contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 27 de juny de 2011 | Manuel
El moviment del 15-M, balanç i perspectives després d’un mes d’activitat

Declaració d’Esquerra Anticapitalista, 27 de juny de 2011

En castellano aquí

El moviment de la gent indignada o moviment 15-M ha sorgit a l’Estat espanyol després que, durant un període dilatat de temps, les crisi econòmica, política i social s’anara desenvolupant, sense que cap de les grans forces polítiques o sindicals - començant pel PSOE governant a escala estatal - es manifestara capaç de fer-los front en benefici de la classe treballadora i de la majoria de la gent ciutadana. El PSOE s’ha convertit en gestor directe dels interessos dels “mercats” i dels grans poders financers i empresarials, aplicant duríssimes polítiques de retallades i lleis contra els drets laborals i socials que han erosionat la seua base social, mentre que el PP ha fet el propi en les Comunitats Autònomes en què, fins ara, estava governant, al mateix temps que es veia implicat en escàndols de corrupció de gran magnitud. En l’àmbit sindical, les direccions de CCOO i UGT, després de decidir-se després de molts dubtes a convocar una Vaga General el 29 de setembre del 2010, van cedir després de manera quasi immediata en forma vergonyosa, signant un desmobilitzador Pacte Social i acceptant la Llei de Reforma de les Pensions.

D’altra banda, els partits situats a l’esquerra del PSOE tampoc no han estat capaços d’aparèixer com a referent en aquesta situació. En uns casos per les seues pròpies debilitats polítiques i organitzatives i per la seua inclinació al PSOE, com IU i ERC; en uns altres, com l’esquerra anticapitalista, per tractar-se de formacions encara molt xicotetes i amb escassa audiència de masses. Els sindicats d’esquerres i combatius s’han trobat en una situació similar, unint-se sovint a les dificultats pròpies de la seua escassa implantació les derivades de pràctiques que no han afavorit la seua acció unitària en la lluita.

Sorgeix el moviment 15-M

Quan el panorama econòmic, social i polític semblava proper a la desolació, primer en resposta a una crida a la mobilització en forma de manifestacions el 15 de Maig de “Democràcia real ja”, realitzat a través de les xarxes socials, i posteriorment, després dels incidents en la Porta del Sol de Madrid, mitjançant l’ocupació d’un gran nombre de places en ciutats i pobles, va nàixer el que ha sigut anomenat moviment de la gent indignada o moviment 15-M.

El nou moviment ha demostrat en molt poc temps, un mes i dies, unes capacitats i potencialitats sorprenents, tot trencant en trossos molts esquemes falsos, en particular aquells que denunciaven la incapacitat de la gent del carrer de l’Estat espanyol per a fer front als atacs que es produïen i la seua suposada passivitat i adhesió als discursos imperants sobre la inevitabilitat de tot el que està succeint.

Des del principi s’han integrat en el moviment 15-M un gran nombre de joves - que constitueixen un dels seus principals motors -i entre ells tant algunes que ja havien realitzat experiències prèvies de lluita (combat estudiantil contra el Pla de Bolonya, mobilitzacions de “Joventut sense Futur”...) com unes altres per a les quals aquest és el seu bateig de foc en l’acció política.

Però, igualment, formen part del moviment 15-M altres persones de totes les edats, entre les quals destaquen el grup de les velles i vells lluitadors que es van forjar abans i durant la Transició; algunes han romàs actives durant anys formant part de col·lectius d’esquerres i de moviments socials, unes altres han renascut ara a la política, després d’anys de passivitat, a la calor del moviment de la gent indignada.

El suport al moviment 15-M per part de les organitzacions representatives dels diferents moviments socials ha sigut també massiu des dels seus inicis. Les diferents formacions polítiques situades a l’esquerra del PSOE, començant per IU, també s’han adherit al moviment, si bé amb intensitats i actituds diferents respecte d’ell.

La suma de tot l’anterior ha sigut un magma molt fèrtil, una amalgama en la qual es combina i recombina de manera constant el nou i el vell, els invents de les noves generacions i les experiències acumulades de les majors.

CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT DE LA GENT INDIGNADA

Una vocació global

El moviment del 15-M no pot ser assimilat a altres moviments ja existents en l’Estat espanyol, perquè està dotat d’unes característiques molt específiques que ho converteixen en una eina extremadament poderosa. En primer lloc posseeix una vocació global que es manifesta en la seua voluntat de canviar totes les coses. Si bé és cert que, en un primer moment, van semblar imposar-se en el seu si posiciones centrades fonamentalment a aconseguir reivindicacions de tipus estrictament polític i integrables pel propi sistema (reforma de la llei electoral, separació de poders, prohibició que la gent corrupta fóra triada, aplicació de mesures contra la corrupció i el lucre personal de la classe política...), també ho és que, al poc, es va ser recuperant el contingut inicial de les convocatòries del 15-M sota el lema “No som mercaderia en mans de polítics ni banquers”, incloent-se en els diversos consensos de mínims demandes de tipus econòmic i social clarament en contradicció amb les polítiques neoliberals en curs i amb el propi sistema capitalista. L’elaboració de les taules reivindicatives del moviment, fins a convertir-les en patrimoni comú dotat de coherència i de discurs, ha estat en aparença lenta (però estem parlant del termini de tot just un mes!) i encara queda molt per fer. No obstant açò, els fets són rotunds: les manifestacions del 15-M van ser convocades ja “Contra el Pacte de l’Euro” a pesar que, segurament, moltes de les persones que les van secundar desconeixen els continguts reals de l’esmentat pacte neoliberal i tampoc tenen claredat pel que fa a les alternatives a plantejar enfront d’ell. No obstant açò, la direcció del camí sembla estar molt bé traçada.

Governant el propi destí: assemblees i metodologia de debat

Però, al costat de la seua vocació global, la gent indignada ha manifestat una clara voluntat de governar el seu propi destí. Açò s’ha expressat tant en el caràcter assembleari del moviment sorgit, com en la seua disposició a debatre de manera exhaustiva tots els temes per mitjà de les assemblees i de múltiples comissions. La metodologia de la recerca del consens, si ben portada a l’extrem converteix en molt lenta la presa de decisions i desgasta, té també l’enorme mèrit d’obligar a realitzar debats en profunditat i a cercar solucions als problemes de forma més enginyosa; dificulta, així mateix, la formació de corrents sectaritzades unes amb unes altres en el si del moviment i promou el seu esperit unitari.

En centralitzar-se inicialment l’activitat en les places ocupades, açò ha afavorit que aquelles persones i grups de persones que es trobaven en situació de romandre en elles durant llargs espais de temps (normalment gent jove i sense treballs estables) cobraren un especial protagonisme. Molts dels treballs i discussions de les comissions s’han realitzat a altes hores de la nit i de la matinada, deixant així fora a aquelles gents que per la seua ocupació, edat o estat de salut, no podien seguir tals ritmes. L’anterior ha dotat a les assemblees d’un biaix molt determinat, en particular en decaure l’afluència massiva de gent a les places, després de les primeres setmanes àlgides. No obstant açò, la posterior formació d’assemblees barrials en les principals ciutats i la coordinació d’aquestes, ha donat una bolcada a la inèrcia abans citada, en permetre una major participació ciutadana en les assemblees i en fer que aquestes començaren a entrar en contacte amb el teixit associatiu dels barris. Una vegada les diverses acampades centrals vagen finalitzant, tot el pes recaurà sobre les assemblees barrials i les seues diverses coordinacions (locals, comarcals, nacionals i estatal) que estan destinades a convertir-se en l’estructura estable del moviment 15-M. Es tractarà d’un procés complex, que segurament tindrà lloc a la calor de les noves mobilitzacions que el moviment haurà d’abordar.

Apartidisme i asindicalisme: quelcom bo i quelcom roï alhora

El rebuig a la pràctica dels grans partits i sindicats, juntament amb el seu tremend desprestigie social, ha portat al moviment 15-M a constituir-se enfront d’ells i a declarar-se apartidista i asindicalista. Que un moviment manifeste la seua autonomia enfront de partits i a sindicats és alguna cosa molt positiu i fins i tot necessari per al seu desenvolupament. El fet mateix que les propostes debatudes en les assemblees i comissions hagen de ser vehiculitzades a través de persones i no d’organitzacions, obliga d’altra banda a qui de manera honesta vulga intervenir en el moviment a bolcar-se en ell i a demostrar els mèrits dels seus plantejaments a través del debat i de l’acció, no pel pes o credibilitat d’etiqueta alguna.

No obstant açò, l’apartidisme i l’asindicalisme sovint no s’han limitat a l’anterior; d’una banda, en portar a l’extrem aquestes característiques, s’ha ficat en el mateix sac que al PSOE, PP, CCOO o UGT a organitzacions polítiques i sindicals que, de fet, vénen defensant des de fa molt temps alternatives a les polítiques neoliberals com aquelles que està reivindicant ara el moviment de la gent indignada i que, a més, han estat lluitant i cridant a la lluita, encara que amb escassa audiència social. Segurament la deformació de la visió col·lectiva sobre partits i sindicats que la pràctica d’aquells afectes al sistema ha suposat, necessita d’un temps per a aclarir-se. És indubtable que els diversos partits a l’esquerra del PSOE (i alguns que no ho estan, com UPiD) han intervingut i intervindran en el moviment i si bé és cert que no convé en absolut que aquest moviment assembleari degenere en una batalla de partits i de grups polítics en el seu si, també ho és que una adequada maduresa política ha d’admetre la seua existència i el seu valor, sense estigmatitzar a persones o grups de persones per la seua adscripció política.

Un moviment no violent enfront de la violència de l’Estat i dels mass media

Des dels seus començaments també, el moviment 15-M s’ha definit a si mateix com un moviment pacífic, que utilitza com una de les seues principals eines d’acció la desobediència civil no violenta. Tals mètodes i actitud semblen ser els més indicats per al treball i la penetració social del moviment de la gent indignada i cal promoure’ls. Els fets succeïts primer en l’intent de desallotjament a Barcelona el 27-M i sobretot amb posterioritat enfront de les Corts Valencianes i al Parlament de Catalunya han suposat proves que, finalment, s’han superat en forma victoriosa. Però ha quedat molt clara la intenció de l’Estat, dels partits del sistema i dels mitjans de comunicació de masses de cercar excuses per a criminalitzar al moviment davant la ciutadania; la campanya d’assetjament mediàtic ha estat brutal i només les encertades respostes des del moviment i, finalment i sobretot, el clam de les manifestacions del 19-J han aconseguit fer-la callar. Tal estratègia d’assetjament ja es va adoptar, amb relatiu èxit, enfront del moviment antiglobalització. Hem d’estar atents tant enfront de l’actuació de policia infiltrada, com davant aquelles persones o grups que, amb honestedat però de manera equivocada, recorren a accions d’agressió enfront dels cossos de seguretat de l’Estat o enfront dels representants electes; les formes d’actuació han de ser molt mesurades per a evitar la seua posterior manipulació. Les solucions que el moviment ha donat fins ara semblen haver sigut encertades, però convindrà anar treballant i elaborant més sobre aquest tema.

Internet i xarxes socials: resolent debats

La utilització de les xarxes socials i d’internet ha estat una característica més del moviment 15-M. Podria dir-se que s’està resolent, per la via dels fets, el debat sobre el paper que juguen les noves tecnologies virtuals en l’acció política. Efectivament, s’ha pogut constatar com el moviment de la gent indignada ha fet un ús combinat del nou (xarxes socials, internet, tecnologies de telecomunicació en general...) i del vell encara que siga rejovenit (assemblees presencials, manifestacions, accions en el carrer...). Seguint el deixant de l’ocorregut en les revolucions àrabs i segurament millorant-ho, pel fet de tenir a l’abast majors mitjans materials i polítics, el moviment va perfilant com seran les coses en el nostre futur pròxim.

ELS REPTES DEL MOVIMENT 15-M

Després de l’èxit impressionant de les manifestacions del 19-J, que han suposat una vertadera confirmació popular per al moviment després l’assetjament al que havia estat sotmès i després de dissenyar, en el més bàsic, l’estructura que ha de permetre-li romandre i desenvolupar-se, el moviment enfronta diversos reptes, de la resolució dels quals dependrà en bona mesura el seu futur.

Penetració en el teixit social i articulació amb els moviments socials

La primera fase del moviment de la gent indignada s’ha realitzat de manera centralitzada i sobre la base física de les places preses; ara seran les assemblees barrials, de centre o de localitat (en els casos de ciutats xicotetes) les que prenguen protagonisme, així com la coordinació entre elles. En aquests casos, de manera molt natural, les assemblees entren en contacte amb el teixit associatiu existent en els llocs i comencen a establir una col·laboració amb les organitzacions i plataformes que, des de fa temps, treballen en aquests.

Quin tipus de relació i de col·laboració és la més òptima? Segurament aquella que manté l’autonomia de l’assemblea del moviment 15-M respecte de les organitzacions barrials i viceversa; produint-se entre ambdues un transvasament en forma de participacions personals, accions conjuntes i elaboració de propostes reivindicatives.

Les importants agressions al dret a l’habitatge - en forma principal, però no únicament, de desnonaments - i al dret a la sanitat i a l’educació, que continuaran produint-se i augmentant en el futur immediat, forçaran al moviment a cercar respostes que, per a ser eficaces, hauran de comptar amb la participació de diverses organitzacions i plataformes que han vingut ja combatent contra aquests atacs. A més d’un treball conjunt entre moviments, serà molt important l’existència d’un transvasament de participacions personals entre els uns i els altres. Referent a açò cal assenyalar que la vocació assembleària del moviment 15-M i la seua ferma determinació de continuïtat i de treball a llarg termini poden ser molt útils com a mecanisme d’articulació social i com a punt de trobada entre gents que, fins ara, romanien molt aïllades en la seua àrea específica d’interès o de lluita.

Establiment de vincles amb el moviment obrer. La Vaga General. Demandes laborals i salarials.

Algunes de les assemblees del moviment 15-M ja han començat a desenvolupar un treball dirigit cap a les fàbriques, polígons industrials i centres de treballs. En aquests casos s’ha pogut constatar una excel·lent receptivitat per part de la classe treballadora. Hi ha prou gent obrera i treballadora que forma part del moviment, no obstant açò aquest no ha començat a articular-se encara de manera notòria en les fàbriques i centres de treball. Tampoc, encara que militants sindicals treballen en el moviment de la gent indignada, els sindicats combatius i d’esquerres no han estat capaces, de moment, de definir una estratègia d’acostament al moviment. L’emblemàtica frase “No tenim por” sembla no haver calat encara prou de manera col·lectiva en un espai que s’ha vist fustigat cruelment per la crisi i per pràctiques sindicals nefastes, l’aplicació de les quals durant decennis ha fallit l’esperit de lluita i de solidaritat de la classe treballadora.

Les manifestacions i tota l’activitat de masses desplegada pel moviment 15-M han demostrat la fal·làcia dels arguments de les direccions sindicals majoritàries que - en negar-se a convocar una nova Vaga General després de la del 29-S - van signar el Pacte Social raonant que, davant la passivitat social, no quedava més remei que acceptar el mal menor. El debat sobre la necessitat d’una Vaga General ha començat a produir-se ja en el si del moviment de la gent indignada. Seria, no obstant això, un error plantejar-se una convocatòria de tal naturalesa sense haver penetrat encara, de manera adequada, en el teixit laboral i sense haver establit vincles i aliances explícites amb el sindicalisme combatiu existent. Del que es tracta és de crear les condicions perquè puga haver-hi una convocatòria unitària de vaga general per part dels sindicats, del moviment 15-M i de plataformes i moviments socials, amb una presència activa dels sectors i empreses en lluita.

El moviment 15-M ha de continuar destacant i desenvolupant els seus continguts reivindicatius en tots aquells aspectes que fan referència als drets laborals i salarials, demandant la retirada de les lleis de reforma laboral i de pensions i oposant-se igualment a la reforma en curs de la llei de negociació col·lectiva. Les “Propostes obertes” de la Comissió d’Economia de Sol o les “Primeres mesures per a una vida digna” de l’acampada de la plaça de Catalunya, tracen també un camí que s’haurà de recórrer.

La gent indignada a Europa i al món

Així com el moviment de la gent indignada va semblar haver pres exemple de les revolucions esdevingudes fa poc en el món àrab, el seu sorgiment a l’Estat espanyol ha tingut un reflex solidari immediat a Europa. D’entre totes les respostes que han existit- moltes d’elles merament simbòliques -la de Grècia ha sigut l’única que, de moment, s’ha convertit també en un fenomen de masses. L’anterior s’ha degut, sens dubte, tant a la crítica situació econòmica i social que es viu en aquell país, com a l’experiència de lluita acumulada per la ciutadania grega al llarg de bastants mesos. Però no és en absolut descartable que fenòmens similars acaben produint-se en altres països molt colpejats per la crisi, com Portugal, o amb tradicions de lluita arrelades (França, Itàlia, Regne Unit...).

En aquest context serà molt important que el moviment continue teixint relacions a escala europea i internacional, perquè és evident que canvis de l’envergadura dels quals - explícita o implícitament - es plantejen només podran ser aconseguits mitjançant una acció conjunta molt àmplia en el geogràfic i en el polític. Enfront dels plans dissenyats pels poders financers i empresarials europeus i mundials, només un contrapoder indignat, europeu i mundial, serà capaç de fer-los front. Tot açò serà molt difícil, ja se sap, però també ho semblava la ruptura, a l’Estat espanyol, d’una passivitat llargament sostinguda enfront de la crisi i s’ha aconseguit. “No anem lentes, anem molt lluny”.

Article relacionat:

Entrevista con Josep Maria Antentas y Esther Vivas. El movimiento de los Indignad@s y sus perspectivas

Ante el desalojo de la Puerta Del Sol: la rebeldía no se va de vacaciones. COMUNICADO DE IZQUIERDA ANTICAPITALISTA 3/8/2011


A la mateixa secció:


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com