia la qual van decidir ignorar, trair i calumniar.

El moviment estudiantil, després d’un heroic i minuciós estudi dels documents, llibres blancs, directrius i esborranys del procés de Bolonya, va demostrar fa ja anys que el que s’amagava darrere el lema ’Una universitat al servei de la societat’ era un projecte d’adaptar-la als que tenien la paella pel mànec en aquesta societat: aquells que actualment es diuen a si mateixos "els mercats". Els rectors, els ministres, els experts, els mercenaris del periodisme, sortien al pas dient que la "societat" era més àmplia que els "mercats" i que el veritable esperit de Bolonya havia de lluitar per adaptar la universitat a les necessitats ciutadanes i no a les mercantils. Era una observació patètica, ridícula, grotesca, com els temps han demostrat ara per sobre dels pitjors auguris. Un parpelleig dels mercats n’hi ha prou per engegar a rodar lleis, convenis col · lectius, institucions i drets ciutadans. Desgraciadament, el moviment antibolonya tenia raó en profetitzar la catàstrofe que tenim per davant.

Carlos Fernández Liria és Professor de Filosofia a la UCM i coautor dels llibres El Plan Bolonia i Bolonia no existe.

Font: Publico 5/9/2012


El curs no ha de començar

Jorge Riechmann, MÁSPúblico.com

Llegir en castellà ací

Hi ha situacions tan greus que el business as usual (seguir fent com sempre) es torna necessàriament contra nosaltres i nosaltres. Estem vivint una d’aquestes situacions. Té moltes arestes, però una de les més importants és l’atac organitzat contra els serveis públics: contra un dels pilars bàsics de la vida decent en una societat democràtica. I dins d’aquest atac, la demolició programada de l’educació pública.

El dilluns 3 de setembre, el començament oficial del curs acadèmic per les universitats públiques madrilenyes no va tenir lloc. Altres setembres ha estat aquest un acte rutinari al qual invariablement anava la presidenta de la regió, es dictava una lliçó magistral, es pronunciaven alguns discursos, de vegades interessants, altres vegades tediosos, s’entonava aquest curiós i hedonista himne universitari anomenat Gaudeamus Igitur (on la entendrida comunitat acadèmica no s’està de llançar visques a la república, així com a les "dones tendres i amables": aquí la traducció dels versos llatins). Aquesta vegada, però, a la Facultat de Medicina de la UAM, Esperanza Aguirre no es va atrevir a presentar: va enviar a donar la cara al seu subordinat Jon Juaristi. I la intensitat de la protesta d’estudiants, professors, sindicats i PAS (Personal d’Administració i Serveis) va ser tal que no hi va haver ni mesurats discursos, ni inauguració oficial, ni sentimental Gaudeamus.

El sentit que es desprèn d’aquests fets és clar, al meu entendre: vivim una situació tan anòmala, l’atac contra la universitat pública (plasmat en la llei 6/2011 de la CAM, el Reial Decret-Llei 14/2012 del govern del Regne d’Espanya, i les retallades de fons) és tan destructiu, que el curs no ha de començar. I de fet a Madrid (i en altres comunitats autònomes) estan en marxa iniciatives en aquest sentit.

Una d’elles és la convocatòria d’una vaga indefinida de docents (en tots els nivells d’ensenyament en la Comunitat de Madrid, des de les escoles infantils a la universitat) a partir del 17 de setembre. Es poden veure detalls d’aquesta iniciativa en aquest bloc. Es presentarà en roda de premsa el 5 de setembre, a les 17 h., a la llibreria associativa Traficantes de Sueños (c / Embajadores 35, Madrid).

Una segona iniciativa important és la campanya de desobediència civil proposta des de la UCM i que ha anat elaborant-se durant l’estiu: es trobarà informació bàsica a la seva web. La campanya arrencarà el 12 de setembre, a les 12 h., amb una roda de premsa (també en Traficantes de Sueños).

Crido a tots els meus companys i companyes docents a presentar les classes universitàries, en aquest anòmal inici de curs que no ha de començar, no amb l’explicació de cap matèria curricular sinó amb un debat franc, crític i obert que abordi la situació actual. Des de la UAM hem elaborat un document en format ppt que resumeix alguns punts susceptibles de ser abordats en aquest debat: està a disposició de tothom aquí.

Els que potencialment tenen més força en aquest conflicte són les i els estudiants. Ho han demostrat aquests mesos últims a Xile, al Quebec i en altres llocs. Cadascun de les i els treballadors públics tenim la nostra part de responsabilitat, i sens dubte se’ns demanarà comptes per això, en algun moment. Però la força potencialment decisiva és la dels estudiants. Tant de bo no faltin a la seva cita amb la història.

+ Info:

Mobilitzacions d’inici de curs a l’ensenyament. Manifestació 22-S

DE LA MAREA VERDE AL PARO INDEFINIDO. "Necesitamos algo más para detener los recortes en enseñanza"
Cerca de 45.000 docentes están llamados a secundar la huelga indefinida en la enseñanza madrileña a partir del 17 de septiembre. Sus impulsores han explicado los motivos para la protesta. Diagonal 180, 5/9/2012

LA MAREA VERDE DE MADRID SE ENFRENTA AL RETO DE CONTINUAR. Hacia la huelga indefinida. Este colectivo de docentes analiza y aporta claves sobre la evolución de la contestación más amplia que se recuerda en la educación a nivel autonómico. SOY PÚBLICA / COLECTIVO DE DOCENTES DE MADRID, Diagonal 6 DE JUNIO DE 2012. NÚMERO 175-176


A la mateixa secció:


¿Quién manda en la educación?


Apologia de la filosofia


“No nos educan, nos normalizan, nos reducen, nos apagan”, Andrea Martínez, alumna de Bachillerato


STEPV i Escola Valenciana valoren positivament que la majoria dels centres opte pels nivells avançats dels programes del Decret de Plurilingüisme.


Per un gir en educació, 9-M Vaga en l’ensenyament


València: PSPV, Compromís y València en Comú aprueban cesión de suelo público a la privada Universidad Europea


Per què els bancs i caixes tenen tant interès en l’educació?


STEPV demana a la Conselleria que no aplique les revàlides


Un Decret de Plurilingüisme que no elimina l’exempció al valencià


Así montó Esperanza Aguirre su guerra sucia contra la Marea Verde

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com