contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 28 de desembre de 2009 |
Davant l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2010.

Declaració d’Esquerra Anticapitalista

El passat 21 de desembre es van aprovar definitivament en el congrés els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2010. Aquests PGE tenen una especial importància política i econòmica, per aprovar-se en el context d’una duríssima crisi. El govern proclama que aquests són uns pressupostos austers, que garanteixen la protecció social i el canvi de model productiu. Però només la primera d’aquestes tres condicions es compleix. És per això pel que, uns pressupostos que podrien haver estat un instrument útil per a contribuir a revertir la penosa situació econòmica de bona part de la població espanyola, no van a servir per a altra cosa que per a perpetuar-la.

Amb l’aprovació dels presents PGE, el govern tenia davant seu dues opcions: frenar el procés de socialització de perdudes al que assistim des que va esclatar la crisi i atendre les urgents necessitats socials i ecològiques del país o, per contra, seguir governant d’esquena a aquestes demandes socials. L’executiu ha optat per aquesta segona opció.

Els PGE aprovats són molt austers, en açò el govern sí té raó. La despesa pública disminueix un 3,9% respecte dels pressupostos de l’any passat, i els estímuls fiscals per a enfrontar la crisi es redueixen de 20.000 a 6.000 milions d’euros. Es congelen els salaris dels empleats públics i només es cobriran el 15% de les seues vacants. El govern opta amb això per una forta contenció de la despesa pública, escudant-se en la necessitat de complir en 2012 els criteris fixats pel pacte d’Estabilitat i Creixement imposat per Brussel·les. En un context de fort descrèdit d’aquest esquema neoliberal, el govern, en lloc de qüestionar obertament el sentit antisocial d’aquest pacte, procedeix a apuntalarlo.

És cert que més del 50% de la despesa pública anirà destinat a despeses socials (pensions, habitatge, atur, etc.). No obstant això, donat el tremend impacte de la crisi laboral i social que viu actualment l’economia espanyola, la tímida consolidació d’aquestes partides de despesa no va a garantir les necessitats socials actuals (per exemple, a dia d’avui, un milió i mig d’aturats no cobren prestació alguna).

A açò cal afegir, que els PGE són absolutament insensibles a una realitat incontestable: les dones, que de per si mateix pateixen una situació econòmica particularment dura (majors taxes d’atur i pobresa, temporalitat, temps parcial, subocupació, etc.) estan sent, a més, un col·lectiu especialment copejat per la crisi. Tant la precarietat dels nostres serveis públics (d’educació, sanitaris, de serveis socials, de foment de la igualtat de gènere, entre altres), com el fet que la situació econòmica de bona part de les famílies espanyoles haja empitjorat des que va esclatar la crisi, repercuteix particularment sobre la població femenina. D’una banda, açò es deu al fet que les dones són majoria dins del col·lectiu necessitat d’aquest tipus de serveis socials; i per una altra, que són aqueixes mateixes dones les que supleixen amb el seu treball (no remunerat i moltes vegades ni tan sols reconegut) les manques del nostre raquític Estat social. Però els PGE que presenta el govern socialista no atenen en cap mesura a aquesta dramàtica situació.

És urgent que es destinen molts més recursos dels pressupostats a serveis públics d’educació infantil, atenció a la dependència, o lluita contra la violència de gènere (en un context de crisi en el qual, segons els estudis realitzats, l’índex d’agressions s’incrementa). No obstant això, les poques mesures de suport governamental, a més de ser clarament insuficients i estar orientades a perpetuar un model ecològicament insostenible, es concentren en sectors econòmics (com la construcció o l’automòbil) amb sobrerrepresentació de mà d’obra masculina. Ara més que mai, el que necessitaríem són uns PGE que garantiren ajudes a totes les persones aturades (no només a les que han esgotat la prestació per atur), que donara suport especialment als sectors econòmics tendents a reorientar el nostre model productiu cap a un ecològicament sostenible, i que consideraren explícitament l’impuls de l’ocupació femenina de qualitat com un objectiu en si mateix.

Per altra banda, la despesa pública en infraestructures es redueix un 2,4% i la despesa en I+D+i ho fa un 3,1%. A més, aquestes partides de despesa es concentren de nou en megaprojectes “productius”, desatenent-se la necessària transició ecològica de l’economia (que hauria de passar per una forta reducció de les emissions de diòxid de carboni i pel foment de la rehabilitació immobiliària).

Finalment, aquests PGE porten amb si una reforma fiscal caracteritzada per la seua regresivitat. El govern preveu un augment dels ingressos de l’estat de quasi 6.000 milions d’euros, fruit de l’augment de l’IVA (que passa del 16% al 18%), i de l’increment de l’Impost sobre les rendes de l’Estalvi (des del 18% fins al 21%). Ambdues mesures presenten un clar component regressiu: els impostos sobre el consum els paguen en la mateixa mesura persones amb nivells de renda molt distints, mentre que les rendes de l’estalvi subjectes al segon dels impostos –que a més no augmenta progressivament– es corresponen fonamentalment amb rendes dels assalariats (les grans fortunes mantenen els seus estalvis en les SICAV, les plusvàlues de les quals segueixen tributant al 1%).

D’aquesta manera, el govern presenta uns pressupostos antisociales, regressius i antiecològics, que no cobreixen els principals desafiaments que presenta en aquest moment la situació econòmica i social del país: es renuncia a enfortir la despesa social com escut davant la crisi per a la majoria de la població, es descarten fortes inversions públiques que senten les bases d’un nou model productiu ecològicament sostenible i que integre per igual a homes i dones, i es reforça el caràcter regressiu de l’estructura impositiva.

L’aprovació d’aquests pressupostos ha contat amb el suport –ja previst– de CC i PNB. Però l’aprovació dels PGE també ha estat protegida per ERC, IU-ICV i BNG, forces polítiques que, a pesar no estar d’acord amb el text dels PGE, han permès al govern la seua aprovació gràcies al vot de les esmenes en el Senat. Una vegada més, la lògica de “pactar per a influir” en les decisions del govern invisibiliza l’esquerra a l’esquerra del social-liberalisme, defraudant amb això les possibles expectatives existents entorn de la refundació d’aquesta esquerra amb les organitzacions i moviments presents en les lluites socials. No sembla coherent mantenir simultàniament un discurs “anticapitalista” (que inclou la crida a la refundació de l’esquerra transformadora) amb el suport explícit– a la gestió d’aquest govern.

Des d’Esquerra Anticapitalista, i enfront d’aquesta orientació de suport “crític” als PGE 2010 que realitza l’esquerra institucional, defensem que ara més que mai són necessaris i possibles uns PGE clarament d’esquerres. Tres són els eixos que haurien de vertebrar-los: el primer, alçar un “escut social” que protegira a la gent treballadora i les classes populars enfront de la crisi (garantint les cobertures per atur a tota la població, i l’accés a uns serveis públics 100% i de qualitat); en segon lloc, els PGE haurien d’ajudar no només a eixir de la crisi, sinó a fer-lo de forma favorable als interessos de la classe treballadora, amb especial atenció cap als grups socials més desprotegits (dones, joves, immigrants); i, en tercer lloc, aquests PGE haurien de constituir un important punt de suport per a l’engegada d’un nou model productiu (caracteritzat fonamentalment per un nou patró de distribució de la renda i per la sostenibilitat ecològica).

Esquerra Anticapitalista aposta per tant per uns pressupostos alternatius i a favor dels interessos de la majoria social; uns PGE que col·laboraren en la construcció d’una societat veritablement democràtica, avançant en l’extensió dels drets socials (recordem que la despesa social de l’estat espanyol està encara 10% per sota de la mitjana de la UE), com per exemple ampliar de les cobertures per atur, estendre i garantir la universalització de la sanitat i l’educació a tots els nivells, potenciar els serveis de cures públiques a la infància i a la tercera edat, etc. També haurien d’impulsar les necessàries inversions en infraestructures que actuen com matalàs enfront de la crisi i creuen ocupació, però permeten transformar simultàniament l’actual model productiu.

Aquests pressupostos alternatius podrien ser finançats mitjançant una pujada dels trams més alts de l’IRPF, la restauració de l’impost sobre patrimoni, la instauració d’un impost sobre les grans fortunes, elevant el gravamen de les plusvàlues de les SICAV, eliminant les exempcions de l’impost de successions i donacions o combatent l’elevat frau fiscal.

No obstant això, el govern renuncia –per convicció ideològica i de por de l’enfrontament amb la patronal– a governar en benefici de la gent treballadora i les classes populars –és a dir, les seues pròpies bases electorals–, constatant-se amb això, una vegada més, la seua deriva liberal plegada als dictats de Brussel·les.


El pasado 21 de diciembre se aprobaron definitivamente en el congreso los Presupuestos Generales del Estado (PGE) para el año 2010. Estos PGE tienen una especial importancia política y económica, por aprobarse en el contexto de una durísima crisis. El gobierno proclama que éstos son unos presupuestos austeros, que garantizan la protección social y el cambio de modelo productivo. Pero sólo la primera de estas tres condiciones se cumple. Es por ello por lo que, unos presupuestos que podrían haber sido un instrumento útil para contribuir a revertir la penosa situación económica de buena parte de la población española, no van a servir para otra cosa que para perpetuarla.

Con la aprobación de los presentes PGE, el gobierno tenía ante sí dos opciones: frenar el proceso de socialización de perdidas al que asistimos desde que estalló la crisis y atender las urgentes necesidades sociales y ecológicas del país o, por el contrario, seguir gobernando de espaldas a dichas demandas sociales. El ejecutivo ha optado por esta segunda opción.

Los PGE aprobados son muy austeros, en esto el gobierno sí tiene razón. El gasto público disminuye un 3,9% respecto de los presupuestos del año pasado, y los estímulos fiscales para enfrentar la crisis se reducen de 20.000 a 6.000 millones de euros. Se congelan los salarios de los empleados públicos y sólo se cubrirán el 15% de sus vacantes. El gobierno opta con ello por una fuerte contención del gasto público, escudándose en la necesidad de cumplir en 2012 los criterios fijados por el Pacto de Estabilidad y Crecimiento impuesto por Bruselas. En un contexto de fuerte descrédito de dicho corsé neoliberal, el gobierno, en lugar de cuestionar abiertamente el sentido antisocial de dicho pacto, procede a apuntalarlo.

Es cierto que más del 50% del gasto público irá destinado a gastos sociales (pensiones, vivienda, desempleo, etc.). Sin embargo, dado el tremendo impacto de la crisis laboral y social que vive actualmente la economía española, la tímida consolidación de estas partidas de gasto no va a garantizar las necesidades sociales actuales (por ejemplo, a día de hoy, un millón y medio de desempleados no cobran prestación alguna).

A esto hay que añadir, que los PGE son absolutamente insensibles a una realidad incontestable: las mujeres, que de por sí sufren una situación económica particularmente dura (mayores tasas de paro y pobreza, temporalidad, tiempo parcial, subempleo, etc.) están siendo, además, un colectivo especialmente golpeado por la crisis. Tanto la precariedad de nuestros servicios públicos (de educación, sanitarios, de servicios sociales, de fomento de la igualdad de género, entre otros), como el hecho de que la situación económica de buena parte de las familias españolas haya empeorado desde que estalló la crisis, repercute particularmente sobre la población femenina. Por una parte, esto se debe a que las mujeres son mayoría dentro del colectivo necesitado de este tipo de servicios sociales; y por otra, a que son esas mismas mujeres las que suplen con su trabajo (no remunerado y muchas veces ni siquiera reconocido) las carencias de nuestro raquítico Estado social. Pero los PGE que presenta el gobierno socialista no atienden en ninguna medida a esta dramática situación.

Es urgente que se destinen muchos más recursos de los presupuestados a servicios públicos de educación infantil, atención a la dependencia, o lucha contra la violencia de género (en un contexto de crisis en el cual, según los estudios realizados, el índice de agresiones se incrementa). Sin embargo, las pocas medidas de apoyo gubernamental, además de ser claramente insuficientes y estar orientadas a perpetuar un modelo ecológicamente insostenible, se concentran en sectores económicos (como la construcción o el automóvil) con sobrerrepresentación de mano de obra masculina. Ahora más que nunca, lo que necesitaríamos son unos PGE que garantizaran ayudas a todas las personas desempleadas (no sólo a las que han agotado la prestación por desempleo), que apoyara especialmente a los sectores económicos tendentes a reorientar nuestro modelo productivo hacia uno ecológicamente sostenible, y que consideraran explícitamente el impulso del empleo femenino de calidad como un objetivo en sí mismo.

Por otra parte, el gasto público en infraestructuras se reduce un 2,4% y el gasto en I+D+i lo hace un 3,1%. Además, estas partidas de gasto se concentran de nuevo en megaproyectos “productivos”, desatendiéndose la necesaria transición ecológica de la economía (que debería pasar por una fuerte reducción de las emisiones de dióxido de carbono y por el fomento de la rehabilitación inmobiliaria).

Por último, estos PGE traen consigo una reforma fiscal caracterizada por su regresividad. El gobierno prevé un aumento de los ingresos del estado de casi 6.000 millones de euros, fruto del aumento del IVA (que pasa del 16% al 18%), y del incremento del Impuesto sobre las rentas del Ahorro (desde el 18% hasta el 21%). Ambas medidas presentan un claro componente regresivo: los impuestos sobre el consumo los pagan en la misma medida personas con niveles de renta muy distintos, mientras que las rentas del ahorro sujetas al segundo de los impuestos –que además no aumenta progresivamente– se corresponden fundamentalmente con rentas de los asalariados (las grandes fortunas mantienen sus ahorros en las SICAV, cuyas plusvalías siguen tributando al 1%).

De este modo, el gobierno presenta unos presupuestos antisociales, regresivos y antiecológicos, que no cubren los principales desafíos que presenta en este momento la situación económica y social del país: se renuncia a fortalecer el gasto social como escudo ante la crisis para la mayoría de la población, se descartan fuertes inversiones públicas que sienten las bases de un nuevo modelo productivo ecológicamente sostenible y que integre por igual a hombres y mujeres, y se refuerza el carácter regresivo de la estructura impositiva.

La aprobación de estos presupuestos ha contado con el apoyo –ya previsto– de CC y PNV. Pero la aprobación de los PGE también ha sido respaldada por ERC, IU-ICV y BNG, fuerzas políticas que, a pesar no estar de acuerdo con el texto de los PGE, han permitido al gobierno su aprobación gracias al voto de las enmiendas en el Senado. Una vez más, la lógica de “pactar para influir” en las decisiones del gobierno invisibiliza la izquierda a la izquierda del social-liberalismo, defraudando con ello las posibles expectativas existentes en torno a la refundación de esta izquierda con las organizaciones y movimientos presentes en las luchas sociales. No parece coherente mantener simultáneamente un discurso “anticapitalista” (que incluye el llamamiento a la refundación de la izquierda transformadora) con el apoyo explícito– a la gestión de este gobierno.

Desde Izquierda Anticapitalista, y frente a esta orientación de “apoyo crítico” a los PGE 2010 que realiza la izquierda institucional, defendemos que ahora más que nunca son necesarios y posibles unos PGE claramente de izquierdas. Tres son los ejes que deberían vertebrarlos: el primero, levantar un “escudo social” que protegiese a l@s trabajador@s y las clases populares frente a la crisis (garantizando las coberturas por desempleo a toda la población, y el acceso a unos servicios públicos 100% y de calidad); en segundo lugar, los PGE deberían ayudar no sólo a salir de la crisis, sino a hacerlo de forma favorable a los intereses de la clase trabajadora, con especial atención hacia los grupos sociales más desprotegidos (mujeres, jóvenes, inmigrantes); y, en tercer lugar, estos PGE deberían constituir un importante punto de apoyo para la puesta en marcha de un nuevo modelo productivo (caracterizado fundamentalmente por un nuevo patrón de distribución de la renta y por la sostenibilidad ecológica).

Izquierda Anticapitalista apuesta por tanto por unos presupuestos alternativos y a favor de los intereses de la mayoría social; unos PGE que colaboraran en la construcción de una sociedad verdaderamente democrática, avanzando en la extensión de los derechos sociales (recordemos que el gasto social del estado español está aún 10% por debajo de la media de la UE), como por ejemplo ampliar de las coberturas por desempleo, extender y garantizar la universalización de la sanidad y la educación a todos los niveles, potenciar los servicios de cuidados públicos a la infancia y a la tercera edad, etc. También deberían impulsar las necesarias inversiones en infraestructuras que actúen como colchón frente a la crisis y creen empleo, pero permitan transformar simultáneamente el actual modelo productivo.

Estos presupuestos alternativos podrían ser financiados mediante una subida de los tramos más altos del IRPF, la restauración del impuesto sobre patrimonio, la instauración de un impuesto sobre las grandes fortunas, elevando el gravamen de las plusvalías de las SICAV, eliminando las exenciones del impuesto de sucesiones y donaciones o combatiendo el elevado fraude fiscal.

Sin embargo, el gobierno renuncia –por convicción ideológica y por miedo al enfrentamiento con la patronal– a gobernar en beneficio de l@s trabajadores y las clases populares –es decir, sus propias bases electorales–, constatándose con ello, una vez más, su deriva liberal plegada a los dictados de Bruselas.


A la mateixa secció:


Davant l’anunci de data i pregunta del referèndum


Marroc: solidaritat amb la mobilització popular del Rif


Solidaritat amb la vaga de fam dels i les palestines a les presons israelianes.


Macron president, l’ofensiva capitalista s’intensificarà. Construïm la resistència! Declaració de Philippe Poutou.


Manifest / Convocatòria Primera assemblea per un agrupament per a l’Assemblea Ciutadana de Podem País Valencià, Alcoi, 26 de febrer de 2017


Davant l’agressió masclista de l’empresari Manuel Muñoz a Teresa Rodríguez. Si toquen a una, ens toquen a totes!


La nostra solidaritat amb Teresa Rodríguez, el nostre odi de classe i feminista als agressors. Teresa denúncia agressió masclista per part d’un empresari


Catalunya: Per un partit-moviment contra l’austeritat


Feminisme per a viure millor, per a una vida lliure de violències masclistes


Els estudiants contra les revàlides, la LOMCE i un sistema elitista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com