contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 12 de febrer de 2011 | Manuel
Davant el pacte global entre Govern, sindicats majoritaris i patronal: aprofitar les escletxes i continuar les mobilitzacions.

Esquerra Anticapitalista, 8 de febrer de 2011

En castellà abaix

La situació política a l’Estat espanyol està marcada en aquestos moments, a més de per l’aprofundiment de la crisi i les polítiques antisocials i retallades governamentals, pel pacte social signat entre govern, la patronal i els sindicats majoritaris CC.OO i UGT. Aquest pacte, pel gran impacte dels seus continguts i per la voluntat desmobilitzadora que suposa, podem comparar-lo als “Pactes de la Moncloa” realitzats durant la Transició, però cal recordar que està tenint lloc en un context econòmic, social i polític molt diferent al d’aleshores.

Els factors decisius per a aquest fatal desenllaç han estat l’orientació de les direccions sindicals majoritàries, incapaços de tenir una estratègia de recanvi a la concertació , conjuntament a l’escassa pressió social existent.

L’objectiu polític del pacte signat per les direccions sindicals majoritàries sembla ser propiciar un escenari de pau social a canvi de què el PSOE ature els atacs més durs, almenys fins les pròximes eleccions. Tanmateix , aquest propòsit és il·lusori fins i tot a curt termini, no només perquè el PSOE està governant contra la seua base social- aplanant el terreny a una victòria electoral del PP i preparant-ho per a què aquest puga incrementar els atacs quan arriben al govern – sinó perquè la situació d’inestabilitat creada per la crisi comporta que qualsevol compromís per part del govern siga objectivament fràgil.

La situació posterior al 29-S i les causes del gir sindical

La resposta al 29S, malgrat l’extraordinari resultat en relació al difícil context en el qual es realitzà, no serví per obrir després de la vaga un procés de “remobilització”. Ni tan sols la mobilització ha continuat, abans del pacte, durant un temps suficient com per a permetre’ns arribar a aquest amb una correlació de forces més favorable. Fins i tot la batalla mediàtica pels resultats de la vaga es va perdre per la passivitat dels sindicats majoritaris en el temps immediatament posterior a aquesta.
CC.OO i UGT no han tingut la capacitat (ni tampoc la voluntat) de proposta de continuïtat de la mobilització després de la vaga i tornaren a deixar la iniciativa a la patronal (amb el capital financer a l’avantguarda) i al govern.

El secretari general de CC.OO i el seu sector han utilitzat una argumentació interna de tipus derrotista: basada en la debilitat del sindicalisme i la escassa resposta de la classe treballadora. Aquesta argumentació derrotista ha estat facilitada per la realitat d’escassa pressió social existent en aquestos moments i per la descomposició, igualment certa, de la base social i militant del sindicalisme, producte de dècades de concertació i desmobilització, a la qual han contribuït decisivament les pròpies direccions sindicals. Les dèbils manifestacions, poc i mal preparades per part de les direccions sindicals, del 18D semblen corroborar les tesi derrotistes (ESAN donà importància a aquestes manifestacions conscients del que ens hi jugàvem).

Cal tenir en compte la por de les direccions dels grans sindicats, molt imbuïts per la ideologia neoliberal, com ho demostra el discurs oficial sobre les pensions, i incrèdules davant la possibilitat de dissenyar polítiques fora del marc del capitalisme neoliberal, a desmarcar-se dels dictats de Brussel·les i els “mercats” financers.

Contiguts dels acords sobre les pensions.

Les direccions sindicals de CC.OO i UGT han acceptat una dura retallada de les pensions a canvi d’unes poques contrapartides en matèria de negociació col·lectiva i d’ajudes a gent aturada sense prestació ni subsidi i d’altres, totalment hipotètiques i diferides a futures negociacions.

Les línies mestres d’aquest acord són les següents:

- Els objectius inicials del govern pel que fa a la reforma de les pensions, quant a la magnitud de les retallades, s’ha complert completament.

- Implica una retallada del dret a pensió en un 20% de mitjana. El govern ha optat per reformar el sistema per la via de la retallada, sense potenciar pràcticament els ingressos d’aquest.

- S’amplia el període de còmput de 15 a 25 anys.

- Són necessaris 37 anys per assolir el 100% de la pensió, quan abans només feien falta 35.

- Es generalitza l’edat legal de jubilació als 67 anys. El col·lectiu que podrà jubilar-se als 65, serà cada vegada més xicotet. Cada cop menys gent podrà acumular, amb l’atur i la precarietat, 38,5 anys de cotització.

- El sacrifici l’assumirà principalment el col·lectiu laboral jove.

- Entre el 70% i el 80% de la classe treballadora veurà o bé reduïdes les seues pensions a un percentatge mínim del 26% (el mínim l’assoliran aquells que continuen jubilant-se als 65 anys amb 35 cotitzats) o bé obligades a perllongar la seua vida laboral més enllà dels 65 per augmentar la pensió.

- Només el 20% (el 10% en la pròxima dècada) de la gent assalariada es lliurarà, parcialment, dels efectes de la retallada. Però fins i tot aquest grup resultarà afectat per l’augment del període de còmput.

Altres aspectes com el manteniment de la Jubilació Parcial als 61 anys (però amb increments de la cotització tant del relleu com del rellevat), del període de carència mínim per poder obtenir pensió en 15 anys, el reconeixement de períodes de cotització per a excedències per maternitat o la obligatorietat de cotitzar dels becaris, a més de tenir la majoria d’ells importants limitacions, resulten irrellevants davant la gravetat de les retallades globals produïdes.

Conseqüències del Pacte Social i perspectives

En aquest període no s’ha pogut articular una franja social que pressionara des de baix i a l’esquerra les direccions dels sindicats majoritaris, encara que les manifestacions impulsades pel sindicalisme alternatiu han comptat amb major presència que les celebrades el 29-S.

La realitat és que la pressió per la dreta i la seua pròpia inconsistència ha fet claudicar a la direcció de CC.OO (a UGT n’hi havia menys dubtes). A través del seu portaveu, Fernando Lezcano, s’arribà a signar que es donava una senyal de tranquil·litat als mercats. En contra dels arguments públics de la majoria sindical, la senyal de debilitat social per la seua banda reforçarà les pressions dels mercats i especuladors sobre l’economia espanyola per seguir aprofundint les polítiques neoliberals. De fet la pressió dels especuladors es realitza allà on són visibles senyals de debilitat en la resposta social; en canvi la fortalesa de la mobilització genera incertesa i atenua la pressió.

Per tant, en un marc de crisi fiscal i de senyals de socialització del deute privat, els atacs als drets socials continuaran endavant. Al mateix temps, l’anomenat “pacte global” tindrà un cost enorme per a la classe treballadora i per als seus sectors més actius i conscients en termes de desorientació, desmoralització i desmobilització. La majoria sindical no sols avala la destrucció de l’estat del benestar, encara que públicament s’hi manifeste en contra, sinó que renúncia a l’acumulació de forces a mig termini amb la desmobilització , el descrèdit i la divisió de la classe (l’acord té un component corporativista ja que només salva una minoria de la classe que és precisament una part de la seua base sindical, sacrificant als sectors més precaris i a la joventut, quelcom que tindrà un enorme cost en termes d’unitat de classe).

Però el context general de desmobilització no exclou que es produïsquen dinàmiques diferents en funció de les especificats nacionals, regionals i locals. Les vagues generals del 27-E, a Euskadi i Galiza, indica que poden coexistir focus de resistència amb una situació global estatal de desmobilització. En el mateix sentit assenyalen les àmplies mobilitzacions de gent funcionària a Múrcia i Andalusia (que podria estendre’s, per atacs similars, a d’altres administracions autonòmiques, com la del País Valencià) o a les de la mineria de les conques lleoneses.

Com continuar ara la mobilització social?

EL principal perill en aquestos moments es deixar-se emportar per la desmoralització i el derrotisme. Aquestos poden afectar tant a sectors de l’esquerra de CC.OO i UGT (provocant la seua desvinculació del sindicalisme i de la lluita), com a l’esquerra política i sindical organitzada de la qual ESAN forma part i, de manera més àmplia, també a un sector significatiu de la classe treballadora.

Per a intentar evitar el que ha passat en la mesura de les nostres possibilitats cal situar el pacte social en un marc ampli, açò significa adonar-se’n que es produeix en un context de crisi que continua agreujant-se. Els atacs continuaran endavant i les resistències també. Les escletxes, per tant, existeixen objectivament, donada la crisi i l’evidència de la guerra social declarada contra la gent treballadora.

Tal com han evolucionat els fets, el més probable és que es produïsquen respostes de lluita en diferents països de la UE. Aquestes respostes han quedat fins ara aïllades, fet que ha facilitat la seua contenció per part dels governs, però encara així serveixen de mostra i d’exemple i no ha d’excloure’s que, finalment, es puga produir una certa coordinació entre elles.

Tampoc no s’han de descartar esclats socials sobtats i espontanis, que escapen no només a les direccions tradicionals sinó, fins i tot, a l’esquerra radical, com ja va succeir fa temps a les barriades franceses. En aquests casos l’absència d’orientació política- si aquesta no acaba cristal·litzant en el transcurs de la mobilització - constitueix un greu perill, afavorint la derrota i la posterior aprofitament dels fets per part de la dreta i la burgesia.

Cal acoblar-se doncs al període que s’inicia i ésser conscients que en termes generals serà de desmobilització, però s’ha de tenir present que aquesta no serà total i sense perdre la perspectiva dels canvis que es puguen produir en les dinàmiques socials, a sovint sorprenents.

Propostes i tasques per al pròxim període

1. Impulsar la lluita a través del sindicalisme combatiu

És fonamental donar suport als sector que puguen mantindre la flama de la mobilització i en aquest moment l’epicentre es traslladarà al sindicalisme alternatiu encara que aquest gaudisca d’un incidència social inferior.

En aquest sentit, suposaria un avanç poder organitzar amb tot el sindicalisme alternatiu, moviment socials i l’esquerra política una manifestació important a Madrid a mitjans-finals de Març que puga permetre injectar moral a una franja important d’activistes i mantindre viva la idea de la mobilització sostinguda. A més haurem d’intentar afavorir la convergència en aquesta manifestació i no un ventall d’iniciatives diferents.

Hem de tractar que la línia de treball d’aquestes manifestacions, plataformes, actes... tinguen una orientació que permeta la connexió amb sectors combatius de CC.OO i UGT. Aquesta convergència serà necessària per aproximar, mobilitzar i moralitzar un sector que va més enllà dels sectors d’avantguarda i puga arrossegar a sectors intermedis de la classe treballadora a la resistència social.

2. Treballar per influir a sectors de CC.OO

Els militants combatius, d’ESAN i d’altres organitzacions, que estan en CC.OO han d’aprofitar l’espai obert pel “gir” de la direcció que ha deixat a un sector de la seua base desorientada i defraudada. Hem d’articular un agrupament amb un format de corrent d’idees des de les realitats locals. Però també hem de portar les persones amb les quals ens puguem agrupar dintre del sindicalisme majoritari a les manifestacions i mobilitzacions que es produïsquen en l’àmbit del sindicalisme alternatiu com a proposta pràctica per a seguir lluitant.

3. Fer front el perill de la desmoralització

En aquest moment es tracta de saber que el panorama segueix sent inestable i que la crisi dificulta l’estabilitat política i econòmica. Açò no té perquè tenir un correlat en salts en la mobilització però en qualsevol cas les bretxes existeixen objectivament degut a la crisi i en particular la evidència de la “guerra” social declarada a les persones treballadores. En aquest panorama hem de seguir acumulant forces, treballar sobre la desmoralització d’un ampli sector i buscar bretxes possibles.


Frente al pacto global entre Gobierno, sindicatos mayoritarios y patronal: aprovechar las brechas y continuar las movilizaciones

Esquerra Anticapitalista / Izquierda Anticapitalista

8 de febrer de 2011

La situación política en el Estado español está marcada en estos momentos, además de por el ahondamiento de la crisis y de las políticas antisociales y de recortes gubernamentales, por el pacto social suscrito entre el gobierno, la patronal y los sindicatos mayoritarios CCOO y UGT. Dicho pacto, por el gran calado de sus contenidos y por la voluntad desmovilizadora que supone puede ser equiparado a los “Pactos de la Moncloa” realizados en la Transición, si bien ocurre en un contexto económico, social y político muy diferente al de entonces.

Los factores decisivos para este fatal desenlace han sido la orientación de las direcciones sindicales mayoritarias, incapaces de tener una estrategia de recambio a la concertación, junto con la escasa presión social existente.

El objetivo político del pacto firmado por las direcciones sindicales mayoritarias parece ser el de propiciar un escenario de paz social a cambio de que el PSOE frene los ataques más duros, al menos hasta las próximas elecciones. Sin embargo, tal propósito es ilusorio incluso en el corto plazo, no sólo porque el PSOE está gobernando contra su base social- allanando el terreno a una victoria electoral del PP y preparándolo para que éste pueda incrementar los ataques cuando llegue al gobierno - sino porque la situación de inestabilidad creada por la crisis conlleva que cualquier compromiso por parte del gobierno sea objetivamente frágil.

La situación posterior al 29-S y las causas del giro sindical

La respuesta al 29S, a pesar del extraordinario resultado en relación con el difícil contexto en que se realizó, no sirvió para abrir después de la huelga un proceso de removilización. Ni siquiera la movilización ha continuado, antes del pacto, durante un tiempo suficiente como para permitirnos llegar a éste con una correlación de fuerzas más favorable. Hasta la batalla mediática por los resultados de la huelga se perdió por la pasividad de los sindicatos mayoritarios en el tiempo inmediatamente posterior.

CCOO y UGT no han tenido ninguna capacidad (ni tampoco mucha voluntad) de propuesta de continuidad de la movilización después de la huelga y volvieron a dejar la iniciativa a la patronal (con el capital financiero a la cabeza) y al gobierno.

El secretario general de CCOO y su sector han utilizado una argumentación interna de tipo derrotista: la debilidad del sindicalismo y la baja respuesta de la clase trabajadora. Dicha argumentación derrotista ha venido facilitada por el hecho cierto de la escasa presión social existente en estos momentos y por la descomposición, igualmente cierta, de la base social y militante del sindicalismo, fruto de décadas de concertación y de desmovilización, a la que han contribuido decisivamente las propias direcciones sindicales. Las débiles manifestaciones, poco y mal preparadas por parte de las direcciones sindicales, del 18D parecieron corroborar las tesis derrotistas (IA dio importancia a estas manifestaciones sabiendo lo que ahí nos jugábamos).

Hay que tener en cuenta también el temor de las direcciones de los grandes sindicatos, muy imbuidas por la ideología neoliberal, como bien lo demuestra el discurso oficial sobre pensiones, e incrédulas frente a la posibilidad de diseñar políticas fuera del marco del capitalismo neoliberal, a desmarcarse de los dictados de Bruselas y de los “mercados” financieros.

Contenido del acuerdo sobre pensiones.

Los direcciones sindicales de CCOO y UGT han aceptado un recorte duro en las pensiones a cambio de una pocas contrapartidas en materia de negociación colectiva y de ayudas a gente parada sin prestación ni subsidio y de otras, totalmente hipotéticas y diferidas a futuras negociaciones.

Las líneas maestras de este acuerdo son las siguientes:

- Los objetivos iniciales del gobierno al respecto de la reforma de pensiones, en cuanto a la magnitud de los recortes, se han cumplido plenamente.

- Implica un recorte del derecho a la pensión en un 20% de media. El gobierno ha optado por reformar el sistema por la vía de recorte, sin potenciar apenas los ingresos del sistema.

- Se amplia el periodo de cómputo de 15 a 25 años.

- Se requieren 37 años para alcanzar el 100% de la pensión, cuando antes sólo se pedían 35.

- Se generaliza la edad legal de jubilación a 67 años. El colectivo que podrá jubilarse a los 65, será cada vez más pequeño. Cada vez menos gente podrá acumular, con el paro y la precariedad, 38,5 años de cotización.

- El sacrificio lo soportará principalmente el colectivo laboral joven.

- Entre el 70% y el 80% de la clase trabajadora verán o bien reducidas sus pensiones en un porcentaje mínimo del 26% (el mínimo lo alcanzan aquellas que se sigan jubilando a los 65 años con 35 cotizados) o bien se verán obligadas a prolongar su vida laboral más allá de los 65 para aumentar su pensión.

- Sólo el 20% (el 10% en la próxima década) de la gente asalariada se librará, parcialmente, de los efectos del recorte. Pero incluso este grupo resultará afectado por el aumento del periodo de cómputo.

Otros aspectos como el mantenimiento de la Jubilación Parcial a los 61 años (pero con incrementos de la cotización tanto del relevista como del relevado), del periodo de carencia mínimo para poder obtener pensión en 15 años, el reconocimiento de periodos de cotización para las excedencias por maternidad o la obligatoriedad de cotizar a los becarios, además de tener la mayoría de ellos importantes limitaciones, resultan irrelevantes ante la gravedad de los recortes globales producidos.

Consecuencias del Pacto Social y perspectivas

En este periodo no se ha podido articular a una franja social que presionara por abajo y a la izquierda a las direcciones de los sindicatos mayoritarios, aunque las manifestaciones impulsadas por el sindicalismo alternativo han contado con mayor presencia que las celebradas antes de la Huelga del 29-S.

El hecho es que la presión por la derecha y su propia inconsistencia ha hecho claudicar a la dirección de CCOO (en la de UGT había menos dudas). A través de su portavoz, Fernando Lezcano, se llegó a afirmar que se daba una señal de tranquilidad a los mercados. En contra de los argumentos públicos de la mayoría sindical, la señal de debilidad social por su parte fortalecerá las presiones de los mercados y especuladores sobre la economía española para seguir profundizando en las políticas neoliberales. De hecho la presión de los especuladores se realiza allí donde son visibles señales de debilidad en la respuesta social; por el contrario la fortaleza en la movilización les genera incertidumbre y atenúa la presión.

Por tanto, en un marco de crisis fiscal y de señales de socialización de la deuda privada, los ataques a los derechos sociales van a continuar. Al mismo tiempo, el llamado “pacto global” tendrá un coste enorme para la clase trabajadora y para sus sectores más activos y conscientes en términos de desorientación, desmoralización y desmovilización. La mayoría sindical no sólo avala la destrucción del estado del bienestar, por mucho que públicamente tenga que manifestar otra cosa, sino que renuncia a la acumulación de fuerzas en el medio plazo con la desmovilización, el descrédito y la división de la clase (el acuerdo tiene un componente corporativista ya que sólo salva a una minoría de la clase que es precisamente una parte de su base sindical, sacrificando a los sectores más precarios y a la juventud, algo que tendrá un enorme coste en términos de unidad de clase).

Pero el contexto general de desmovilización no excluye que se produzcan dinámicas diferentes en función de especificidades nacionales, regionales y locales. Las huelgas generales del 27-E , en Euskadi y Galiza, indica que pueden coexistir focos de resistencia con una situación global estatal de desmovilización. En el mismo sentido apuntan las amplias movilizaciones de gente funcionaria en Murcia y Andalucía (que podrían extenderse, por ataques similares, a otras administraciones autonómicas, como la del País Valencià) o las de la minería en las cuencas leonesas.

¿Cómo continuar ahora la movilización social?

El principal peligro en estos momentos es dejarse arrastrar por la desmoralización y el derrotismo. Éstos pueden afectar tanto a sectores de izquierdas de CCOO y UGT (provocando su desvinculación del sindicalismo y de la lucha), como a la izquierda política y sindical organizada de la que IA forma parte y, de manera más amplia, también a un sector significativo de la clase trabajadora.

Para intentar evitar lo anterior en la medida de lo posible hay que situar el pacto social en un marco amplio, lo cual significa darse cuenta de que se produce en el contexto de una crisis que sigue avanzando. Los ataques se continuarán produciendo y las resistencias también. Las brechas, por lo tanto, existen objetivamente, debido a las crisis y a la evidencia de la guerra social declarada a las gentes trabajadoras.

Tal como ya ha venido sucediendo, lo más probable es que se sigan produciendo respuestas de lucha en diferentes países de la UE. Dichas respuestas han permanecido hasta ahora aisladas, lo cual ha facilitado enormemente que fueran contenidas por los correspondientes gobiernos, pero aun asi sirven de muestra y de ejemplo y no ha de excluirse que, finalmente, se pueda producir una cierta coordinación entre ellas.

Tampoco hay que descartar estallidos sociales repentinos y espontáneos, que escapen no sólo a las direcciones tradicionales sino incluso a la izquierda radical, como ya sucedió hace un tiempo en las barriadas francesas. En tales casos la ausencia de orientación política- si ésta no acaba cristalizando en el curso de la movilización -constituye un grave peligro, facilitando la derrota y el posterior aprovechamiento de los hechos por la derecha y la burguesía.

Hay que acoplarse pues al periodo que se inicia sabiendo que en términos generales va a ser de desmovilización, pero teniendo presente que ésta no va a ser seguramente total y sin perder la perspectiva de los cambios que se puedan producir en las dinámicas sociales, los cuales a menudo son sorprendentes.

Propuestas y tareas para el próximo periodo

1. Impulsar la lucha a través del sindicalismo combativo

Es fundamental apoyar a los sectores que puedan mantener la llama de la movilización y en este momento el epicentro se va a trasladar al sindicalismo alternativo aunque esto tenga una incidencia social inferior.

A tales efectos, sería un avance poder organizar con todo el sindicalismo alternativo, movimientos sociales y la izquierda política una manifestación importante en Madrid a mediados-finales de Marzo que permita inyectar moral a una franja importante de activistas y mantener viva la idea de la movilización sostenida. Además debemos intentar favorecer la convergencia en dicha manifestación y que no tengamos varias iniciativas distintas.

Debemos tratar que en la línea de trabajo de estas manifestaciones, plataformas, actos... se tenga una orientación que permita la conexión con sectores combativos de CCOO y UGT. Esta convergencia será necesaria para acercar, movilizar y moralizar a un sector que va más allá de los sectores de vanguardia y pueda arrastrar a sectores intermedios de la clase trabajadora a la resistencia social.

2. Trabajar para influir en sectores de CCOO

Los militantes combativos, de IA y otras organizaciones, que están en CCOO tienen que aprovechar el espacio abierto por el “giro” de la dirección que ha dejado a un sector de su base desorientada y defraudada. Debemos articular algún agrupamiento con un formato más bien de corriente de ideas partiendo de las realidades locales. Pero también debemos llevar a la gente con la que podamos agruparnos dentro del sindicalismo mayoritario a las manifestaciones y movilizaciones que se den en el ámbito del sindicalismo alternativo como propuesta práctica para seguir luchando.

3. Hacer frente al peligro de desmoralización

En este momento se trata de saber que el panorama sigue siendo inestable y que la crisis dificulta la estabilidad política y económica. Esto no tiene por qué tener un correlato en saltos en la movilización pero en cualquier caso las brechas existen objetivamente debido a las crisis y en particular la evidencia de la guerra social declarada a las gentes trabajadoras. En ese panorama tenemos que seguir acumulando fuerzas, trabajar sobre la desmoralización de un sector amplio y buscar esas brechas posibles.


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com