contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 14 de gener de 2010 | G.Trepper
La Cimera de Copenhague fracassa. El canvi Climàtic amenaça.


El resultat del Cim de Copenhaguen és un fracàs per als seus organitzadors i una dolenta notícia per a la humanitat. El document Acord de Copenhaguen, conegut com els "papers de Obama", és la plasmació d’una criminal no-decisió sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI). Els efectes negatius del Cim afecten al conjunt de la societat, però el seu impacte immediat és diferent per a pobres i rics. El raonament sobre la qüestió climàtica en termes de la "alta geopolítica" que identifica governants, països i pobles- solament serveix per a encobrir els motius del desastre actual i les arrels materials i socials d’aquest model econòmic insostenible, el que, per tant, impedeix identificar adequadament responsables i víctimes.


Declaració d’Esquerra Anticapitalista

Governants irresponsables

La reunió de Copenhaguen es pot narrar amb dues paraules: fracàs i estafa. Per als caps dels governs allí reunits el resultat del Cim és un rotund fracàs polític i diplomàtic. No han guardat ni les formes. No són capaces d’acordar solucions conjuntes davant l’escalfament. No assoleixen ocultar que la crisi econòmica va exacerbar la competència capitalista i el nacionalisme governamental. No tenen objecció a mostrar que tots ells es pleguen als dictats dels governants d’EE UU i Xina. Aquesta és la nova realpolitik del segle XXI.

L’Acord de Copenhaguen és un trist paper declaratiu i una taula en blanc en la qual cada govern haurà d’emplenar, abans del pròxim 1 de febrer, el buit amb els seus propòsits. La part declarativa és inconsistent i incoherent fins a constituir una aixecada de camisa. Els governants que subscriuen el "paper de Obama", com se li ha denominat amb raó, afirmen l’obvi: "el canvi climàtic constitueix un dels majors desafiaments de la nostra època" i que és necessari que l’augment de la temperatura mitja planetària se situe "per sota de 2ºC" per al que és necessari realitzar "reduccions dràstiques de les emissions conforme al quart informe del IPCC".

Els governants no han establit objectius de reducció d’emissions concrets, quantificats, mesurables i avaluables, ni s’han plantejat terminis temporals per a aconseguir-los, ni han acordat un any base de referència per a comparar l’evolució. Tot això impedeix l’avaluació de les polítiques. Lògic, perquè el que no hi ha hagut és proposta política alguna. Els "lideres mundials" no van adoptar una sola mesura d’acord amb les previsions, escenaris i conclusions dels climatólogos qui aconsellaven almenys el 40% de reducció en 2020 i el 95% de reducció en 2050 en els països desenvolupats -responsables principals de l’escalfament amb una contribució que supera el 70%- per a assolir una reducció del 80% de les emissions mundials abans de quaranta anys. La reducció proposada pels experts no és arbitrària ni banal, amb ella pretenen que no se supere la concentració de 450 parts per milió de CO2 en l’atmosfera que ens conduiria al fatídic augment de 2º C en la temperatura mitja del planeta, el que generaria processos climàtics en cadena de diferent signe i amb efectes devastadors.

Un dels pretesos "assoliments" del Cim ha estat la promesa, per part de les potències industrials consolidades i dels països emergents, de finançament als països empobrits amb la finalitat d’ajudar-los a adoptar mesures de mitigació i adaptació, possibilitant així un desenvolupament no contaminant. Però aqueixa promesa dineraria no es concreta en compromisos precisos per part dels països donants, ni es determinen els criteris de selecció dels països receptors ni els d’assignació de recursos. Tampoc es defineixen les fonts de finançament ni el caràcter públic o privat de les mateixes. Les xifres del "compromís" són: 10.000 milions de dòlars anuals durant els 3 pròxims anys fins a arribar en el 2020 a crear un fons de 100.000 milions de dòlars anuals, o siga, uns 70.000 milions d’euros. La xifra, per gran que semble, i comparant-la amb la mobilització financera per a sufragar el rescat dels bancs en crisis o les guerres d’Afganistan i L’Iraq, resulta insuficient i ridícula. A més, les propostes monetàries dels països donants, igual que les propostes de reducció d’emissions, es faran directament a Nacions Unides, que respectarà la "sobirania nacional" i no podrà exercir control algun. No obstant això, les accions de reducció que es facen amb diners internacionals sí que estaran subjectes a un complet sistema de comprovació. Qui paga, mana.

Les propostes d’acord que existien sobre la taula eren insuficients per a eradicar el problema -i algunes directament negatives social i ambientalment-, però la situació actual de inacción suposa, fins i tot, un mal major. La pitjor de les solucions és la qual han adoptat: no fer gens per a detenir l’escalfament.

Perdedors i víctimes

Per a les expectatives dipositades per nombroses organitzacions socials i ecologistes en el Cim, aquesta ha resultat una estafa. Molta gent encara confiava en els governs allí reunits. Els "líders" mundials han demostrat ser una colla d’inútils al servei del capital, de qui no ens podem fiar ja que ens duen a l’abisme climàtic.

El canvi climàtic posa en risc les bases materials d’existència dels éssers humans. Per això, els grans perdedors del resultat del Cim no estaven en la sala de reunió, són els pobles, les gents, la humanitat. Contra ells s’ha comès una felonía. En el conjunt del planeta estan modificant-se de forma accelerada els patrons epidemiológicos a causa dels canvis en els ecosistemes, el que redundarà molt negativament en la salut pública.

En aquest moment ja existeixen milions de refugiats climàtics. L’escalfament està originant des de fa anys disturbis climàtics que provoquen aguts problemes que de no detenir-se poden originar una crisi alimentària i productiva molt més greu i duradora que la crisi financera que va començar en 2008. Els disturbis climàtics estan produint crisis econòmiques, pèrdua de recursos, fams i mort en àmplies zones del planeta, tant costaneres -cada vegada més inundables- com de l’interior dels continents -cada vegada més secs-. Els efectes de l’escalfament són ja especialment aguts, dramàtics i visibles en països empobrits; però els seus impactes econòmics negatius en breu començaran a sentir-se també en els països industrialitzats.

Canvi d’època

La crisi econòmica mundial va modificar les condicions anteriors en múltiples dimensions, i també respecte a la qüestió climàtica. Davant la crisi es podia considerar el repte climàtic com part de la solució, com possible factor coadjuvant per a l’eixida de la mateixa. Però aquesta no ha estat l’opció adoptada. Això no és casualitat, perquè aqueixa opció haguera requerit atribuir al capital una racionalitat estratègica incompatible amb el seu comportament cortoplacista. Per als capitals ociosos i disponibles després de l’esclat de les bombolles del segle XXI (tecnològica, del cru, de la construcció i financera) l’objectiu és maximitzar la taxa de guany en el més breu termini de temps i amb el menor risc possible. S’ha passat d’acceptar el repartiment de les engrunes per a calmar als "alarmistas" del clima a tancar l’aixeta tot esperant que el temporal escampe.

En aquest moment tornen els discursos del creixement sostingut enfront dels del desenvolupament sostenible. Durant un curt període de temps va ser prenent posicions la idea d’una reconversió ecològica de l’economia amb l’objectiu de fer-la ambientalment sostenible i socialment justa. Però en aquest moment es torna, amb els governs dels dos països amb major nombre d’emissions de GEI, Xina i EE UU al capdavant, al manido i incoherent discurs d’inscriure les preocupacions ecològiques en els mecanismes de creixement. Una contradicció en els termes.

Els governs de Japó i la UE tenen ara l’oportunitat d’apostar -encara que siga en solitari- per les mesures que van anunciar anaven a adoptar; encara que insuficients, aqueixes mesures suposen trencar el consens actual de la inacción. En el cas del govern espanyol, la posició mantinguda en el Cim per una ministra que en res atén les qüestions ambientals i que té la gosadia de culpabilizar als dirigents de l’ALBA -que van jugar un paper secundari- del fracàs del cim i renegar de la participació de les ONG en l’esdeveniment, va ser marginal i secundària. Participació d’acord amb la falta d’esforç efectiu per adoptar mesures eficaces en l’Estat espanyol contra el canvi climàtic.

El castell de naips de la "gobernanza" va anar a terra

Durant uns anys es va poder creure (i viure) en una sort de ficció en la qual les ONG, particularment les ecologistes i les de desenvolupament, anaven a jugar un paper important en la creació de línies de treball i de polítiques governamentals. Això ha acabat: l’arquitectura institucional sobre el clima de Nacions Unides ha esclatat. No ha estat desbordada pel moviment social, simplement ha caigut sota els efectes combinats de l’entrada en escena de nous protagonistes governamentals i de la crisi econòmica mundial.

Va acabar l’època idíl·lica de la bona "gobernanza" amb activa participació de la denominada -en l’argot de les jet-cims- "societat civil", en un suposat paper d’observadora i garant de transparència dels debats, encara que en realitat funcionava com companya de viatge dels amos i legitimadora de les decisions dels governants.

La repressió als carrers i el desallotjament dels activistes prèviament acreditats de les sales de reunió per "desorganización" de l’organització formaven part del nou escenari. Avui com sempre, els poderosos solament poden imposar-se recorrent a l’engany i/o la força. I al costat de la marginació dels testimonis incòmodes i la repressió, ha d’imposar-se el secretisme perquè la diplomàcia puga parlar tranquil·lament a porta tancada. Per això exigim l’immediat alliberament sense càrrecs de les persones empresonades en la presó danesa de Vestre Faengsel i altres, com és el cas del director de Greenpeace Espanya, Juantxo López de Urralde i de tres companys seus per exhibir una pancarta així com dels joves del black block i altres seguicis que van ser detinguts en els carrers de forma "preventiva" i arbitrària.

La tàctica d’actuació de la "societat civil" en forma de lobby de pressió sobre els "decisores" ja no té espai en la nova realitat post-Copenhaguen. Avui més que mai és bé seguir el vell instint llibertari: Desconfiem dels governants. No necessitem governants, necessitem poble.

L’adopció de mesures és urgent i ha de tenir-se present que, fins i tot en el cas d’adoptar-se les correctes a data d’avui -cosa ja descartada-, l’escalfament seguirà el seu curs durant un temps, ja que existeix una inèrcia climàtica derivada de l’acumulació ja existent de GEI en l’atmosfera. És temps de prendre mesures enfront del desengany perquè el que no hi ha és temps d’espera.

En Dinamarca s’han reunit els components sindicals, camperols, ecologistes, feministes, altermundistas, antiglobalització, etc. que poden configurar una nova xarxa alternativa amb renovada capacitat d’organització, proposta i mobilització. És urgent crear una àmplia aliança mundial capaç d’impulsar un gran moviment social que impose als dirigents mundials les exigències dels pobles a favor de mesures reals contra les emissions de GEI.

Des de l’esquerra cal assegurar que el procés de descarbonización s’efectua mitjançant una transició justa, que permeta defensar l’ocupació, les conquestes i els drets de les classes treballadores en els sectors que es vegen afectats per la reconversió ambiental. Així mateix, la transició justa té una dimensió internacional: els països empobrits haurien de contar amb els suports internacionals suficients per a obtenir el seu benestar i contribuir al canvi de model productiu. La justícia social té avui una dimensió central: la justícia ambiental a escala nacional i mundial.

Això implica la prohibició d’emissions a dia cert i l’aposta per una economia descarbonizada basada en les energies renovables, el transport sostenible -públic col·lectiu i no contaminant-, l’estalvi i l’eficiència energètica. Això solament serà possible si, a l’una que lluita pel clima, el moviment social s’enfronta al capitalisme el motor del qual és el benefici privat i els seus combustibles el carbó i el petroli.


A la mateixa secció:


Iberdrola vol construir un magatzem de residus a la central nuclear amb més incidències de l’Estat


La plaça de bous de València torna a escoltar el clam animalista: ‘Falles sense sang’.


11 de marzo: sexto aniversario de Fukushima


¿Cuánto ganan las grandes eléctricas en el estado español?


Tractors al carrer


Ecologistes en Acció recolza les mobilitzacions contra els granels del port d’Alacant


Capitalisme a l’espanyola: El rescat de les autopistes en fallida


Caos climático ¿verdad o consecuencia?


Les cooperatives d’energia, aposten per un canvi de paradigma per fer front a les grans companyies.


TTIP, CETA y TiSA: Blindajes perfectos para criminales climáticos

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com