contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 8 de gener de 2012 | Manuel
Pa i Roses - La vaga de 1912

Judith Orr

En el mes de gener de fa 100 anys una vaga de treballadores amb salaris miserables de la indústria tèxtil va sacsejar la classe dominant dels Estats Units de Nord-Amèrica - Judith Orr descriu els esdeveniments i el fort impacte que van tenir en la resta de la classe treballadora.


La vaga de deu setmanes al gener de 1912 de, en la seua major part, les treballadores del textil es va convertir en una de les lluites industrials i polítiques més inspiradores que s’ha vist mai als EUA.

El lema d’una de les pancartes de les treballadores va donar el nom de la vaga amb què és recordat avui: "Volem pa, i roses també!"

Lluitaren contra una retallada salarial imposada per la Companyia Americana de la Llana, però també volien dignitat.

Contra tots els pronòstics, les treballadores de Lawrence, Massachusetts, van guanyar tots dos. La seua victòria va quedar en els llibres d’història i es va convertir en una inspiració per als treballadors i treballadores als EUA i al món.
Les treballadores del tèxtil en les fàbriques de Lawrence de la Companyia Americana de la Llana, al 1912, es componien de 28 nacionalitats diferents. Parlaven uns 45 idiomes diferents.

La meitat de les treballadores eren xiquetes i dones joves entre els 14 i 18. No estaven sindicalitzades i cobraven salaris molt baixos.

Les condicions eren mortals. Isabel Shapleigh, una metgesa local, va escriure: "Un nombre considerable de nens i nenes moren en els primers dos o tres anys després de començar a treballar -36 de cada 100 homes i dones que treballen a la fàbrica moren als 25 anys d’edat o abans".

El salari d’una treballadora mitjana era només 9 dòlars a la setmana. Vivien en cases de la companyia o amuntegats en habitatges de fusta, que podria costar fins a 6 $ per setmana.

El seu treball va ajudar a impulsar la industrialització massiva i l’expansió del capitalisme dels EUA a principis del segle 20.

La principal federació sindical dels EUA en aquell moment era la Federació Nord-Americana del Treball (American Federation of Labor, AFL). La AFL organitzava els treballadors qualificats, els quals eren majoritàriament homes blancs. Les treballadores de la fàbrica van ser considerades com impossibles d’organitzar.

Colossal

No obstant això, colossals vagues dels treballadors pobres i els immigrants es va dur a terme en la dècada anterior a la Primera Guerra Mundial.

La batalla va començar en Lawrence quan la Companyia Americana de la Llana rebaixà el salari de les treballadores. Això va ser conseqüència d’una nova llei estatal que entrà en vigor, la qual va establir un límit a quantes hores a la setmana podien treballar les dones.

Les primeres treballadores a qui van reduir el salari va ser un grup de teixidores poloneses.

Indignades, van aturar els seus telers i van eixir cridant "ens falta paga! ens falta paga!" El dia següent, van eixir les treballadores d’una altra fàbrica. Van marxar de fàbrica en fàbrica. Van trespassar les portes d’una i apagaren els telers. Milers més van eixir per a unir-se a la vaga.

El primer dia, 10.000 treballadores del tèxtil havien aturat. En el segon, aquesta xifra havia augmentat a 25.000.

JPEG - 115 kB
Ralph Fasanella

Les vaguistes es van reunir i decidiren que necessitaven ajuda. El sindicat al qual es van dirigir fou el Treballadors Industrials del Món (IWW, 2) o els Wobblies, com eren coneguts popularment.

Socialistes, anarquistes i sindicalistes radicals organitzaren el IWW el 1905. En aquest, tota la gent treballadora era benvinguda -immigrants, no qualificats i qualificats, dones i homes- i tenia com a objectiu construir la unitat màxima de tota la classe obrera.

La IWW va enviar un dels seus organitzadors veterans a Lawrence. Havia dirigit i organitzat vagues a les drassanes de San Francisco, així com als camps miners i de la fusta de la Costa Oest.

El seu nom era Joseph Ettor i tenia 27 anys. Era italià i parlava amb fluïdesa en molts dels idiomes parlats per les treballadores de Lawrence.

A les 48 hores havia organitzat un comitè de vaga de 50 treballadores on estaven representades totes les nacionalitats.

Ettor va ser detingut posteriorment. La IWW va enviar altres organitzadors coneguts, incloent Bill Haywood i Elizabeth Gurley Flynn, per ajudar a dirigir la lluita.

L’organització de les vaguistes era imponent. Aquestes van inventar un piquet en constant moviment on les vaguistes portaven braçalets blancs on hi havia escrit "no sigues un esquirol".

Fins a 6.000 van marxar, per tot Lawrence, en una cadena humana, cantant i reivindicant les 24 hores del dia durant les deu setmanes de la vaga.
A la nit anaven de "serenata" davant de les cases dels esquirols per a assegurar-se que no podien dormir.

JPEG - 20.8 kB
iwwx01-a

Van organitzar l’alimentació i el suport econòmic de 50.000 persones i alimentaren gairebé tota la ciutat, amb una població total de 86.000.

Els diferents grups nacionals organitzaren menjadors populars, la distribució d’aliments i atenció sanitària.

Després que les vaguistes van demanar suport, els diners fluïren de tots els/les treballadors dels EUA, fins arribar a una mitjana de 1.000 dòlars al dia.

L’historiador del treball Samuel Yellin va escriure: "El problema del suport va ser tan eficientment manejat que durant la vaga de deu setmanes no hi va haver vacil·lació alguna en les files de les vaguistes".

A les quatre setmanes de l’inici de la vaga, en un acte de solidaritat, socialistes i sindicalistes a Nova York i altres ciutats es van oferir a portar-se a casa els fills i filles de les vaguistes.

El 10 de febrer de 120 nens i nenes van pujar al tren de Lawrence i va partir cap a Nova York. Uns 5.000 membres de la Federació Italiana Socialista i del Partit Socialista els van rebre, a l’arribada del tren, cantant la Internacional i la Marsellesa.

Una de les dones que va ajudar a organitzar l’estada dels nens va ser Margaret Sanger, qui més tard va arribar a ser coneguda com una defensora de control de la natalitat.

Ella va testificar davant un comitè del Congrés sobre les condicions de vida a Lawrence. "Dels 119 nens, només quatre tenien roba interior", va dir. "La seua roba estava gairebé feta parracs. Els seus abrics van estar reduïts simplement a trossos".

Un grup de nens desfilaren per la Cinquena Avinguda de Nova York amb les seues banderes. Però aquesta solidaritat pública i el desafiament va ser massa per a les autoritats i aviat es van prendre la revenja.

El 24 de febrer un grup de nens es van reunir a l’estació de Lawrence per a viatjar a les seues famílies d’acollida a Filadèlfia.

Arrabassar

El lloc era ple de policies els quals van començar a arrabassar els nens dels seus pares. Un testimoni va descriure com la policia "se’ns acostava amb les seues porres, pegant a tort i a dret, sense pensar en els nens, els quals estaven en un perill desesperat de ser trepitjats fins a la mort".

I hi afegien "Amb prou feines puc trobar paraules amb què descriure aquesta mostra de brutalitat".

Les dones que van ser detingudes es van negar a pagar multes i van insistir a anar a la presó, de vegades amb els seus nadons als braços. No s’enfonsarien.
Com el fiscal del districte de Lawrence va dir, "Un policia pot manejar deu homes, mentre que es necessiten deu policies per manejar una dona".

El 29 de gener, la vaguista Anna LoPizzo va ser assassinada quan la policia va trencar una línia de piquet. Joseph Ettor i Arturo Giovannitti -un poeta i socialista italià- van ser detinguts i acusats com còmplices d’assassinat.

Estaven en una reunió a tres quilòmetres de distància en el moment de la mort de LoPizzo. Els dos van passar vuit mesos a la presó sense judici.

S’encetà una campanya massiva, incloent-hi una vaga d’un dia de 15.000 treballadors de la fàbrica Lawrence, pel seu alliberament.

No obstant això, la violència exercida contra les dones i els nens només va fer guanyar una major simpatia per les vaguistes.

JPEG - 66.2 kB
Ralph Fasanella_great strike

Sindicalització

El 12 de març, els caps de la Companyia Americana de la Llana van cedir i les treballadores van guanyar un augment salarial d’entre el 5 i el 11 per cent. Elles van insistir que els augments més grans haurien de ser per a les pitjor pagades.

Les vaguistes de Lawrence no només guanyaren per a elles mateix. En els mesos següents d’altres empreses tèxtils atorgaren augments salarials per a tractar d’evitar que la dinàmica de sindicalització i vaga.

El periòdic The Detroit News estimà que fins 438.000 treballadores del sector tèxtil va rebre prop de 15 milions de dòlars en augments salarials com a conseqüència indirecta de la vaga de Lawrence.

La vaga de Lawrence va trencar el motlle. Va demostrar que la gent treballadora no qualificada, no organitzada, incloent-hi els migrants i les dones podien unir-se i lluitar junts, com una classe.

Però va mostrar també una cosa més. Les persones van ser canviades per l’experiència d’estar en vaga i fer front a la intimidació dels seus caps. Una gent treballadora que no havia conegut res més que el ser aixafats per un treball esclau van transformar-se en la lluita.

Mary Heaton Vorse, periodista i activista, va descriure aquesta transformació. Va escriure "era l’esperit de la gent treballadora el que era perillós".
"Sempre estan marxant i cantant. Aquella multitud cansada, gris, en un perpetu anar i tornar entre els telars havia despertat i va obrir la boca per a cantar".

Notes (d’anticapitalistes.net):

1. L’ascens de l’imperialisme nord-americà i els seus superguanys enormes havien conduït al sorgiment d’una aristocràcia obrera que va donar origen a la burocràcia sindical que es trobava al capdavant de l’American Federation of Labor. El marxista nord-americà Daniel De Leon va popularitzar la descripció dels dirigents de l’AFL com a “lloctinents del capital en el moviment obrer”, un terme que més tard va reprendre Lenin. El president de la AFL durant 1886-1924 fou Samuel Gomper, un col·laboracionista de classe i partidari de l’imperialisme dels Estats Units.

2. IWW (Industrial Workers of the World): moviment sindical industrial revolucionari fundat el 1905; desenvoluparen uns punts de vista sindicalistes en oposició a les accions polítiques; patiren una repressió governamental molt important durant la I Guerra Mundial i posteriorment. Declinaren durant la dècada dels 20.

Font:

Socialist Worker 2284, 7 January 2012

+ Info:

A strike for bread and roses. Elizabeth Schulte

Bread & Roses Centennial

Bread and Roses, 100 Years On. Andy Piascik, ZMag gener 2012. "It is noteworthy that the Occupy movement shares many philosophical and strategic characteristics with the Lawrence strike—direct action, the prominent role of women, the centrality of class, participatory decision-making, egalitarianism, an authentic belief in the principle that We Are All Leaders, to name just a few."


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com