contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 26 de desembre de 2009 | administrador
Espentar, des de baix i per l’esquerra, Cap a una Vaga General

Declaració d’Esquerra Anticapitalista

Va haver-hi molta gent en el centre de Madrid el passat 12-D, a la crida de CCOO i UGT. Però, les xifres no resolen la cruïlla que es troba el moviment obrer. Les centrals van desplegar grans recursos organitzatius perquè la marxa fóra un èxit d’assistència. No obstant això, els parlaments dels dirigents no convocaven a la resistència i a la lluita enfront de la crisi, sinó a la “concertació” amb els seus causants. El “dia després” de la manifestació no ha fet sinó confirmar els pitjors temors: sindicats i CEOE donen un esperançat “vot de confiança” a les mesures que prepara el govern del PSOE.

Unes mesures el primer esbós de les quals hauria de posar immediatament en guàrdia a la classe treballadora i als moviments socials: d’una banda, “comissions d’estudi” sobre la manera de fomentar l’ocupació, pensar altre model productiu i gestionar l’atur existent (és a dir, xarlataneria i burocràcia); per un altre, una anàlisi sobre la viabilitat del règim de pensions (o siga, ajustament de les retribucions i prolongació de l’edat de jubilació en perspectiva). Tot això emmarcat, anuncia Zapatero, en un esforç per reduir el dèficit públic generat pels estímuls “econòmics de l’últim període”. En altres paraules, ha arribat l’hora de passar factura pels milers de milions d’euros lliurats als banquers i a les multinacionals de l’automòbil. I el compte la hi van a presentar al poble.

És hora de recordar la insistent cantinela de Toxo i Méndez des de fa més d’un any: no procedeix organitzar una Vaga General contra un govern que respecta els nostres drets. I és hora de recordar el que ha ocorregut des de llavors. Més enllà de les dades de l’atur o de l’augment de la pobresa, la manifestació del 3-D a Barcelona, preparatòria de la cita en la capital, va mostrar una imatge eloqüent: poc més de cinc mil sindicalistes, però pràcticament cap empresa en lluita. Nissan, Pirelli, Tycho, Simon… Tantes i tantes fàbriques que, uns mesos arrere, batallaven contra els seus respectius expedients, han estat vençudes o fins i tot tancades. Aquell mateix dia, la resistència de Lear, en les terres de l’Ebre, donava les seues últimes cuetades davant la Conselleria de Treball de la Generalitat: s’obtenia una millora en les indemnitzacions, però tot el món anava al carrer. I entorn d’aqueixes derrotes, encaixades una després d’una altra, milers i milers d’acomiadaments en menudes indústries auxiliars, en serveis, entre autònoms i falsos autònoms…

Madrid no va suposar un balanç d’aquest curs desastrós. Les cúpules sindicals van tractar sinó que d’emmascarar-lo… per a seguir amb la mateixa rutina, amb el mateix esperit de conciliació. És cert que es van llançar ous contra els retrats de Díaz Ferrán, de Rajoy, i fins i tot de Zapatero. És veritat que no poques veus van cridar que “fa falta ja una Vaga General”. Però, existeix per ventura una força organitzada disposada a preparar-la i a impulsar-la? La qüestió no és saber si una Vaga General depèn o no de CCOO i d’UGT. És tan indiscutible que un moviment així necessita el concurs de les seues afiliades i afiliats, el compromís dels seus millors activistes… com resulta evident que gran part dels quadres de direcció d’aqueixos sindicats no volen deixar de passetjar-se pels emmoquetats despatxos del “diàleg social”. A la seua esquerra, tota una constel·lació de corrents sindicals combatives, des de CGT a organitzacions d’àmbit nacional, autonòmic i fins a local, tenen una visió molt més clara de naturalesa de la crisi capitalista que enfrontem. En conjunt, les seues forces no són gens menyspreables; però la seua fragmentació és molt gran, i la seua credibilitat entre els sectors més amplis de la classe treballadora resulta encara molt limitada.

Venim des de lluny

No obstant això, el problema que té el sindicalisme és més profund. La crisi, a l’esclatar, no només ha deixat al descobert la inanitat del “model espanyol de creixement”, basat en la rajola, els baixos salaris, l’endeutament de les famílies i la precarietat creixent del mercat laboral; ha col·lapsat al mateix temps el sindicalisme que s’ha imposat durant els anys de bonança econòmica i d’expansió de les polítiques neoliberals. Han passat desapercebudes reformes legislatives, com la referida als procediments concursals – que, avui, davant el gran nombre de tancaments d’empreses, transforma pràcticament les plantilles en un creditor més, al costat de bancs i proveïdors. En aqueix període, la facilitat d’accés al crèdit ha dissimulat el baix poder adquisitiu dels salaris; la demanda sostinguda de mà d’obra ha fet el mateix amb la inestabilitat i baixa qualitat de l’ocupació. I les polítiques fiscals dels successius governs del PP i del PSOE han encoratjat el guany especulatiu, sense tractar de satisfer l’important diferencial de despesa social que segueix separant-nos dels països industrialitzats de la Unión europea. En aqueix marc, l’orientació conciliadora dels grans sindicats ha facilitat la seua profunda transformació. La dependència respecte a les subvencions s’ha tornat decisiva per al manteniment de les seues estructures d’alliberats i d’empreses de serveis. CCOO i , fonamentalment UGT, s’han convertit en maquinàries electorals en el món del treball, cercant una representativitat que els garantisca abans de res reconeixement institucional i ingressos. Aqueixa deriva ha tingut dos efectes paral·lels: per dalt, ha reforçat el arribisme i la connivència amb governs i patronals; per baix, ha diluït la cultura de lluita de classes i ha disgregat significativament el teixit associatiu, els equips militants, la base social viva i organitzada que donava força als sindicats a nivell d’empreses i de rams. Aquests s’han anat transformant cada vegada més en aparells referencials d’una massa treballadora progressivament individualitzada. Quant als ingents col·lectius de precàries i precaris, d’autònoms i falsos autònoms, i dels qui treballen en l’economia submergida – significativament, dones i immigrants -, ni el sindicalisme més moderat, ni el més combatiu han aconseguit fins a ara organitzar-los.

Aqueixa realitat del sindicalisme explica el difícil d’una reacció conseqüent davant la crisi. Les resistències d’aquests últims mesos han estat gestionades segons els paràmetres i rutines de l’etapa anterior. La patronal no s’enganya quant a la correlació de forces: coneix el tarannà dels líders que té davant i és conscient de la debilitat estructural amb que acudeixen CCOO i UGT a les taules de negociacions. Això explica l’arrogància de la CEOE i el fet que haja pogut bloquejar durant mesos i mesos tots els convenis col·lectius que ha volgut. (I que s’atrevisca fins i tot a qüestionar aqueix marc contractual, propugnant “convenis d’empresa” i, per què no?, individualitzats).

Recompondre la base social

Aquest és el repte que es planteja als corrents del moviment obrer que aposten per la lluita de classes: la urgència d’una resposta massiva davant la crisi… i la dificultat de construir-la amb aquests materials. Per descomptat, no existeixen fórmules màgiques, però sí una línia de treball. Es tracta de sostenir, des de la recerca de la unitat d’acció i la tornada als mètodes democràtics de les assemblees, les lluites i resistències que, malgrat tot, s’obrin ací i allà. Es tracta d’unificar-les, popularitzar-les, vincular-les als moviments socials, començant per les pròpies localitats o territoris. Es tracta, sobretot, de recompondre el teixit associatiu, els vincles i solidaritats sense els quals és impensable vertebrar un moviment ampli i sostingut de la població treballadora. I això ha de fer-se vencent la divisió. L’esquerra sindical té en aquests moments una enorme responsabilitat. Sobre ella recau la tasca de reagrupar forces, si més no en el pràctic, i d’arribar a connectar amb l’afiliació, seccions sindicals o comitès d’empresa combatius adscrits a CCOO i UGT. Només aqueixa enfilada de diferents corrents pot desbloquejar la situació. És il·lusori apostar, no ja per “un sorpasso” del sindicalisme conciliador, sinó si més no esperar un creixement significatiu de l’autoritat moral, implantació o influència de les tendències obreres més actives sense aqueix esforç des de baix per donar confiança en la lluita, per obtenir certs èxits en alguns conflictes, per preparar sistemàticament un moviment de conjunt que canvie l’estat d’ànim general de la població treballadora i li òbriga noves perspectives.

Si res bo pot eixir del “diàleg social”, cal plantejar un pla d’urgència social i ecològica a l’altura de la gravetat de la situació que estem vivint: un pla que responga a la necessitat de donar plena cobertura a l’atur, detenir la sagnia de llocs de treball, revaloritzar pensions i salaris, combatre les desigualtats socials, protegir els serveis públics… I això ja només és possible amb mesures molt decidides que retiren de mans privades els grans ressorts de l’economia i els transformen en instruments públics al servei de la majoria: la unificació i nacionalització de la banca sota control social; una reforma fiscal progressiva que faça pagar realment als rics; la nacionalització de sectors estratègics, com l’energia… Aqueixes són les palanques que necessitem per a encarar tot un procés, democràtic i participatiu, de reconversió de la indústria, de la producció agrícola i de la distribució en un sentit socialment just i mediambientalment sostenible. No hi ha futur per al moviment obrer en els paràmetres irracionals del productivisme capitalista globalitzat. Mireu cap a la indústria – emblemàtica com la que més - de l’automoció, i veureu que, en aqueix marc, el sindicalisme no té més horitzó que esdevenir una força corporativista condemnada a collir un fracàs després d’un altre.

Per a abordar un gir tan ambiciós com necessari fan falta una correlació de forces i una disposició de la societat molt distintes de les actuals. Per això resulta tan important que la classe treballadora done un primer colp, mitjançant una Vaga General que plantege les seues exigències més urgents. El 12-D va demostrar que encara estem lluny d’això, que hem de començar per ajuntar a totes i tots aquells que, des de diferents tradicions sindicals, reivindicaven avui aqueixa perspectiva unificadora. El 13-D, amb la seua cascada de declaracions conciliadoras, demostra al seu torn que no hi ha tasca més urgent.

22/12/2009.


Empujar, desde abajo y por la izquierda, Hacia una Huelga General

Hubo mucha gente en el centro de Madrid el pasado 12-D, al llamado de CCOO y UGT. Pero, las cifras no resuelven la encrucijada en que se encuentra el movimiento obrero. Las centrales desplegaron grandes recursos organizativos para que la marcha fuese un éxito de asistencia. Sin embargo, los parlamentos de los dirigentes no convocaban a la resistencia y a la lucha frente a la crisis, sino a la “concertación” con sus causantes. El “día después” de la manifestación no ha hecho sino confirmar los peores temores: sindicatos y CEOE dan un esperanzado “voto de confianza” a las medidas que prepara el gobierno del PSOE.

Unas medidas cuyo primer esbozo debería poner inmediatamente en guardia a la clase trabajadora y a los movimientos sociales: por un lado, “comisiones de estudio” sobre el modo de fomentar el empleo, pensar otro modelo productivo y gestionar el paro existente (es decir, charlatanería y burocracia); por otro, un análisis sobre la viabilidad del régimen de pensiones (o sea, ajuste de las retribuciones y prolongación de la edad de jubilación en perspectiva). Todo ello enmarcado, anuncia Zapatero, en un esfuerzo por reducir el déficit público generado por los “estímulos económicos del último período”. En otras palabras, ha llegado la hora de pasar factura por los miles de millones de euros entregados a los banqueros y a las multinacionales del automóvil. Y la cuenta se la van a presentar al pueblo.

Es hora de acordarse de la insistente cantinela de Toxo y Méndez desde hace más de un año: no procede organizar una huelga general contra un gobierno que respeta nuestros derechos. Y es hora de acordarse de lo que ha ocurrido desde entonces. Más allá de los datos del paro o del aumento de la pobreza, la manifestación del 3-D en Barcelona, preparatoria de la cita en la capital, mostró una imagen elocuente: poco más de cinco mil sindicalistas, pero prácticamente ninguna empresa en lucha. Nissan, Pirelli, Tycho, Simon… Tantas y tantas fábricas que, unos meses atrás, peleaban contra sus respectivos expedientes, han sido vencidas o incluso cerradas. Aquel mismo día, la resistencia de Lear, en las tierras del Ebro, daba sus últimos coletazos ante la Conselleria de Treball de la Generalitat: se obtenía una mejora en las indemnizaciones, pero todo el mundo iba a la calle. Y en torno a esas derrotas, encajadas una tras otra, miles y miles de despidos en pequeñas industrias auxiliares, en servicios, entre autónomos y falsos autónomos…

Madrid no supuso un balance de este curso desastroso. Las cúpulas sindicales trataron antes bien de enmascararlo… para seguir con la misma rutina, con el mismo espíritu de conciliación. Es cierto que se lanzaron huevos contra los retratos de Díaz Ferrán, de Rajoy, e incluso de Zapatero. Es verdad que no pocas voces gritaron que “hace falta ya una Huelga General”. Pero, ¿existe acaso una fuerza organizada dispuesta a prepararla y a impulsarla? La cuestión no es saber si una huelga general depende o no de CCOO y de UGT. Es tan indiscutible que un movimiento así necesita el concurso de sus afiliadas y afiliados, el compromiso de sus mejores activistas… como resulta evidente que gran parte de los cuadros de dirección de esos sindicatos no quieren dejar de ronronear en los enmoquetados despachos del “diálogo social”. A su izquierda, toda una constelación de corrientes sindicales combativas, desde CGT a organizaciones de ámbito nacional, autonómico y hasta local, tienen una visión mucho más clara de naturaleza de la crisis capitalista que enfrentamos. En conjunto, sus fuerzas no son nada despreciables; pero su fragmentación es muy grande, y su credibilidad entre los sectores más amplios de la clase trabajadora resulta aún muy limitada.

Venimos de lejos

Sin embargo, el problema que tiene el sindicalismo es más profundo. La crisis, al estallar, no sólo ha puesto al desnudo la inanidad del “modelo español de crecimiento”, basado en el ladrillo, los bajos salarios, el endeudamiento de las familias y la precariedad creciente del mercado laboral; ha colapsado al mismo tiempo el sindicalismo que se ha impuesto durante los años de bonanza económica y de expansión de las políticas neoliberales. Han pasado desapercibidas reformas legislativas, como la referida a los procedimientos concursales – que, hoy, ante una avalancha de cierres de empresas, transforma prácticamente las plantillas en un acreedor más, junto a bancos y proveedores. En ese período, la facilidad de acceso al crédito ha disimulado el bajo poder adquisitivo de los salarios; la demanda sostenida de mano de obra ha hecho lo propio con la inestabilidad y baja calidad del empleo. Y las políticas fiscales de los sucesivos gobiernos del PP y del PSOE han alentado la ganancia especulativa, sin tratar de colmar el importante diferencial de gasto social que sigue separándonos de los países industrializados de la Unión europea. En ese marco, la orientación conciliadora de los grandes sindicatos ha facilitado su profunda transformación. La dependencia respecto a las subvenciones se ha tornado decisiva para el mantenimiento de sus estructuras de liberados y de empresas de servicios. CCOO y , fundamentalmente UGT, se han convertido en maquinarias electorales en el mundo del trabajo, buscando una representatividad que les garantice ante todo reconocimiento institucional e ingresos. Esa deriva ha tenido dos efectos paralelos: por arriba, ha reforzado el arribismo y la connivencia con gobiernos y patronales; por abajo, ha diluido la cultura de lucha de clases y ha disgregado significativamente el tejido asociativo, los equipos militantes, la base social viva y organizada que daba fuerza a los sindicatos a nivel de empresas y de ramos. Éstos se han ido transformando cada vez más en aparatos referenciales de una masa trabajadora progresivamente individualizada. En cuanto a los ingentes colectivos de precarias y precarios, de autónomos y falsos autónomos, y de quienes trabajan en la economía sumergida – significativamente, mujeres e inmigrantes -, ni el sindicalismo más moderado, ni el más combativo han conseguido hasta ahora organizarlos.

Esa realidad del sindicalismo explica lo difícil de una reacción consecuente ante la crisis. Las resistencias de estos últimos meses han sido gestionadas según los parámetros y rutinas de la etapa anterior. La patronal no se engaña en cuanto a la correlación de fuerzas: conoce el talante de los líderes que tiene enfrente y es consciente de la debilidad estructural con que acuden CCOO y UGT a las mesas de negociaciones. Eso explica la arrogancia de la CEOE y el hecho de que haya podido bloquear durante meses y meses todos los convenios colectivos que ha querido. (Y que se atreva incluso a cuestionar ese marco contractual, propugnando “convenios de empresa” y, ¿por qué no?, individualizados).

Recomponer la base social

Este es el reto que se plantea a las corrientes del movimiento obrero que apuestan por la lucha de clases: la urgencia de una respuesta masiva ante la crisis… y la dificultad de construirla con estos materiales. Desde luego, no existen fórmulas mágicas, pero sí una línea de trabajo. Se trata de sostener, desde la búsqueda de la unidad de acción y el retorno a los métodos democráticos de las asambleas, las luchas y resistencias que, a pesar de todo, se abren aquí y allá. Se trata de unificarlas, popularizarlas, vincularlas a los movimientos sociales, empezando por las propias localidades o territorios. Se trata, sobre todo, de recomponer el tejido asociativo, los vínculos y solidaridades sin los cuales es impensable vertebrar un movimiento amplio y sostenido de la población trabajadora. Y ello debe hacerse venciendo la división. La izquierda sindical tiene en estos momentos una enorme responsabilidad. Sobre ella recae la tarea de reagrupar fuerzas, cuando menos en lo práctico, y de llegar a conectar con la afiliación, secciones sindicales o comités de empresa combativos adscritos a CCOO y UGT. Sólo ese engarce de distintas corrientes puede desbloquear la situación. Es ilusorio apostar, no ya por un “sorpasso” del sindicalismo conciliador, sino siquiera esperar un crecimiento significativo de la autoridad moral, implantación o influencia de las tendencias obreras más activas sin ese esfuerzo desde abajo por dar confianza en la lucha, por obtener ciertos éxitos en algunos conflictos, por preparar sistemáticamente un movimiento de conjunto que cambie el estado de ánimo general de la población trabajadora y le abra nuevas perspectivas.

Si nada bueno puede salir del “diálogo social”, hay que plantear un plan de urgencia social y ecológica a la altura de la gravedad de la situación que estamos viviendo: un plan que responda a la necesidad de dar plena cobertura al desempleo, detener la sangría de puestos de trabajo, revalorizar pensiones y salarios, combatir las desigualdades sociales, proteger los servicios públicos… Y eso ya sólo es posible con medidas muy decididas que retiren de manos privadas los grandes resortes de la economía y los transformen en instrumentos públicos al servicio de la mayoría: la unificación y nacionalización de la banca bajo control social; una reforma fiscal progresiva que haga pagar realmente a los ricos; la nacionalización de sectores estratégicos, como la energía… Esas son las palancas que necesitamos para encarar todo un proceso, democrático y participativo, de reconversión de la industria, de la producción agrícola y de la distribución en un sentido socialmente justo y medioambientalmente sostenible. No hay futuro para el movimiento obrero en los parámetros irracionales del productivismo capitalista globalizado. Mirad hacia la industria – emblemática donde las haya - de la automoción, y veréis que, en ese marco, el sindicalismo no tiene más horizonte que devenir una fuerza corporativista condenada a cosechar un fracaso tras otro.

Para abordar un giro tan ambicioso como necesario hacen falta una correlación de fuerzas y una disposición de la sociedad muy distintas de las actuales. Por eso resulta tan importante que la clase trabajadora dé un primer aldabonazo, mediante una huelga general que plantee sus exigencias más apremiantes. El 12-D demostró que aún estamos lejos de eso, que debemos empezar por juntar a todas y todos aquellos que, desde distintas tradiciones sindicales, reivindicaban hoy esa perspectiva unificadora. El 13-D, con su cascada de declaraciones conciliadoras, demuestra a su vez que no hay tarea más urgente.

22/12/2009


A la mateixa secció:


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista


La única solución para los CIEs es su cierre inmediato


Cal construir col·lectivament un Podem del País Valencià: Per la convocatòria d’una Assemblea Ciutadana Extraordinària de País.


11S - Totes al carrer per la República Catalana!


Davant la decisió del Tribunal Constitucional d’apartar Arnaldo Otegi de les llistes electorals basques

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com