contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 3 de gener de 2012 | Manuel
La cohesió programàtica que hem tingut no pot respondre als desafiaments del segle 21. Notes per a la preparació de la discussió del Comitè Internacional de la Quarta Internacional

François Sabado

La cohesió programàtica que hem tingut en el segle passat, o que potser pensàvem que hi teníem, i que era la força dels trotskistes -cada corrent a la seua manera-, no pot respondre als desafiaments del segle 21. Ens enfrontem a una certa pèrdua de substància, programàtica, política i estratègica. Avui, l’acceleració de la història ha posat en qüestió el conjunt dels elements bàsics per a la construcció d’una formació política dels/les revolucionaries.


En castellano abajo

"El resultat d’una crisi llarga i general, sovint serveix per a aclarir el mapa del món." Fernand Braudel

1. La crisi dura ja més de quatre anys i durarà més. És una crisi general, global. Econòmica, financera, ecològica, social, però la seua especificitat és la seua conjunció amb un canvi en l’equilibri del món.

2. El primer punt és prendre la mesura d’aquest canvi. No és tracta d’un canvi o d’un moviment cíclic amb un retorn a la normalitat després de la crisi ... Per a mesurar la magnitud del canvi podem prendre com a referències els canvis on van canviar els centres de gravetat de l’economia mundial, com passà en 1760-1780 als Països Baixos i Anglaterra, o, entre les dos guerres, a Anglaterra i els Estats Units. Excepte que avui es produeix un canvi no només continental, sinó un canvi cultural, econòmic, social, polític, ... Aquest és un canvi en què l’Europa Occidental i els Estats Units - que han dominat el món des de la descobriment d’Amèrica, perden la seva hegemonia en favor de les noves potències emergents o de d’aquells poders que, després de quatre o cinc segles, recuperen la seua antiga força.

3. En aquestes noves relacions mundials, Europa declina i els Estats Units perden la seua hegemonia econòmica, tot i que encara no la política-militar. Molt depèn de l’evolució de la crisi als Estats Units. No obstant això, la participació dels països del G-7 en el PIB mundial, que va ser del 56% en la dècada de 1980, només és al voltant del 40% al 2010. Les previsions indiquen que les corbes entre els ex-G7 i les BRIC (1), fins i tot, es creuaran durant aquests dècades properes i això també en termes de la mitjana d’ingrés per càpita. Això pot ocòrrer en el 2030-2040. Les indicadors de creixement en aquests últims 10 o 15 anys - al voltant del 8 al 12% per a la Xina i l’Índia contra l’1 o el 2 % per a Europa i el 2 o el 3 % per als Estats Units - o els relatius a les reserves mundials també indiquen canvis profunds.

4. Aquests informes tene la probabilitat de ser confirmats per l’aprofundiment de la crisi als EUA i a Europa. Als Estats Units, el deute ja no pot compensar la disminució dels salaris. El subconsum i la sobreproducció es retroalimenten. Tendències a la sobreproducció en una àmplia gamma de sectors es confirmen, no només en el sector immobiliari, sinó al conjunt del sector de manufactura. L’atur es manté o s’incrementa. Els plans d’inversió d’Obama no ha rellançat la màquina. Contràriament a les declaracions fetes ací i allà, no hi ha hagut un retorn al keynesianisme. No hi va haver un retorn al keynesianisme perque no hi hagut una relació de forces amb un moviment obrer prou fort com per a imposar compromisos socials als capitalistes. Però, més important encara, perquè cal recordar que el que va rellançar els Estats Units i Europa després de la crisi de 1929 - 1935 fou la guerra i no les receptes keynesianes. Així, malgrat tots els discursos sobre la moralització del capitalisme, la financiarització segueix dominant com a resposta capitalista a la taxa decreixent de guanys industrials. Resultat, el procés de desindustrialització continua. L’economia dels Estats Units es manté avui, gràcies a la fortalesa del dòlar, en el paper del banc federal que continua injectant liquiditat i en el fet de que el dòlar segueix sent la referència per a la compra de bons del Tresor i bons per als fons sobirans de la Xina, el Japó i els països del Golf. Finalment, els Estats Units mantenen l’hegemonia polític-militar, però amb un retrocés en relació a la dècada del 2000 - el fracàs a l’Iraq i a l’Afganistan, menys capacitat d’intervenció per a respondre a les revolucions àrabs. El seu objectiu és, ara per ara, preparar-se per a augmentar la seva presència com una potència pacífica!

5. Però és a Europa on la crisi pot tenir moltes formes d’una crisi de col·lapse. El fons és la feble posició en la competència mundial. Alemanya segueix sent uno dels principals països exportadors - en el 2010: 47% del PIB, Japó 15% del PIB, Xina 30% del PIB (font Banc Mundial) - però també es veu afectada per la contracció del mercat mundial. A més, per a enfrontar la competència mundial, les classes dominants europees volen liquidar el que queda del "model social europeu". N’hi ha, encara, massa de social, que cal desmantellar. Aquesta és l’explicació de l’ofensiva especulativa sobre els mercats europeus. Els "mercats" són realitats materials, els banquers, els gerents de fons de pensions, els líders de les empreses multinacionals, que requereixen un augment en la taxa de plusvàlua, salaris més baixos, la desaparició de la seguretat social i l’augment de les hores de treball. Per tant, la brutalitat de les polítiques d’austeritat - que s’expliquen per l’adaptació al mercat mundial de la força de treball, derivada de les relacions socials a les potències emergents - significaran una disminució del poder de compra de 10 a 15 punts en els anys a venir. Però a més, això és el que dóna una naturalesa aguda, explosiva, a la crisi i pot portar al col·lapse el tipus de construcció política que es va desenvolupar a Europa, amb les diferències o divergències de trajectòria econòmica entre els diferents pols de la UE: Alemanya i el cercle Alemanya-Països Baixos, Àustria, el nord d’Europa i la perifèria del sud d’Europa - les PIGS amb Irlanda - amb una França en el centre. Les relacions franc-alemanyes expressen la realitat econòmica, política i institucional d’Europa, però sense Estat, sense direcció, sense un pla de desenvolupament o de resistència a la crisi. La situació actual demostra, una vegada més, el fracàs històric de les burgesies europees d’unificar Europa. La dislocació és possible, però ja estan pensant en la vella idea de Balladur, una Europa de cercles concèntrics: Alemanya i els països més rics, el Sud i alguns països d’Europa de l’Est o del Sud-est. El problema són França i Itàlia, ja que si Itàlia es planta, és Europa la que es desfa. França i Itàlia volen apropar-se a Alemanya, però això el que requereix són plans d’austeritat d’una gran brutalitat ... i això el que anuncia és un enfonsament en la crisi, amb un creixement al voltant d’1 punt. Aquesta situació durarà, però amb el risc d’explosions socials de situacions pre-revolucionàries, com a Grècia. Sobretot perquè, en el plànol polític, el caràcter antidemocràtic de la Unió Europea es duplica amb el desenvolupament de tendències autoritàries en relació orgànica amb la intervenció dels mercats financers. Els caps de govern imposades per la UE a Itàlia i Grècia són, en aquest sentit, una senyal. Els progresos de les dretes i de l’extrema dreta expressen la marxa cap a solucions autoritàries. No podem descartar aliances dels partits de la dreta parlamentària o sectors d’aquesta i l’extrema dreta. Més que mai, el mercat no és democràcia, sinó el seu contrari.

Ara, vull discutir un problema d’orientació sobre la política en relació amb la UE. En aquest context, cal una política de ruptura amb la Unió Europea, de desobediència als tractats i no de reforma de la UE. El problema és saber el que oposem a aquesta situació de crisi a Europa: o la desmundialització, el proteccionisme, a nivell nacional o europeu, l’eixida de l’euro o bé la ruptura i un procés constituent amb una nova política internacionalista, social i democràtica al servei dels i les treballadores. Reprendre la perspectiva dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Ara bé, un posicionament general com aquest no sol resoldre el problema. L’exemple el tenim a Grècia: L’explosió de Grècia i el salvatgisme dels atacs de la UE, conduixen a analitzar aquest país de la periferia com una nova colònia, i això té com conseqüència la manca de solidaritat europea amb els/les gregues, un factor que s’afegeix a unes històriques tradicions nacionalistes de l’esquerra grega que desemboquen avui en el fet de que aquesta - tan l’esquerra Syrisa com l’Antarsya - exigeix, dins d’un programa anticapitalista, l’eixida de l’euro.

6. En aquesta economia mundial integrada, és que la Xina pot salvar l’economia mundial? Hi ha una dissociació entre el desenvolupament xinés i l’economia mundial?

Les previsions d’evolució del PIB creuaran, entre 2020 i 2030, les dels Estats Units. Això és significatiu. Ja, la segona economia mundial per davant del Japó, es va convertir, el 2010, en la primera potència manufacturera del món per davant dels Estats Units (19,8% de la producció al món per a la Xina i 19,4% per als Estats Units - (font)).

En relació amb el PIB per càpita, cal diferenciar les diferents àrees de la Xina. Les regions costaneres que ja estan en un nivell de PIB per càpita (per a comparar, el PIB del Brasil és de 10.000 dòlars per càpita) entre 5000 i 10.000 dòlars per càpita, Beijing i Xangai són a 10 000$ per habitant, i el centre és a menys de 5.000 dòlars per càpita. El PIB total de la Xina va ascendir a 6.000 miliards (mil milions) de dòlars. No obstant això, la Xina és una potència imperialista en formació, en el plànol militar, pel que fa a l’exportació de capitals, en l’intercanvi desigual amb els països d’Àfrica i Amèrica Llatina, especialment amb la compra de milions de hectàrees de terres agrícoles. Però la força de la Xina no és suficient per reactivar l’economia mundial o l’americana per a una producció massiva i un consum de masses al voltant d’algun sector de producció determinat. L’economia xinesa continua sent molt desequilibrada amb una taxa consum / PIB molt baixa (35% del PIB, mentre que als Estats Units és del 70%, a la Índia del 60%, la mitjana mundial és del 60%) i una taxa d’inversió del 45% (als Estats Units no és més que al 15%, la mitjana mundial és del 22%).

Com a resultat, la Xina segueix sent molt dependent del mercat mundial i de les exportacions, la seua prioritat és la creació del seu mercat intern, amb la necessitat de majors salaris i d’un mínim de seguretat social. D’ací el començament a la Xina d’un procés de lluites pels salaris i per la defensa de millors condicions de vida.

Sobre la qüestió de la dissociació, cal ser prudent, atesa la interdependència de les economies nacionals en la globalització, però de nou, fins ara, la crisi a l’oest pot retardar o disminuir d’1 a 3 punts la taxa de creixement, però no afectarà la forta tendència de desenvolupament.

Dos comentaris finals:

- L’economia de la Xina encara no pot substituir a la d’Europa i dels Estats Units. És massa desequilibrada.

- No obstant això, amb una tendència forta, la taxa de creixement segueix sent al voltant de 10 punts, el que augmenta la bretxa en desenvolupament amb la resta de continents.

En aquesta crisi, l’esquema del món es redibuixa; la competència és ferotge. No podem explicar la crisi europea sense aquest desequilibri del món. Desitjen alinear el mercat de treball europeu en relació amb el mercat mundial. Emergeixen noves relacions al món.

Hem parlat de les relacions entre la Xina i els Estats Units, però l’Amèrica Llatina està marcada avui pel poder del Brasil i, en segon lloc, l’Argentina. El retorn del concepte de sub-imperialisme reflecteix l’augment de la força del Brasil. Aquest país és ara la columna vertebral de l’economia llatinoamericana, amb els seus grans multinacionals Petrobras, Gerdau, amb els seus grans projectes hidroelèctrics, amb els seus poders financers. En les relacions imbricades, però en conflicte, entre els Estats Units i Brasil, Brasil va anotar-se una sèrie de punts. En les relacions entre els tres eixos principals o tipus de règimen: dreta reaccionària, amb Colòmbia i Mèxic, el camí nacionalista anti-imperialista (Veneçuela, Equador, Bolívia) i l’altre Amèrica de Lula i Kirchner, és aquesta última la que domina ampliament. No es podria haver dit això fa 7-8 anys.

En aquest context, quina és la situació del moviment obrer, de l’esquerra? En aquesta etapa, amb més de quatre anys de crisi, no hi ha hagut cap resposta a l’altura dels atacs dels capitalistes.

Ací i allí la crisi provoca reaccions, resistències, lluites, vagues i fins i tot situacions pre-revolucionàries com a Grècia. Hi ha moviments nous com els/les Indignades, però hi ha un desfasament entre l’explosivitat de la situació i la traducció política, orgànica d’aquests moviments: no hi ha un enfortiment dels sindicats, dels partits reformistes de l’esquerra radical, de l’esquerra revolucionària o de corrents d’esquerra a les organitzacions ni, fins i tot, l’emergència de noves organitzacions. Hi ha noves formes d’organització, però, per ara, són molt inestables. A més, des de l’inici de les crisis capitalistes, mai ha estat, al mateix temps, la combinació d’una crisi profunda del sistema capitalista i d’un moviment obrer tan feble per a fer front a aquest tipus de crisi, amb l’excepció de les circumstàncies on el moviment obrer ha estat liquidat físicament pel feixisme o les dictadures militars.

Factors diversos influeixen sobre la situació del moviment obrer:

Les contrareformes liberals a escala mundial, des de finals de 1970, han provocat un procés de reestructuració de la força de treball, la seua individualització, la seua precarització, el retrocés dels drets col·lectius, el debilitament dels sindicats. La desindustrialització ha liquidat desenes de concentracions obreres. A més tenim el sector "informal". Els treballadors i empleats formen més del 60% de la població activa, però no és la mateixa estructura social. A la Xina o en altres països d’Àsia, la industrialització ha portat a una expansió sense precedents del proletariat, però només estem més que al principi d’una organització de moviments independents dels/les assalariades, i de nou, en aquesta etapa, no hi ha sincronització dels sindicats, associacions o partits polítics a Europa, els Estats Units i l’Àsia. Hi han retrocessos a l’Oest i només inicis fràgils a l’Est.

El balanç del segle passat, és especialment el de l’estalinisme ja que per a milions de persones es va produir una identificació de l’estalinisme amb el comunisme. El segle 20 va acabar amb la globalització capitalista neoliberal. Aquests factors compten a l’hora d’avaluar els problemes relatius a la formació d’una consciència socialista revolucionària.

L’evolució dels partits i organitzacions socialdemòcrates han experimentat una mutació socialliberal. Mantenen vincles històrics amb la socialdemocràcia. Són forces d’alternància que deuen distingir-se dels partits de dreta, també ací en funció de les especificitats nacionals, però que estan integrats plenament en la gestió de la crisi. No hi ha diferències entre un Hollande, un Papandreaou, un Zapatero, un Sócrates, i els líders de la dreta europea. Els processos de primàries i les similituds amb el Partit Demòcrata als Estats Units van en el mateix sentit. Són partits cada vegada menys obrers i més burgesos. D’altra banda, els partits post-estalinians es veuen obligats a seguir els partits socialdemòcrates o de resistir, de resistir tractant de tenir una política anomenada com "antiliberal" però que és de gestió de l’economia i de les institucions capitalistes. Tanmateix, el gir tan a la dreta del PS deixa un espai per a aquests programes, els quals poden tenir un paper sempre que no estén obligats a formar Govern directament: veure els resultats d’Esquerra Unida a Espanya, demà els resultats del KKE i de Syriza, o del PCP o del Front d’Esquerra a França.

Aquesta combinació de debilitament del moviment obrer davant de més de tres dècades d’atacs neoliberals més les orientacions polítiques de les direccions de l’esquerra dóna marges de maniobra a la burgesia mundial per a "gestionar la crisi" mitjançant l’augment de la força dels mercats financers i l’aprofundiment dels atacs contra les classes populars, fins i tot als països BRIC (1), amb el resultat d’empitjorar la situació material de milions de persones. No podem entendre, per exemple, el desenvolupament de la puixança del Brasil sense el canvi qualitatiu del PT en un partit social-liberal amb Lula. I, per contra, el fet que el PT tinga les regnes del poder al Brasil no pot explicar-se sense l’emergència de la puixança del Brasil. Sempre hi ha, pel capital, una manera d’eixir de la crisi si no hi han solucions obreres. El problema és que el costos socials, ecològics i humans són cada vegada més terribles.

És en aquest context que m’agradaria referir-me als processos revolucionaris al món àrab. En primer lloc són revolucions en el sentit que "les masses irrompen en l’escena social i política", són revolucions democràtiques i socials. Però, de nou, hi ha una bretxa entre el procés revolucionari i la seua traducció política "democràtica i social". La pressió de les masses és ací, i hi continuarà, però també hi tenim la combinació de la destrucció de dècades de dictadura, les derrotes del nacionalisme àrab i de les esquerres nacionalistes o socialisants, els efectes de les reformes neoliberals, l’acumulació de poder per part dels moviments islamistes. Tot això ha desembocat, en aquesta etapa, en les victòries electorals dels islamistes, amb el vistiplau o el suport de les potències imperialistes i la intervenció activa dels països del Golf, com Qatar. Els moviments islamistes també coneixen processos de diferenciació; entre els partidaris del model AKP turc i el salafistes, hi ha una varietat de corrents reaccionàries. Però l’impuls democràtic hi és, i continuarà donant fruits en el món àrab. Dóna lloc a nous sindicats independents, com a Egipte, o a la recuperació de forces a l’esquerra. Però, en el balanç de relació de forces, pesa molt menys que els moviments islamistes.

No obstant això, aquestes "desfasaments" o "desincronitzacions" entre la resistència social i la debilitat de les forces de l’esquerra radical no es una dada del nou període que estem vivint. Cal plantejar els problemes en termes del canvi del món en un nou període de la història, després de segles de dominació d’Europa i dels Estats Units. Un període en el qual hi han canvis estructurals del capital en una escala mundial, un nou lloc dels estats-nacions en la globalització, una crisi estructural de la democràcia parlamentària, un període en el qual hi ha una tendència a la integració dels sindicats - una tendència que Trotski ja havia esmentat en la dècada dels 40 –, una marxa cap a règims autoritaris.

Tot això, no podria afectar a la realitat del moviment obrer i a la del paper dels partits? No hi serem davant de la fi del cicle històric per al moviment obrer europeu, tal com es va configurar a finals del segle XIX i durant tot el segle 20? La globalització i la crisi de l’Estat-nació no soscaven les bases dels partits i dels sindicats, tal com s’han format durant aquestes dècades?

Hem estat sempre, i ara més que mai, al temps del capital, un temps del capital que alimenta la lluita de classes, les seues resistències, les seues organitzacions, però el més probable és que veiem emerger noves organitzacions que, per descomptat, tindran vincles amb les velles, però que seran fonamentalment noves i sobretot formades per les noves generacions.

I també hi ha una responsabilitat històrica dels revolucionaris, i sobretot dels trotskistes: hem preservat una línia de resistència, de front únic contra la crisi i l’austeritat, les referències al programa revolucionari. Però es debatem entre una tornada a l’esquerra revolucionària clàssica - l’extrema esquerra de la dècada de 1960 o el manteniment dels moviments originats a la dècada de 1930 - i la pressió de les organitzacions o dels corrents reformistes d’esquerra. Hem discutit ja de la necessitat històrica d’eixir d’una situació en la qual ens hem considerat com l’"oposició d’esquerra al estalinisme" (l’estalinisme s’ha ensorrat, però alerta, encara n’hi han de partits post-estalinians tot i que es troben considerablement afeblits). Però, no hem arribat a eixir d’aquestes concepcions marcades per aquesta situació d’oposició d’esquerra. Tenim dificultats per a abastar a entendre tota la dimensió d’una reorganització del conjunt dels movimients obrer i social. Ens resulta difícil la redifinició d’un projecte independent i que alhora ens permeta de fer política. Ens resulta difícil formular un projecte independent a llarg termini.

Tot això remeteix també a la necessitat de repensar un programa per al segle 21: La Quarta Internacional ha començat a reflexionar sobre la necessitat d’un nou programa ecosocialista. Tot i que en som a l’inici ja podem veure l’impacte d’aquest projecte, per exemple, sobre l’eixida a l’energia nuclear. Quines són les implicacions per a reformular un programa de transició? Cal reprendre el debat sobre la qüestió de la democràcia, la relació entre democràcia directa i democràcia representativa, entre la democràcia de les fàbriques i la de la gent en general, sobre els eixos estratègics de la conquesta del poder pels/les treballadores, i sobre el conjunt de les grans línies d’un projecte d’emancipació que tinga com centre l’auto-activitat dels/les treballadores?

La cohesió programàtica que hem tingut en el segle passat, o que potser pensàvem que hi teníem, i que era la força dels trotskistes -cada corrent a la seua manera-, no pot respondre als desafiaments del segle 21. Ens enfrontem a una certa pèrdua de substància, programàtica, política i estratègica. Avui, l’acceleració de la història ha posat en qüestió el conjunt dels elements bàsics per a la construcció d’una formació política dels/les revolucionàries.

Són més preguntes que respostes.

Notes

1. Un grup d’economies intermèdies (denominades emergents, ascendents o BRICS): Brasil, Rússia, Índia, Xina, Àfrica del Sud. (“Las economías ascendentes son las niñas mimadas del capitalismo. Reciben elogios del FMI y fueron las estrellas de los últimos foros de empresarios de Davos. Los nuevos multimillonarios de China, Rusia o India se integran rápidamente al club de los poderosos”. Claudio Katz, El ajedrez global de la crisis (Parte III): BRICS, EAGLES y emergentes).

François Sabado is a member of the Executive Bureau of the Fourth International and an activist in the New Anticapitalist Party (NPA) in France. He was a long-time member of the National Leadership of the Revolutionary Communist League (LCR).

Font: Inprecor, desembre 2011.

+ Info:

El ajedrez global de la crisis. Claudio Katz

La situación internacional y las tareas de l@s revolucionari@s. François Sabado, Sao Paulo, diciembre 15 y 16 de 2007


La cohesión programática que hemos tenido no puede responder a los desafios del siglo 21. Notas para la preparación de la discusión del Comité Internacional de la Cuarta Internacional

2012, por François Sabado

La cohesión programática que hemos tenido en el siglo pasado, o que tal vez pensamos que teníamos, que era la fuerza de los trotskistas, cada corriente funcionando a su manera, no puede ahora enfrentar los desafíos del siglo 21. Nos enfrentamos a una cierta pérdida de sustancia, programática, política y estratégica. Todo tipo de elementos básicos para la construcción de un partido político que la aceleración de la historia, pone dificultades a los revolucionarios de hoy.

"El resultado de una larga crisis y en general, a menudo es para aclarar el mapa del mundo". Fernand Braudel

1. La crisis ya lleva más de cuatro años y va a durar. Es general, global. Es económica,, financiera, ecológica, social, pero su especificidad es su combinación con un cambio en el equilibrio del mundo.

2. Lo primero es tomar la medida de este cambio. No es un cambio o un movimiento cíclico con un retorno a la normalidad después de la crisis... Para medir la magnitud del cambio puede ser tomado como referencia aquellos periodos en los que cambiaron los centros de gravedad, en un cambio económico global. Es lo que ocurrió en 1760-1780, entre los Países Bajos e Inglaterra, o entre las dos guerras mundiales, entre Inglaterra y los Estados Unidos. Salvo que ahora lo que ahora se produce es un cambio no sólo continental, sino un cambio en el mundo cultural, económico, social, político, ... Este es un cambio donde Occidente - Europa y Estados Unidos -, que ha dominado el mundo desde el descubrimiento de América, pierde su hegemonía en favor de las nuevas potencias emergentes o de viejas potencias que, cuatro o cinco siglos después, recuperan su antigua fuerza.

3. En la nueva situación global, Europa está declinando, los Estados Unidos pierden su hegemonía económica, pero no político-militar. Mucho depende de la evolución de la crisis en los Estados Unidos. Sin embargo, la participación de los países del G-7 en el PIB mundial, que fue del 56% en la década de 1980, cayó hasta alrededor del 40% en 2010. Las previsiones indican que las curvas entre el G7 y el ex BRIC (1), incluso se van a cruzar en las próximas décadas y esto también en términos de ingreso promedio per cápita. Esto puede ocurrir en 2030-2040. Las indicaciones de crecimiento en estos últimos 10 o 15 años - alrededor de 8 a 12% para China y la India contra el 1 o 2% para Europa y 2 al 3% para los Estados Unidos - o en términos de reservas mundiales indican también cambios profundos.

4. Estos informes pueden ser confirmadas por la profundización de la crisis en los EE.UU. y Europa. En los EE.UU., la deuda ya no puede compensar la disminución de los salarios. Bajo consumo y sobreproducción, se alimentan mutuamente. Las tendencias a la sobreproducción en una amplia gama de sectores se confirman, no sólo en el sector inmobiliario, sino también en el conjunto del sector de fabricación. El desempleo se mantiene o se incrementa. Los planes de inversión de Obama no han relanzado la economía. Contrariamente a las declaraciones por aquí y por allá, no ha habido vuelta keynesiana. No hubo un giro keynesiano por que no hay un cambio de relación de fuerzas con un movimiento obrero que sea lo suficientemente fuerte como para imponer compromisos sociales a los capitalistas. Pero, sobre todo, porque hay que recordar que lo que permitió a los Estados Unidos y Europa relanzar la economía después de la crisis de 1929 - 1935 fue la guerra y no las recetas keynesianas. Así, a pesar de que se hable de la moralización del capitalismo, es la financiarización, lo que sigue dominando, como respuesta capitalista a la tasa decreciente de ganancia industrial. Resultado, el proceso de desindustrialización continúa. La economía de Estados Unidos se mantiene hoy gracias a la fortaleza del dólar, al papel del banco federal que continúa inyectando liquidez y al hecho de que el dólar sigue siendo la referencia para la compra de bonos del Tesoro y bonos por los fondos soberanos de China, Japón y los países del Golfo. Por último, los Estados Unidos mantienen la hegemonía político-militar, aunque con una disminución de la década de 2000 - el fracaso en Irak, Afganistán, menos capacidad para responder a las revoluciones árabes. Su objetivo es ahora para prepararse para aumentar su presencia como una ¡potencia pacífica!

5. Pero es en Europa donde la crisis puede tomar formas de crisis de hundimiento. El fondo es su postura de debilidad en la competencia mundial. Alemania sigue como uno de los principales países exportadores – en 2010, 47% del PIB; Japón 15% del PIB; China 30% del PIB (fuente Banco Mundial), pero está también tocada por la contracción del mercado mundial. También, para responder a la competencia mundial, las clases dominantes europeas quieren liquidar lo que queda de “modelo social europeo”. Todavía queda mucha cosa social, hay que desmantelarla. Es la explicación de la ofensiva especulativa sobre los mercados europeos. Los “mercados”, que en realidad son sujetos materiales, los banqueros, los dirigentes de los fondos de pensión, los dirigentes de las multinacionales, exigen el aumento de la tasa de plusvalía por la bajada de los salarios, la liquidación de la seguridad social y el aumento del tiempo de trabajo. De ahí la brutalidad de las políticas de austeridad –adaptarse al mercado mundial de la fuerza de trabajo marcada por las relaciones sociales de las potencias emergentes- lo que implica el descenso del poder adquisitivo de 10 a 15 puntos para los próximos años.

Pero además, y es lo que da un carácter agudo, explosivo, a la crisis y que puede desembocar en un hundimiento, es el tipo de construcción política que ha conocido Europa: con trayectorias o divergencias de diferencias económicas entre diversos polos de la UE: Alemania y el círculo Alemania-Holanda-Austria.Norte de Europa; los PIGS con Irlanda; y con Francia en medio. Las relaciones franco-alemanas expresan la realidad económica, política e institucional de Europa pero sin Estado, sin dirección, sin plan de desarrollo ni de resistencia a la crisis. La situación actual muestra una vez más la incapacidad histórica de las burguesías europeas de unificar Europa. La dislocación es posible; pero volvemos a la vieja idea de Balladour, la de una Europa de círculos concéntricos: Alemanis y los países más ricos, el sur; y ciertos países de Europa del Este o del Sudeste. El problemas son Francia e Italia, pues si Italia cae, cae Europa. Quieren que se arrimen a Alemania, lo que exige planes de austeridad de una gran brutalidad…Pero esta situación anuncia un hundimiento mayor en la crisis, con un crecimiento alrededor de 1 punto. Esto va a durar, pero con riesgos de explosiones sociales, de situaciones prerevolucionarias como en Grecia. Por otro lado, sobre el plano político, el carácter antidemocrático de la UE se hace paralelamente a un desarrollo de tendencias autoritarias orgánicamente ligadas a la intervención de los mercados financieros. Los jefes de gobierno impuestos por la UE en Italia y Grecia son una señal de ello. El reforzamiento de la derecha y extrema derecha expresan esta deriva hacia soluciones autoritarias. No podemos excluir alianzas de partidos de la derecha parlamentaria o de sectores de ésta, con la extrema derecha. Más que nunca el mercado es lo contrario de la democracia.

Aquí planteo ya pues un problema de orientación político en relación a la UE. En ese contexto es necesario combinar una política de ruptura con la UE, de desobediencia de los tratados, y no de reforma de la UE. Es problema está en saber qué proponemos ante esta crisis de Europa: la desmundialización, el proteccionismo nacional o europeo, la salida del euro o bien la ruptura y un proceso constituyente con una nueva política internacionalista social, democrática al servicio de los trabajadores. Retomar la perspectiva de los Estados Unidos Socialistas de Europa.

Pero este posicionamiento general no resuelve el problema. Ejemplo, Grecia: la explosión de Grecia y lo salvaje de los ataques de la UE conducen a analizar a este país de la periférica como una nueva colonia y, de golpe, la ausencia de solidaridad europea con los griegos junto a las tradiciones nacionalistas históricas de la izquierda griega desembocan hoy en el hecho que la izquierda griega – Syrisa y Antarsya- piden la salida del euro integrada dentro de un programa anticapitalista.

6. En esta economía mundial integrada ¿puede China salvar la economía mundial? ¿Hay una disociación entre desarrollo chino y economía mundial?

Las previsiones de desarrollo del PIB dicen que traspasaran a Estados Unidos entre 2020 y 2030. Es considerable. Siendo ya la segunda economía del mundo por delante de Japón, se ha convertido en 2010 enn la primera potencia industrial del mundo por delante USA (producción del 19,8% mundial, por el 19,4% para Estados Unidos, según fuentes).

Sobre el PIB por habitante hay que diferenciar las diferentes zonas de China. Las regiones costeras son las que tienen un nivel más alto del PIB (para comparar, el PIB de Brasil es de 10.000 dólares por habitante), entre 5.000 y 10.000 dólares por habitante. Pekin y Shangai están a 10.000 dólares, el centro a menos de 5.000 dólares por habitante. El PIB total de China es de 6.000 millardos de dólares. Pero China es una potencia imperialista en formación, tanto en el plano militar, como la exportación de capitales, sobre los desiguales intercambios con los países de África o América Latina, en particular la compra de millones de hectáreas de tierras agrícolas. Pero esta fuerza de China no es suficiente para relanzar la economía mundial o americana por una producción masiva y consumo de masas alrededor de tal o cual sector de producción. La economía china está muy desequilibrada entre una tasa de consumo/PIB muy baja (35% del PIB) mientras que en Estados Unidos es del 70%, en India del 60%, la media mundial el 60%; y una tasa de inversión de 45% (USA está al 15% y la media mundial al 22%).

De pronto China ha quedado muy dependiente del mercado mundial y de la exportación. Su prioridad es constituir su mercado interior, con la necesidad de aumento de los salarios y un mínimo de seguridad social. De ahí el proceso de lucha por los salarios, por defensa de mejores condiciones de vivienda que empieza en China.

A la pregunta sobre la disociación tenemos que ser también prudentes, vista la interdependencia de las economías nacionales en la globalización, pero ahí también la crisis en occidente hasta entonces, puede retrasar o bajar de 1 a 3 puntos la tasa de crecimiento, aunque sin poner en cuestión la fuerte tendencia al crecimiento.

Dos comentarios finales:

- La economía china no puede reemplazar Europa y los USA. Está demasiado desequilibrada.

- Pero la tendencia más importante es el crecimiento que está alrededor de tasas de 10 puntos lo que acrecienta la brecha de desarrollo respecto a otros continentes.

En esta crisis de redibuja un nuevo mapa del mundo; la competencia hace furor. No se puede explicar la crisis europeas sin ese cambio en el mundo. Quieren alinear el mercado de trabajo europeo con el mercado mundial. Surgen nuevas relaciones mundiales. Hemos hablado de relaciones entre China y USA, pero América Latina está hoy marcada por la potencia brasileña y, secundariamente, argentina. La vuelta a la noción de subimperialismo se traduce en la subida de Brasil. Este país es hoy el pivote de la economía latinoamericana con sus grandes multinacionales. Petrobras, Gerdau, con sus grandes proyectos hidroeléctricos, con sus potencias financieras. En las relaciones complejas pero conflictivas entre Estados Unidos y Brasil, éste ha marcado una serie de puntos. En la relación entre las tres grandes líneas o tipos de régimen: derecha reaccionaria con Colombia y México; la vía nacionalista anti-imperialista (Venezuela, Ecuador, Bolivia) y la otra América de Lula y Kirchner, es esta última la que predomina ampliamente. No se podía decir lo mismo hace 7-8 años atrás.

En este contexto ¿cuál es la situación del movimiento obrero, de la izquierda? En esta etapa, tras más de 4 años de crisis, no hay respuesta a la altura de los ataques capitalistas. Aunque la crisis provoca reacciones, resistencias, luchas, huelgas, casi situaciones pre-revolucionarias como en Grecia. Hay nuevos movimientos como los Indignados pero hay un desfase entre la explosividad de la situación y la traducción política, orgánica, de esos movimientos: no hay reforzamiento de los sindicatos, de los partidos reformistas, de la izquierda radical, de la izquierda revolucionaria o de corrientes de izquierda en las organizaciones o incluso no emergen nuevas organizaciones. Hay nuevas formas de organización, pero por ahora son muy inestables. Más aún, se puede decir que desde el inicio de estas crisis capitalistas jamás había ocurrido que hubiera al mismo tiempo una crisis tan profunda del sistema capitalista y un movimiento tan débil frente a este tipo de crisis, con la excepción de las coyunturas en las que el movimiento obrero es liquidado por el fascismo o las dictaduras militares.

Varios factores pesan en la situación del movimiento obrero: Las contra reformas liberales, desde el final de los años 70, a escala mundial han provocado un proceso de reestructuración de la fuerza de trabajo, su individualización, su precarización, el retroceso de los derechos colectivos, el debilitamiento de las organizaciones sindicales. La desindustrialización ha liquidado decenas de concentraciones obreras. Sin contar el sector llamado “informal”. Los obreros y empleados forman más del 60% de la población activa pero no existe la misma estructura social. En China u otros países de Asia, la industrialización conduce a una expansión sin precedentes del proletariado pero no estamos más que al comienzo de organización de movimientos independientes de los asalariados y, ahí también, en esta etapa, no hay sincronización de los sindicatos o asociaciones o partidos en Europa, USA y en Asia. Hay retrocesos en el Oeste y solamente inicios frágiles en el Este.

El balance del siglo pasado es, sobre todo del estalinismo donde ha habido una identificación para millones de personas que han identificado estalinismo con comunismo. El siglo 20 ha terminado con la globalización capitalista neoliberal. Eso pesa como un problema de formación de una conciencia socialista revolucionaria. La evolución de partidos y organizaciones socialdemócratas que tienen una mutación social-liberal. Conservan lazos históricos con la socialdemocracia. Son fuerzas de alternacia pues saben distinguirse de los partidos de la derecha, en función ahí también de especifidades nacionales, pero están totalmente integradas en la gestión de la crisis. No hay diferencias entre un Hollande, un Papandreu, Zapatero, Sócrates, y los dirigentes de la derecha europea. Los procesos de primarias y los parecidos con el partido demócrata americano van en el mismo sentido. Partidos cada vez menos obreros, cada vez más burgueses. En cuanto a los post-estalinistas, están obligados a seguir a los socialdemócratas o a resistir ensayando otra política, dicha “antiliberal” pero de gestión de la economía y de las instituciones capitalistas. Pero como el PS va tan a la derecha deja un espacio para esas formaciones que pueden jugar un papel en la medida que no están obligadas a formar directamente parte del gobierno: ver los resultados de Izquierda Unida en España, mañana los de KKE o de Syriza en Gracia, o del PCP en Portugal, o el Frente de Izquierdas en Francia.

Esta combinación de debilitamiento del movimiento obrero frente a más de tres decenios de ataques neoliberales más la política de las direcciones de la izquierda da unos márgenes de maniobra a la burguesía mundial para “gestionar la crisis” aumentando las posiciones de los mercados financieros y profundizando los ataques contra las clases populares, incluso dentro de los BRIC, mejorando la situación material de millones de personas. No se puede entender, por ejemplo, el desarrollo de la potencia brasileña sin la mutación cualitativa del PT en partido social-liberal con Lula. Y, recíprocamente, el hecho que el PT tenga las riendas del poder brasileño no se explica sin la emergencia de la potencia brasileña. Para el capital siempre hay una salida para salir de la crisis, si no hay soluciones obreras. El problema es que el coste social, ecológico, humano, es cada vez más terrible.

También en ese cuadro me gustaría volver sobre los procesos revolucionarios en el mundo árabe. De entrada son revoluciones, en el sentido que “las masas hacen irrupción en la escena social y política”, son revoluciones democráticas y sociales. Pero ahí también hay un desequilibrio entre el proceso revolucionario y su traducción política “democrática y social”. El empuje de masas está ahí, y va a continuar, pero la combinación de la destrucción durante decenios de dictadura, las derrotas del nacionalismo árabe y de las izquierdas nacionalistas o socializantes, los efectos de las reformas neoliberales, la acumulación de fuerzas por los movimientos islamistas…todo esto desemboca, en esta etapa, en victorias electorales de los islamistas, con la benevolencia o apoyo de las potencias imperialistas y la intervención activa de los países del Golfo, como Quatar. Movimientos islamistas que conocen también procesos de diferenciación entre los partidarios del modelo turco del AKP y los salafistas, hay toda una gama de corrientes reaccionarias. Pero el empuje democrático está ahí. Y va a continuar trabajando en el mundo árabe. Da nacimiento a nuevas organizaciones sindicales independientes como en Egipto, o a un surgimiento de fuerza a la izquierda. Pero esto pesa mucho menos en el balance de la relación de fuerzas que los movimientos islamistas.

Pero esas “brechas” o “desincronizaciones” entre la resistencia social y la debilidad de las fuerzas de la izquierda radical no es nada nuevo en el nuevo periodo que estamos viviendo. Si ponemos los problemas en términos del cambio mundial que existe en un nuevo periodo histórico después de muchos siglos de dominación de Europa y Estados Unidos, si hay cambios estructurales del capital escala mundial, un nuevo lugar de los estados-nación en la globalización, una crisis de la democracia parlamentaria estructural, una tendencia a la integración de los sindicatos –Trotsky evocaba esta tendencia ya en los años 40- una marcha hacia regímenes autoritarios…todo esto ¿podría dejar de tener consecuencias sobre la realidad del movimiento obrero, el lugar de sus partidos? ¿No ha terminado un ciclo histórico para el movimiento obrero europeo tal como ha estado configurado desde fines del siglo XIX y a lo largo del XX? ¿La globalización y la crisis del Estado-nación no zapan la base de los partidos y sindicatos tal como han sido constituidos en el curso de decenios? Estamos todavía, y más que nunca, en tiempos del capitalismo, capitalismo que nutre la lucha de clases, sus resistencias, sus organizaciones, pero lo más probable es que van a surgir nuevas organizaciones que habrán tejido lazos con el pasado, pero serán fundamentalmente nuevas y, sobre todo, formadas por nuevas generaciones.

Y aquí hay una responsabilidad histórica de los revolucionarios, y más particularmente de los trotsquistas: hemos mantenido una línea de resistencia, de frente único contra la crisis o la austeridad, las referencias a un programa revolucionario. Pero nos debatimos entre la vuelta a la izquierda revolucionaria clásica –la extrema izquierda de los años 60 o el mantenimiento de los movimientos surgidos en los 30- y la presión de organizaciones o corrientes reformistas de izquierda. Nosotros ya habíamos discutido la necesidad histórica de salir de una situación de la que nos considerábamos “la oposición de izquierda al estalinismo”. El estalinismo se ha hundido. Pero, atención, hay todavía partidos post-estalinistas incluso si están considerablemente débiles. Pero no llegamos a salir de estas concepciones marcadas por la situación de oposición de izquierda. Nos es difícil tomar toda la dimensión que comporta una reorganización del conjunto del movimiento obrero y social. Tenemos dificultades en definir un proyecto independiente que a la vez nos permita hacer política. Nos es difícil formular un proyecto independiente a largo plazo. Esto lleva también a repensar un programa para el siglo 21: la Cuarta Internacional ha empezado a reflexionar sobre la necesidad de un nuevo programa ecosocialista. Estamos al principio y ya vemos las consecuencias de la salida de la energía nuclear, por ejemplo.

¿Qué implicaciones tiene reformular un programa de transición? ¿Retomar la discusión sobre la democracia, las relaciones entre democracia directa y democracia representativa, entre democracia en las fábricas y la de las comunidades? ¿Y sobre los ejes estratégicos de una conquista del poder por los trabajadores, o sea, las grandes líneas de un proyecto de emancipación, con el centro en la auto-actividad de los trabajadores?

La cohesión programática que teníamos en el siglo pasado, o la que quizás creíamos que teníamos, que era la fuerza de los trotsquistas, aunque cada corriente a su manera, no puede responder ya a los desafíos del siglo 21. Estamos ante una cierta pérdida de substancia programática, política, estratégica. Hoy, la aceleración de la historia ha puesto en cuestión el conjunto de los elementos fundamentales para la construcción de una formación política de los revolucionarios.

Más preguntas que respuestas.


A la mateixa secció:


La repercusión de la revolución rusa en el estado español.


"Se atrevieron"


El papel determinante de la deuda en la historia


¿El neoliberalismo funciona?


Treinta años después de la Revolución rusa (1947)


Identitat nacional i feminisme: pertinença, comunitat i llibertat


La colosal deuda privada de la empresas estará en el corazón de la próxima crisis financiera


Valor, clases y capital: La conferencia de Materialismo Histórico 2017


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com