contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 7 de maig de 2012 | Manuel
Què s’entén per una vaga general?

Chris Harman

Chris Harman, en aquest article de 1985, resumeix la història de les vagues generals i hi analitza les diferents formes de resistència de masses de la classe treballadora. També es descriuen els factors que determinen quan és apropiat que els socialistes recolzen la consigna de vaga general.


La idea de la vaga general és gairebé tan vella com el moviment obrer.

Va ser elaborada per primera vegada en la dècada de 1830, a Gran Bretanya, per William Benbow, que es va associar amb l’ala "força física" del cartisme. Va propagar la convocatòria d’una "festa nacional" - una interrupció del treball per tota la classe treballadora que, va sostenir, podria aconseguir una ràpida victòria per al moviment dels treballadors. I la primera experiència d’una cosa semblant a una vaga general real va arribar poc després, amb els "disturbis dels endolls" que van escombrar Lancashire i Yorkshire el 1842.

No hi va haver cap altra experiència d’una vaga general durant mig segle, fins a la vaga general belga pel sufragi el 1894.

Però la qüestió de la vaga general ha passat a primer pla, durant el segle XX, en gairebé cada augment important de la lluita de classes. Així va haver vagues generals a Sant Petersburg l’octubre de 1905, a Belfast el 1907, a Espanya el 1917. L’ "any de la revolució", 1919, va veure una sèrie de vagues generals - a l’Alemanya central, Berlín i Baviera, a Seattle, Vancouver i Winnipeg, a Barcelona, a Belfast.

Altres vagues generals seguiren a Alemanya el 1920, Berlín l’agost de 1923, Hong Kong i Xangai en la dècada de 1920, Gran Bretanya el 1926, França el 1936, el nord d’Itàlia ocupat per Alemanya el 1944, a Alemanya de l’Est el 1953, Hongria el 1956, Bèlgica el 1961, França el 1968.

El primer debat marxista

El contrast entre el segle XIX i el segle XX no és accidental. La vaga general és una forma típica de lluita de classes a la indústria moderna de gran escala.

Surt a la palestra quan el desenvolupament de la lluita de classes ha arribat al punt en que l’acció en una indústria té un impacte immediat en qualsevol altra indústria i sobre l’estat. La lluita de classes, en aquesta situació, ja no pot limitar-se als combats individuals amb aquest o aquell empresari, sinò que ha d’enfrontar el poder generalitzat de la classe patronal. I això significa que la vaga general passa a primer pla amb la transició de l’època del capitalisme de "lliure competència" a la del capitalisme monopolista i el capitalisme d’Estat.

És per això que la primera discussió marxista seriosa de la vaga de masses és el fullet brillant de Rosa Luxemburg, Vaga de masses, partit i sindicats, escrita el 1906.

Fins aleshores, els marxistes havien tendit a veure l’activitat de la vaga de masses com poc més que una forma d’entrenament que podria ensenyar els valors de l’acció política als treballadors.

Així Engels, per exemple, era absolutament mordaç en la seua crítica dels bakuninistes per aixecar la consigna de la vaga general a Espanya a principis de la dècada de 1870. Va dir que estaven cridant als obrers a seure amb els braços creuats, mentre que la qüestió clau era la de una acció directa, insurreccional, per a establir una república radical.

En la dècada de 1890, Engels tornà sobre el tema. Va criticar Jules Guesde, el marxista francès, per adoptar el lema de vaga general, i, un parell d’anys més tard, va repetir els seus arguments en una carta a Kautsky, el líder del moviment socialista alemany. Va insistir que la vaga general era una panacea proposat per les persones que no estaven preparats per a enfrontar les tasques immediates que havia d’enfrontar la classe obrera. En lloc de parlar, de les mesures concretes que calia posar en marxa, aquells simplement difonien la il·lusió que tot el que s’havia de fer era esperar fins que tota la classe obrera, a la vegada, fora persuadida a deixar de treballar. Aleshores, l’enemic de classe s’enfonsaria sense lluita.

Els arguments d’Engels no van ser trets del no-res. Eren una destil·lació de l’experiència històrica fins a aquell moment, d’algú que havia estat testimoni de primera mà de la lluita de la classe obrera britànica en la dècada de 1840 i de l’aixecament revolucionari de 1848. Aquesta experiència li va ensenyar que el més important en cada gran auge del moviment obrer era saber com passar de la monotonia, de l’agitació econòmica quotidiana a enfrontar la qüestió del poder de l’Estat.

En aquest sentit, els seus arguments no eren tan diferents als de Lenin el 1902 i 1903, quan va insistir en que la divisió central en el moviment obrer estava entre aquells que van veure la insurrecció en tota Rússia com l’objectiu, i els que evitaven aquest problema polític central.

No obstant això, en alguns dels últims escrits d’Engels es pot trobar una tendència que es convertiria en dominant en el moviment marxista dels anys 1890 i principis de 1900 a Europa Occidental i Amèrica del Nord. Aquesta va ser la de veure l’acció política com activitat electoral. Els partits marxistes "ortodoxos" - el SPD a Alemanya, els guesdistes a França, el SDF a Gran Bretanya, el PSI a Itàlia, el PSOE a Espanya - vam veure tots la política com una barreja de propaganda marxista i campanya electoral, ignorant pràcticament les lluites en els llocs de treball.

La revolució russa de 1905 va mostrar, en la pràctica, com les grans lluites de la gran indústria podien esdevenir lluites directament polítiques. Les lluites econòmiques de seccions individuals de treballadors donaven nova confiança a d’altres sectors de treballadors, fins que la gent s’hi va sentir el suficientment confiada per a alçar demandes polítiques. I l’acció de masses, la vaga general per aquestes demandes polítiques, al seu torn, li va donar encara més confiança a més seccions de treballadors per a lluitar per reivindicacions econòmiques. Allò econòmic es va convertir en polític i allò polític en econòmic. I al capdavant de la lluita econòmico-política va sorgir una nova forma d’organització, el soviet o el consell dels treballadors, què mostrà com la qüestió del poder es podria plantejar d’una manera nova (encara que ningú va veure tot el seu significat durant d’altres 12 anys ).

El pamflet de Rosa Luxemburg va ser el primer intent de generalitzar aquestes lliçons de l’Europa oriental a l’Europa occidental. La discussió que va provocar dins del moviment obrer alemany prefigurà la gran divisió que tindria lloc al llarg de tot el moviment mundial dels treballadors durant el curs de la Primera Guerra Mundial - entre els que hi eren per l’ús de les institucions existents de la societat capitalista per a dur a terme reformes i els que hi eren per la fusió de la lluita política revolucionària i la industrial per a enderrocar les institucions existents. (Rosa mateix, però, no hi veiè la necessitat, el 1906, de treure conclusions organitzatives de la divisió sobre aquesta qüestió, en comparació amb Lenin, qui va veure la necessitat d’aquesta divisió a Rússia, però no en altres parts, en relació amb la qüestió de la preparació per a la insurrecció.)

Una demanda específica

Aquesta divisió va trobar una expressió organitzativa a escala mundial, el 1919, amb la formació de la Internacional Comunista, com una "Internacional de l’acció revolucionària". Les tesis, resolucions i manifestos dels primers quatre congressos, de 1919 a 1922, estan marcats, en tot el seu contingut, per una comprensió de com les formes econòmiques i polítiques de lluita es fusionen durant un aixecament revolucionari de la classe.

No obstant això, tant Rosa Luxemburg com els dirigents de la Internacional Comunista en els seus primers anys van seguir els passos d’Engels en un aspecte important. No alçen la consigna de vaga general en tot moment i sota qualsevol circumstància. Més aviat, la consideraven com una demanda específica que s’havia de plantejar en moments concrets, específics, de la lluita.

Així, per exemple, Rosa Luxemburg pogué escriure en una carta des de Varsòvia el gener de 1906:

"A tot arreu hi ha un ambient d’incertesa i d’espera. La causa de tot això és el simple fet que la vaga general, usada en solitari, ha jugat el seu paper. Ara, només un moviment directe, global, als carrers pot propiciar una solució ... "

Deu dies després, una altra carta va expressar el que volia dir: "La pròxima fase de la lluita serà el d’enfrontaments armats" - la mena d’insurrecció que ja estava sent intentada pels bolxevics a Moscou.

La mateixa comprensió del paper de la vaga de masses i la negativa a fetitxitzar la consigna concreta de vaga general va caracteritzar la primera Internacional Comunista. Així que amb prou feines hi ha una menció de la consigna de "vaga general" en els seus documents.

Basant-se en l’experiència d’aquests primers anys, Trotski, quan escrivia al setembre de 1934, va insistir, "l’experiència de la lluita a nivell mundial durant els últims 40 anys ha estat fonamental en la confirmació del que Engels havia de dir sobre la vaga general". Trotski, després, va passar a dir que l’efectivitat d’una vaga general depenia de les circumstàncies concretes. Si el govern era feble, pot ser que "s’espanten al principi" de la vaga i "fer només aquelles concessions que no toquen la base del seu domini".

Però:

"Si l’exèrcit és prou fiable i el govern se sent segur de si mateix, si és una vaga política que es promulga des de dalt, i si, al mateix temps, no està pensada per a donar batalles decisives, sinò per a "espantar l’enemic", aleshores pot esdevenir fàcilment en una mera aventura i revelar la seua impotència absoluta".

Trotski descriu com s’organitzen aquestes vagues de masses burocràtiques:

"Els parlamentaris i els sindicalistes perceben, en un moment donat, que cal donar eixida a la ira acumulada de les masses o, simplement, que estan obligats a eixir al pas d’un moviment que ha esclatat sobre els seus caps. En aquests casos, van corrent als bastidors del govern per a obtenir el permís per a anar a la vaga general, amb l’obligació de concloure al més aviat possible ... "

Finalment, Trotski, tot citant Engels, diu que és "la vaga general que condueix a la insurrecció". Però, hi afegeix, que "una vaga d’aquest tipus pot resultar en una completa victòria o en la derrota total". El factor més important en la determinació del seu desenllaç és si existeix "la correcta direcció revolucionària, un clar enteniment de les condicions, els mètodes de la vaga general i les seues transicions per a obrir la lluita revolucionària".

Si la lluita arriba a tal etapa es planteja la qüestió del poder. Però a menys que hi haja un lideratge capaç de plantejar correctament la qüestió del poder - de dirigir un assalt de la classe obrera a les institucions de l’Estat - la vaga general pot resultar contraproduent i la classe pot patir una derrota decisiva.

Així, la consigna de la vaga general s’ajusta a un cert punt en la lluita de la gent treballadora. Però, és un error plantejar-ho com una panacea abans d’arribar a aquest punt. Aquest plantejament només evita enfrontar-se a les necessitats reals del moviment. I una vegada que s’arriba al punt on la consigna de la vaga general és correcta, a continuació, han d’estar disposats a complementar amb altres consignes que comencen a fer front a la qüestió del poder - consignes sobre com s’organitza la vaga (comitès de vaga, els consells de treballadors), sobre la forma sobre com la vaga es defensa a sí mateix (piquets, piquets massius, guàrdies de defensa dels treballadors) i sobre la forma en què pren l’ofensiva contra l’Estat (l’organització dins l’exèrcit i la policia).

Sempre han existit dins el moviment obrer els que han tractat la consigna de vaga general de manera diferent. Així, en el moment en què Rosa Luxemburg va escriure el seu pamflet Vaga de masses, Georges Sorel, un intel·lectual francès que simpatitzava amb els sindicalistes revolucionaris apolítics, va escriure el seu En defensa de la violència.

En aquest, argumenta que el lema principal dels revolucionaris en cada moment hauria de ser el de "vaga general", ja que aquest era un "mite" el qual educa els treballadors sobre la seua pròpia força i el seu potencial revolucionari. Per a ell, la vaga general era la revolució. Però podria ser fàcilment arruïnada si s’identifica amb cap finalitat política - per la qual cosa, en realitat, va denunciar les vagues generals concretes que s’havien produït, com la de Bèlgica sobre el dret a vot i la de Sant Petersburg el 1905.

Aquestes idees continuen tenint molts seguidors, fins i tot després que la revolució russa de 1917 havia demostrat que els treballadors podien prendre el poder. Per exemple, una de les característiques de l’oposició d’extrema esquerra dins del Partit Comunista Alemany en 1919 va ser, segons el líder del partit de l’època, Paul Levi, la de veure "la revolució com un procés purament econòmic", tot rebutjant "els mitjans polítics de la lluita com perjudicials" i la de veure "la vaga general com l’alfa i l’omega de la revolució".

Però el que s’ha dit, d’una banda, per als elements ultraesquerrans i semi-anarquistes, es podria dir també per a l’esquerra i la no tan esquerra social-demòcrates. El 1920, quan els militars d’extrema dreta van intentar donar un cop d’estat a Alemanya, el líder buròcrata sindical del país, Legien, estava disposat a convocar una vaga general per a salvar el seu coll i el del seus companys dirigents socialdemòcrates. Però, va ser vaga general purament ’pacífica’ que no va poder aconseguir la seua demanda d’una purga de les forces armades, ja que només en algunes parts d’Alemanya els revolucionaris van ser capaços de prendre la iniciativa en la transformació de la vaga en acció armada per a desarmar aquest exèrcit.

JPEG - 22.4 kB
Tyldesley_miners_outside_the_Miners_Hall_during_the_1926_General_Strike

En la dècada de 1930 la consigna de la vaga general contra la guerra va ser presa pel Partit Laborista Independent (a Anglaterra). El PLI havia trencat amb el Partit Laborista, però es va negar a adoptar seriosament una perspectiva revolucionària. Una perspectiva revolucionària hauria significat veure la guerra com l’oportunitat d’intensificar l’acció revolucionària. Els líders del Partit Laborista Independent, però, no estaven disposats a abandonar la seua perspectiva essencialment parlamentària i van llançar la consigna de vaga general com una forma d’evitar el compromís amb aquesta acció.

JPEG - 65.6 kB
Miners\’_strike_picket

Quan la consigna és adequada

Avui dia, la consigna de vaga general, de la mateixa manera, ve a partir de dues direccions aparentment oposades. D’una banda s’alça per gent com Livingstone i Benn, que no han trencat amb la idea de que el que importa és l’acció parlamentària reforçada per activitats extraparlamentàries. De l’altra, ve de les sectes que, avui en dia, es neguen a mirar de front la realitat de la lluita de classes a la Gran Bretanya.

Els socialistes revolucionaris han d’argumentar que aquesta consigna no s’ajusta al moment actual de la lluita de classes a causa de la forma en què la direcció del Partit Laborista i el Consell General del Trades Union Congress han sabotejat el moviment de solidaritat amb els miners (1). Però també hem dir alguna cosa més: si la consigna s’ajusta (i ho farà un dia), aleshores caldria alçar, en paral·lel, les consignes sobre el control des de baix i aquelles relacionades amb la confrontació amb l’Estat.

Ens oposem amb vehemència a la gent que, com Kinnock i Willis, s’oposen a les vagues generals en totes les circumstàncies. Però això no significa que caiguem en el parany de veure l’eslògan com la panacea que s’ajusta a totes les situacions. Aquest parany, en les circumstàncies actuals, significa evitar d’emfasitzar les mesures concretes immediates que es poden prendre per a fomentar la solidaritat amb els miners i denunciar els traïdors com Kinnock i Willis. I això significaria, si la lluita s’ elevara al nivell d’una acció de vaga general real, no alçar aquelles consignes que només podrien conduir a la victòria.

Hem de seguir Engels, Rosa Luxemburg i Trotski, per a evitar aquesta trampa.

Font original: Socialist Worker Review, No.75, April 1985, pp.8-9.

Font: www.counterfire.org

Notes:

1. Aquest article va ser escrit durant la vaga dels miners britànics (1984-85). Alex Callinicos, Mike Simons. The Great Strike: Miners’ Strike of 1984-85 and Its Lessons. Socialist Worker. Ken Loach’s film, Which Side Are You On?

+ Info:

La dinámica del ascenso obrero. Farrell Dobbs

75th Anniversary of the 1934 Minneapolis Teamster Strike. Bill Onasch

The 1934 Minneapolis Strike. Carl Skoglund

Forging a class-struggle course in the unions. FARRELL DOBBS


A la mateixa secció:


G-20: Un mundo zombi


“Distribución de la riqueza” y el socialismo vulgar


Francia, las 35 horas y flexibilización laboral


Francia, las 35 horas y desocupación


El capital como relación social


Rusia: Del zarismo a la revolución de 1917 y al repudio de las deudas (II)


Rusia: el repudio de las deudas en el núcleo de las revoluciones de 1905 y de 1917 (I)


Alemania 17 de junio de 1953


Un “trabajito” italiano


La lucha por las ocho horas de trabajo y la tradición socialista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com