La vaga estatal d’Educació del dia 22 de maig ha tingut en general un bon seguiment i les manifestacions que han desfilat en les diferents localitats han contat amb una assistència nombrosa.

El malestar de la comunitat educativa davant les polítiques de retallades s’ha expressat de manera clara. Aquesta convocatòria ha aconseguit ajuntar per primera vegada les lluites en educació front a les retallades, que fins a ara s’havien desenvolupat de manera aïllada. És significatiu que la Vaga haja tingut seguiments molt bons en territoris com Aragó, Asturies o Murcia, la qual cosa ens indica que s’està produint un procés de activació mobilitzadora abastant el conjunt de l’estat. També a Andalusia hi ha hagut, contra l’esperat, una resposta important que s’ha visualitzat en les manifestacions. I encara que en llocs com Madrid pot haver pesat el desgast de les anteriors lluites de la "Marea Verda", la veritat és que la resposta també ha estat molt digna.

En el País Valenciá el dia 22 era la tercera jornada de Vaga, que ha tingut un seguiment més ampli que els dos anteriors (doblant gairebé el primer dia). Així es conclourà a casa nostra el calendari huelguístic del mes de maig, que no el de les mobilitzacions, que continuaran fins al dia 31 i durant el mes de juny. L’orientació que se segueix és la d’evitar un desgast excessiu, abordant la lluita amb una perspectiva a mitjan i llarg termini.

A pesar de la contundència d’aquest dia de Vaga, no cap esperar de moment rectificació alguna ni per part del govern espanyol, ni per part del govern valencià, ni de cap dels governs autonòmics que estan retallant despeses d’educació. Els governs segueixen una estratègia clara, no cedir ni un mil·límetre per a de aquesta forma desgastar els moviments i aparentar que res es pot fer contra ells. Però això no deixa de ser una pantomima, ja que ni la realitat ni la història funcionen d’aquesta manera.

Les mobilitzacions en educació i en defensa dels serveis públics han de continuar ara aprofitant aquesta primera experiència de confluència estatal i millorant-la; adaptant les formes de lluita a un conflicte perllongat en el temps en el qual les vagues juguen el seu paper però han de ser adequadament emprades; organitzant al conjunt de la comunitat educativa en les seues estructures autònomes i millorant també les estructures sindicals. Aquesta és, a molt grans trets, l’estratègia que hauríem de seguir.

(*) Miquel Garcia és delegat sindical del STEPV i membre de la Plataforma en Defensa de l’Educació Pública de l’Horta Sud