No passa cap dia sense el desencadenament de noves mobilitzacions i noves lluites. Doncs la resistència popular no ha minvat malgrat tot l’aparell repressiu, la marginació i el menyspreu impulsats no només per l’aparell de l’estat contrarevolucionari sinó també per tots els partits assedegats de poder, que obliden el procés revolucionari i els objectius a realitzar per aquesta revolució.

La situació està particularment deteriorada per als habitants de les regions pobres i els treballadors de certs sectors abandonats per les autoritats. El mateix ocorre en el cas dels aturats, les dones, els joves; la situació necessita un tractament urgent i revolucionari de la qual cosa són incapaços el govern islamista i liberal d’una part, i l’aglomerat RCD / modernista d’una altra, constituït al voltant de Beji Caid Essebsi i amb el suport d’una "oposició" en declivi descendent del moviment demòcrata i de l’esquerra tradicional.

La bipolarització reaccionària renaixent (desturianos -antic partit governant-/ islamistes) de manera insensata intenta més que mai descartar les forces revolucionàries i populars de la lluita pel poder, atacar l’autonomia i la radicalitat del moviment obrer, en particular el moviment sindical , per utilitzar-lo de nou com a suport i còmplice en la lluita pel control dels mecanismes del poder.

Certament, el naixement i la propagació de forces de resistència populars en diferents sectors i diferents regions creen el clima necessari per enfrontar-se a aquesta bipolarització enviant cada un dels seus actors al racó dels enemics de la revolució detestats pel poble. Però la divisió de les forces d’esquerra per una banda i la neutralització de la UGTT -principal força determinant per a les mobilitzacions populars i obreres- d’una altra, porten contínuament els dos pols reaccionaris al primer pla, com a úniques alternatives possibles per al poble.

Des de la seva presa del poder, la coalició islamo-liberal ha comprès que la UGTT era l’única força capaç de cristal·litzar un pol obrer i popular independent i oposat als dos pols reaccionaris que es disputen el control de les institucions de l’estat. La UGTT és, en efecte, la més apta per mobilitzar i organitzar els treballadors i per intervenir de manera determinant en les mobilitzacions populars. És també la més apta per treballar en la convergència de les lluites populars i mobilitzacions de les associacions i organitzacions feministes i de joventut dels partits d’esquerra i demòcrates. D’altra banda, supera totes les organitzacions polítiques i tots els dispositius actius en l’escena política, en legitimitat històrica i en credibilitat entre els treballadors, la joventut, les dones, els habitants de les regions de l’interior i dels barris populars que han viscut la revolució i han constatat la prestació determinant dels sindicalistes que han sabut influir amb tota la seva força en la lluita, així com la importància de les estructures, els locals i els mitjans de la UGTT en el moviment revolucionari.

Tot i la sèrie de complots complexos i de múltiples actors, el procés revolucionari segueix en peu. Necessita avui la major claredat en l’anàlisi política i en la identificació de les forces capaces de prosseguir-los fins a la realització dels seus objectius. I són dues tasques lligades i interdependents. Doncs les urgents reivindicacions populars que han alimentat la revolució segueixen sense resposta. I la seva realització segueix condicionada a la construcció d’un pol obrer i popular, el centre de gravetat del qual, el garant de la seva unitat i de la cristal·lització de la seva força, seria la UGTT. Les forces d’esquerres i demòcrates reunides al voltant de la UGTT i unides en el seu si seran el motor principal d’aquest pol obrer popular.

El pol islamista amb els seus salafistes i els seus pseudo liberals i el pol desturiano, que reapareix en l’escena política, treballen a favor de més projectes capitalistes cada vegada més salvatges i accentuen les polítiques de dependència i de submissió a les potències imperialistes.

En aquest marc, el pol obrer popular concretarà les reivindicacions i les tasques revolucionàries urgents, en particular la recuperació dels béns mal adquirits i portar als tribunals els criminals i lladres dels béns públics, la posada dels béns recuperats sota control dels treballadors i de la població via estructures de poder popular elegides als nivells local, regional, sectorial i nacional.

Es tractarà també de prendre mesures immediates per garantir una renda estable a tots i tractar a fons les qüestions de l’ocupació, dels serveis públics que caldrà desenvolupar i la gratuïtat dels quals caldrà garantir, d’anul·lar deutes públics i posar els sectors i els recursos estratègics sota control popular i prohibir la seva privatització, d’anular els acords que consagren la dependència i el pillatge capitalista d’una banda, i la submissió a l’imperialisme i al sionisme de l’altre.

Un pol així, que es comprometria a favor de les tasques revolucionàries i de les mobilitzacions populars seria capaç de derrotar els dos pols reaccionaris i contrarevolucionaris siguin quins siguin els suports financers mediàtics i policials de què gaudeixin.

Un pol així és possible realitzar-lo i cristal·litzar si l’esquerra sindical amb totes les seves components pogués convèncer-se que els nostres esforços són vans mentre no haguem superat les divisions injustificades i en tant que no apartem la UGTT de la participació activa en les cites polítiques en general i electorals en particular.

Construint aquest pol obrer popular, el moviment revolucionari trobarà el seu dinamisme i realitzarà grans passos cap a la realització dels seus objectius.

20-04-2012