contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 18 de novembre de 2010 | Manuel
Declaració 3a Conferència anticapitalista Europea

NPA (Francia), SWP (Reino Unido), Bloco de Esquerda (Portugal), Izquierda Anticapitalista (Estado español) i d’altres

Els dies 16 i 17 d’Octubre es va reunir a París la tercera Conferencia anticapitalista europea, promoguda pel SWP de Gran Bretanya i el NPA francès. Celebrat enmig d’un extraordinari clima d’agitació social –els delegats i delegades van assistir a la massiva manifestació del dissabte a la tarda contra la llei de Sarkosy que pretén retardar l’edat de la jubilació, aquesta trobada va contar amb la participació de 22 organitzacions procedents de 16 països.

Els debats es van centrar en l’anàlisi de la crisi sistèmica que sacseja tota Europa, en les respostes que han d’aportar les forces anticapitalistas i en la necessitat d’una coordinació efectiva dels seus esforços i iniciatives a escala continental enfront d’uns atacs contra els drets socials, democràtics i mediambientals que, en tots els països, segueixen les mateixes pautes regressives.

L’Europa capitalista, l’Europa del Banc Central Europeu, dels tractats de Maastricht i de Lisboa, de la “competència lliure i no falsejada”, aquest instrument de l’ofensiva desencadenada per les multinacionals i els seus Estats contra les treballadores i treballadors i contra els pobles, està en crisis.

Després d’haver mobilitzat àmpliament fons públics per salvar el sistema financer i els bancs després de la crisi de les hipoteques escombreries del 2007-2008, accentuant així el seu propi dèficit pressupostari, tots els governs d’Europa, una vegada dictada la seva voluntat a Grècia, invoquen aquest dèficit per imposar rigor i austeritat a la població. Els beneficis bancaris s’enlairen de nou impetuosament, però és el món del treball qui ha de pagar la factura de tot això. La causa de tal dèficit és ben coneguda, resulta evident: és la política de subvenció de la patronal i dels rics practicada pels Estats. Amb una mà els distribuïxen favors, amb l’altra els exoneren d’impostos. I, per si no fos poc, per finançar el dèficit engendrat per aquesta política, és a ells a qui acudeixen els Estats per a demanar crèdits!

D’aquesta manera, les finances de l’Estat són privatitzades.

El balanç és clar: l’anunciada reactivació econòmica que no s’ha produït i ja es comencen a escoltar nous cruixits en l’edifici del sistema. L’atur segueix creixent; excepte, parcialment, a Alemanya, els salaris romanen estancats o baixen; els serveis públics són desmantellats i malvenuts a la iniciativa privada. A escala internacional, es lliura una guerra oberta entre les diferents monedes. L’amenaça d’una nova crisi financera plana sobre l’economia mundial.

Tractant de desviar la còlera de les classes populars, els governs adulen els prejudicis xenòfobs i racistes mitjançant lleis que rebutgen reconèixer a la immigració com part de la ciutadania, tracten de dividir a la classe treballadora; designen a l’emigració o a determinats col·lectius – és el cas dels gitanos romanesos a França – com bocs expiatoris de la crisi. De tal manera, abonen el terreny a un nou populisme d’extrema dreta que progressa en tots els països. Una vegada més, les conseqüències d’aquesta crisi, els efectes de la qual s’insereixen en les profundes desigualtats de gènere existents, recauen amb especial virulència sobre les dones. A la precarietat generalitzada del treball femení, als salaris inferiors i a les discriminacions s’afegeixen l’amenaça de l’atur i una pressió redoblada a favor de la “tornada de les dones a la llar”. La degradació dels serveis públics i la penúria d’equipaments condemnen milions de dones a l’esclavitud domèstica. L’ascens dels integrismes sacralitzada l’opressió patriarcal. La decadència material i l’enfonsament de les estructures socials obren la via a l’explotació sexual i a un tràfic creixent de dones i de nens, a Europa i en la resta del món.

En resum: el fracàs de la política de les classes dominants i dels seus Estats arruïna les condicions de vida d’una franja cada vegada major de la població, amenaçant al mateix temps els drets democràtics per ella conquistats. S’ha tornat urgent ja detenir aquesta fugida endavant perillosa i destructiva, unint les forces del món del treball per invertir les actuals relacions de força, sense deixar-nos dividir per unes fronteres heretades del passat.

A través de tota Europa, les polítiques d’austeritat que s’han engegat han suscitat ja una àmplia resistència. El moment més intens es va produir a Grècia – en particular amb la vaga gairebé insurrecional del 5 de maig. Però, al llarg dels últims mesos, hem assistit igualment a protestes massives a Bèlgica, a França en l’Estat espanyol i en altres llocs. Altres països seguiran. (Mobilització de la FIOM a Itàlia, convocatòria de vaga general el 24-N a Portugal). La primera tasca de l’esquerra anticapitalista consisteix a donar suport les crides d’unitat sindical, afavorint que es produeixin a escala europea – com va ocórrer el passat 29 de setembre a Brussel·les -, construint les lluites sobre bases el més àmplies i militants possible, tractant d’assegurar que no es vegin soscavades per les temptatives de limitar-les i controlar-les per part de la burocràcia sindical i dels polítics socialdemòcrates.

Ens enfrontem a la mateixa política i hem de combatre-la conjuntament. Hem de coordinar-nos a nivell europeu per popularitzar les mesures d’urgència social, democràtica i ecològica indispensables perquè no siguem nosaltres i nosaltres qui paguem la seva crisi.

Refusar pagar els costos de la seva crisi

Per acabar amb el flagell de l’atur i la precarietat cal repartir el treball entre totes i tots a fi de garantir ocupació i salari i imposar la contractació massiva en els serveis públics.

Contra la pobresa i les desigualtats, revaloritzar el conjunt dels salaris i garantir l’accés a unes pensions dignes.

El dret efectiu a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació… exigeix detenir el sabotatge dels serveis públics i el seu reforçament, sota control de la població.

La unitat d’explotades i oprimits no coneix fronteres ni discriminacions. Totes i tots aquells que viuen i treballen en territori europeu són ciutadanes i ciutadans com els altres. Papers per a tothom!

Mentre els Estats imposen cínicament sacrificis a la població, dilapiden milers de milions en despeses d’armament i en la guerra d’Afganistan amb l’únic objectiu de preservar els seus interessos imperialistes. Cal acabar amb tal dispendi i posar fi a aquesta bruta guerra. Cal acabar amb l’OTAN i les despeses militars.

La crisi posa igualment de relleu el caràcter depredador del sistema basat en el benefici privat. Explotant sense fre els recursos naturals, acabant amb l’agricultura camperola, destruint ecosistemes sencers i provocant un escalfament global del planeta, el capitalisme amenaça la supervivència de la humanitat. El model energètic basat en els combustibles fòssils – així com la seva pretesa “alternativa nuclear” -, l’organització de la producció industrial i agrària, la distribució, els transports, el consum, l’ordenament de territoris i ciutats… tot està en qüestió. Com mai va ocórrer amb semblant intensitat en una etapa anterior, justícia i autogestió, projectes emancipadors i horitzó socialista esdevenen avui consubstancials del combat ecologista.

Per satisfer aquestes exigències populars fonamentals, cal anul·lar la deuta pública il·legítima; és a dir, cal acabar amb la submissió voluntària dels governs als bancs i als fons d’inversió financera. És necessari acabar amb la seva tirania expropiant-los i socialitzant completament el crèdit.

Conquerir la democràcia, el dret i els mitjans necessaris per decidir i controlar

Aquesta ruptura amb el capitalisme requereix una mobilització creixent i sostinguda de milions de persones, elevant la consciència del poder del moviment obrer i possibilitant la conquesta d’una democràcia que permeti a la classe treballadora i a la població intervenir directament en la gestió de la societat, en les empreses, en els serveis públics i les col·lectivitats.

Aquesta ruptura comporta, doncs, un canvi democràtic radical, l’organització de la població per establir, a tots els nivells, el seu control efectiu sobre la vida econòmica i social. Aquest canvi significa una ruptura amb les institucions concebudes per a la defensa de les classes privilegiades. I comporta, a través de les convulsions socials i polítiques propiciades per l’agreujament de la crisi, la constitució d’un govern sorgit de tals mobilitzacions, controlat per elles i capaç d’imposar el respecte als drets del món del treball. Per facilitar aquest objectiu, cal defensar la participació política de treballadores i treballadors i cal exigir la unitat en les lluites d’aquelles forces que es reclamen de la classe obrera i de l’esquerra enfront de la dreta i els seus programes neoliberals.

Trencar amb l’Europa de les finances, construir una Europa de les treballadores, els treballadors i els pobles

Volem avançar en la coordinació de les lluites a escala europea, treballar conjuntament per formular exigències i perspectives, posar-les en pràctica des d’avui mateix per esbrossar el camí cap a aquesta Europa de les classes treballadores i els pobles que desitgem.

Es tracta de preparar el futur des del nostre present. Les riqueses i els mitjans de produir-les existeixen. L’atur, la precarietat, la misèria, així com el seguici de sofriment i de violències socials que comporten, constituïxen el resultat d’una organització social injusta, d’un sistema d’explotació que es perpetua sobre la base d’una propietat privada capitalista i que la seva absurditat revela bruscament la crisi.

El futur pertany al socialisme, a l’apropiació social de tots els grans mitjans de producció, doncs el seu funcionament es basa ja en la cooperació de milers de milions de dones i homes a escala internacional.

París, 16 i 17 d’Octubre

Organitzacions participants: Gauche Anticapitaliste (Suïssa), Esquerra Anticapitalista (Estat espanyol), LCR-SAP (Bèlgica), POR (Estat espanyol), Bloco de Esquerda (Portugal), SEK (Grècia), ISL (Alemanya), En Lluita (Estat espanyol), DSIP (Turquia), SWP (Regne Unit), Aliança Vermella i Verda (Dinamarca), Internationale Socialisten (Holanda), People before profit (Irlanda), SWP (Irlanda), OKDE Spartakos (Grècia), Polska Partia Pracy (Polònia), Sinistra Critica (Itàlia), Mouvement pour le socialisme (Suïssa), Solidarités (Suïssa), The Red Party (Noruega), Partit socialista (Suècia), NPA (França).


Declaración de la 3ª Conferencia anticapitalista europea

Los días 16 y 17 de Octubre se reunió en París la 3a Conferencia Anticapitalista europea, promovida por el SWP de Gran Bretaña y el NPA francés. Celebrado en medio de un extraordinario clima de agitación social – los delegados y delegadas asistieron a la masiva manifestación del sábado por la tarde contra la ley de Sarkozy que pretende retrasar la edad de la jubilación -, este encuentro contó con la participación de 22 organizaciones procedentes de 16 países.

Los debates se centraron en el análisis de la crisis sistémica que sacude a toda Europa, en las respuestas que deben aportar las fuerzas anticapitalistas y en la necesidad de una coordinación efectiva de sus esfuerzos e iniciativas a escala continental frente a unos ataques contra los derechos sociales, democráticos y medioambientales que, en todos los países, siguen las mismas pautas regresivas.

Declaración de la 3ª Conferencia anticapitalista europea

París, 16 y 17 de Octubre

La Europa capitalista, la Europa del Banco Central Europeo, de los tratados de Maastricht y de Lisboa, de la “competencia libre y no falseada”, ese instrumento de la ofensiva desencadenada por las multinacionales y sus Estados contra las trabajadoras y trabajadores y contra los pueblos, está en crisis.

Después de haber movilizado ampliamente fondos públicos para salvar al sistema financiero y a los bancos tras la crisis de las subprimes del 2007-2008, acentuando así su propio déficit presupuestario, todos los gobiernos de Europa, una vez dictada su voluntad a Grecia, invocan ese déficit para imponer rigor y austeridad a la población. Los beneficios bancarios despegan de nuevo impetuosamente, pero es el mundo del trabajo quien tiene que pagar la factura por todo ello. La causa de tal déficit es harto conocida, resulta evidente: es la política de subvención de la patronal y de los ricos practicada por los Estados. Con una mano les distribuyen favores, con la otra les exoneran de impuestos. Y, por si fuera poco, para financiar el déficit engendrado por semejante política, ¡es a ellos a quienes acuden los Estados para pedir créditos!

De este modo, las finanzas del Estado son privatizadas.

El balance es claro: la anunciada reactivación económica que no se ha producido y ya se empiezan a oír nuevos crujidos en el edificio del sistema. El paro sigue creciendo; excepto, parcialmente, en Alemania, los salarios permanecen estancados o bajan; los servicios públicos son desmantelados y malvendidos a la iniciativa privada. A escala internacional, se libra una guerra abierta entre las distintas monedas. La amenaza de una nueva crisis financiera se cierne sobre la economía mundial.

Tratando de desviar la cólera de las clases populares, los gobiernos adulan los prejuicios xenófobos y racistas mediante leyes que rehúsan reconocer a la inmigración como parte de la ciudadanía, tratan de dividir a la clase trabajadora; designan a la emigración o a determinados colectivos – es el caso de los gitanos rumanos en Francia – como chivos expiatorios de la crisis. De tal modo, abonan el terreno a un nuevo populismo de extrema derecha que progresa en todos los países. Una vez más, las consecuencias de esta crisis, cuyos efectos se insertan en las profundas desigualdades de género existentes, recaen con especial virulencia sobre las mujeres. A la precariedad generalizada del trabajo femenino, a los salarios inferiores y a las discriminaciones se añaden la amenaza del paro y una presión redoblada a favor del “retorno de las mujeres al hogar”. La degradación de los servicios públicos y la penuria de equipamientos condenan millones de mujeres a la esclavitud doméstica.

En resumen: el fracaso de la política de las clases dominantes y de sus Estados arruina las condiciones de vida de una franja cada vez mayor de la población, amenazando al mismo tiempo los derechos democráticos por ella conquistados. Se ha tornado urgente ya detener esa fuga hacia delante peligrosa y destructiva, uniendo las fuerzas del mundo del trabajo para invertir las actuales relaciones de fuerza, sin dejarnos dividir por unas fronteras heredadas del pasado.

A través de toda Europa, las políticas de austeridad que se han puesto en marcha han suscitado ya una amplia resistencia. El momento más intenso se produjo en Grecia – en particular con la huelga casi insurreccional del 5 de mayo. Pero, a lo largo de los últimos meses, hemos asistido igualmente a protestas masivas en Francia en el Estado español y en otros lugares. Otros países seguirán. La primera tarea de la izquierda anticapitalista consiste en construir esas luchas sobre la base más amplia y militante posible, tratando de asegurar que no se vean zapadas por las tentativas de la burocracia sindical y de los políticos socialdemócratas en el sentido de limitarlas y controlarlas. Es igualmente importante apoyar los llamamientos de unidad sindical, favoreciendo que se produzcan a escala europea – como ocurrió el pasado 29 de septiembre en Bruselas.

Nos enfrentamos a la misma política y debemos combatirla conjuntamente. Debemos coordinarnos a nivel europeo para popularizar las medidas de urgencia social, democrática y ecológica indispensables para que no seamos nosotras y nosotros quienes paguemos su crisis.

Rehusar pagar los costes de su crisis

Para acabar con el azote del paro y la precariedad hay que repartir el trabajo entre todas y todos a fin de garantizar empleo y salario e imponer la contratación masiva en los servicios públicos.

Contra la pobreza y las desigualdades, revalorizar el conjunto de los salarios y garantizar el acceso a unas pensiones dignas.

El derecho efectivo a la vivienda, a la sanidad, a la educación… exige detener el sabotaje de los servicios públicos y su reforzamiento, bajo control de la población.

La unidad de explotadas y oprimidos no conoce fronteras ni discriminaciones. Todas y todos aquellos que viven y trabajan en territorio europeo son ciudadanas y ciudadanos como los demás. ¡Papeles para todos!

Mientras los Estados imponen cínicamente sacrificios a la población, dilapidan miles de millones en gastos de armamento y en la guerra de Afganistán con el único objetivo de preservar sus intereses imperialistas. Hay que acabar con semejante dispendio y poner fin a esa sucia guerra. Hay que acabar con la OTAN y los gastos militares.

La crisis pone igualmente de relieve el carácter depredador del sistema basado en el beneficio privado, explotando sin freno los recursos naturales, acabando con la agricultura campesina, destruyendo ecosistemas enteros y provocando un calentamiento global del planeta. Como nunca ocurriera con semejante intensidad en una etapa anterior, justicia y autogestión, proyectos emancipadores y horizonte socialista devienen hoy consubstanciales del combate ecologista.

Para satisfacer esas exigencias populares fundamentales, hay que anular la deuda pública ilegítima; es decir, hay que acabar con la sumisión voluntaria de los gobiernos a los bancos y a los fondos de inversión financiera. Es necesario acabar con su tiranía expropiándolos y socializando completamente el crédito.

Conquistar la democracia, el derecho y los medios necesarios para decidir y controlar

Esa ruptura con el capitalismo requiere una movilización creciente y sostenida de millones de personas, elevando la consciencia del poderío del movimiento obrero y posibilitando la conquista de una democracia que permita a la clase trabajadora y a la población intervenir directamente en la gestión de la sociedad, en las empresas, en los servicios públicos y las colectividades.

Semejante ruptura comporta, pues, un cambio democrático radical, la organización de la población para establecer, a todos los niveles, su control efectivo sobre la vida económica y social. Ese cambio significa una ruptura con las instituciones concebidas para la defensa de las clases privilegiadas. Y comporta, a través de las convulsiones sociales y políticas propiciadas por la agravación de la crisis, la constitución de un gobierno surgido de tales movilizaciones, controlado por ellas y capaz de imponer el respeto a los derechos del mundo del trabajo. Para facilitar ese objetivo, hay que defender la participación política de trabajadoras y trabajadores y hay que exigir la unidad en las luchas de aquellas fuerzas que se reclaman de la clase obrera y de la izquierda frente a la derecha y sus programas neoliberales.

Romper con la Europa de las finanzas, construir una Europa de las trabajadoras, los trabajadores y los pueblos.

Queremos avanzar en la coordinación de las luchas a escala europea, trabajar conjuntamente para formular exigencias y perspectivas, ponerlas en práctica desde hoy mismo para desbrozar el camino hacia esa Europa de las clases trabajadoras y los pueblos que deseamos.

Se trata de preparar el futuro desde nuestro presente. Las riquezas y los medios de producirlas existen. El paro, la precariedad, la miseria, así como el cortejo de sufrimiento y de violencias sociales que conllevan, constituyen el resultado de una organización social injusta, de un sistema de explotación que se perpetúa sobre la base de una propiedad privada capitalista y cuya absurdidad revela bruscamente la crisis.

El futuro pertenece al socialismo, a la apropiación social de todos los grandes medios de producción, pues su funcionamiento se basa ya en la cooperación de miles de millones de mujeres y hombres a escala internacional.

Organizaciones firmantes: Gauche Anticapitaliste (Suiza), Izquierda Anticapitalista (Estado español), LCR-SAP (Bélgica), POR (Estado español), Bloco de Esquerda (Portugal), SEK (Grecia), ISL (Alemania), En Lucha (Estado español), DSIP (Turquía), SWP (Reino Unido), Alianza Roja y Verde (Dinamarca), Internationale Socialisten (Holanda), People before profit (Irlanda), SWP (Irlanda), OKDE Spartakos (Grecia), Polska Partia Pracy (Polonia), Sinistra Critica (Italia), Mouvement pour le socialisme (Suiza), Solidarités (Suiza), The Red Party (Noruega), Partido socialista (Suecia), NPA (Francia)

Font: Revolta Global


A la mateixa secció:


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda


Francia: La intervención del anticapitalista Poutou (NPA) provocó un giro en el debate presidencial


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com