contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 26 de maig de 2011 | Manuel
Tras las elecciones del 22-M la gente continúa indignada

Comunicat d’Esquerra Anticapitalista

Aunque previsible, la victoria del PP en las elecciones del 22-M ha sido aplastante. El PSOE, por su parte, se ha hundido; mientras que IU ha experimentado sólo un ligero repunte. Destacan también la fuerte presencia en la comunidad de Madrid del españolista UpyD de Rosa Díez y la irrupción de Bildu en Euskadi, que se convierte en segunda fuerza política, desbancando al PSOE.

Por lo que respecta a las candidaturas vinculadas a la izquierda anticapitalista en lugares como Illes Balears, Cantabria, Granada (capital y Pinos Puente), Barcelona (capital y Cornellà), Sant Esteve de la Sarga en Lleida, Girona, Cádiz, Villagarcía de Arousa i Xixón, sus resultados- muy limitados en cuanto a votos -han de valorarse más en términos de difusión de las propuestas anticapitalistas que de otra cosa. Destacan sin embargo el buen resultado conseguido en Cádiz por IA ( 1,56%), que multiplica por nueve los votos conseguidos en las pasadas europeas ; así como la obtención de un concejal por la candidatura “Des de baix” en Sant Esteve de la Sarga (Lleida).

Estas elecciones no han tenido lugar, como inicialmente era previsible, en frío, sino que han contado, a partir de las manifestaciones del 15-M, convocadas por “Democracia real ya”, con la presencia del movimiento de los indignados, que ha estado ocupando muchas plazas del Estado manifestando su protesta y sus reivindicaciones. El naciente movimiento ha demostrado tener un fuerte impulso inicial y una muy aceptable capacidad organizativa, particularmente en Madrid, pero también en el conjunto del Estado. En las tomas de plaza se han juntado muchas gentes: jóvenes, trabajadoras, paradas, hipotecadas, una buena parte de las cuales están realizando su primera experiencia de movilización política; sin embargo, junto a estas personas noveles, han confluido también muchos grupos de acción social y política que llevan ya tiempo desarrollando su actividad. El resultado ha sido un magma fértil, indefinido aun en bastantes de sus planteamientos, pero que viene a cuestionar el sistema imperante, tanto en sus aspectos políticos (corrupción, bipartidismo, sistema electoral, ausencia de participación ciudadana...) como económicos (críticas a la banca y a las grandes empresas, defensa de la gente parada e hipotecada, oposición a las políticas de recortes...). La “Spanish Revolution” ha tenido repercusión mundial y ha suscitado solidaridades en puntos muy diversos del orbe.

Sin embargo el movimiento de “Toma la plaza” ha tenido escasas repercusiones electorales, excepción hecha de su influencia en los repuntes de IU y de otras fuerzas minoritarias de izquierdas en lugares determinados, y es muy explicable que así sea. La mayoría ciudadana está aun convencida de que no existe salida posible fuera del actual sistema y los dos grandes partidos, PSOE y PP, aparecen como gestores del mismo. Desprestigiado el PSOE ante una parte de sus votantes por las medidas adoptadas ante la crisis y por el avance de ésta, sin credibilidad cualquier otra alternativa, el PP ha aparecido como el recambio “necesario”.

Además, ha quedado patente una vez más la solidez del voto de derechas en el Estado español; los sectores ciudadanos afectos al PP, incluyendo a los de la clase trabajadora, parecen impermeables a cualquier discurso que no sea el suyo propio. Los casos de corrupción y enjuiciamientos en el País Valencià o en les Illes Balears para nada han quebrado el voto al PP, que incluso se ha reforzado; lo mismo a sucedido en Murcia, cuyo gobierno debió hacer frente hace poco a una importante movilización del funcionariado contra los recortes impuestos en el sector público.

Los gobiernos autonómicos y municipales del PP continuarán las políticas de recortes que el PSOE ha iniciado, dándoles con seguridad un toque de mayor dureza; podemos contar también con la desaparición o el freno de las escasas políticas sociales desarrolladas por los socialistas y con un incremento de acciones contra las libertades democráticas y contra la gente inmigrante.

La esperanza de cualquier cambio ante este negro panorama, viene, como siempre señalamos, de mano de la movilización social. El nacimiento del movimiento de la gente indignada el 15-M ha sido ilusionante al respecto, porque ha significado el inicio de un proceso de autoorganización de mucha gente joven, trabajadora y afectada por la crisis. Una vez transcurridas las elecciones, éste movimiento- que en principio ha decidido mantener su actividad y convocar nuevas acciones -deberá pasar, sin embargo, por su primera prueba de fuego: demostrando ser capaz de encajar el desánimo ocasionado por los resultados; dotándose de una estructura que permita su permanencia, a la vez que mantener su funcionamiento plural y asambleario; y alzando también una plataforma mínima de acción que apunte tanto a una democracia real, como a la superación de la crisis, aplicando medidas alternativas a las actuales. Hay quien desearía que el movimiento de la gente indignada se mantuviese en la ambigüedad política, demandando tan solo medidas como un nuevo sistema electoral o la eliminación de la corrupción. Sin embargo, es preciso recordar que el lema de las manifestaciones del 15-M fue “No somos mercancía en manos de políticos y de banqueros”; tal frase expresa con claridad, de manera general, que nuestros problemas han de ser atajados tanto con medidas de tipo político como con medidas de tipo social y económico. Esta consigna fue, también, la que llevó a la calle a las miles de personas que se manifestaron y las ha mantenido después ocupando las plazas. Hay que ser coherentes con ella.

El movimiento de gente indignada no puede pretender esquivar los debates necesarios sobre cuáles son las medidas a aplicar y a defender en los terrenos político, social y económico. Tales debates han de realizarse, con los ritmos y tiempos precisos, y es preciso llegar a conclusiones y ponerse en marcha. El temor a “dejar gente fuera” es comprensible, la masividad del movimiento es necesaria; pero así como necesitamos un movimiento masivo, necesitamos también un movimiento que apunte hacia soluciones reales y eficaces ante los problemas que nos aquejan; tales soluciones para nada pueden ser ambiguas.

25 de mayo de 2011

Eleccions municipals a Catalunya

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, 26 de maig de 2011

Canvi de panorama polític, preludi d’una etapa de convulsions socials i de nova configuració de les esquerres. La jornada electoral del 22-M ha significat molt més que una profunda alteració del mapa municipal i autonòmic. El PSOE ha patit una desfeta històrica en totes les vessants de la seva política. A còpia de retallades i contrareformes socials, Zapatero perd un milió i mig de vots. Erigint-se en guardià del centralisme, ha contribuït a soscavar la malmesa credibilitat del PSC. Al País Basc, el seu immobilisme davant els anhels de pau ha rebut un bufet inapel•lable amb l’eclosió de Bildu com a formació amb el major nombre de regidors. Decidit a apurar el calze de la traïció per acontentar els “mercats”, Zapatero promet esgotar la legislatura per implementar nous retrocessos en matèria de negociació col•lectiva i càlcul de salaris. Està per veure si ho aconsegueix. En qualsevol cas, el cicle del govern socialista liberal s’acaba, arrossegat per una crisi del sistema que s’encamina, a l’Estat espanyol com a tot Europa, cap a noves sotragades. Més enllà de la seva incidència concreta en la contesa, la protesta dels indignats i indignades que ocupen les principals places de les ciutats tradueix una crisi explosiva de la representació política, però també sindical i associativa.

La victòria del PP resulta, molt més que dels seus guanys, de la davallada d’aquesta esquerra. Ni els pitjors escàndols de corrupció erosionen la dreta a Madrid o València. El PP representa, als ulls d’un sector del poble, el partit dels negocis – certament especulatius i no sempre confessables – però que “fan bullir l’olla”. El PSOE ha estat incapaç d’oferir un model de recanvi després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Un cop més, es confirma que abraçar les receptes de la dreta és la manera més segura de reconduir la dreta al poder.

A Catalunya, la gran guanyadora de les eleccions municipals és sens dubte CiU. El PSC es veu superat en nombre de vots; perd comarques, capitals, diputacions... I grans ciutats emblemàtiques, amb un pes determinant en la política nacional, com Girona i Barcelona. El desastre no podia ser més complet. A Barcelona, l’equip de Jordi Hereu paga la factura de les desastroses polítiques del govern central i de la fi del miratge de la “ciutat d’èxit” enmig de l’explosió de l’atur i les desigualtats. Però la segona gran derrotada és ERC, i entra així en una crisi que qüestiona projecte i supervivència. Esquerra queda fora dels consistoris de les capitals catalanes, llevat de Barcelona on la seva representació es redueix a dos regidors. A Girona – i no és l’únic cas -, l’espai que tradicionalment ocupava ERC és literalment fagocitat per la CUP, que s’erigeix com el referent de l’independentisme d’esquerres L’aliança oportunista amb un personatge d’ideologia liberal tan significat com Jan Laporta palesa la pèrdua de perfil social d’ERC. Només ICV-EUiA, tot i perdre alguns milers de vots en el còmput global, resisteix a la caiguda lliure de l’esquerra institucional. A Barcelona, fins i tot progressa lleugerament. ICV, amb la seva retòrica contrària a les polítiques liberals (malgrat la seva falta de credibilitat entre molts sectors, per tot el què ha fet durant el seu pas pel tripartit o pel govern d’Hereu) i el seu rebuig a les retallades es beneficia del desgast del PSC. Però, al igual que passa amb IU a nivell de l’Estat, ICV no aconsegueix trencar el nivell d’abstenció, reconduir la sagnia de vots d’esquerra, ni captar la confiança del moviment contestatari de les acampades, ni del gruix dels activistes socials. ICV es beneficia de la manca de candidatures alternatives d’esquerres en moltes localitats i de la inexistència encara d’una alternativa anticapitalista forta i falta d’aquesta alternativa molta gent d’esquerres segueix optant per la política del “mal menor”. Construir aquesta alternativa és més necessari que mai, i permetre així que el malestar social s’expressi veritablement amb el suport a una opció anticapitalista no subalterna al PSC i lligada a les lluites socials.

L’impacte de la crisi a les barriades populars, combinat amb l’erosió de l’esquerra tradicional, genera fenòmens inquietants, que indiquen millor que qualsevol discurs la virulència de les contradiccions socials que s’han anat acumulant. Amb un discurs obertament racista, Plataforma per Catalunya aconsegueix entrar en municipis tan significatius del cinturó industrial metropolità com Hospitalet, Sant Boi o Santa Coloma – per no parlar de ciutats con Mataró, Igualada, Manlleu o Salt, a més de Vic. Igualment alarmant és l’èxit assolit pel PP a Badalona, sobre la base d’una campanya sense escrúpols, centrada en l’agitació xenòfoba i la crida a una guerra de pobres contra pobres. La dreta ha comprovat que el discurs de l’odi i la por “paga”. El futur d’una esquerra combativa tindrà aquí un terreny de batalla decisiu.

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista en aquestes eleccions municipals donava suport i/o participava a les candidatues de Des de Baix, les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV), la CUP-Alternativa per Barcelona (nascuda d’un pacte entre la CUP i Des de Baix) i a moltes candidatures alternatives locals que hi ha pel territori. El seu balanç global és molt bo i un pas endavant en la construcció d’una alternativa. Les candidatures alternatives del Vallès obtenen també una vintena de representants a Ripollet, Sabadell, Badia, Rubí, Castellar... Les tres candidatures de Des de Baix confirmen que hi ha espai i necessitat de noves candidatures anticapitaistes i alternatives. La candidatura de Des de Baix de St. Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) obté un regidor, i la de Cornellà un significatiu 2’3% dels vots, després d’una forta campanya militant i molt activista. La candidatura de Des de Baix a Girona obté el 0’58%, un resultat modest però un primer petit pas i un progrés respecte el resultat de les eleccions autonòmiques en aquesta ciutat. La candidatura CUP-Alternativa per Barcelona frega els 12.000 vots i se situa com la primera formació entre les que queden a les portes del consistori. Són resultats encoratjadors. Els resultats de les CUP al conjunt de Catalunya suposen un fort salt endavant per aquesta formació, ultrapassant el centenar de regidors i regidors i multiplicant per cinc els seus resultats anteriors. Més enllà dels èxits – en molts casos treballats durant anys – de l’esquerra independentista en un nombre creixent de localitats, la construcció d’una alternativa anticapitalista a passa per anar més enllà i buscar les confluències entre els diversos de l’esquerra, les diferents organitzacions i candidatures locals, avui dispersos en projectes diferents. Aquest és el repte del proper període.

Les acampades de la indignació expressen, no només una revolta contra la injustícia social, sinó la reivindicació d’una real democràcia participativa. Una cosa és segura: la ventada del 15-M sacsejarà tota l’esquerra i el conjunt del moviment sindical. L’impuls del 15-M i de les acampades ha de servir per arrencar un nou cicle de lluites contra els intents que la crisi la paguem tots i totes. Aquest moviment interpel•la igualment l’esquerra radical, qüestionant els vicis sectaris i l’esquematisme que massa cops desvirtuen els seus esforços. Ara ens correspon situar-nos en el nou escenari, apostant per una represa de la mobilització social com a única possibilitat d’aclarir un panorama que resultaria ombrívol, si ens atenguéssim només a la política oficial i a les institucions. Cadascú traurà les seves conclusions dels resultats d’aquestes eleccions. El govern de la Generalitat se sent legitimat per continuar amb la seva política de retallades pressupostàries i privatitzacions en sanitat, educació, cultura i serveis socials. La Plaça de Catalunya, conscient que les eleccions són un terreny en què els poderosos juguen amb les cartes marcades, crida a la federació de les lluites sindicals i socials que s’estan desenvolupant i convoca a una gran manifestació el proper 19-J davant el Parlament, en el mar d’una jornada d’acció del moviment a l’Estat espanyol i arreu del món. Vet aquí una cita ineludible per a totes i tots nosaltres.

+ Info:

2-M/15-M Arriba y abajo. Miguel Romero

Tres tsunamis. Joxe Iriarte, Bikila

Després del triomf de la dreta a les eleccions catalanes, unitat d’acció per resistir a l’ofensiva liberal, fer balanç del tripartit, forjar una esquerra de combat. Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com