contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 27 de febrer de 2011 | Manuel
I ara Líbia! L’ímpetu de les revoltes populars no decau. El cinisme dels nostres governants tampoc.

Comunicat d’Esquerra Anticapitalista, 23 de febrer de 2011

en castellà baix

El règim de Gaddafi s’enfonsa irremeiablement. Ho fa bombardejant el seu propi poble, devastant les ciutats del país. Heus aquí un altre tirà, instal·lat al poder des de fa dècades. Un altre "amic" - més recent, però no menys cortejat - de les metròpolis occidentals. Un més que, igual que Ben Alí o Mubarak, tenia un cadell ambiciós i sense escrúpols disposat a succeir-lo. Que poc temps fa de les solemnes recepcions ofertes per Sarkozy o Berlusconi! I què bons negocis es tancaven en un país ric en petroli i governat amb mà de ferro! Que l’hi preguntin a Repsol. O a la constructora Sacyr-Vallehermoso. O, millor encara, a la indústria britànica d’armament, que segueix encara sense qüestionar els seus multimilionaris contractes amb el règim libi.

El somriure condescendent que esbossaven alguns mitjans de comunicació evocant el "dictador d’opereta", s’esvaeix davant l’horror de l’opinió pública. Però, que ningú oblidi amb quins suports ha comptat Gaddafi fins a arribar a aquest bany de sang! Han calgut centenars de víctimes entre els manifestants de Bengasi, de Tobruk, de Trípoli - centenars! - perquè els governs europeus reclamessin educadament "la fi de la violència". Ni tan sols la fi del règim, no: "la de la violència". Ha estat necessari que el poble comencés a imposar-se als carrers, que l’Estat s’enfonsés, que ministres, diplomàtics i militars es declaressin en rebel·lia davant les matances ... perquè la Unió Europea expressés el seu desig d’una "transició democràtica" ... o perquè Repsol suspengués la seva producció.

A cada dictador que cau, els nostres governs diuen que els que queden són "diferents", més benignes. Però l’exèrcit i la policia de Kuwait reprimeixen la població treballadora que reclama els seus drets. L’exèrcit de Bahrain - base de la força naval americana al golf - dispara contra la ciutadania que exigeix llibertat. La dictadura iemenita pertany a la mateixa "quinta" que les seves germanes recentment caigudes. Pel que fa a Mohammad VI del Marroc ... és la nineta dels ulls de França i Espanya. El poble sahrauí ja sap que poc pesa la seva llibertat quan la UE negocia un acord pesquer amb Rabat. Preneu nota de les paraules de Zapatero o de Trinidad Jiménez acreditant el tarannà "modernitzador" de la monarquia ... ara que "només" hi ha hagut un grapat de víctimes en la repressió contra les manifestacions juvenils. Quan va morir Hassan II, la seva fortuna personal, dipositada en els bancs francesos, gairebé triplicava l’import del deute exterior marroquí. Aquesta estirp privilegiada no es plegarà tampoc amb facilitat als anhels de democràcia i justícia social del seu poble.

Però el seu torn arribarà. L’onada revolucionària que sacseja el món àrab segueix en ascens. Estats Units i les potències europees veuen com trontollen tots els dispositius que asseguraven el seu control sobre el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Els esdeveniments se succeeixen a tal velocitat que les cancelleries ni tan sols tenen temps de reajustar les seves agendes. Heus aquí que, precisament aquests dies, el "premier" britànic David Cameron encapçala la gira per la regió d’una nodrida delegació de fabricants d’armes, ansiosos per signar nous contractes. I mentre des de Brussel·les s’aboquen llàgrimes de cocodril per les víctimes de Gaddafi, l’OTAN es veu obligada a admetre una enèsima matança de civils a l’Afganistan.

I vet aquí que, justament avui, arriba a Madrid Simon Peres, president d’Israel. Un altre destacat membre de la Internacional Socialista, com ho van ser fins fa unes setmanes Ben Alí i Mubarak. Zapatero i Peres s’han afanyat a declarar que donen suport a "l’onada democratitzadora que recorre el món àrab". De debò? A pocs dies de la seva caiguda, dirigents laboristes israelians, competint en cinisme amb els seus homòlegs d’extrema dreta, aconsellaven públicament a Mubarak que no dubtés en segar la vida d’alguns centenars d’egipcis més per acabar amb la revolta. Gràcies a ella - i no a la voluntat d’Israel - s’està afluixant, des de la frontera amb Egipte, el bloqueig inhumà que tenalla la població de Gaza. Molt al contrari, els serveis secrets israelians col·laboren intensament amb les monarquies del Golf, temen la seva caiguda, atien a favor de la guerra contra l’Iran ...

Peres tampoc ha vingut sol. S’ha portat tota una delegació disposada a "estrènyer els vincles comercials" i la "cooperació" entre el Regne d’Espanya i Israel. Aquesta visita suposa un veritable insult al poble subjugat de Palestina. Els seus drets, tantes vegades invocats com traïts pels règims àrabs que avui cauen o trontollen, són inseparables dels anhels dels pobles que s’han posat en moviment. Millor que qualsevol discurs, aquesta lluita revela la talla moral dels nostres governs, de dreta o de centreesquerra, i de les multinacionals que els dicten la seva política: l’exterior, la de la col·laboració amb les dictadures més odioses, com la interior, la de l’austeritat i les retallades socials.

Els nostres aliats hi són fora.

A baix Gaddafi!

Salut a la revolució Líbia!

Boicot, desinversió i sancions contra Israel!

És hora que l’esquerra social i política es mobilitzi i faci entendre a la ciutadania fins a quin punt ens concerneix el vendaval emancipador que comença a aixecar-se.

¡Y ahora Libia! El ímpetu de las revueltas populares no decae. El cinismo de nuestros gobernantes tampoco.

El régimen de Gadafi se hunde irremediablemente. Lo hace bombardeando a su propio pueblo, devastando las ciudades del país. He aquí otro sátrapa, instalado en el poder desde hace décadas. Otro “amigo” – más reciente, pero no menos cortejado – de las metrópolis occidentales. Uno más que, al igual que Ben Alí o Mubarak, tenía un cachorro ambicioso y sin escrúpulos dispuesto a sucederle. ¡Qué poco tiempo hace de las solemnes recepciones ofrecidas por Sarkozy o Berlusconi! ¡Y qué buenos negocios se cerraban en un país rico en petróleo y gobernado con mano de hierro! Que se lo pregunten a Repsol. O a la constructora Sacyr-Vallehermoso. O, mejor aún, a la industria británica de armamento, que sigue aún sin cuestionar sus multimillonarios contratos con el régimen libio.

La sonrisa condescendiente que esbozaban algunos medios de comunicación evocando al “dictador de opereta”, se desvanece ante el horror de la opinión pública. Pero, ¡que nadie olvide con qué apoyos ha contado Gadafi hasta llegar a este baño de sangre! Han hecho falta centenares de víctimas entre los manifestantes de Bengasi, de Tobruk, de Trípoli - ¡centenares! – para que los gobiernos europeos reclamasen educadamente “el fin de la violencia”. Ni siquiera el fin del régimen, no: “el de la violencia”. Ha sido necesario que el pueblo empezase a imponerse en las calles; que el Estado se desmoronase; que ministros, diplomáticos y militares se declarasen en rebeldía frente a las matanzas… para que la Unión europea expresara su deseo de una “transición democrática”… o para que Repsol suspendiera su producción.

A cada dictador que cae, nuestros gobiernos dicen que los que quedan son “distintos”, más benignos. Pero el ejército y la policía de Kuwait reprimen a la población trabajadora que reclama sus derechos. El ejército de Bahrein – base de la fuerza naval americana en el Golfo - dispara contra la ciudadanía que exige libertad. La dictadura yemenita pertenece a la misma “quinta” que sus hermanas recién caídas. En cuanto a Mohamed VI de Marruecos… es la niña de los ojos de Francia y España. El pueblo saharaui ya sabe qué poco pesa su libertad cuando la UE negocia un acuerdo pesquero con Rabat. Tomad nota de las palabras de Zapatero o de Trinidad Jiménez acreditando el talante “modernizador” de la monarquía… ahora que “sólo” ha habido un puñado de víctimas en la represión contra las manifestaciones juveniles. Cuando murió Hassan II, su fortuna personal, depositada en los bancos franceses, casi triplicaba el montante de la deuda exterior marroquí. Esa estirpe privilegiada no se plegará tampoco con facilidad a los anhelos de democracia y justicia social de su pueblo.

Pero su turno llegará. La oleada revolucionaria que sacude el mundo árabe sigue en ascenso. Estados Unidos y las potencias europeas ven como se tambalean todos los dispositivos que aseguraban su control sobre el Norte de África y Oriente Medio. Los acontecimientos se suceden a tal velocidad que las cancillerías ni siquiera tienen tiempo de reajustar sus agendas. He aquí que, precisamente estos días, el “premier” británico David Cameron encabeza la gira por la región de una nutrida delegación de fabricantes de armas, ansiosos por firmar nuevos contratos. Y mientras desde Bruselas se vierten lágrimas de cocodrilo por las víctimas de Gadafi, la OTAN se ve obligada a admitir una enésima matanza de civiles en Afganistán.

Y he aquí que, justamente hoy, llega a Madrid Simon Peres, presidente de Israel. Otro destacado miembro de la Internacional Socialista, como lo fueron hasta hace unas semanas Ben Alí y Mubarak. Zapatero y Peres se han apresurado a declarar que apoyan “la ola democratizadora que recorre el mundo árabe”. ¿De verdad? A pocos días de su caída, dirigentes laboristas israelíes, compitiendo en cinismo con sus homólogos de extrema derecha, aconsejaban públicamente a Mubarak que no dudase en segar la vida de algunos cientos de egipcios más para acabar con la revuelta. Gracias a ella – y no a la voluntad de Israel - se está aflojando, desde la frontera con Egipto, el bloqueo inhumano que atenaza a la población de Gaza. Muy al contrario, los servicios secretos israelíes colaboran intensamente con las monarquías del Golfo, temen su caída, azuzan a favor de la guerra contra Irán…

Peres tampoco ha venido solo. Se ha traído a toda una delegación dispuesta a “estrechar los vínculos comerciales” y la “cooperación” entre el Reino de España e Israel. Semejante visita supone un verdadero insulto al pueblo sojuzgado de Palestina. Sus derechos, tantas veces invocados como traicionados por los regímenes árabes que hoy caen o se tambalean, son inseparables de los anhelos de los pueblos que se han puesto en movimiento. Mejor que cualquier discurso, esa lucha revela la catadura de nuestros gobiernos, de derecha o de centroizquierda, y de las multinacionales que les dictan su política: la exterior, la de la colaboración con las dictaduras más odiosas, como la interior, la de la austeridad y los recortes sociales.

Nuestros aliados están ahí fuera.

¡Abajo Gadafi!

¡Salud a la revolución Libia!

¡Boicot, desinversión y sanciones contra Israel!

Es hora de que la izquierda social y política se movilice y haga entender a la ciudadanía hasta qué punto nos concierne el vendaval emancipador que empieza a levantarse.

+ Info:

¡Apoyo a la revolución libia! ¡Fuera Gaddafi!
Buro Ejecutivo IV Internacional

Líbia: Las revoluciones árabes han sido hechas por los pueblos, no por EEUU. Seyyed Nasrallah; Gilbert Achcar; Santiago Alba Rico i altres

El pueblo de Libia vencerá (Consejo de Redacción de Marea Socialista (corriente del PSUV/Venezuela)) + ¿Qué pasa con Libia? Del mundo árabe a América Latina (Santiago Alba Rico y Alma Allende)

El plan de la OTAN es ocupar Libia. Fidel Castro

Libia: Cuando el barco se hunde… (Video sobre los acontecimientos con resumen en castellano)

Venezuela en la Qasba

No es momento de hacernos los distraídos. Raul Zibechi

Egipto: El Ejército contra los revolucionarios

Los precios internacionales de los alimentos y la revolución en Medio Oriente

Egipto: Los trabajadores, la clase media, la Junta Militar y la revolución permanente + Lo que no se conoce sobre Egipto + El 1848 árabe. Tariq Ali

Davant l’eixida del poder de Mubarak a Egipte. Després de Tunísia, El Caire.

Les revolucions estan en marxa a Egipte i a Tunísia. Buró de la Quarta Internacional

Libya And Beyond: What’s Next For Democracy?
Phyllis Bennis, ZNet February 2011

Interview: Egyptian and Tunisian people vs US dominance. Phyllis Bennis, The Real News Network, January 2011
The Egyptian people are not only demanding fair elections, but a different kind of democracy.


A la mateixa secció:


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com