contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 2 de juliol de 2010 | Manuel
Diss 10 juliol: Manifestació Nosaltres decidim. Som una nació. Barcelona.

Per una República Catalana! Front la sentència del Tribunal Constitucional: Desobediència civil i autodeterminació

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, 2 de juliol de 2010

[en castellà abaix]

Via estatutària, final de trajecte: tothom baixa. Desprès de quatre anys movent-se entre l’esperpent i la comèdia d’embolics, el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut d’autonomia del 2006. I no per esperada, la bufetada contra les aspiracions d’autogovern de Catalunya resulta menys indignant.

Que ningú es deixi abusar pel discurs dels qui proven de minimitzar l’abast de l’afront, tement la crisi institucional i política que pot desfermar la sentència. “La majoria del text és declarat constitucional”, “el PP no ha aconseguit tombar l’Estatut”... La satisfacció de Rajoy, disposat a “passar pàgina”, i el perfil baix d’un PSOE esperant que amaini la tempesta, demostren que això no és cert. Fins i tot abans de conèixer la “lletra petita” de la sentència – val a dir, el detall dels preceptes interpretats a la baixa -, ja és possible afirmar que els dictàmens d’inconstitucionalitat desarboren literalment l’Estatut. Pitjor: la resolució obre la via a lectures regressives, que representarien – a tall d’exemple, en matèria d’immersió lingüística - una involució fins i tot respecte a l’Estatut de Sau.

Així doncs, el TC qüestiona l’ús preferent del català en les administracions públiques i, de fet, la promoció de la llengua pròpia com a vehicle de cohesió social; rebutja qualsevol descentralització en l’àmbit judicial, fent de la magistratura un terreny vedat; i soscava, mitjançant diferents impugnacions i retocs, els mecanismes de finançament i d’inversió de l’Estat a traves dels quals l’Estatut pretenia compensar el dèficit fiscal de Catalunya. Per reblar el clau i recordar-nos qui mana, els membres de l’alt tribunal s’esplaien subratllant la nul•litat jurídica de qualsevol referència a la idea d’una “nació catalana”: nació “de debò” nomes n’hi ha una, i és Espanya. La resta són invocacions particularistes, per no dir folklòriques, sense cap entitat per representar un sòcol de sobirania popular. Tot i que l’afirmació de Catalunya com a nació apareixia en un preàmbul sense força normativa, l’acarnissament del TC resulta d’allò més significatiu: es tracta d’eliminar qualsevol referència – i en el conjunt del text qualsevol reforma de l’ordenament jurídic – que pugui fer quallar la consciència col•lectiva de la ciutadania catalana.

No té sentit consolar-se, com fan alguns, dient que la sentència encara haguera pogut ser pitjor. En primer lloc, perquè, en obrir tot un ventall d’interpretacions restrictives pel que fa a les competències autonòmiques, acabarà sent pitjor del que ja sabem. Però sobretot perquè aquesta sentencia tanca un cicle. El que havia de ser un progrés de l’autogovern ha acabat sent una nova LOAPA. La primera va resultar de les pressions colpistes de l’exèrcit; la segona, del poder d’una magistratura amb profundes arrels franquistes. La Constitució espanyola de 1978, segellant la transició de la dictadura feixista a una democràcia vigilada pels hereus de l’antic règim, ha esdevingut un codi penal per als pobles ibèrics. Les classes i estaments que es van enriquir sota els governs de Franco han seguit prosperant en els anys del neoliberalisme, acotant fortament la justícia social i les llibertats. No es casual que, ara que s’ensorra el model econòmic gestat durant aquest període i s’albira un futur convuls, ressorgeixin amb força les tendències autoritàries que bateguen des de sempre sota aquesta “democràcia” coronada.

Una època s’acaba

Tampoc té sentit reclamar - com ho fan el President Montilla i, a la seva esquerra, ICV-EUiA - que es recompongui el “pacte constitucional”, ni que es miri de trampejar la sentència mitjançant acords bilaterals entre la Generalitat i el govern de Madrid. Les aspiracions democràtiques catalanes han topat amb l’ossada de l’Estat espanyol i les seves prerrogatives. D’una altra banda, Zapatero no està per la labor. L’aparell del PSOE ha cavalcat mes d’un cop els prejudicis anticatalans que tants rèdits electorals procuren a la dreta espanyola. Ara que, sota la pressió dels mercats financers internacionals, està desplegant una impopular política antisocial, el govern cerca justament consensos amb aquesta dreta. Per als barons del PSOE no és temps de retòrica federalista, sinó d’acatament.

Tot el contrari del que necessiten les classes populars, aquí com arreu de l’Estat. Ara més que mai, és necessària la seva unitat per fer front a la crisi que el capitalisme està descarregant sobre les seves espatlles. Els greuges culturals, lingüístics, nacionals... soscaven l’entesa i la solidaritat entre la gent treballadora. Humiliant el poble de Catalunya, trepitjant els seus drets, malferint la seva legitima aspiració a entendre’s amb els altres pobles sobre un peu d’igualtat, el TC sembra la divisió. A una banda de l’Ebre, la sentència serveix de bandera a la dreta; però també a un govern amoïnat per desactivar el front de la contestació social a les seves mesures. A casa nostra, la sentència permet a la dreta nacionalista refer-se una virginitat, esperant que la legítima indignació de la ciutadania la catapulti a la Generalitat... per gestionar amb “realisme” les engrunes d’un autonomisme escarransit i munyir la frustració impotent de les classes mitjanes. ERC treu pit independentista de cara a les eleccions, però amb l’ull posat en les aliances que li garanteixin una presencia institucional a la què s’ha emmotllat des de fa anys. (ERC i ICV-EUiA, oposats a Madrid a la “tisorada” de Zapatero, van votar disciplinadament al Parlament català, al costat del soci majoritari de govern, la seva traducció autonòmica). No, la crisi no és Espanya. I CiU, que de tant en tant reivindica la sobirania fiscal per a Catalunya, és la primera a defensar, aquí com allí, un règim tributari que afavoreix les classes benestants, la privatització dels serveis públics i el desballestament de l’Estat del benestar.

La crisi que vivim en l’àmbit econòmic, social, ecològic, de gènere, de civilització... és plenament la crisi del sistema capitalista. I, en aquest marc, l’opressió nacional de Catalunya actua com a factor de divisió i com un ariet contra les conquestes socials de la població treballadora – minvant la seva capacitat decisòria, manllevant-li recursos... Per això esdevé fonamental que des dels sectors mes polititzats del moviment obrer, des dels moviments socials, des de l’esquerra crítica com des de l’ independentisme de base popular, es comenci a configurar una alternativa, una sortida radicalment democràtica i socialment progressista, a aquest entrellaçament de crisis nacionals i sistèmiques.

Al carrer!

En primer lloc, cal sortir massivament al carrer per reivindicar el dret de decidir del poble de Catalunya i la seva sobirania com a nació. Revolta Global – Esquerra Anticapitalista crida doncs a participar en la manifestació convocada per Òmnium Cultural el proper 10 de juliol. Naturalment, les nostres motivacions són força diferents de les que empenyen CiU o el mateix PSC. Per a aquestes formacions, es tracta de reconduir la indignació de la ciutadania cap a un nou compromís amb l’Estat centralista. Per a l’esquerra combativa es tracta, per contra, de contribuir a una ruptura democràtica.

No és acceptable una actitud d’acatament de la resolució del TC “per imperatiu legal”, per molt que es vulgui escenificar malestar - o fins i tot “absència de respecte”, segons les paraules de Jordi Pujol. De govern, Parlament i institucions catalanes, és exigible una actitud de desobediència civil. Qualsevol altre comportament tan sols es podria entendre com una temptativa d’encapçalar la protesta de la societat catalana per acabar diluint-la. En l’àmbit de la lluita sindical, els treballadors i treballadores del metro de Madrid, organitzant des de la democràcia de les seves assemblees decisòries una vaga total que desafia el decret de serveis mínims, ens donen una lliçó de dignitat i coherència: quan la legalitat esdevé abús dels privilegiats, cal que s’imposi la legitimitat democràtica de la majoria. Hem de dir que no acceptarem ser governats per decrets contraris a la voluntat expressa del poble de Catalunya.

Durant la segona República, quan les Corts de Madrid van aprovar, escapçant-la i buidant-la de contingut, la llei catalana de rabassaires, el Parlament, en un gest d’indignació, va tornar a votar el text original. Ara no treu cap a res reivindicar l’Estatut del 2006. Ja no es tracta d’això. La sentència del TC significa que les aspiracions d’autogovern que es va provar d’encabir en la reforma estatutària són incompatibles amb el marc de la Constitució espanyola. Les llibertats democràtiques del poble de Catalunya necessiten desbordar aquest marc asfixiant, heretat de la transició. Es hora de plantejar el camí cap a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació, amb l’objectiu d’assolir una República Catalana.

Com en altres moments decisius de la Història, l’empenta necessària només pot brollar de les classes populars. En aquests moments, el moviment obrer es troba davant del repte d’aplegar el conjunt de col•lectius i sectors socials colpejats per la crisi en una oposició ciutadana al pla d’austeritat del govern, a la reforma laboral i al qüestionament del règim de pensions. Vet aquí el repte de la vaga general del 29 de setembre. A Catalunya, aquest moviment de defensa dels drets socials ha d’entendre que aquests són inseparables de l’avenç de les llibertats nacionals. I a l’inrevés, els sectors partidaris d’aquestes llibertats han d’entendre que, o bé la República Catalana sorgeix carregada d’anhels socials progressistes, o mai triomfarà.

Des de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista entenem que l’ensenya de la República Catalana, lluny de girar l’esquena als pobles ibèrics, significa la crida a una entesa fraternal, sobre bases d’igualtat, plena sobirania i democràcia, que trenqui definitivament amb segles d’opressió, d’ignorància i prejudicis. En un mot, amb aquesta “Espanya eterna”, enemiga de tot progrés, que ha trobat el seu grotesc paladí en el Tribunal Constitucional.

Amb aquesta reivindicació serem al carrer el proper 10 de juliol.


Frente la sentencia del Tribunal Constitucional ¡Desobediencia civil y autodeterminación!

¡Por una República Catalana!

Declaración de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Vía estatutaria, final de trayecto: todo el mundo baja. Después de cuatro años moviéndose entre el esperpento y la comedia de enredos, el Tribunal Constitucional ha dictado sentencia sobre el recurso interpuesto por el PP contra el Estatuto de autonomía del 2006. Y no por esperada, la bofetada contra las aspiraciones de autogobierno de Catalunya resulta menos indignante.

Que nadie se deje abusar por el discurso de quienes intentan minimizar el alcance de la afrenta, temiendo la crisis institucional y política que puede desencadenar la sentencia. "La mayoría del texto es declarado constitucional, el PP no ha conseguido tumbar el Estatut"... La satisfacción de Rajoy, dispuesto a "pasar página", y el perfil bajo de un PSOE esperando que amaine la tormenta, demuestran que eso no es cierto. Incluso antes de conocer la "letra pequeña" de la sentencia - es decir, el detalle de los preceptos interpretados a la baja -, ya es posible afirmar que los dictámenes de inconstitucionalidad desarbolan literalmente el Estatut. Peor: la resolución abre la vía a lecturas regresivas, que representarían - por ejemplo, en materia de inmersión lingüística – incluso una involución con respecto al Estatut de Sau.

Así pues, el TC cuestiona el uso preferente del catalán en las administraciones públicas y, de hecho, la promoción de la lengua propia como vehículo de cohesión social; rechaza cualquier descentralización en el ámbito judicial, haciendo de la magistratura un terreno vedado; y socava, mediante diferentes impugnaciones y retoques, los mecanismos de financiación y de inversión del Estado a través de los cuales el Estatut pretendía compensar el déficit fiscal de Catalunya. Para rematar la faena y recordarnos quién manda, los miembros del alto tribunal subrayan la nulidad jurídica de cualquier referencia a la idea de una "nación catalana": nación, "lo que se dice nación", sólo hay una, y es España. Lo demás son invocaciones particularistas, por no decir folclóricas, sin ninguna entidad para representar un fundamento de soberanía popular. Justamente porque la afirmación de Catalunya como nación aparecía en un preámbulo sin fuerza normativa alguna, el ensañamiento del TC resulta de lo más significativo: se trata de eliminar cualquier referencia - y en el conjunto del texto cualquier reforma del ordenamiento jurídico - que pudiera coagular la conciencia colectiva de la ciudadanía catalana.

No tiene sentido consolarse, como hace algunos, diciendo que la sentencia todavía hubiese podido ser peor. En primer lugar, porque, al abrir todo un abanico de interpretaciones restrictivas con respecto a las competencias autonómicas, acabará siendo peor de lo que ya sabemos. Pero sobre todo porque ésta sentencia cierra un ciclo. Lo que inicialmente debía suponer un progreso del autogobierno ha terminado en una nueva LOAPA. La primera resultó de las presiones golpistas del ejército; la segunda, del poder de una magistratura con profundas raíces franquistas. La Constitución española de 1978, sellando la transición de la dictadura fascista a una democracia vigilada por los herederos del antiguo régimen, se ha convertido en un código penal para los pueblos ibéricos. Las clases y estamentos que se enriquecieron bajo los gobiernos de Franco han seguido prosperando en los años del neoliberalismo, acotando el desarrollo de la justicia social y las libertades. No es casual que, ahora que se hunde el modelo económico gestado durante este periodo y se atisba un futuro convulso, resurjan con fuerza las tendencias autoritarias que laten desde siempre bajo esta "democracia" coronada.

Una época se acaba

Tampoco tiene sentido reclamar - cómo lo hace el President Montilla y, a su izquierda, ICV-EUiA - que se recomponga el "pacto constitucional", ni que se intente soslayar la sentencia y su impacto devastador sobre toda la obra legislativa del tripartito mediante acuerdos bilaterales entre la Generalitat y el gobierno de Madrid. Las aspiraciones democráticas catalanas han topado con la estructura del Estado español y sus prerrogativas. Y, de todos modos, Zapatero no está por la labor. El aparato del PSOE ha cabalgado mes de una vez los prejuicios anti-catalanes que tantos réditos electorales procuran a la derecha española. Ahora que, bajo la presión de los mercados financieros internacionales, está desplegando una impopular política antisocial, el gobierno busca justamente consensos con esta derecha. Para los barones del PSOE no es tiempo de retórica federalista, sino de acatamiento.

Todo lo contrario de lo que necesitan, en Catalunya como en el resto del Estado, las clases populares. Ahora más que nunca, es necesaria su unidad para hacer frente a la crisis que el capitalismo está descargando sobre sus hombros. Los agravios culturales, lingüísticos, nacionales... minan el entendimiento y la solidaridad entre la gente trabajadora. Humillando al pueblo de Catalunya, pisoteando sus derechos, despreciando su legítimo anhelo de entenderse con los otros pueblos sobre un pie de igualdad, el TC siembra la división. A una lado del Ebro, la sentencia sirve de bandera a la derecha; pero también a un gobierno preocupado por desactivar el frente de la contestación social. En Catalunya, la sentencia permite a la derecha nacionalista recomponer su virginidad, esperando que la legítima indignación de la ciudadanía la catapulte a la Generalitat... donde espera administrar con "realismo" las migajas del autonomismo enclenque y gestionar la frustración impotente de las clases medias. ERC saca pecho independentista de cara a las elecciones; pero con el ojo puesto aquellas alianzas que le garanticen una presencia institucional a la que se ha amoldado desde hace años. (ERC e ICV-EUiA, opuestos en Madrid, al "decretazo" de Zapatero, votaron de forma disciplinada en el Parlament, junto al socio mayoritario de gobierno, la traducción autonómica del ajuste). No, la crisis no es España. I CiU, que de vez en cuando reivindica la soberanía fiscal para Catalunya, es la primera a defender, aquí y allá, un régimen tributario que favorece a las clases acomodadas, la privatización de los servicios públicos y el desmantelamiento del Estado del bienestar.

La crisis que vivimos en el ámbito económico, social, ecológico, de género, de civilización... es plenamente la crisis del sistema capitalista. Y, en este marco, la opresión nacional de Catalunya actúa como un poderoso factor de división y como un ariete contra las conquistas sociales de la población trabajadora - menguando su capacidad decisoria, arrebatándole los recursos necesarios... Por eso resulta fundamental que, desde los sectores más politizados del movimiento obrero, desde los movimientos sociales, desde las filas de la izquierda crítica como desde el independentismo de base popular, se empiece a configurar una alternativa, una salida radicalmente democrática y socialmente progresista, a este entrelazamiento de crisis nacionales y sistémicas.

¡A la calle!

En primer lugar, hay que salir masivamente en la calle para reivindicar el derecho a decidir del pueblo de Cataluña y su soberanía como nación. Revolta Global - Esquerra Anticapitalista llama pues a participar en la manifestación convocada por Òmnium Cultural el próximo 10 de julio. Naturalmente, nuestras motivaciones son muy distintas de las que empujan a CiU o al mismo PSC a sumarse a la marcha. Para estas formaciones, se trata de reconducir la indignación de la ciudadanía hacia un nuevo compromiso con el Estado centralista. Para la izquierda combativa se trata, por el contrario, de contribuir a una ruptura democrática.

No es aceptable una actitud de acatamiento de la resolución del TC "por imperativo legal", por mucho que se pretenda escenificar malestar - o incluso "ausencia de respeto", según las palabras de Jordi Pujol. Por parte del gobierno, Parlamento e instituciones catalanas, es exigible una actitud de desobediencia civil. Cualquier otro comportamiento tan sólo se podría entender como una tentativa de encabezar la protesta de la sociedad catalana hoy… para acabar diluyéndola mañana. En el ámbito de la lucha sindical, los trabajadores y trabajadoras del metro de Madrid, organizando desde la democracia de sus asambleas decisorias una huelga total que desafía el decreto de servicios mínimos, nos dan una lección de dignidad y coherencia: cuando la legalidad se convierte en abuso de los privilegiados, hay que luchar por imponer la legitimidad democrática de la mayoría. No debemos aceptar ser gobernados por decretos contrarios a la voluntad expresa del pueblo de Cataluña.

Durante la segunda República, cuando las Cortes de Madrid aprobaron, recortándola y vaciándola de contenido, la ley catalana sobre la reforma agraria, el Parlament, en un gesto de indignación, volvió a votar el texto original. Ahora, sin embargo, no tiene sentido reivindicar el Estatut del 2006. Ya no se trata de eso. La sentencia del TC significa que las aspiraciones de autogobierno que la representación parlamentaria catalana intentó materializar a través de la reforma estatutaria son incompatibles con el marco de la Constitución española. Las libertades democráticas del pueblo de Catalunya necesitan desbordar este marco asfixiante, heredado de la transición. Ahora, se trata de plantear el camino hacia el ejercicio efectivo del derecho de autodeterminación, con el objetivo de alcanzar una República Catalana.

Como en otras encrucijadas de la Historia, el empuje necesario sólo puede provenir de las clases populares. En estos momentos, el movimiento obrero se encuentra ante el reto de reunir el conjunto de colectivos y sectores sociales golpeados por la crisis en una oposición ciudadana al plan de austeridad del gobierno, a la reforma laboral y al cuestionamiento del régimen de pensiones. He ahí el reto de la huelga general del 29 de septiembre. En Catalunya, el movimiento en defensa de los derechos sociales tiene que entender que éstos son inseparables del avance de las libertades nacionales. Y al revés, los sectores partidarios de estas libertades deben comprender que, o bien la República Catalana surge cargada de anhelos sociales progresistas, o nunca triunfará.

Desde Revolta Global - Esquerra Anticapitalista entendemos que la enseña de la República Catalana, lejos de dar la espalda a los pueblos ibéricos, significa el llamamiento a un entendimiento fraternal, sobre bases de igualdad, soberanía y democracia, que rompa definitivamente con siglos de opresión, de ignorancia y prejuicios. En una palabra, que acabe con esa "España eterna", enemiga de todo progreso, que hoy encuentra a su grotesco paladín en el Tribunal Constitucional.

Con esta reivindicación estaremos en la calle el próximo 10 de julio.

Revolta Global - Esquerra Anticapitalista


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com