contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 27 de juny de 2012 | Manuel
El no-rescat que sí que ho va ser + “Es un paso previo a la intervención total”. Entrevista con la Plataforma por la Auditoría de la Deuda del 15-M

Comissió d’Economia de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista / Jordi Berbis / J. Cunyat

El no-rescat que sí que ho va ser

Comissió d’Economia de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

El passat dissabte dia 9 es va aprovar un nou rescat de l’Estat espanyol, de fins a 100.000 milions d’euros o, el que és el mateix, un 10% del PIB espanyol. Un rescat és per definició l’augment del crèdit exterior d’un país amb l’objectiu de sostenir les seves finances amb la condició que l’Estat en qüestió augmenti a curt termini la seva capacitat de pagar el deute del rescat general per sobre de qualsevol altra cosa. Des del govern s’ha intentat que no semblés un rescat -utilitzant eufemismes com línia de crèdit, ajuda o préstec suau- i que semblés el que no és: un esforç de la UE per ajudar Espanya de manera solidària. El cert és que els diners del rescat, que provindran del Fons de Rescat Europeu, seran concedits íntegrament a la banca espanyola mitjançant el FROB. L’Estat serà en darrera instància el responsable de retornar-los. Només cal recordar que el president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, ja va apuntar que no tornarien els diners de la injecció de 19.000 milions d’euros de l’Estat.

Què comporta ser rescatades? És que no hem après res de Grècia?

Un cop més l’Estat surt al rescat de la banca, fent amb ella el que no fa amb la ciutadania i les classes populars: garantir els seus interessos. L’Estat segueix endeutant-se per defensar els interessos del capital financer i es compromet, doncs, a continuar retallant partides de despesa pública que li permetin afrontar el pagament del deute sense que s’incrementi el dèficit. En definitiva, ens trobem de nou davant d’una socialització -pura i dura- de les pèrdues privades. Si bé els diners del recat aniran a parar íntegrament als bancs, es convertiran automàticament en deute públic i els seus interessos els pagarà la població amb els diners de totes i tots.

El crèdit se subministrarà per trams i l’Estat ha de fer-se càrrec d’anar refinançant el deute i assumir-ne els interessos. El pagament dels interessos contribuirà directament al dèficit de l’Estat, correrà a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat i implicarà nous ajustos fiscals en altres partides per a compensar aquesta despesa addicional i poder complir així amb els objectius del dèficit compromesos amb Brussel·les. Si l’objectiu del dèficit es manté i les despeses s’incrementen (amb el pagament d’interessos del rescat) és evident que ens enfrontarem a noves retallades. Malgrat que el govern del PP s’aferra al discurs que el rescat no tindrà cap efecte en la política econòmica de l’Estat espanyol, des de Brussel·les el desmenteixen i insisteixen en què està condicionat a l’adopció de noves mesures d’austeritat. Es donen per segures com a mínim les següents reformes: nou augment de l’IVA, acceleració de la reforma de les pensions, retallades addicionals als salaris del funcionariat, enduriment de la reforma laboral, més intervenció en els comptes de les comunitats autònomes, i enduriment de les condicions per cobrar la prestació de l’atur. La resta de detalls es coneixeran quan es publiqui el Memorandum of Understanding del rescat. Els diners es concediran per trams, a mesura que els homes de negre de la Troika (UE, BCE, FMI) instal·lats a Espanya donin el seu vist-i-plau. Per tant, amb el rescat, el govern està acceptant imposar noves retallades per continuar rebent el crèdit en els subsegüents trams "pactats". El marge del govern per a contradir a Brussel·les desapareix i ens convertim de manera definitiva en un protectorat europeu. No només estarem front a un rescat sinó sobretot front a un xantatge.

Si no ho aturem, assistirem, en definitiva, a un agreujament de la política econòmica d’ajustament tant per la banda de les despeses com dels ingressos. L’increment de l’IVA tindrà greus conseqüències sobre el consum, particularment sobre béns de primera necessitat. Però el que acabarà sent més greu serà, en un context de desocupació a nivells històrics, les retallades en les prestacions per desocupació o l’ajustament de les pensions (allargant de nou la vida laboral o fins i tot retallant les pensions en vigor). També resulta previsible una acceleració dels desnonaments i les execucions hipotecàries. Els bancs voldran desfer-se com abans millor d’hipoteques "moroses" mitjançant més execucions i menys renegociacions dels termes del préstec per evitar haver d’aprovisionar contra elles a costa dels seus beneficis. El rescat, de la banca, d’aquesta manera, va en contra dels interessos de les famílies hipotecades amb dificultats creixents per pagar les seves hipoteques.

En darrer lloc, fins el moment el govern de Rajoy no ha fet més que mentir insistint en què el rescat, lluny de comportar cap tipus de contrapartida en la política social i econòmica, es limitarà a introduir condicionalitat lligada al sector financer. A banda que això no és cert, no podem subestimar l’enorme transcendència que això pot arribar a tenir. Per exemple, ¿serà una de les condicions que sectors importants de la banca espanyola nacionalitzada siguin venuts a entitats estrangeres un cop finalitzat el procés de reestructuració i sanejament? ¿Demanaran que el mercat minorista bancari espanyol s’obri més a l’entrada d’entitats estrangeres (alemanyes, xineses, russes, turques, brasileres, d’Orient Mitjà, etc.? ¿Bloquejaran qualsevol intent de mantenir una banca pública a llarg termini en base a les entitats nacionalitzades? I, entre moltes altres qüestions, ¿obstaculitzaran qualsevol intent d’aplicar mesures com la dació en pagament, moratòries en les execucions hipotecàries o desnonaments?

En definitiva, el rescat comporta un nou cop de les finances contra la democràcia i contra les necessitats de la majoria social, on els únics guanyadors són els bancs centreeuropeus, ja que veuran garantit el retorn del deute. Amb aquesta intervenció assistim a una nova pèrdua de sobirania econòmica, estatal i popular i a un augment de la dependència i reforçament del cercle viciós i augment del deute.

Impacte en el deute públic

El rescat constitueix un nou salt qualitatiu en l’estratègia que s’ha seguit des de l’inici de la crisi d’assumir deute privat com a deute públic. L’any 2008, el deute de l’Estat espanyol es situava sobre el 40% del seu PIB, molt per sota de les obligacions del Pacte d’Estabilitat europeu que obligava els països de l’euro a assumir un màxim del 60% de deute públic. Aquesta obligació s’ha incomplert sistemàticament des d’Europa central. En el moment en què esclata l’anomenada "crisi del deute", i davant l’evidència que el problema espanyol no es troba en el deute públic (només el 17% del total al 2010) sinó en el deute privat (el 84% del total al 2010), s’opta per estatalitzar el deute, amb ajudes directes a bancs i empreses, beneficis fiscals, avals al sector financer, etc. Afegint-hi l’últim rescat, el deute públic d’Espanya ha passat a ser ja del 90% del seu PIB, superant per primer cop el d’Alemanya i França. Des de l’inici de la crisi, cada any el deute públic ha augmentat tant com el rescat del dissabte 9 de juny.

El rescat-xantatge no s’acabarà aquí...

Tot i l’enorme magnitud del rescat, del 10% del PIB espanyol, tot apunta que no serà l’últim. En primer lloc, perquè com que no es beneficia la població, sinó que simplement se la carrega amb un deute privat del qual no n’és responsable, la situació econòmica pública és senzillament pitjor que abans del rescat, inversament proporcional a com milloren els balanços privats de la banca. En segon lloc, perquè aquest primer rescat no és suficient per cobrir l’enorme forat generat per la bombolla immobiliària; el Banc d’Espanya ha xifrat en 176.000 milions d’euros els actius tòxics financers (una estimació probablement a la baixa), i aquesta és només una de les fonts d’impagament. A aquesta quantitat caldria sumar-hi la pèrdua de valor dels actius dels bancs que suposaria alliberar els pisos buits i posar-los a la venda, que ara mateix és incalculable per l’opacitat amb què es permet treballar a aquestes entitats.

Tot i que l’atenció dels mitjans estigui centrada contínuament en el dèficit i el deute públic, és en els balanços dels bancs i asseguradores privades on podem trobar la causa de la crisi, i les dimensions reals del forat, que seguim sense conèixer. Cal afegir al seu torn que l’Estat espanyol previsiblement no complirà els objectiu de dèficit per aquest any, els "mercats" seguiran pressionant, la recessió s’aprofundirà durant 2012 i, en el termini d’un any, ens podríem estar enfrontant a un "rescat complet", comparable a la situació de Grècia. A mig termini l’Estat espanyol podria necessitar fins a 500.000 milions d’euros, els quals es condicionarien a mesures tals com, seguint el model de Grècia, una major reducció dels sous del funcionariat, acomiadament d’una part important del personal interí (hi ha 700.000 en les administracions públiques), retallades en els subsidis de desocupació, copagament sanitari i una major reducció de les pensions. Malgrat tota la incertesa, el que sí que està clar és que la devolució i el cost d’aquest enorme crèdit correrà a càrrec de la ciutadania, suposant majors reduccions en despesa social per assegurar el pagament del deute. Tenint en compte la depressió a la qual condueix l’actual situació, el pagament dels interessos del deute públic espanyol es pot acabar convertint en insostenible.

Neocolonialisme de l’FMI i la Troika

Amb aquest nou rescat, ja són quatre els països perifèrics que han estat "rescatats" per la Troika: Irlanda, Grècia, Portugal i Espanya. A aquesta llista s’hi podria sumar en breu Xipre, i a la premsa italiana es comenta que ells poden ser els següents. Cal una reflexió en profunditat també sobre fins a quin punt l’euro ha suposat la ruïna per als països perifèrics, que han vist com sistemàticament des del BCE s’han pres les mesures que afavorien els interessos dels més poderosos dins d’Europa central.

Tanmateix, el veritable problema del rescat no és econòmic, sinó polític. Tot i que l’Estat espanyol, ja estigui intervingut de facto -reforma de la Constitució, ministre d’economia de Lehman Brothers, etc.- el rescat és una eina de xantatge per imposar les mesures que afavoreixin el capital. Es tracta d’una continuació del mateix model de colonialisme pel deute extern que va fer servir l’FMI a Amèrica Llatina per controlar la zona, amb conseqüències nefastes per a la població i amb un resultat innegable de fracàs. Per tal que sigui útil, el rescat ha de ser prou gran com perquè no es pugui tornar mai: el deute és esclavatge i submissió del govern a totes les mesures futures que es vulguin imposar.

És evident, doncs, que hi ha hagut pressions des de la UE per imposar a Espanya aquest rescat, amb vistes a les eleccions gregues. Des de Syriza s’havia deixat clar que no es pensa pagar el deute il·legítim, i aquesta possibilitat va fer tremolar tot l’entramat d’enriquiment unilateral que ha suposat la construcció d’aquesta Europa dels poderosos i el capital.

Sí que hi ha Alternatives

Estem intervinguts des de fa anys, ja que les polítiques d’ajustaments i retallades venen marcades des de fora de l’Estat. Ara, a més, ja hi podem afegir un "rescat" amb totes les seves lletres. En aquestes condicions ha arribat el moment d’exigir la dimissió del govern i reclamar eleccions anticipades, ja que les mesures que ens imposen dia rere dia no estaven previstes en cap programa electoral. El Partit Popular ha incomplert les seves promeses i, a més, té gran responsabilitat, juntament amb l’anterior govern del PSOE, d’haver-nos dut a aquesta nefasta situació.

Això fa més necessària que mai una sèrie de mesures que suposen confrontar les polítiques de la UE i avançar en l’auditoria ciutadana del deute. El cas espanyol és paradigmàtic de la il·legitimitat del deute, i això li dóna una força a l’auditoria que serà molt complicat contrarestar. Aquesta eina s’estén de forma natural a la lluita paneuropea contra els interessos del capital, i es vincula històricament a la resistència del Tercer Món a ser colonitzats per mitjà del deute i via empreses transnacionals. Hem de caminar cap a l’establiment de condicions de l’ impagament de tots els deutes il·legítims i odiosos, la nacionalització de la banca sota control social, una reforma fiscal progressiva, el control del moviment de capitals per evitar més fugues i l’establiment de nous criteris de gestió i objectius de funcionament financer que sigui governat pels i les treballadores a favor de les necessitats socials.


Rescats, il·lusions i pors

JORDI BERBIS / ECONOMISTA | 19/06/2012

El dissabte 9 de juny el ministre espanyol d’economia va anunciar que sol·licitava a l’anomenat Eurogrup (format pels ministres d’economia de la Unió Europea, el governador del Banc Central Europeu i el comissari de la UE d’assumptes econòmics i financers) el rescat del sistema financer espanyol, posant a disposició de l’estat fins a 100.000 milions d’euros. La concreció de la xifra final dependrà dels informes sobre “necessitats” que es publicarà aviat.

El gran interrogant és saber què comportarà per a la població i, especialment, per a les classes populars. Evidentment, aquesta és una qüestió que en bona part s’ha estat esquivant als mitjans, centrant-se tan sols en l’import del rescat al sistema financer espanyol i l’evolució de la prima de risc. Per saber-ho, cal conèixer què implica aquest rescat per a l’estat espanyol.

Els termes del rescat que fins al moment coneixem impliquen que és l’estat qui sol·licita el préstec per, a continuació, tornar a prestar als sector financer espanyol a un tipus d’interès més alt. És d’aquí d’on prové l’afirmació del senyor Luis de Guindos que l’estat no pot perdre diners amb la operació.

Per a que això sigui així en primer lloc caldria que els préstecs del govern espanyol a la banca fossin retornats i en segon lloc que si no ho són, l’estat nacionalitzés i posteriorment vengués les entitats corresponents per un preu que compensés els diners injectats.

La primera condició implicaria un canvi de rumb total en les polítiques d’ajuda a la banca, basada en injectar tots els diners que han fet falta i assumint el deute de les entitats. Ens temem que aquest canvi no es produeixi.

Pel que fa a la segona condició, nacionalitzar entitats financeres per a vendre-les posteriorment és una decisió política, en tant que podrien ser nacionalitzades com a banca pública. També cal tenir present que s’està suposant que es vendran per un preu que compensi les ajudes rebudes. En funció del moment en què es faci la venda, del preu que estarien disposats a pagar els compradors o de si sorgeixen nous forats als seus balanços, el resultat pot ser una pèrdua per a l’estat o un guany. Amb l’experiència que tenim fins al moment sobre ajudes al sector financer, no és descartable que si aquest no pot retornar-les, finalment se li acabin perdonant. Per tant, estaríem fent el que s’ha fet fins ara.

El punt del rescat que ha implicat més comunicats i desmentits és com afectarà al deute i al dèficit públics. La oficina d’estadística de la Unió Europea (Eurostat) advertia en un comunicat que el préstec a l’estat espanyol incrementarà de manera directa el deute públic. Pel que fa al dèficit públic, aquest augmentarà si l’estat cobra menys interessos dels que paga.

Deixant de banda les condicions que fins el moment coneixem sobre el rescat, des del nostre punt de vista el més important és quines contrapartides s’exigiran a l’estat espanyol des de la Unió Europea a canvi del rescat del sector financer. Si bé en teoria no n’hi han al no tractar-se del rescat de l’estat – tal i com defensa el govern espanyol -, a la pràctica des de la Unió Europea ja s’ha deixat prou clar que l’ajuda està condicionada a que l’estat espanyol compleixi amb els objectius de dèficit i amb les “reformes estructurals”. Es a dir, que es continuarà amb la política de retallades de despesa pública i de drets socials. Més concretament, la Comissió Europea va demanar - “recomanacions” d’obligat compliment - a l’estat espanyol implementar les mesures següents:

1. Accelerar l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys

2. Augment de l’IVA

3. Impulsar les retallades de despesa pública a les comunitats autònomes per fer complir la política de dèficit zero.

4. Establir més obligació de provisions al sector financer.

Sobre aquesta última, cal tenir present que augmentarà les necessitats de finançament de la banca, redundant en una major necessitat d’ajuda per part de l’estat. El peix que es mossega la cua.

En definitiva, argumentar que és una bona notícia el rescat simplement perquè està orientat exclusivament al sector financer és no veure més enllà dels nassos. Les línies mestres de les polítiques que es demanen aplicar són les mateixes que ja s’han aplicat. Per tant, es tracta d’aplicar la mateixa medecina, però en una dosi més alta. A la pràctica, i a la vista de les exigències de la Unió Europea a l’estat espanyol, no se l’anomena rescat del país, però a la pràctica és com si ho fos.

Cal recordar que, quan s’anunciaven les primeres retallades, el discurs predominant ens deia que eren mesures necessàries per tal de sortir de la crisi i no acabar com Grècia, signifiqui el que signifiqui això. La realitat és que Grècia actualment està en una situació pitjor que abans del pla de rescat, especialment per a les classes populars. Això s’ha aconseguit precisament aplicant el mateix tipus de mesures que ara mateix exigeix la Unió Europea a l’estat espanyol.

Canvi de polítiques o ball de màscares?

Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar què queda del tèoric canvi en política econòmica que suposava François Hollande, amb la seva postura de “compatibilitzar austeritat i creixement”. Postura profusament comentada als mitjans abans del rescat bancari. Deixant de banda que suposaria en termes econòmics la quadratura del cercle, existeixen factors a dos nivells que ens fan creure que estem davant d’un canvi de retòrica i no de polítiques econòmiques.

A nivell de la Unió Europea les línies mestres de les polítiques són un dels fonaments del seu disseny, de la seva manera de veure l’economia i les societats europees, formen part inherent dels seus tractats. Reclamar compatibilitzar austeritat i creixement és, en el context actual, demanar que afluixin una mica la corda que portem al coll des de fa força anys, però no pas que la tallin. És, en definitiva, fer-se il·lusions sobre l’essència real de l’anomenat projecte europeu. Cal recordar que, en certa manera, és el que reclama Syriza ara mateix a Grècia.

A un nivell més global, el capitalisme està fent tot allò que està en les seves mans per tal de retornar la taxa de guany als nivells previs a l’esclat de la crisi a través de diversos mecanismes, ja sigui amb reduccions de salaris i de prestacions públiques allà on en tinguin, ja sigui augmentant a qualsevol cost la taxa de guany. Es a dir, el capitalisme com a sistema econòmic, social i polític no te pas intenció de millorar la situació de les classes populars.

Arran de la victòria d’Hollande, comencem a detectar als mitjans de comunicació un discurs cada vegada més proper al del keynesianisme, basat en la presumpció de que es poden tornar a aplicar les mesures que es van aplicar en aquell moment. En part es tracta de la reacció lògica tant als resultats de les polítiques neoliberals aplicades com a la resistència que aquestes desperten entre la població que les suporta.

Aquesta postura no té en compte un fet cabdal: el context polític i econòmic el fa inaplicable. La pressió política a favor de polítiques de plena ocupació era important pel perill que representaven un moviment obrer important i l’existència de la Unió Soviètica.

La situació econòmica també era molt diferent. És cert que es va aplicar en una situació que recorda a l’actual, però també ho és que es es va fer amb un comerç mundial totalment enfonsat, amb un sistema financer totalment trencat i, el que és més important, amb un sector financer amb un poder sobre la resta de l’economia molt menor que l’actual. A més, els països que les van aplicar ho van fer trencant amb les ortodòxies imperants en aquell moment i l’austeritat que implicava.

En altres paraules, el tipus de capital que dominava en aquell moment no era pas el mateix que domina ara. Les polítiques que acabaran imposant seran, per tant, totalment diferents.

En resum, continuem amb el neoliberalisme i al keynesianisme ni se l’ensuma.

La por com a instrument econòmic

En qualsevol punt de conflicte en el capitalisme, el que està en joc són dos factors fortament relacionats entre si: el poder i l’obtenció de beneficis. La por és un dels mecanismes habituals tant per obtenir poder polític com establir el marc per a l’obtenció de beneficis.

L’aplicació de la por com a instrument econòmic l’hem viscut força vegades durant la crisi actual, però especialment des de que es van celebrar eleccions a Grècia i tot apuntava a la victòria de Syriza a les eleccions del 17 de juny. Des de pràcticament tots els fronts institucionals imaginables (Comissió Europea, BCE, etc...) s’ha jugat a ficar la por al cos a la població grega, afirmant que la postura de Syriza sobre els plans d’ajust porta el país al desastre.
Aquesta utilització de la por també l’hem viscut a casa nostra en diferents moments. Un exemple són les retallades en sanitat i el discurs al voltant de la seva suposada insostenibilitat, que permeten justificar-les, però també serveixen com a mecanisme per augmentar la cartera de clients de la sanitat privada.

La por també s’ha utilitzat en les retallades aplicades al sistema públic de pensions, utilitzant, com en el cas de la sanitat, la por a la seva futura insostenibilitat per dificultar l’accés a unes pensions públiques per altra banda cada vegada més minses. La diferència en aquest cas és que les previsions sobre la futura fallida del sistema públic de pensions eren completament errades. Es a dir, els seus discursos basats en la por al futur s’han mostrat erronis quan s’han comprovat a la pràctica.

La part més tràgica per tots nosaltres és que la utilització de la por com a recurs econòmic no ha sigut un simple fenomen psicològic. A moltes parts del món, la generació artificial de temors entre la població tan sols ha sigut el preludi del terror a través de la repressió i l’extermini.

La història pot haver donat moltes voltes, però es manté la utilització de la por com a recurs per als interessos del capital, el que ha anat canviant és l’instrument amb el que s’aplica.

Conclusió

Tot i que el rescat del sector financer espanyol hagi pogut semblar un canvi de situació força gran, en realitat estem pràcticament com abans. Les exigències a la població seran les mateixes, les polítiques a aplicar no canvien i continuem com des fa temps, esporuguits per a major glòria de l’obtenció de beneficis.

El que ens mostra la situació actual és que el capitalisme no ofereix cap sortida a les classes populars, i que el que cal fer és abolir-lo.


Entrevista con la Plataforma por la Auditoría de la Deuda del 15-M: “Es un paso previo a la intervención total”

El 15M ha dado una respuesta a la intervención sobre España dictada por Washington y Berlín. Entrevistamos a Jesús, miembro de la Plataforma por la Auditoria de la Deuda.

"Ningún cambio es posible sin el apoyo de la inmensa mayoría"

22/6/2012

Desde el primer momento han querido colocar el debate en si es un rescate o una línea de crédito, pero aunque no sea total, ¿podemos hablar de una intervención?

Parece ser que esa es la definición más ajustada a la verdad. No hay más que fijarse en que el dinero no ha llegado, pero las exigencias sí. Tiene toda la pinta de una intervención, con pérdida de soberanía, tanto financiera como política. Como no tenemos independencia estamos acostumbrados a que esto ocurra. Es un paso previo a la intervención total.

Hay una batalla en el lenguaje. En twitter la consigna más extendida ha sido “No es un Rescate es un Saqueo”. ¿Por qué?

Porque el reembolso lo hace el Estado que se nutre de los impuestos de los ciudadanos. Es una nueva transferencia de rentas, porque a todos nos afecta el pago de esa deuda contratada por España, sus intereses y el déficit que genera.

Ese déficit genera un desequilibrio que intentarán subsanar con más recortes, o con más impuestos, o con las dos cosas.

Desde luego no vemos que hayan subidas de impuestos sobre las grandes fortunas, los grandes salarios, a los banqueros, a las grandes empresas...

Desde Washington y Berlín se han exigido más recortes. ¿Estamos caminado hacia un proceso de control directo del Estado como no hemos visto nunca?

Con toda seguridad. No se si de Washington y Berlín, o de los mercados financieros que tienen nombres y apellidos.

Pero esto no es algo que se les ocurre ahora. Es un plan premeditado desde la década de los 80. Lo que pasa es que ahora ha adquirido una velocidad que no tenía antes. Pero esto es la continuación de un plan que venimos sufriendo para poder hacerse con el mando de todo.

El New York Times decía esta semana que caminamos de forma inevitable hacia la intervención total...

Si tenemos en cuenta la evolución de la prima de riesgo estamos a punto de que nos expulsen del mercado de la deuda, o sea que cuando el país tenga que volver a subastar deuda pública para poder hacer frente a sus pagos no podremos.

Con intereses de entorno al 7% no hay país que pueda contratar deuda a esos pecios. Y si tenemos que salir del mercado, o nos planteamos el default total, la suspensión de pagos, o aceptamos la intervención total.

Es una relación propia de protectorado...

Viste como quieras al muñeco, pero a fin de cuentas es lo que es. Es la usurpación de todos los poderes que rigen una sociedad, sin atención a las necesidades de un país donde lo único que prima es el rendimiento económico, y donde la sangría del paro tan solo son números que no cuentan.

Estamos siguiendo el mismo camino de Grecia, pero mucho peor. ¿Crees que el hundimiento del bipartidismo se va a dar también en España?

Es una pregunta muy difícil. Mira lo que ha hecho el miedo en Grecia. Prácticamente cuando todo el mundo daba por supuesto que la llamada izquierda radical, el miedo ha hecho variar los resultados finales. Miedo inoculado por medios de comunicación como el New York Times, y prácticamente toda la prensa escrita. Van a tener un gobierno formado por los mismos partidos que les llevaron a esta situación. El miedo es un arma muy poderosa, y también la deuda.

Ha habido injerencia, sí, pero aunque no se ha conseguido la victoria ha aumentado el voto contra la política de Washington y Berlín. ¿Qué enseñanzas podemos sacar?

En la plataforma nos mueve la ilusión de que el adormecimiento de la población acabará cuando suene el despertador.

Y es necesario que se produzca ese giro contra la línea oficial, rebelando todo lo que podamos para que la gente tenga el conocimiento del que hasta ahora nos han privado.

El 15-M juega el papel de unir y movilizar en los social, pero ¿qué falta para que cristalice una alternativa política?

Ten en cuenta que Syriza tiene 2 años más de antigüedad que nosotros. Si analizas el último año de España hemos pasado de una abstención ciudadana total, a una participación activa en la política. En los bares ya no solo se habla de fútbol, se habla de fútbol y política. A veces con criterios del discurso oficialista, pero la conversación existe, y hace un año no existía.

Puede que estuviéramos atrapados en un sistema de valores individualista inculcado para llevar adelante ese plan diseñado en los 70 y 80. Hay que hacer eso con la población para conseguir llevar adelante sus planes.

¿Qué exigencia hacéis a los partidos que están contra la intervención?

Que recojan las demandas del movimiento. Se requiere que los partidos representen verdaderamente los intereses de la ciudadanía y podamos considerarlos dignos de representarnos.

Sobre todo lo más importante es el déficit democrático que existe. Si se trata de nosotros, nosotros debemos participar.

¿En qué situación está la exigencia de una auditoría de la deuda?

Estamos en extender y difundir nuestros fines. Lógicamente un movimiento como este no basta con que tenga mucho apoyo. Ningún cambio es posible sin el apoyo de la inmensa mayoría. A parte de que estamos iniciando el proceso de estudio concienzudo, con profesionales cualificados y de primera linea, contando con todas las cortapisas para acceder a la información. Sabemos que será arduo, pero necesitamos concienciar a la sociedad, creando contenidos para que la gente vea las diferentes formas en las que se esté produciendo el saqueo, identificando a los culpables.


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com