contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 18 de novembre de 2010 | Manuel
Què ens ha ensenyat la Vaga General del 29-S i com continuar?

Declaració d’Esquerra Anticapitalista País Valencià

1. L’escenari de partida per a la Vaga General era pobre i difícil. Els antecedents d’una política sindical de concertació social, la signatura d’acomiadaments, la signatura de convenis indignes (com en el sector sociosanitari), la falta de vida interna i democràtica en els sindicats majoritaris. Més de 500.000 persones en l’atur en el País Valencià i més de 4 milions en el conjunt de l’estat, la gran majoria dels treballadors amb contractes precaris i treballant per a empreses xicotetes i mitjanes (nota 1). Al País Valencià no s’han desenvolupat lluites exemplars guanyades per la gent treballadora. L’exemple de la Ford, a L’Horta, amb maniobres UGT-empresa contra els interessos dels treballadors o el cas de Chanitas, a L’Alacantí, amb 8 persones acomiadades per muntar una llista electoral de CCOO sense un mínim de lluita sindical i amb maniobres contra la mobilització per part de la UGT. O la mobilització exemplar de l’ensenyament que, després de l’auge de fa dos anys sense que aconseguira canviar la política antieducativa del PP valencià, pateix ara agressions més grans, a les quals, de moment, solament hi ha respostes puntuals en un escenari de privatització forçada. A aquest escenari s’afig la por als acomiadaments, la pressió mediàtica de la burgesia que tracta d’intoxicar i ocultar l’abast real de la contrareforma, la pressió de l’empresariat, així com la indecisió i els missatges contradictoris en la premsa, fins a l’últim dia, dels dirigents de CCOO i UGT davant la Vaga General.

2. Amb aquest escenari, el resultat de la Vaga General no pot ser considerada un fracàs. Ha sigut un èxit de les i els treballadors que s’han mobilitzat de forma solidària pels drets de totes i tots, així com de la mobilització promoguda pels sindicats convocants. Mostra que queda resistència social. S’ha donat un senyal de força. Es van deixar a part les diferències i el dia de la vaga tots erem d’acord a mobilitzar-nos contra les mesures del govern, i així van parar els polígons més importants.

Ha sigut un èxit el fet de mostrar clarament que hi ha dos bàndols en lluita, la gent treballadora enfront dels empresaris, financers, banquers, els seus mitjans de comunicació i els seus partits i els seus governs. La Vaga General ha permès que la informació sobre l’eixida a la crisi que està imposant el capital arribe a molta gent que abans no ho tenia clar. Han sigut un èxit les aliances i relacions de confiança que s’han desenvolupat en la lluita, en la seua preparació i en els piquets. El fracàs és d’un govern garant dels privilegis dels rics.

No obstant això, l’èxit o no de la Vaga General només pot entendre’s de forma dinàmica. Depèn del que succeïsca, de la política que adopten, fonamentalment, els dirigents sindicals de CCOO i UGT. Si la força de la Vaga General s’utilitza per a pactar alguns retocs a la contrareforma, només caldrà parlar d’un fracàs per a la gent treballadora. Si la mobilització de la Vaga General és un factor inicial de motivació, informació, participació, d’enfortiment de la resistència social, d’establiment d’aliances amb altres moviments socials, d’escalfament per a noves Vagues Generals, es podrà considerar un èxit.

3. La VG del 29-S també ha mostrat la fragmentació de la classe treballadora. Van ser a la vaga aquells afectats directament (treballadors de la indústria i alguns en centres de treball grans). No van ser aquells que ja viuen en un règim de precarietat i submissió forçada a les necessitats de l’empresari, especialment en empreses xicotetes i mitjanes (ací regna la por a perdre l’ocupació i la resignació - si ja treball en precari i em diuen que la reforma és precarietat, doncs a mi no m’afecta aquesta mobilització, jo no guanye gens, en tot cas em quedaré com estic-). Tampoc no van ser a la vaga aquells que pensen que a ells no els afecten les contrareformes de forma propera (malgrat la retallada de sous, és el cas dels treballadors/es a la sanitat i l’educació; una idea difosa és la que amb 4 milions d’aturats bastant és el fet de tenir una ocupació). Tampoc van participar en la VG aquells que tenen un petit comerç, els qui malgrat no ser assalariats i no afectar-los la reforma laboral, sí que estan afectats per la contrareforma de les pensions i per les polítiques econòmiques que empobreixen la classe treballadora, els seus clients, així com per la falta de crèdit dels bancs. Mentre que el missatge antivaga va ser feixuc, el missatge de que la Vaga General també era seua no es va escoltar. Sobre aquesta fragmentació de la gent treballadora s’assenta el poder de l’ofensiva antisindical iniciada per la burgesia.

4. Una qüestió clau, per tant, és com combatre la fragmentació de la gent treballadora. Com unir els treballadors de la indústria i de les grans empreses amb els treballadors d’empreses xicotetes i mitjanes i amb els treballadors de l’administració pública. Com unir els actius amb els aturats. Com generar unitat i solidaritat. Aquest treball és difícil en les condicions actuals. Implica un canvi d’estratègia sindical, d’aproximació a la gent treballadora, de parlar i escoltar, de defensar els llocs de treball, de no pactar i de mobilitzar per unes condicions dignes de treball. Molts treballadors han viscut la signatura de convenis indignes per part dels sindicats. També en l’administració pública s’ha viscut la submissió a les "necessitats" de mercantilización i privatització, seguint les ordenes del FMI i de la Unió Europea, dels alts gestors i dels polítics del PP i del PSOE. Així, en la sanitat, s’ha viscut la precarització de les relacions laborals sense oposició i, a voltes, amb recompenses econòmiques als grups A (carrera professional) pactades amb els sindicats (Acord Marc). La conseqüència és una visió individualista, antisolidària, o de resignació, que s’ha apoderat de l’imaginari de molts treballadors (no m’importa el que els passe a uns altres, amb el que m’ha costat a mi, que uns altres s’esforcen pel seu).

5. Quines reivindicacions són objectivament necessàries?: Tirar arrere les retallades socials, les contrareformes laboral i de les pensions són les prioritats. Així mateix, hem d’exigir una reforma fiscal centrada en les rendes més altes i la lluita contra el frau fiscal, una Banca pública sota control social amb la meta d’arribar a la nacionalització del conjunt del sistema financer i la dimissió del governador del Banc d’Espanya, nomenat pel govern, el qual és representant dels interessos de la banca, responsable directe de la crisi, garant de l’adreça neoliberal de la política econòmica i suport del Pla de Gobernanza Econòmica de la Comissió Europea. Al costat d’aquesta mobilització per la defensa dels nostres drets hem d’aconseguir convenis dignes, oposar-nos a qualsevol acomiadament, controlar l’activitat de les empreses, exigir treball per a tots i totes (mitjançant la disminució de la jornada de treball sense disminució de salari), un salari mínim de 1200 euros i el dret a un ingrés social equivalent per a totes les persones en atur. La retirada del Pla Bolonya, que fa de l’Educació un negoci però que a més privatitza la investigació en un moment en el qual el canvi de model requereix de forta inversió pública en la mateixa i que els seus resultats estiguen al servei de tota la població.

6. Caminar cap a una segona Vaga General. Només la confrontació amb els poderosos pot arrancar victòries. Es requereix una mobilització contundent, sense fissures. Els treballadors de Grècia i França marquen el camí. La lluita es basa en la unitat, a colpejar junts per a defensar els nostres drets i avançar en la consecució dels nostres objectius anticapitalistes. La unitat entorn d’objectius clars de confrontació pels nostres drets estimula, la fragmentació i la confusió desmoralitza.
Les plataformes per la Vaga General i contra les Retallades de L’Alacantí, en La Marina Baixa o a Asp-Monòver, on han participat tots els sindicats convocants (CCOOPV, CGT, Intersindical Valenciana i UGTPV), partits i alguns moviments socials són exemples a seguir, a ampliar i estendre. Els dirigents de CCOO i UGT en algunes comarques i sectors han d’entendre que el seu sectarisme ha de desaparèixer si es vol reeixir en la mobilització. Cal la Unitat Sindical cap a una segona Vaga General. S’ha d’afavorir la unitat del moviment obrer amb els moviments socials i amb la joventut. Les retallades ens afecten a tots i afecten el nostre futur.

Els dirigents dels grans sindicats segueixen parlant de la necessitat de retirar la contrarreforma laboral i de mantenir la mobilització. No obstant això, encara no han aclarit, de forma completa, què pensen fer perquè el govern retire la reforma aprovada i canvie la seua política econòmica. Existeix el perill de que tornen a “negociar” com abans i que finalment acaben acceptant la reforma amb petits canvis o que es trenque la unitat d’acció allí on es va aconseguir. Aqueix és l’objectiu de la recent remodelació del govern de Zapatero: posar cimbells, com el nou ministre de treball, perquè Toxo i Mendez piquen. El seu objectiu és salvar als capitalistes a costa de la gent treballadora. Primer que retiren les contrareformes i després ja parlarem.

L’activació de les seccions sindicals i no solament dels delegats, les assemblees, la reunió de comitès d’empresa per a preparar i desenvolupar aturs i vagues sectorials escalonades allí on siga possible, la mobilització en el carrer i preparar en comú, per territoris i sectors, la segona vaga general són elements imprescindible per a l’èxit de la gent treballadora.

La convocatòria unitària de manifestacions per als mesos de novembre i de desembre, així com continuar amb les tasques d’informació entre la gent treballadora ens semblen posicions adequades.

7. S’imposa portar avant una altra pràctica sindical en les lluites quotidianes per a aconseguir convenis dignes, oposar-nos a qualsevol acomiadament, controlar l’activitat de les empreses i exigir treball per a tots i totes.

Unir a la gent treballadora imposa també el desenvolupament d’una activitat presindical com el desenvolupament de grups de treballadors/as en atur o en precari. Formar grups d’informació, anar allí on treballa la gent en precari i difondre l’existència d’aquests grups.

8. Finalment, es necessita reforçar la capacitat de moviment de la part més autònoma, resistent i solidària dels treballadors sindicats i no sindicats, amb independència del sindicat al que pertanyen. Aquesta part de treballadors sindicats, habitualment, no té una llera d’expressió dins dels sindicats majoritaris. Cal mantenir la unitat de la gent que s’ha mobilitzat als piquets per a fer tasques d’informació, de solidaritat amb els represaliats de la VG, de denúncia, i de control de l’activitat dels dirigents sindicals.

9. ESAN formarà part d’aquelles organitzacions i persones que s’esforcen a construir mobilitzacions unitàries per a parar les retallades, les contrareformas laboral i la de les pensions. Esquerra Anticapitalista dóna el seu ple suport a les convocatòries que ja s’han fet públiques per part de diferents forces sindicals:

El 27 de Novembre: Manifestació a València (Hem de parar-los els peus! 12 h, Pça de Sant Agustí) convocada per la Plataforma pels Drets Socials i repartiment d’octavetes en els centres del Corte Inglés a Alacant contra les seues polítiques antiobreres per la Plataforma de Lluita contra les Retallades.

L’11 de Desembre: segona Marxa per la Dignitat (eixida des del Mercat de Teulada a les 10 hores, Alacant), convocada per la Plataforma de Lluita Contra les Retallades

El 18 de Desembre: Manifestacions convocades pels sindicats a Alacant, València i Castelló

Joves, treballadors/es, aturats/des, precaris/es i estudiants imposarem el rebuig a la contrareforma del govern !!

Per la unitat dels treballadors i treballadores contra la contrareforma laboral i de les pensions, contra els acomiadaments, per contractes dignes i per treball per a tots i totes !!

Pels nostres drets enfront dels seus privilegis!!

Per una segona Vaga General !!


¿Qué nos ha enseñado la Huelga General del 29-S y cómo continuar?

1. El escenario de partida para la Huelga General era pobre i difícil. Los antecedentes de una política sindical de concertación social, la firma de despidos, la firma de convenios indignos (como en el sector sociosanitario), la falta de vida interna y democrática en los sindicatos mayoritarios. Más de 500.000 personas en el paro en el País Valencià y más de 4 millones en el conjunto del estado, la gran mayoría de los trabajadores con contratos precarios y trabajando para empresas pequeñas y medianas (nota 1). Al País Valencià no se han desarrollado luchas ejemplares ganadas por la gente trabajadora. El ejemplo de la Ford, a L’Horta, con maniobras UGT-empresa contra los intereses de los trabajadores o el caso de Chanitas, a L’Alacantí, con 8 personas despedidas por montar una lista electoral de CCOO sin un mínimo de lucha sindical y con maniobras contra la movilización por parte de la UGT. O la movilización ejemplar de la enseñanza que, tras el auge de hace dos años sin que lograra cambiar la politica antieducativa del PP valenciano, sufre ahora agresiones mayores, a las que, de momento, solo hay respuestas puntuales en un escenario de privatización forzada. A este escenario se añade el miedo a los despidos, la presión mediática de la burguesía que trata de intoxicar y ocultar el alcance real de la contrareforma, la presión del empresariado, así como la indecisión y los mensajes contradictorios en la prensa, hasta el último día, de los dirigentes de CCOO y UGT ante la Huelga General.

2. Con este escenario, el resultado de la Huelga General no puede ser considerada un fracaso. Ha sido un exito de las y los trabajadores que se han movilizado de forma solidaria por los derechos de todas y todos, así como de la movilización promovida por los sindicatos convocantes. Muestra que queda resistencia social. Se ha dado una señal de fuerza. Se dejaron a parte las diferencias y el día de la huelga todos estabamos de acuerdo en movilizarnos contra las mediads del gobierno, y así pararon los polígonos más importantes.

Ha sido un éxito el mostrar claramente que hay dos bandos en lucha, la gente trabajadora frente a los empresarios, financieros, banqueros, sus medios de comunicación y sus gobiernos. La Huelga General ha permitido que la información sobre la salida a la crisis que está imponiendo el capital llegue a mucha gente que antes no lo tenía claro. Han sido un éxito las alianzas y relaciones de confianza que se han desarrollado en la lucha, en su preparación y en los piquetes. El fracaso es de un gobierno garante de los privilegios de los ricos.

Sin embargo, el éxito o no de la Huelga General sólo puede entenderse de forma dinámica. Depende de lo que suceda, de la política que adopten, fundamentalmente, los dirigentes sindicales de CCOO y UGT. Si la fuerza de la HG se utiliza para pactar algunos retoques a la contrareforma, sólo cabrá hablar de un fracaso para la gente trabajadora. Si la movilización de la HG es un factor inicial de motivación, información, participación, de fortalecimiento de la resistencia social, de establecimiento de alianzas con otros movimientos sociales, de calentamiento para nuevas HGs, se podrá considerar un éxito.

3. La HG del 29-S también ha mostrado la fragmentación de la clase trabajadora. Fueron a la huelga aquellos afectados directamente (trabajadores de la industria y algunos en centros de trabajo grandes). No fueron aquellos que ya viven en un régimen de precariedad y sumisión forzada a las necesidades del empresario, especialmente en empresas pequeñas y medianas (aquí reina el miedo a perder el empleo y la resignación - si ya trabajo en precario y me dicen que la reforma es precariedad, pues a mí no me afecta esta movilización, yo no gano nada, en todo caso me quedaré como estoy-). Tampoco fueron a la huelga aquellos que piensan que a ellos no les afectan las contrareformas de forma cercana (trabajadores en sanidad y educación; una idea difundida es la de que con 4 millones de parados bastante es el hecho de tener un empleo). Tampoco participaron en la HG quienes tienen un pequeño comercio, quienes a pesar de no ser asalariados y no afectarles la reforma laboral, sí que están afectados por la contrareforma de las pensiones y por las políticas económicas que empobrecen a la clase trabajadora, sus clientes, así como por la falta de crédito de los bancos. Mientras que el mensaje antihuelga fue machacón, el de que la Huelga General también era suya no se escuchó. Sobre esta fragmentación de la gente trabajadora se asienta el poder de la ofensiva antisindical iniciada por la burguesía.

4. Una cuestión clave, por tanto, es cómo combatir la fragmentación de la gente trabajadora. Cómo unir los trabajadores de la industria y de las grandes empresas con los trabajadores de empresas pequeñas y medianas y con los trabajadores de la administración pública. Cómo unir los activos con los parados. Cómo generar unidad y solidaridad. Este trabajo es difícil en las condiciones actuales. Implica un cambio de estrategia sindical, de aproximación a la gente trabajadora, de hablar y escuchar, de defender los puestos de trabajo, de no pactar y de movilizar por unas condiciones dignas de trabajo. Muchos trabajadores han vivido la firma de convenios indignos por parte de los sindicatos. También en la administración pública se ha vivido la sumisión a las "necesidades" de mercantilización y privatización, siguiendo las ordenes del FMI y de la Unión Europea, de los altos gestores y de los políticos del PP y del PSOE. Así, en la sanidad, se ha vivido la precarización de las relaciones laborales sin oposición y, a veces, con recompensas económicas a los grupos A (carrera profesional) pactadas con los sindicatos (Acuerdo Marco). La consecuencia es una visión individualista, antisolidaria, o de resignación que se ha apoderado del imaginario de muchos trabajadores (no me importa lo que les pase a otros, con lo que me ha costado a mí, que otros se esfuercen por lo suyo).

5. ¿Qué reivindicaciones son objetivamente necesarias?: Echar atrás los recortes sociales, las contrareformas laboral y de las pensiones son las prioridades. Así mismo, debemos exigir una reforma fiscal centrada en las rentas más altas y la lucha contra el fraude fiscal, una Banca pública bajo control social con la meta de llegar a la nacionalización del conjunto del sistema financiero y la dimisión del gobernador del Banco de España, nombrado por el gobierno, el cual es representante de los intereses de la banca, responsable directo de la crisis, garante de la dirección neoliberal de la política económica y apoyo del Plan de Gobernanza Económica de la Comisión Europea. Junto a esta movilización por la defensa de nuestros derechos debemos conseguir convenios dignos, oponernos a cualquier despido, controlar la actividad de las empresas, exigir trabajo para todos y todas (mediante la disminución de la jornada de trabajo sin disminución de salario), un salario mínimo de 1200 euros y el derecho a un ingreso social equivalente para todas las personas en paro. La retirada del Plan Bolonia, que hace de la Educación un negocio pero que además privatiza la investigación en un momento en el que el cambio de modelo requiere de fuerte inversión pública en la misma y que sus resultados estén al servicio de toda la población.

6. Caminar hacia una segunda Huelga General. Sólo la confrontación con los poderosos puede arrancar victorias. Se requiere una movilización contundente, sin fisuras. Los trabajadores de Grecia y Francia marcan el camino. La lucha se basa en la unidad, en golpear juntos para defender nuestros derechos y avanzar en la consecución de nuestros objetivos anticapitalistas. La unidad en torno a objetivos claros de confrontación por nuestros derechos estimula, la fragmentación y la confusión desmoraliza.

Las plataformas por la Huelga General y contra los Recortes de L’Alacantí, en La Marina Baixa o en Asp-Monòver, donde han participado todos los sindicatos convocantes (CCOOPV, CGT, Intersindical Valenciana y UGTPV), partidos y algunos movimientos sociales son ejemplos a seguir, a ampliar y extender. Los dirigentes de CCOO y UGT en algunas comarcas y sectores deben entender que su sectarismo debe desaparecer si se quiere tener exito en la movilización. Es necesaria la Unidad Sindical hacia una segunda Huelga General. Se ha de favorecer la unidad del movimiento obrero con los movimientos sociales y con la juventud. Los recortes nos afectan a todos y afectan nuestro futuro.

Los dirigentes de los grandes sindicatos siguen hablando de la necesidad de retirar la contrarreforma laboral y de mantener la movilización. Sin embargo, aun no han aclarado, de forma completa, qué piensan hacer para que el gobierno retire la reforma aprobada y cambie su política económica. Existe el peligro de que vuelvan a “negociar” como antes y que finalmente acaben aceptando la reforma con pequeños cambios o de que se rompa la unidad de acción allí donde se consiguió. Ese es el objetivo de la reciente remodelación del gobierno de Zapatero: poner señuelos, como el nuevo ministro de trabajo, para que Toxo y Mendez piquen. Su objetivo es salvar a los capitalistas a costa de la gente trabajadora. Primero que retiren las contrareformas y luego ya hablaremos.

La activación de las secciones sindicales y no sólo de los delegados, las asambleas, la reunión de comités de empresa para preparar y desarrollar paros y huelgas sectoriales escalonadas allí donde sea posible, la movilización en la calle y preparar en común, por territorios y sectores, la segunda huelga general son elementos imprescindible para el exito de la gente trabajadora.

La convocatoria unitaria de manifestaciones para los meses de noviembre y de diciembre, así como continuar con las tareas de información entre la gente trabajadora nos parecen posiciones adecuadas.

7. Se impone llevar adelante otra práctica sindical en las luchas cotidianas para conseguir convenios dignos, oponernos a cualquier despido, controlar la actividad de las empresas y exigir trabajo para todos y todas.

Unir a la gente trabajadora impone también el desarrollo de una actividad presindical como el desarrollo de grupos de trabajadores/as en paro o en precario. Formar grupos de información, ir allí donde trabaja la gente en precario y difundir la existencia de estos grupos.

8. Por último, se necesita reforzar la capacidad de movimiento de la parte más autónoma, resistente y solidaria de los trabajadores sindicados y no sindicados, con independencia del sindicato al que pertenezcan. Esta parte de trabajadores sindicados, habitualmente, no tiene un cauce de expresión dentro de los sindicatos mayoritarios. Es necesario mantener la unidad de la gente que se ha movilizado en los piquetes para realizar las tareas de información, el trabajo de de solidaridad con los/las represaliados/as de la Huelga General, de denuncia, y de control de la actividad de los dirigentes sindicales.

9. ESAN formará parte de aquellas organizaciones y personas que se esfuerzan en construir mobilizaciones unitarias para parar los recortes, las contrareformas laboral y la de las pensiones. Esquerra Anticapitalista da su pleno apoyo a las convocatorias que ya se han hecho públicas por parte de diferentes fuerzas sindicales:

El 27 de Noviembre: Manifestación en València (12 h, Pça de Sant Agustí) convocada por la Plataforma por los Derechos Sociales y reparto de octavillas en los centros de el Corte Ingles en Alacant contra sus políticas antiobreras por la Plataforma de Lucha contra los Recortes.

El 11 de Diciembre: segunda Marcha por la Dignidad (salida desde el Mercado de Teulada a las 10 horas, Alacant), convocada por la Plataforma de Lucha Contra los Recortes

El 18 de Diciembre: Manifestaciones convocadas por los sindicatos en Alacant, València y Castelló

Jóvenes, trabajadore/as, parados/as, precarios/as y estudiantes impondremos el rechazo a la contrareforma del gobierno !!

Por la unidad de los trabajadores y trabajadoras contra la contrareforma laboral y de las pensiones, contra los despidos, por contratos dignos y por trabajo para todos y todas !!

¡¡Por nuestros derechos frente a sus privilegios!!

Por una segunda HG !!

Nota:

1. Segons les dades de l’Instituto Nacional de Estadística, en el País Valencià, per al 2009, la distribució d’empreses és la següent: total 169.867 empreses (el 10.7% de les empreses de l’estat espanyol), amb 1-2 treballadores 105.036, amb 3-5 37.937, amb 6-9 16.795, amb 10-19 11.416, amb 20-49 6125, amb 50-99 1597, amb 100-199 787, amb 200-499 322, amb 500-999 79, amb 1000-4999 41, amb 5000 i més 7.

En termes percentuals, el 88.0% de les empreses tenien menys de 10 treballadores/rs, el 11.3% entre 10 i 99, el 0.65% entre 100 i 499, i el 0.07% amb 500 o més. Al conjunt de l’estat, la distribució d’empreses pels mateixos estrats d’asalariats és la següent: 88.3%, 10.8%, 0.71%, 0.11%.

Tot i que no hi han dades de treballadores/rs per empreses, un càlcul (nombre d’empreses x mitjana de treballadores/rs per estrat) pot dir-nos que entre 435.000 treballadores treballen a empreses de 1-9 treballadores, i entre 217.000 a empreses de 500 o més treballadores.

Alguns exemples per sectors. De les 121 empreses metalúrgiques, 7 tenen 100 o més treballadores/rs (6.6%). De les 3315 empreses de "Fabricación de productos metálicos, excepto maquinaria y equipo" 21 tenen 100 o més treballadores/rs (0.63%). De les 1301 empreses de "Industria de la construción de maquinaria y equipo mecánico" 10 tenen 100 o més treballadores/rs (0.77%). De les 238 empreses de "Fabricación de maquinaria y material eléctrico" 9 tenen 100 o més treballadores/rs (3.78%). De les 59 empreses de "Fabricación de material electrónico; fabric. equipo y aparatos radio, tv" 4 tenen 100 o més treballadores/rs (6.78%). De les 149 empreses de "Fabricación de vehículos de motor, remolques y semirremolques" 16 tenen 100 o més treballadores/rs (10.74%), entre elles la Ford d’Almussafes. De les 24.354 empreses de "Construcción" 121 tenen 100 o més treballadores/rs (0.50%). De les 3624 empreses de "Educación" 67 tenen 100 o més treballadores/rs (1.85%). De les 5465 empreses de "Actividades sanitarias y veterinarias, servicio social" 53 tenen 100 o més treballadores/rs (0.97%).

Font: INE. Empresas por CCAA, actividad principal (grupos CNAE93) y estrato de asalariados.

+ Info:

Tras el 29-S… ¡¡Es la hora de luchar!! Declaració d’Esquerra Anticapitalista / Izquierda Anticapitalista 4/11/2010


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com